Mar 312019
 

Saber dir adéu no acostuma a ser fàcil. I no parlo dels adéus definitius, ni de res d’això, sinó del comiat que segueix al final d’una etapa, d’una vida laboral, d’una col·laboració… Em refereixo a l’adéu que tanca un cicle i que dona pas a un altre, no necessàriament millor ni pitjor, però sí diferent.

Ben mirat, hi ha moltes maneres de fer-ho, i algunes, fins i tot, de fer-ho bé. En poc temps n’he tingut ocasió de veure’n dues de ben diferents: una de debò i una altra de ficció (perquè diguin la ficció no ensenya). Totes dues, ben mirat, clàssiques, i totes dues ben resoltes, a parer meu. La real és una jubilació. Tots n’hem viscut, de situacions com aquestes, i sabem valorar la diferència entre donar les gràcies i acomiadar algú amb respecte, afecte i lleialtat, o tancar la porta de cop, deixar anar aire i pensar “quin descans… així hagués marxat fa anys”. O simplement ignorar, amb el menyspreu sempre cruel de la indiferència. De tot n’hi ha, no ens enganyem. Però sempre és bonic marxar dels llocs amb el cap ben alt, amb la satisfacció de la feina feta i amb el reconeixement dels companys.

La segona d’aquestes situacions, res no té a veure amb la que acabo de comentar, i sí amb una pel·lícula tot just estrenada, que relata les darreres setmanes d’un dels grans duos còmics de la història, a través d’un joc de llums i ombres que ens transporten del drama a la comèdia, de l’amor a l’odi, del ressentiment al perdó i de la singularitat individual a la complicitat més absoluta. I quan tot això es pot comprimir en ben poca estona, el resultat és sempre satisfactori, i la lliçó de vida digna de repassar.

Obrim i tanquem portes de manera constant. I és bo saber-ho fer, tant si som els protagonistes de l’acció, com si som part d’aquell entorn que contribueix a fer que tot flueixi de manera agradable, i que tot passi amb la senzillesa de les coses més complicades, quan se saben fer com cal.

Mar 302019
 

Què passa amb els partits polítics? Què passa a dintre seu que genera dinàmiques de destrucció i d’autodestrucció constant? Ja sabem, de fa temps, que els partits que arriben a tenir una representativitat social significativa esdevenen més aviat maquinàries d’assalt o de defensa del poder, amb el que això implica de col·locació d’un bon nombre de militants, que no pas agents de transformació social. I també són ben conegudes les lluites intestines al seu interior per fer-se lloc. Ara, però, ens peta als morros un autèntic exercici d’incoherència ideològica al si de les CUP, i ens adonem que la tragèdia és més grossa que no ens pensàvem.

Que Mireia Boya plegui del màxim òrgan directiu de la formació és greu, però reemplaçable. Que ho faci després de denunciar agressió psicològica continuada per part d’algun company, i sense que el partit hagi fet res al respecte, resulta difícil d’entendre, decebedor i gravíssim. Un grup polític que fa bandera, i de quina forma, del feminisme, silencia i amaga l’agressió psicològica cap a una de les seves màximes dirigent. La maquinària inhumana dels partits no sap d’ideologies, ni de consciències; és implacable arreu. Ambició de poder, només això.

Que Boya plegui, ni que sigui de manera temporal, per un motiu com aquest, és un fracàs ideològic brutal, que situa les CUP al nivell d’aquells que, amb absoluta hipocresia, parlen de modernitat, d’igualtat i de no sé quantes coses, mentre imposen, a dins i a fora, la dictadura de sempre. Mala peça al teler de les CUP. Faran bé de començar una profunda regeneració, si no volen acabar igual com aquells que sempre s’han volgut valedors de les essències de les esquerres, i que ja només són una caricatura neoliberal grotesca, pintada de roig i engreixada a la coberta de iots, o als jardins d’exclusives urbanitzacions.

Ànims Mireia. Cuida’t, sobretot. I si mai vols, torna a la primera línia de la política. I si no, segueix amb tota la feina que feies abans, que prou s’ho val, i també et necessita. Potser és l’hora de reordenar les prioritats, com tu molt bé dius.

Mar 292019
 

El gran perill de les bajanades dites en públic, sobretot davant dels mitjans, és que la realitat acostuma a trigar poc a posar-les al lloc que els correspon; és a dir, al calaix de les estupideses que mai s’haurien hagut de pronunciar. Justament això és el que li ha passat al rei Felip VI, del qual reprodueixo, literalment, una gran cita per a la història, pronunciada durant la cloenda d’un congrés mundial de juristes, a Madrid, el mes passat: “no es admisible apelar a una supuesta democracia por encima del Derecho, pues sin el respeto a las leyes no existe ni convivencia ni democracia, sino inseguridad, arbitrariedad y, en definitiva, quiebra de los principios morales y cívicos de la sociedad”.

Fins aquí les paraules. Ara la realitat. Brunei començarà a aplicar les execucions per lapidació per castigar l’homosexualitat, l’adulteri, la sodomia i la violació, tant a majors d’edat com a menors. Aquesta és la llei al soldanat. Seguint el raonament del monarca espanyol, observar aquesta norma, perfectament legal al seu país, és garantia de convivència, de pervivència dels principis morals i cívics de la societat i de democràcia. L’observança de la llei, per damunt de tot.

I jo que sempre havia pensat, innocent de mi, que les lleis són només instruments en constant evolució que permeten, responent a les noves realitats, avançar cap a una societat més justa, i no la revelació gairebé divina de la veritat absoluta. El soldà de Brunei i el Rei d’Espanya. Qui ho hauria dit. Esperem que no s’encomani el model (ni el de l’un, ni el de l’altre).

Mar 282019
 

Malament rai quan el fanatisme domina el cervell i la raó. L’odi es torna, aleshores irracional, i l’individu actua sense pensar, sense sentit, guiat només pel dictat de l’obsessió cega de revenja contra l’enemic. I molt em temo que justament això és el que va passar ahir a Madrid, quan un grup d’espanyols de bé, suposo, es van dedicar a arrencar unes cintes grogues que hi havia en uns quants arbres. Aquests sediciosos separatistes no tenen mesura ni vergonya, devien pensar. Sort en tenim dels salvadors de la pàtria.

El problema, però és que les tals cintes contenien un producte químic contra les erugues. D’aquesta manera, en enretirar-les, d’una banda deixaven indefensos els arbres i, d’una altra, s’exposaven ells mateixos a una intoxicació química. Molt intel·ligent, tot plegat.

Quan vaig llegir la notícia no vaig poder evitar que em vingués al cap “El nom de la Rosa” i els seus llibres enverinats. Potser només és qüestió de temps que algun ciutadà de pro porti als tribunals l’empresa que fabrica les cintes sota una acusació d’intent d’enverinament, o alguna cosa per l’estil. Que no ho saben, aquests químics que el groc és un color prohibit a l’Espanya actual? Doncs això, segur que hi havia voluntat de fer mal, sota una aparença de normalitat i de no-violència, com sempre. Si algun dels periodistes o tertulià del règim és una mica llegit, o ha vist la pel·lícula, si més no, ja ho tenim. Nou cas per a la fiscalia.

Mar 272019
 

Curro Romero, “el faraón de Camas” (localitat sevillana, dit sigui de passada) és un llegendari torero, sense cap mena de dubtes un dels més grans de la història, famós per ser capaç de passar del millor o del pitjor, només amb una percepció, amb una sensació, amb la mirada d’un toro, fins i tot. Tan famosos són els seus enormes èxits, per destapar el pot de les essències, com els seus clamorosos escàndols, que el van dur, algun cop, a haver de sortir escortat de la plaça, per poder esquivar les ires del públic.

Com que de tot es pot aprendre, en aquesta vida, m’ha vingut al cap aquesta figura sentint algunes de les declaracions del judici-espectacle aquest de Madrid. Ja és ben veritat que pots ser el millor, que una simple mirada, un gest, una sensació, poden posar en retirada tot un historial professional. En aquest sentit, pel que estem escoltant, es donen la mà, metafòricament parlant, dues de les grans icones de l’espanyolitat: un torero i la Guàrdia Civil.

Ja ho sabem, que les sensacions són importants i que, de vegades, hi ha una mena de veu interior que ens posa en alerta davant d’una realitat, a priori, sense perills evidents. Ara bé, una cosa és aquest sentiment interior que ens ha de protegir, i una altra de ben diferent, que es pugui arribar a condemnar basant-se en percepcions i a intuïcions subjectives. I en aquest punt ens trobem, ara mateix, igual com els soferts afeccionats d’un tendido de sol, aguantant les inclemències del temps i la insolència de qui havíem vingut a veure.

Encara queda molt judici, em temo. Encara queden molts toros per sortir i molts matadors per donar espectacle. Ja veurem si al final haurem de picar palmes o de llençar els coixins a la plaça. Temps al temps. La presidència, des de la llotja, tindrà la darrera paraula. De moment, tot segons el guió previst, a ritme de pasdoble.

Mar 262019
 

Cada dia que passa n’aprenem alguna de nova, amb això del judici. Ahir mateix, que ja no som persones, ni ciutadans, ni individus, ni una multitud, ni gent, ni res que s’hi assembli; som “massa”. I punt. Si algú vol consultar el capítol 1 de l’inexistent manual d’involució social, podrà comprovar que el primer pas per crear un enemic allà on calgui és deshumanitzar els individus. Un cop deshumanitzats, tot és possible. Va passar amb els jueus en el seu moment i, amb la distància oportuna -que és molta, sobretot vital- és això de la massa.

Però no. Resulta que la massa que en diuen, en realitat, és una suma de subjectes individuals que reaccionen davant de les agressions a allò que consideren seu i valuós, com ara el respecte a les institucions pròpies. Només així es pot entendre que a molts edificis públics, un cop executat el 155, anessin apareixent símbols i missatges reivindicatius exigint la restitució de les institucions i de les persones que les dirigien. I això, a càrrec, en tots els sentits, de treballadors individuals, cadascú amb nom i cognoms, i no per obra i gràcia d’una massa pastada des de la direcció, que prou feina va tenir, en la immensa major part dels casos, a fer-se invisible, a acatar mesellament i covardament tot el que ens va caure a sobre, i a vendre’s, sense gens de vergonya, al millor postor, per conservar uns privilegis que van aconseguir no sempre per allò del mèrit i la capacitat, precisament.

Siguem seriosos. Ni massa, ni punyetes. Una conjunció de voluntats individuals, que tant poden protestar davant d’un escorcoll, que votar amb dignitat, que defensar les institucions, o que mobilitzar-se quan i com calgui, sense que ningú els hagi de pastar. Algun dia la història escriurà el relat petit d’aquests mesos a cada lloc, ciutat i edifici, i farà justícia amb molta covardia i amb molta indignitat d’aquells que haurien hagut de liderar la restitució, fins i tot dimitint en massa (aquesta n’és una altra) així que van cessar aquells que els van posar allà on són.

Que quedi clar: no som massa. Com deia un professor meu, la massa és fosca, bruta i fa pudor. I els moviments col·lectius d’aquests darrers mesos són pura il·lusió, pura llum i més beneiteria, fins i tot, que mala bava. I sort n’hem tingut, perquè si havíem de confiar en segons qui… Per cert, a la meva ciutat en sabem força, de tot plegat. Aquí ho deixo, que diria aquell.

Mar 252019
 

Començo a pensar seriosament que sí, que cal reformar les circumscripcions electorals i, de passada, acabar d’un cop per tots amb el mite aquell que sosté que els nostres electes, els que votem a cada lloc, ens representen. De fet, ja sabem, fa molt de temps, que els nostres diputats (aquí i allà) i senadors (per sort només allà) són un mer accident de les disputes internes al si dels partits per col·locar-se en un càrrec de responsabilitat (o de privilegi). Sempre recordaré allò que va dir un candidat a l’alcaldia de la meva ciutat: que ningú no hauria de veure com es fan les salsitxes, ni les llistes electorals.

De tota manera, mai fins ara s’havia fet tan evident aquesta manca de representativitat social dels polítics, ara que el moviment de personatges i de noms respon ja, exclusivament, a un càlcul de resultats no necessàriament a la demarcació on es presenta un determinat candidat. En són bons exemples els candidats fins ara catalans de Ciutadans, que van a fer carrera a les espanyes, on esperen que el discurs de l’odi contra Catalunya els sigui més rendible que aquí mateix. D’altra banda, arriben altres individus, de ben lluny, i amb mentalitat ben llunyana, per obra i gràcia del PP, per exemple, a vendre odi a tot el que soni a català i a menystenir la nostra llengua, la nostra cultura, les nostres tradicions i la nostra identitat, convençuts que aquí ja no tenen res a pelar, i que aquesta postura miserablement combativa els donarà rèdits més enllà del nostre país. Això sí, amb la bandera de la nostra xenofòbia, no fos cas.

I amb aquest nou escenari ens toca bregar. Aquest i, no cal dir-ho, el ja conegut del “sí però no” tan arrelat a casa nostra, o la careta d’hipocresia (i de progressia) que amaga l’autèntic rostre de la connivència amb el feixisme, quan així els ho reclama la pàtria (la seva).

Que Déu ens agafi confessats, que això promet. Nous temps, nous escenaris, nous noms, però sempre l’ancestral odi a tot el que som, a tot el que hem aconseguit i a tot el que volem ser. Apa!, a votar, que aquesta és la grandesa de la democràcia del regne.

Mar 242019
 

Doncs deu ser veritat que tot és relatiu, i no només el temps. Mirem, si no: tot just hem estrenat la primavera i sembla més interessant parlar de les al•lergies i de la polinització desmesurada -som molt exagerats quan ens hi posem- que de l’eclosió de vida que sempre ens ofereix aquesta estació.

En el fons, potser és que som així i no tenim remei. La pena sempre és notícia i per alguna estranya raó ens agrada tenir-la ben present, ni que sigui per poder dir “a mi rai, que no m’afecta”, si fos el cas.

Però com que ja hem quedat que tot, o gairebé, és relatiu, i com que encara tenim el dret i la capacitat de decidir sobre els nostres pensaments, em poso del costat de la vida, en aquesta dialèctica primaveral i m’assec a esperar, amb paciència i el neguit propi de l’ansietat, que es repeteixi la més gran de les meravelles i que la vida s’obri camí, un cop més. Ja falta poc, tot sembla lent, o molt imminent, segons amb quins ulls es miri, però la primavera ja és aquí, i també l’escalf i la llum d’uns dies cada cop més llargs, que conviden a gaudir-ne amb intensitat i sense cap ombra que enterboleixi la il•lusió, ni l’esperança.

Mar 232019
 

Educar sempre és difícil, però crear escola -una cosa ben diferent- ja no tant. De vegades només és qüestió d’agafar una persona, un grup, un col·lectiu, posar-li un nom publicitàriament ben efectiu, dotar-lo de la veneració mediàtica que atorga la impunitat, i ja ho tenim: un autèntic model a imitar o a replicar com en una cadena de muntatge social. Escola creada.

Justament això és el que ha passat amb els violadors en grup, arran dels atacs d’aquella mal anomenada “manada” del militar, el guàrdia civil i altres individus, convertits gairebé ja en personatges de llegenda i en model a copiar, segurs que la justícia dictarà que no passa res si ensarronen una dona i la violen tant com els plagui. Al cap i a la fi, no hem quedat que no existeixen les agressions masclistes i que tot plegat només són conflictes familiars? Doncs si passa alguna cosa fora de la família, seguint aquest raonament, no passa res, llevat que la resistència de la víctima la porti directament a la mort. I encara així s’hauria de veure.

Ahir una altra violació en grup, a Moratalaz. Cap problema. Notícia als mitjans i poc més, llevat que algun programa en vulgui esprémer tot el suc, cosa prou probable, d’altra banda. També quedaran condemnats i al carrer, és a dir impunes i lliures, per tornar a agredir? Aquesta és la justícia que empresona per les idees i les paraules i deixa al carrer els que humilien les dones fins a límits inimaginables. Estat de dret en plenitud, marca Espanya.

Al cap i a la fi, aquelles “ties”, segur que alguna cosa havien fet, dit, insinuat o provocat. Segur que anaven buscant una bona festa, i després va resultar no eren tan “gallets” (paraula de rabiosa actualitat entre determinada ciutadania) com semblaven i es volien fer les estretes. Això va així, no?

Mar 222019
 

És curiós, però com més habitual és l’ús del tractament protocol·lari del president i dels consellers -mal utilitzat, per cert, i no em cansaré de repetir-ho-, més gran és el desprestigi de les institucions. Alguna mena de llei de compensació absurda? No ho sé. Repassem:

Tenim un Govern que no es treu de sobre la sensació de provisionalitat, ni ara que ja fa mesos que exerceix. De fet, la marxa de dues conselleres cap a ports més segurs no ajuda. Ni tampoc el numeret dels llaços i les pancartes, per més raó que hi hagi al darrere de tot plegat. Una mica d’intel·ligència política i alguns objectius i estratègies clars no farien cap nosa.

D’altra banda, tenim un Parlament poc actiu (seré generós) i on s’han instal·lat el to i les formes de les discussions de barra de bar més pròpies d’un suburbi que d’una cambra legislativa, sense que ningú gosi aturar-les reinstaurar la correcció i, si cal, fer fora els elements que faltin al respecte que mereix la institució de la qual formen part. Alguna lliçó del llibre d’estil del jutge Marchena potser seria molt útil, en aquest cas.

I per acabar, i no en som prou conscients, patim una administració pública envellida. Fa pocs dies llegia una estadística que situa la mitjana d’edat del personal de la Generalitat molt per sobre dels cinquanta anys. Consti que sóc treballador públic i que supero aquesta mitjana, per la qual cosa m’estic tirant pedres a la meva teulada, però què es pot esperar d’una maquinària administrativa amb aquest perfil i sense cap perspectiva de renovació generacional? I si pensem en els buits enormes, o en els noms que ocupen determinats llocs estratègics, pitjor encara. Allò de l’excel·lència és només una paraula extravagant de mal escriure i pronunciar.

Estructures d’Estat, ens van dir. De debò que amb això farem una república? Avui com avui, em costa moltíssim creure-ho. Em resulta més versemblant un retorn a la claudicació servil i a parar la mà per arreplegar quatre almoines, com sempre.

css.php