Mar 112019
 

Moltes eleccions a la vista, i un cert aire de desbandada, segons on. De desbandada i, com ja és tradicional en la nostra política, d’obligació de col·locar o recol·locar segons qui, molt sovint per uns mèrits molt més que dubtosos, professionalment parlant. Per no dir políticament o humanament, també.

És cert que vivim uns temps amb un dèficit greu de lideratges, ara que els que van protagonitzar els darrers anys de la nostra història política són a la presó o a l’exili. I cert també que una certa boirina de por latent difumina la rellevància que s’espera d’alguna institució. Ajuntaments, diputacions i Corts Espanyoles són tres destinacions segures, amb força recorregut temporal i sense gaires riscos. Destins perfectes, ara mateix. De tota manera, i per molt humanes que em puguin semblar determinades actituds i determinats comportaments, la pregunta és on queda el compromís amb una institució a la qual s’ha accedit fa pocs mesos? Aquest és tot el respecte que mereix?

Són temps estranys i convulsos per a la política catalana i, molt especialment per a les seves primeres institucions: La Generalitat i el Parlament. El cop del 155 ha estat brutal per a molta gent i és fàcil d’entendre actituds de prudència, de por, o de covardia, fins i tot. Però això no impedeix que exigim responsabilitat, valor i coherència als caps de cartell de les diferents formacions. Si els grans partits no tenen la capacitat de substituir una desena o dues de responsables polítics, què en podem esperar, realment? Les vacil·lacions i els moviments excessius mai no apunten res de bo. Ni l’enquistament en posicions impossibles, tampoc.


css.php