Mar 312019
 

Saber dir adéu no acostuma a ser fàcil. I no parlo dels adéus definitius, ni de res d’això, sinó del comiat que segueix al final d’una etapa, d’una vida laboral, d’una col·laboració… Em refereixo a l’adéu que tanca un cicle i que dona pas a un altre, no necessàriament millor ni pitjor, però sí diferent.

Ben mirat, hi ha moltes maneres de fer-ho, i algunes, fins i tot, de fer-ho bé. En poc temps n’he tingut ocasió de veure’n dues de ben diferents: una de debò i una altra de ficció (perquè diguin la ficció no ensenya). Totes dues, ben mirat, clàssiques, i totes dues ben resoltes, a parer meu. La real és una jubilació. Tots n’hem viscut, de situacions com aquestes, i sabem valorar la diferència entre donar les gràcies i acomiadar algú amb respecte, afecte i lleialtat, o tancar la porta de cop, deixar anar aire i pensar “quin descans… així hagués marxat fa anys”. O simplement ignorar, amb el menyspreu sempre cruel de la indiferència. De tot n’hi ha, no ens enganyem. Però sempre és bonic marxar dels llocs amb el cap ben alt, amb la satisfacció de la feina feta i amb el reconeixement dels companys.

La segona d’aquestes situacions, res no té a veure amb la que acabo de comentar, i sí amb una pel·lícula tot just estrenada, que relata les darreres setmanes d’un dels grans duos còmics de la història, a través d’un joc de llums i ombres que ens transporten del drama a la comèdia, de l’amor a l’odi, del ressentiment al perdó i de la singularitat individual a la complicitat més absoluta. I quan tot això es pot comprimir en ben poca estona, el resultat és sempre satisfactori, i la lliçó de vida digna de repassar.

Obrim i tanquem portes de manera constant. I és bo saber-ho fer, tant si som els protagonistes de l’acció, com si som part d’aquell entorn que contribueix a fer que tot flueixi de manera agradable, i que tot passi amb la senzillesa de les coses més complicades, quan se saben fer com cal.

css.php