Mar 182019
 

Per poc que parem l’orella, encara podrem sentir els ecos de les veus que es van reunir dissabte a Madrid per dir, alt i fort, que el dret a decidir no és cap delicte. I per primer cop, potser, molta gent de fora de Catalunya va entendre algunes coses, i s’hi va afegir, conscient que impedir el dret a opinar en unes urnes més enllà de sobre quin partit ha de governar, ha de ser no només un dret, sinó una obligació democràtica que cal cuidar i atendre escrupolosament. Com també cal defensar sense matisos el dret de manifestació que alguns afirmaven que impedirien, dissabte mateix, així que arribessin a govern.

Cap de setmana estrany, en el fons, en què es van barrejar una república molt més virtual que real, un judici injust que qui sap com acabarà, un qüestionament de la monarquia, una demostració de força -una més- i de civisme, i un cert regust creixent a la necessitat d’un pacte amb qui no vol ni sentir a parlar de segons què. Tot molt complex. Tot extraordinàriament complex, en contrast amb els somriures clònics, artificials i estudiats d’alguns dels nostres més alts representants polítics, amb més aparença de cartell electoral que altra cosa.

Fa temps que penso que el 155 va marcar l’inici de la voladura controlada del procés. Mirant aquest cap de setmana amb la mínima perspectiva d’unes poques hores encara n’estic més convençut, malgrat la bona voluntat i les esperances de moltíssims ciutadans que mai no fallen. També estic convençut que algú, a Espanya, comença a entendre allò que fa tant de temps que diem: que això no va d’independència, o no només, sinó de democràcia. Vistes les reaccions, i els silencis, a dreta i esquerra, tot plegat cada dia resulta més evident. Nosaltres no som, ni serem, potser, independents, però ells no són, ni seran -si molt no canvien- demòcrates. I els tambors de guerra del feixisme, cada cop més a prop.

css.php