Jun 192015
 

No m’agrada el vídeo “27-S: on tot comença” que tot just acaba de veure la llum.  No m’agrada pels tòpics que perpetua en matèria lingüística.  M’explico:  Hi apareixen cinc personatges principals, un pagès a punt de collir, una florista que obre botiga, una dona a punt de començar a treballar a una gran empresa, un entrenador de bàsquet i un estranger.  Els tres primers parlen català i els altres dos castellà.

Un cop més, el català és la llengua dels pagesos (llengua i terra sempre fan bona parella), dels botiguers (en una barreja de senyor Esteve i de florista de la Rambla) i dels professionals dinàmics i amb ambicions (és molt suposar).  D’altra banda, la llengua de l’esport (del lleure, si voleu) i la que adopten els que arriben de fora (la que troben útil fins i tot per lligar) és el castellà.

Segurament aquesta foto té força a veure amb la realitat, tot i que amb molts, amb moltíssims matisos, però d’aquí a acceptar aquesta realitat sense més hi ha un abisme.

Si realment volem construir alguna cosa millor, la llengua no pot restar al marge;  però em sembla que seguim massa plàcidament instal.lats entre tòpics modernistes i conformisme sociolingüístic.  Deu ser allò de la modernitat, de la diversitat i tot plegat.  A mi, però, no m’agrada gens empassar-me determinats models i, en aquest vídeo, em temo que els creatius no han estat gaire fins.

I dit això, sí, el 27-S pot començar tot (remarco “tot”).

Jun 182015
 

Ahir, l’afer aquest de la sortida del Govern dels consellers d’Unió i tot plegat, em va fer venir al cap una expressió que abans se sentia força i que, no sé massa per què, havíem abandonat.  Era el que sempre acabàvem dient quan aquelles teles en blanc i negre no es veien prou bé, quan saltava la imatge, quan feien molta neu o quan, directament, es perdien les imatges i, després dels copets de rigor, exclamàvem:  “és d’ells” i ens quedàvem tan tranquils; sense tele, però tranquils.

Doncs això, que declaracions i més declaracions (o no declaracions) i tot el que es podia arribar a esperar d’aquest sainet que des de sempre ha estat la relació entre Unió i Convergència.  Una relació, dit sigui de passada, que sembla que no era tan equilibrada com alguns afirmaven.

Però com que són coses seves, no perdré ni un minut més intentant entendre-les.  Hi ha coses que no han canviat gaire des de la tele en blanc i negre.  Ara, ens passa el mateix quan se’n va la llum i ens quedem a fosques.  La diferència és que ara, després del tradicional “és d’ells” ve una lletania de renecs contra les empreses subministradores, la seva incapacitat i les seves portes giratòries.  Com els copets al costat tampoc serveixen de gaire, però ens deixen més tranquils.

Que es barallen Unió i Convergència?  Doncs ja s’ho faran, perquè “és d’ells” i ja hem vist aquesta comèdia abans.  És d’ells, encara que com passava abans amb la tele, ens acabi perjudicant a nosaltres, no pas a ells.

Jun 172015
 

La nostra capacitat de caminar en cercles sense saber, o sense voler, trobar el camí sembla infinita.  Quan tot semblava indicar que havíem abandonat aquella absurda i inútil dialèctica sobre si cal prioritzar l’eix nacional o l’eix social que tan bons resultats va deixar-nos no fa tants anys, sant tornem-hi.

L’aparició a l’escena política de noves formacions d’esquerres ha reobert l’antic debat i tornem a sentir el discurs que el procés constituent que teníem (potser encara tenim) al davant, ha de servir per construir una major justícia social i no pas un nou estat.  I qui pot estar contra una societat més justa?

L’error argumental, però, és el mateix que va patir (que vam patir tots, de fet) el tripartit:  no hi haurà més justícia social sense poder.  I ara com ara, el  poder el té l’estat, no nosaltres.  O potser encara calen més proves, per part de Madrid?

Ens trobem en una cruïlla històrica d’aquelles que només es donen molt de tant en tant, al llarg dels segles.  Ens trobem davant de la possibilitat real de construir un estat i de tenir tot el poder per decidir què volem ser i com volem ser.  Però cal seguir la seqüència correcta:  primer el “què” i després el “com”.  Primer cal decidir si volem ser un estat independent, amb plena capacitat de fer, i després, i només amb totes les eines a la mà, podrem construir la societat més justa que tots volem.

El debat del model de societat s’ha de fer ja, des d’ara, però sense perdre mai de vista que la primera prioritat -no pas l’única-, ha de ser dotar-nos dels instruments per materialitzar aquest model.

Jun 162015
 

Començo a pensar seriosament que estem condemnats a no ser mai lliures.  No és que els catalans estiguem mentalment, sociològicament o històricament incapacitats per a ser un país independent, però començo a creure que els nostres representants polítics sí.

D’alguna manera és com si la capacitat d’imaginar el futur de la classe política funcionés a la perfecció fins que s’arriba al moment del pas definitiu, aquell que ja no té marxa enrere.  Aleshores, una mena de pànic escènic, històric o com vulgueu, els fa inventar mil arguments, tots molt lícits i molt respectables, per fer un tomb estrany i deixar de seguir endavant.  Això no és tacticisme, és vertigen o covardia, digueu-li com vulgueu.

Cada dia que passa tinc més clar que l’onze de setembre no tindrà res a veure amb els darrers i que el 27, si finalment hi ha eleccions, no serà altra cosa que una oportunitat, ben explotada per uns i altres, per canviar noms al Parlament i al Govern.  Eleccions plebiscitàries?  I tant que sí, que ho seran.  A la vista dels resultats, segur que els partits unionistes bramaran en defensa de la voluntat de seguir com fins ara, expressada a les urnes.  Ells seran els que les faran plebiscitàries, no nosaltres.  I els ho haurem posat molt fàcil.

Començaria a ser hora -si és que encara hi som a temps, cosa que dubto- que els suposats partits independentistes, fessin alguna cosa assenyada, perquè l’ocasió històrica és única i, si la deixem escapar, no es repetirà en dècades.

Entre els uns i els altres, començo a sentir molt soroll, massa obvietats buides i poques paraules clares.  Començo a tenir la clara sensació que se’ns estan ben bé rifant per mirar d’aconseguir quatre escons, uns anys més.  És trist, però em temo que som a les portes de la gran decepció, que vindrà a sumar-se a la gran depressió que encara patim.

Jun 152015
 

Hi ha imatges que no m’agraden gens, i aquest cap de setmana passat hi ha hagut una que s’ha anat repetint i que per més que la miri, em fa angúnia.  És la imatge dels nous alcaldes amb el bastó que els acredita com a tals a les mans.

De fet, ja trobo prou ridícula l’estampa de la banda i les medalles d’alcaldes i regidors.  Tan ridícula com les samarretes de qualsevol acte lúdic que d’aquí a uns dies es posaran damunt de la camisa i la corbata per fer creure que són com el poble, quan hi vagin de visita.  Però el tema del bastó és cas a part.  D’acord que el món sempre ha evolucionat a cop de barró, però que el símbol d’un poder democràtic sigui la vara… malament rai.  A més, i ja posats, és un bastó curt, que no serveix per massa coses.  El bàcul del bisbe, com a mínim, és llarg i encara podria fer la seva feina simbòlica d’ajudar a caminar, però el de l’alcalde no.  Ni això.

Una altra cosa interessant seria repassar els centenars de fotos dels nous alcaldes, bastó en mà, i veure com l’exhibeixen davant dels seus.  En alguns casos, gairebé tota una declaració de principis.

Ja sé que són tradicions, formalismes, usos, costums, protocols i tot plegat.  Però potser caldria, si volem parlar de nova política, començar a presentar les institucions democràtiques com a realment democràtiques i no com a reductes de poder, barró en mà.

Què voleu que us digui, a mi em diu més coses una plaça de Sant Jaume plena de gent contenta per l’esperança que els infon la nova alcaldessa, que un acte solemne a porta tancada (ni que s’obri ja sabem qui hi entra) amb ostentació de símbols de poder.  Però de moment, les coses són com són i no sembla que hi hagi cap interès a canviar-les.  El raret torno a ser jo.  Cap problema.

Jun 142015
 

Triar no és fàcil.  Decidir una cosa i no una altra és una situació tan quotidiana que sovint ni ens n’adonem, però que pren una especial importància quan hem de decidir entre diferents opcions que afecten el nostre present i condicionen el nostre futur.  En aquest moment, triar és dur, complicat.

Ens passem la vida escollint:  on volem viure, de què volem treballar, què volem estudiar, amb qui volem compartir la vida, on anirem de vacances, què farem per dinar, com ens vestirem, de quin color seran aquells pantalons que hem de comprar, quin programa volem veure… i la decisió no sempre és fàcil.

Però un cop superem el mar de dubtes que precedeix la decisió, arriba la calma.  Arriba el resultat de la tria, i la necessitat de ser-ne conseqüent i de tirar endavant fins a les darreres conseqüències.  Amb  calma, si cal, amb prudència, o inclús amb por, però sempre endavant.  Aleshores, si realment sabem abandonar els dubtes i adonar-nos que ja només tenim una opció -la que hem triat- tot té un altre color i passem a veure només l’arbre, i ja no el bosc.

Triar no és fàcil, però és necessari.  Tampoc no és fàcil ser coherent amb allò que triem, però és vital.  Cal tenir el cap una mica ben moblat per no ofegar-nos entre totes les opcions que acostumem a tenir al davant (i sort n’hi ha que les tenim), però això ja són figues d’un altre paner.

Jun 132015
 

Ja és ben veritat que no hi ha més cec que aquell que no vol veure.  Jo afegiria que no hi ha polític més inútil (en el sentit de “gens útil”) que aquell que s’entesta a defensar que el nostre futur passa per reformar la Constitució.  Per a què?  Si al pas que anem, qualsevol dia d’aquests el Tribunal Constitucional dirà que ser català és inconstitucional.

Dia a dia anem descobrint que tot el que es faci a Catalunya, tot el que legisli el Parlament o tot el que dicti el Govern és inconstitucional.  Evidentment, tot el que difereixi, ni que sigui poc, dels mandats de Madrid.  És allò de no fer diferències entre espanyols, suposo.  Tot i que ben mirat, la Constitució no diu que Catalunya sigui Espanya.

Si durant tres dècades, a Catalunya hem jugat a allò del cove i els peixos, i la Ramoneta i tot plegat.  Ara, finalment, ens toca el joc dels bous i les esquelles i, al pas que anem, aviat no ens quedarà ni l’esbart dansaire.  Els trabucaires ja són al punt de mira i de bous i esquelles comencem a anar justos.

A aquestes alçades dir que el nostre futur passa per reformar (no se sap per on) la cotilla constitucional és, com a mínim, un exercici d’infantilisme polític que o bé amaga la incompetència o bé el servilisme.

Deixem-nos estar de romanços.  Catalunya no hi cap, a la Constitució.  Ho diu el seu màxim òrgan defensor, dia sí i dia també.  I la Constitució no es toca, cosa que ens recorden tots els partits de govern, i també els que aspiren a ser-ho.  Pulutant, com diria aquell, ja em direu què fem.  Avís a navegants, si és que encara ens en queden.

Jun 122015
 

Diuen que un dia, o uns quants, de dejuni de tant en tant són un potent instrument depuratiu del nostre organisme.  No sé si és cert o no, però hi ha molta gent que segueix aquesta pràctica i per alguna cosa deu ser.  Però jo em demano:  i un dia de dejuni informatiu, de tant en tant, és possible?  és saludable?  ajudaria al nostre equilibri mental?

Imaginem un dia sencer sense notícies, sense ràdio, sense televisió, sense premsa i sense internet.  Un dia, al cap i a la fi, sense saber què passa més enllà del nostre àmbit de relació més immediat.  Imaginem un dia sense sentir res de pactes, ni de futurs pactes;  sense insults a aquells que pensen diferent;  sense rumors de fitxatges;  sense candidats a presidir qualsevol cosa;  sense crides als grans pactes, que només són paraules buides;  sense recomanacions d’austeritat;  sense saber quin temps farà -o no farà, perquè les prediccions també fallen- demà;  sense sentències de tribunals;  sense nous casos de corrupció…

Imaginem, doncs, un dia sencer en què el nostre cap no rebés més informació que la que ens arribaria directament, personalment, d’aquells que ens envolten.  No sé per què, però em sembla que aquell dia dormiríem una mica millor, molt més relaxats, i que l’endemà ens llevaríem amb un altre ànim.

Encara que sigui una simple ficció per demostrar, em fa l’efecte que tindria efectes depuratius.  Ho provem qualsevol d’aquests dies?  I que em perdoni la premsa, que també té dret a la vida.

Jun 112015
 

Que l’equilibri entre l’activitat pública i els interessos privats o particulars no és fàcil, ja ho sabem fa dies.  Que traspassar la fina línia que els separa acostuma a costar poc, també.  Que l’abús del càrrec públic en interès propi no és gens estrany, encara més.  En el fons, tot és qüestió d’ètica i de definir clarament les prioritats, per part de cadascú.

El que resulta una mica més sorprenent és que sigui justament el modern apòstol de la nova política i de la regeneració qui no sigui present al seu lloc de treball (d’eurodiputat, per si no sap que això també és una feina) quan es vota una qüestió tan transcendental con ara el tractat comercial entre Europa i els Estats Units, autèntic cavall de batalla, si el que es vol és plantar cara al poder dels mercats.

Resulta que aquell dia, el de la votació, el flamant eurodiputat estava dedicat en cos i ànima a la que potser és la seva activitat principal -la seva prioritat, si voleu-:  la tertúlia;  radiofònica en aquesta ocasió.

D’acord que el seu vot no hauria canviat el sentit del resultat de la votació, però si el dia que es vota sobre un tema tan important, i tan simbòlic, com aquest, Iglesias opta per la ràdio, on deu ser l’eurodiputat quan es tracten qüestions no tan rellevants?  Francament, aquesta manera de fer em recorda molt les velles maneres de governar, amb els peus a l’activitat pública i el cap -i de vegades també les mans- als interessos particulars.

Jun 102015
 

No ens enganyem, ens agraden les coses clares, les normes, saber qui és el culpable i qui la víctima.  I perquè ens agrada aquesta mena d’ordre mental, ens comença a treure de polleguera l’assumpte dels nens no vacunats, incloses les declaracions del conseller de Salut a propòsit dels casals d’estiu.  Fixem-nos:

– Els casals demanen instruccions i protocols de l’administració per gestionar les sol.licituds d’inscripció de nens no vacunats.

– Els nens vacunats però portadors de la diftèria, posem per cas, no són cap perill per als vacunats, però si per als que no ho estan.

– L’administració insinua i aixeca la llebre, però no concreta.  Quina novetat.

Es prepara un estiu complicat, em temo.  I dic jo:

– Si la majoria de colònies i casals d’estiu són privats (i si són públics també), no poden fixar les normes pròpies d’admissió?

– Es pot arribar a legislar i normativitzar tot, fins als més mínims detalls?

– Es pot castigar, com ja s’està fent amb vuit nens portadors de la diftèria, aquells que han seguit totes les normes i precaucions sanitàries?  No oblidem que són nens sans els que són a casa amb tractament antibiòtic, en ple final de curs, perquè han comés el pecat de ser un perill potencial per a aquells que no han estat vacunats, per decisió dels seus pares.

Em fa l’efecte que comencem a viure en una mena de món al revés, on els que assumeixen pràctiques de risc, com ara la no vacunació, acaben sent objecte de protecció, a costa d’aquells que segueixen comportaments segurs.

I els pares dels nens no vacunats, què en diuen?  Els posaran en risc portant-los a colònies?  I a l’escola?  I a les piscines? o deixant-los sortint al carrer?  Tant costa posar una mica de sentit comú en tot plegat?  Tant costa no exigir que els altres ens solucionin els problemes que nosaltres mateixos hem creat?

Potser és l’hora d’exigir determinats comportaments de responsabilitat cívica i sanitària, i de no castigar aquells que segueixen les pautes de seguretat.  Potser és l’hora de no criminalitzar els innocents, ni convertir-los en víctimes, un cop més.

css.php