oct. 022017
 

Odi.  Odi en els ulls d’uns policies en missió de càstig que, molt més enllà d’anar a requisar materials es van abraonar sense miraments sobre persones indefenses.  Cara a cara, la mirada d’odi era molt més que evident.

Indignitat.  La de bona part dels representants polítics de diferents formacions que, des de les seves còmodes butaques parlaven de proporcionalitat en unes càrregues que van deixar unes 800 persones ferides i, pel que sembla, almenys un mort.

Satisfacció.  En veure com la policia, després de destrossar instal·lacions, d’esbotzar portes i de regirar armaris, girava cua i marxava amb les mans buides, perquè la intel·ligència, un cop més, havia vençut la brutalitat i havia defensat i salvat les urnes i la voluntat del poble.

Gratitud.  Per tothom que ahir, jove o vell, pel seu propi peu o amb caminador, va sortir de casa, desafiant la por, i va votar per un futur digne i lliure.  I per tothom que va contribuir a fer-ho possible, si calia amb desobediència, amb plena consciència que servir a la ciutadania és la primera missió de qualsevol treballador públic.

Orgull.  El de la població en general veient com persones anònimes, sense més força que la raó, la responsabilitat i les conviccions, plantava cara a tothom i obria col·legis, constituïa meses i defensava urnes i vots davant la barbàrie, sobretot allà on hi havia menys gent, i de més edat.

Dignitat, en fi, d’un país que va resistir l’intent d’humiliació política, social i personal d’ahir i que va demostrar al món qui és, què vol i com ho aconseguirà.



css.php