Mar 262019
 

Cada dia que passa n’aprenem alguna de nova, amb això del judici. Ahir mateix, que ja no som persones, ni ciutadans, ni individus, ni una multitud, ni gent, ni res que s’hi assembli; som “massa”. I punt. Si algú vol consultar el capítol 1 de l’inexistent manual d’involució social, podrà comprovar que el primer pas per crear un enemic allà on calgui és deshumanitzar els individus. Un cop deshumanitzats, tot és possible. Va passar amb els jueus en el seu moment i, amb la distància oportuna -que és molta, sobretot vital- és això de la massa.

Però no. Resulta que la massa que en diuen, en realitat, és una suma de subjectes individuals que reaccionen davant de les agressions a allò que consideren seu i valuós, com ara el respecte a les institucions pròpies. Només així es pot entendre que a molts edificis públics, un cop executat el 155, anessin apareixent símbols i missatges reivindicatius exigint la restitució de les institucions i de les persones que les dirigien. I això, a càrrec, en tots els sentits, de treballadors individuals, cadascú amb nom i cognoms, i no per obra i gràcia d’una massa pastada des de la direcció, que prou feina va tenir, en la immensa major part dels casos, a fer-se invisible, a acatar mesellament i covardament tot el que ens va caure a sobre, i a vendre’s, sense gens de vergonya, al millor postor, per conservar uns privilegis que van aconseguir no sempre per allò del mèrit i la capacitat, precisament.

Siguem seriosos. Ni massa, ni punyetes. Una conjunció de voluntats individuals, que tant poden protestar davant d’un escorcoll, que votar amb dignitat, que defensar les institucions, o que mobilitzar-se quan i com calgui, sense que ningú els hagi de pastar. Algun dia la història escriurà el relat petit d’aquests mesos a cada lloc, ciutat i edifici, i farà justícia amb molta covardia i amb molta indignitat d’aquells que haurien hagut de liderar la restitució, fins i tot dimitint en massa (aquesta n’és una altra) així que van cessar aquells que els van posar allà on són.

Que quedi clar: no som massa. Com deia un professor meu, la massa és fosca, bruta i fa pudor. I els moviments col·lectius d’aquests darrers mesos són pura il·lusió, pura llum i més beneiteria, fins i tot, que mala bava. I sort n’hem tingut, perquè si havíem de confiar en segons qui… Per cert, a la meva ciutat en sabem força, de tot plegat. Aquí ho deixo, que diria aquell.

css.php