oct. 122017
 

És tot un clàssic aquella imatge de la vida com un riu que tira avall, ara encalmat, ara impetuós.  I de ben segur que la imatge és encertada i explica moltes coses.  Però com que vivim els temps que vivim, no hi ha rius sense ponts, aquella mena de construcció que ens permet creuar per una estona per damunt del corrent i contemplar com passa, imparable, però des d’una distància prudencial.

Per a molta gent, aquests que venen són dies de pont.  Dies de sortir de la llera i creuar cap a alguna altra banda, lluny de corrent.  Es bo marcar distància de tot, de tant en tant, deixar que les coses passin sense nosaltres i viure al marge de tot plegat, com si res no ens pogués afectar.  Els ponts van bé per aconseguir aquesta distància, aquesta pau, fins i tot.  I és que, en trams complicats, com els que vivim darrerament, sempre és bo reposar.

Pont.  Temps de deixar-ho tot enrere per descobrir què hi ha més enllà, o per damunt, del curs que se’ns endú cada dia.  Temps breu, intens, amb sentor d’aigua a tots els sentits, perquè el riu ens crida sempre, i sempre hi tornem, encara que valgui tant la pena creuar-lo, de banda a banda, de tant en tant.  Avui creuo el pont.  Però dilluns tornaré corrent avall, perquè res no s’atura i, en el fons, igual com tothom, sóc riu.



css.php