juny 302015
 

Sembla que Iniciativa i Podemos han trobat el candidat de consens per a les properes eleccions:  Joan Coscubiela.  Sense cap mena de dubtes un candidat excel.lent, amb una trajectòria política prou important.  Fins aquí, res a dir.  Ara bé, quan la proposta del candidat -és a dir, la dels partits que representa- respecte al procés que està vivint Catalunya és esperar que algun govern d’Espanya autoritzi un referèndum d’independència, m’assalta la pregunta de si cal una trajectòria com la seva per arribar a una solució com aquesta.

Esperar que algun govern espanyol admeti la possibilitat de fer un referèndum vinculant, com es fa a altres llocs del món, és somiar truites.  Ni ho admetrà el PP -ja sabem de quin peu calça-, ni el PSOE -els del ribot a l’Estatut-, ni tampoc les noves formacions, si mai arriben a tenir capacitat de decidir, perquè la seva postura és la mateixa indissoluble unitat de la nació espanyola de sempre.

Costa molt de pair que una trajectòria política d’esquerres, de sindicalisme, tan destacable com la de Coscubiela acabi liderant la recepta de la paciència infinita amb Espanya.  S’imagina ell mateix cridant a la paciència sense límits dels treballadors respecte a la patronal?  Segur que no.

Només una reflexió innecessària:  ja ho sap, el flamant candidat, que des de fa molts mesos, cada setmana el govern Rajoy retalla alguna competència més de les que fins ara teníem?  Ja ho sap, que no hi ha norma que aprovi el Parlament que no faci cap al Constitucional?  Ja ho sap que aquest tribunal fa temps que està rellegint la pròpia història i declarant inconstitucional allò que fins ara no ho era?  Ja ho sap, que amb la paciència infinita que demana aviat ens tancaran fins i tot els esbarts dansaires?  Si no ho sap, no li han servit de res els anys d’activisme.  I si ho sap, encara pitjor, perquè aleshores hauríem de parlar de connivència amb la dreta neofranquista.



juny 292015
 

Hi ha paraules que, no sé ben bé per què, sembla que desapareguin del mapa mental dels usuaris de la llengua, fins que gairebé són condemnades a l’oblit.  Una d’aquestes paraules, en aquests temps que vivim, farcits d’egoisme i de celeritat, és “gratitud”.  Gratitud, per si encara cal recordar-ho, és el sentiment que hom té per algú que li ha fet un bé, un servei, un favor… Per tant, és una paraula que apunta directament a la relació personal i a la intimitat de cadascú.

Anem perdent els mots i anem perdent fins i tot el costum de creure en allò que alguns mots signifiquen.  Ens hem acostumat a fer, o a deixar de fer, sense esperar res, sense cap retorn, ans al contrari, sovint amb més pena (quan no indiferència) innecessària, que glòria mai prou merescuda.

Per això, quan la feina que fas, amb professionalitat, però també amb convicció, amb tossuderia fins i tot, i amb la complicitat d’altres persones visibles i invisibles (una complicitat sempre imprescindible, dit sigui de passada), acaba generant efectes i afectes que ni podies haver imaginat de bon començament i, en un determinat moment tot plegat es fa públic, només es pot sentir l’estranya barreja d’orgull i de vergonya que dibuixa aquell somriure que només sap traçar la memòria, i també una enorme gratitud.

 



juny 272015
 

Malament rai quan una de les primeres mesures d’un polític és contractar la parella amb un sou públic.  I encara pitjor quan s’ha fet bandera de la lluita contra el nepotisme i en favor d’una nova manera de fer política.

Justament això és el que acaba de passar al nou consistori barceloní.  L’alcaldessa contracta la seva parella sentimental i també, ja posats, ho fa el seu primer tinent d’alcalde amb la respectiva.  Estic segur que tant l’un com l’altra són professionals capaços de desenvolupar les feines que se’ls encomana.  No tinc per què dubtar-ho, sobretot perquè no els conec, però com que la política també és una qüestió estètica, costa de pair això de contractar la família.

De tota manera, encara hi ha un detall que em resulta més curiós, i són les explicacions d’un líder de Podemos per justificar els fets, quan diu que cal no oblidar que l’alcaldessa i companyia s’han abaixat el sou.  Serà per això que cal garantir dos sous a la família?  Bromes a banda, imaginem qualsevol alcalde dels que fins ara han governat, posem per cas, Barcelona, que als pocs dies d’assumir el càrrec contractés la seva parella.  Què no s’hauria hagut de sentir d’aquests mateixos que ara actuen d’aquesta manera?

La nova política ha de ser molt més que bones paraules i que fotos d’adolescent a dins d’un ascensor.  De moment, però no n’hem vist gran cosa més.  Mal principi.  I és que la dona del Cèsar, com ja sabem, a més de ser honrada, ho ha de semblar.  I ja posats diria que també ha de donar imatge de serietat i competència, a més de ser-ho.  No ho oblidem.



juny 262015
 

La nova alcaldessa de Barcelona ha decidit aparcar una part ben visible del llegat dels seus predecessors en el càrrec i ha canviat un Audi d’alta gamma blindat per un Seat de lloguer.  Així, a primer cop de vista, tota una declaració d’austeritat.  Fins aquí, tot correcte, i molts alcaldes en podrien prendre exemple.  Però jo em demano si aquesta política d’imatge realment comporta austeritat o no.

Què se’n farà del vehicle blindat que ja no s’utilitzarà?  acabarà, com sol passar a les administracions, criant pols en un magatzem per la dificultat del procediment administratiu de venda?  No ho descartem.  En aquest cas, cal recordar que un cotxe com aquest, funcioni o no, té uns costos de manteniment.  A més cal afegir el lloguer del nou, perquè el vell era de propietat.

Imagino que s’han fet bé els números i que les decisions que s’han pres realment són més que imatge, perquè si no, potser valia la pena no tocar res, si el que es perseguia era l’austeritat.

Veure les nostres autoritats deixant de banda elements d’ostentació propis d’altres temps és molt positiu.  Però atenció que el canvi no acabi sortint massa car.  I si no, què costa la seguretat d’una alcaldessa movent-se en metro?  Que potser no cal tanta seguretat? Tant de bo.  Adequar les mesures i els mitjans (cotxes, escortes…) a la realitat és un exercici encara pendent i necessari.

Són temps de canvis, aquests que vivim.  Cal esperar i confiar que els canvis siguin reals, profunds i que serveixin per acostar els governants als ciutadans, aquella massa grisa, llunyana i incòmoda que sovint només s’observa des de l’altra banda d’unes llunes tintades.

juny 252015
 

Mig amagada en una setmana rara, patida pel mig per la festa de Sant Joan, hem pogut trobar la notícia de la revolta de les jugadores de la selecció espanyola femenina de futbol contra el seu entrenador, a qui, de manera  unànime han acusat de masclista i de tracte despectiu, quan no directament vexatori.  Incompetència a banda.

No és nou el menyspreu contra l’esport femení, especialment si parlem de disciplines amb tanta testosterona històrica acumulada com el futbol.  És clar, una cosa és que les “nenes” juguin a volei (platja si pot ser, que hi ha més xixa -perdó, més espectacle-) i una altra és que vulguin fer com els homes.  En aquest cas, com a màxim, aquestes “Chavalitas” (la paraula se li atribueix a Ignacio Quereda, entrenador des de fa 27 anys) no fan de dones com cal.  Tota una declaració de principis tant el substantiu com la durada en el seu lloc.

En general, el món dels esports, ja les té, aquestes coses:  longevitat als llocs, masclisme sense miraments…  Potser caldria començar a pensar en determinats estaments i personatges com a rèmores del passat que cal abandonar per sempre, tot i que tinc els meus dubtes perquè, si féssim una enquesta, no sé què en pensaria la major part de la societat masculina sobre unes dones que juguen a futbol i que -això ja s’ha apuntat des d’altíssimes instàncies futbolístiques internacionals- ho fan sense una indumentària prou atractiva per a l’espectador.

Quin tip.  I quin fàstic.

juny 242015
 

Que no cantin victòria els mals averanys ni totes les desgràcies juntes.  Tot i que ahir la pluja es va aliar amb les forces del mal i de la negativitat per esquivar la foguera, ja sabem que avui és un altre dia, que el sol lluu i que tots els sants tenen vuitada.  Fins i tot Sant Joan.

Ahir ens vam quedar amb les ganes de fer festa completa, perquè no tot va sortir com havíem imaginat i previst.  No vam complir amb el ritual antic de condemnar al foc totes les misèries, les tragèdies i els petits i grans drames de cada dia, però avui mateix reprendrem la cita anual amb la purificació, amb la necessitat de sentir que fem (o que desitgem de debò) fer net de tantes i tantes coses.

Avui aniran a la foguera tots els nostres fantasmes, totes les nostres pors, els mas auguris, la tristesa, la pena, i tot allò que ens impedeix avançar.  Potser tornaran.  Bé, segur que tornaran, i si no aquests uns altres, perquè l’any que ve sant tornem-hi.  De moment, avui farem com que fem net, i ens sentirem una mica més segurs i més forts per encarar els propers dotze mesos.  I si mai dubtem o defallim, sempre ens quedaran les espelmes, les monedes als pous, les pedres als rius o la tossudesa per sortir-nos de tot el que la vida ens llença, de tant en tant, als morros.

juny 232015
 

Tradicionalment, la dreta espanyola ha anat fent una exhibició més o menys discreta de la seva idea de patriotisme tot incorporant la bandera d’Espanya en elements decoratius com ara polseres, accessoris als rellotges i als telèfons mòbils, colls de determinades peces de vestir…  També, i de manera paral.lela, han fet una exhibició pública destacada d’aquest element identitari.  Pensem només en les jornades d’homenatge a la bandera (juraments de lleialtat civils inclosos) o la megalòmana exhibició de la Plaza de Colón, a Madrid.

Amb tot això, la dreta ha anat monopolitzant la idea d’espanyolitat i la seva bandera en un ús no ja tant partidista sinó directament de classe.  El resultat deu ser bo, perquè traslladada aquesta idea al discurs polític ens deixa textos impagables dels líders populars on semblen incapaços de pronunciar una frase sencera sense posar-hi un “espanyol” o un “Espanya”, tant si ve al cas com si no.

Però vet aquí que ara arriba el nou mascle alfa del socialisme espanyol i en un acte purament de partit amaga les sigles de la seva formació i només mostra, com a referent identitari, una enorme bandera espanyola.  Tota una declaració de principis i  tota una declaració de guerra per demostrar qui és més patriota.

Caldrà veure com Pedro Sánchez i els seus escolanets a Catalunya parlen ara dels nacionalistes que s’emboliquen en la bandera per amagar les seves misèries.  O potser no li caldrà.  Al capdavall, la seva no és una bandera, és “la” bandera.  Les nostres són ensenyes menors o directament inconstitucionals.  Ves per on.

Si algú encara confiava en un encaix a Catalunya, ara té més pistes de per on passaria aquest hipotètic encaix:  en la submissió absoluta a la seva idea de nació, de país, de pàtria, o digueu-ne com vulgueu.

juny 222015
 

Ha arribat l’estiu, i amb ell vindran els canvis en la graella televisiva.  Tancaran per vacances molts dels programes que ens han acompanyat al llarg de l’any i començarà la temporada de reposicions d’èxit contrastat i també d’algunes de prou prescindibles.

Aquest any, però, voldria fer una petició expressa a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, al Consell de l’Audiovisual de Catalunya, a la direcció de TV3 o a la Moreneta, si cal, perquè aquest estiu no desaparegui de la pantalla “Polònia”.

Sí, ja sé que tots tenim dret al descans estival, a les vacances i a tot plegat, però en les excepcionals circumstàncies que vivim, i amb unes eleccions summament transcendentals al setembre, unes setmanes sense la interpretació de la realitat d’aquest equip d’humoristes poden ser letals.  Si no podem riure de la realitat política, ara que ens hi juguem tant, i sense entendre les claus de tot plegat amb la dosi necessària d’humor, la crispació, avivada per la calor estival pot ser terrible.

A aquell que tingui poder d’aconseguir-ho: si us plau, que “Polònia” ens acompanyi i ens orienti durant tot l’estiu.  La pau a les famílies, la cohesió social i el benestar del país ho necessiten.  Si ens deixeu només en mans del polítics i de les seves declaracions, aquest estiu pot ser dramàtic.  Que no llegiu les portades dels diaris, ni escolteu la ràdio, ni mireu la tele, per veure la que en ve a sobre?  Doncs això.

juny 212015
 

Avui, oficialment i astronòmicament comença l’estiu.  Tot a punt?

L’estiu és un temps curiós, estrany, ple de contrastos.  És un temps de descans per a molta gent, de vacances, en què l’activitat s’alenteix, com mig paralitzada per la calor.  Al mateix temps, però, és temps d’activitat frenètica al camp, al sector turístic, o entre els organitzadors dels festivals de música, sense anar més lluny, que en molts casos han de fer el seu particular agost en poques setmanes.

L’estiu és un anar i venir de gent amb objectius i realitats molt diferents, que es barreja en una estranya combinació humana i social que més que mai no sap de fronteres, d’idiomes ni de cultures, i que finalment es reordena, cap a finals de setembre, com si la tardor exigís tenir tothom a lloc per mostrar la seva esplendor.

Per a mi, l’estiu és temps de fer coses diferents a les habituals.  Temps de descans de la feina de cada dia, i temps d’aquella feina que vas deixant de banda a l’espera d’un moment millor.  És temps de buscar llocs, sensacions i experiències noves i de retrobar la calma i la serenor al costat de qui sempre m’acompanya, però molt lluny del ritme gairebé dictatorial de la rutina de la resta de l’any.

Cadascú té el seu estiu particular, i tot sovint molt lluny dels tòpics, de les operacions biquini, de la música insuportablement repetitiva, de la poca roba, o de la barreja de sol i platja, que tot sovint se’ns ven com a única realitat possible.

juny 202015
 

A finals de l’any passat, el president Mas va pronunciar una conferència per exposar el seu full de ruta cap a la independència, durant la qual va parlar d’una llista unitària, sense sigles de partits, per aconseguir un Parlament clarament independentista que pogués encarar amb èxit la darrera fase del procés constituent d’un nou estat.

Al cap de quatre dies, va començar un penós rosari de conferències i similars de la resta de formacions explicant els respectius fulls de ruta i carregant contra la llista unitària per allò que les diferents sensibilitats se sentirien més còmodes sota l’empara de sigles conegudes i afins.

Però vet aquí que ara arriba l’hora de la veritat i, segons sembla, el president presentarà una llista per anar a les eleccions sense el paraigua de Convergència (ni d’Unió, evidentment), amb voluntat de sumar persones i personatges independents.  No ha calgut que passi gaire temps perquè ERC plantegi una proposta igual, però des de les esquerres.  I per reblar el clau, el que queda de la Unió de Duran, ja parla d’una altra llista entre ells, PSC i IU per la tercera via.  Ara sembla que tothom corre a unificar llistes i esborrar sigles.

Que no havíem quedat que les sigles dels partits tradicionals donaven seguretat i confiança als electors?  Doncs es veu que potser no tanta, i que comença a ser hora d’amagar les sigles, pel motiu que sigui (per vergonya, potser?  Al cap i a la fi, tothom té un passat).  De tota manera, no ens equivoquem, caldrà veure quins noms apareixen a cada llista per valorar si tot plegat és només una maniobra per donar una falsa imatge de renovació, o si realment és el principi d’una apertura cap a la societat no militant de cap partit per entri, amb tota la seva capacitat, en l’activitat política.

Personalment, tinc els meus dubtes, atès el menyspreu absolut que tots els partits (amb major o menor grau) han demostrat cap a tothom que no tenen afiliat o prou identificat.  M’agradaria molt que aquest sectarisme també anés sent història, perquè guanyaríem molt tots plegats.  De moment, però, només veig poca imaginació i, com deia la cançó, follow the leader, leader, leader.  Res de nou.

css.php