No cal que en facis gaire cas

Segurament és cert que el Barça viu els que podrien ser els millors moments de la seva història esportiva i que la seva implantació social és amplíssima.  Fins aquí, d’acord.  També estic d’acord amb el fet que la direcció del club organitzi tota mena d’actes festius per celebrar els tres títols del seu primer equip de futbol.  Estic d’acord, fins i tot que una ciutat es pugui gairebé paralitzar per unes hores amb motiu d’una rua festiva, però el que em costa més d’admetre i d’acceptar és que els nostres mitjans de comunicació, especialment els públics, es dediquin, gairebé en exclusiva i al llarg d’un parell o tres de dies, a seguir un partit de futbol.

Vistes les coses, em plantejo què passaria si algun jugador del Barça -cadascú que hi posi el nom que més gràcia li faci- es presentés a les eleccions com a candidat a president de Catalunya.  Bé, de fet, potser no en tinc gaires dubtes sobre què podria arribar a passar, si faig cas del darrer cap de setmana.  El problema, però, el tindrien els mitjans de comunicació que s’haurien de cenyir als temps informatius que marca la legislació electoral.  Com s’ho farien?

Ciència ficció a banda, considero totalment desproporcionat el seguiment informatiu de la final de la Champions.  No cal traslladar a l’escenari del partit la pràctica totalitat de la plantilla de ràdios i televisions.  No cal una programació especial i monotemàtica durant hores i hores (dies, de fet).  No cal tot aquest enorme sobrecost que acabem pagant entre tots.  Podeu imaginar un desplegament mínimament similar per qualsevol acte del Govern a l’exterior?  S’ensorraria el món.  Però el futbol és el futbol, el Barça és el Barça i el país que tenim és el país que tenim.

Per sort, en matèria de mitjans de comunicació, tot desapareix gairebé tan ràpid com comença, i a poc a poc, anem tornant a la realitat i a la normalitat.  I dit això, celebro el triplet del Barça;  sense cap mena de dubtes, una fita esportiva que costarà molt igualar.  Jo també vaig fer festa grossa per veure el partit, però a casa.

Tweet

És curiós, però com més ampla és la nostra visió de les coses i com més sabem o podem conèixer, més ens agrada trobar petits espais que anem fent nostres.  Vivim en un món global i interconnectat, però ens agraden els racons.  Sempre acabem anant a petar als racons.

Hi ha racons bonics, on ens trobem a gust;  racons nostres, que hem fet amb esforç;  racons de memòria, on ens agrada perdre’ns o on no voldríem tornar mai;  hi ha racons d’afecte sincer i de passió;  n’hi ha d’intimitat, on trobar-nos amb els nostres pensaments, i n’hi ha de vergonya, també.  Vulguem o no, la nostra existència es va omplint, a poc a poc, de petits espais íntims, personals, on ens trobem a gust o dels quals intentem -sovint sense èxit- fugir.

Com més sé del món i com general és la visió que tinc de les coses, més m’estimo aquests petits racons de pau que fan que la vida tingui realment sentit i valgui la pena, i més admiro la gent que és capaç de veure’ls, d’intuir-los fins i tot, de fer-los realitat, i més envejo la seva capacitat de treure partit de tot i de no res i de ser feliç, ni que sigui a partir de petits raconets de felicitat per compartir amb els altres.

Llavors, al costat d’aquestes persones que saben veure la màgia allà on molts amb prou feines veiem coses, em sento enormement ric i afortunat.  És amb elles que sé quin és el meu racó en aquest món tan gran, i que no em sento gens arraconat.

Tweet

Que enguany és un any definitiu, si més no per a les properes dècades, cada dia que passa sembla més una obvietat.  Hi haurà, si no es torç res, unes eleccions a finals de setembre que, vulguem o no, ja tenen caràcter plebiscitari perquè allò que s’hi decidirà, i pel que es jutjaran els resultat, serà  si el futur Parlament tindrà una majoria suficient de diputats independentistes o no.  En cas afirmatiu, veurem cap a on caldrà tirar, però en cas negatiu, serà la fi de la possibilitat d’independència (avui encara real) per a molts anys.

Arriba l’hora de la veritat, la dels plantejaments clars i definitius.  I pel que fa a la independència, ara mateix, només és clara la postura de la CUP, d’ERC i de CDC, sempre i quan es demarqui definitivament de les indefinicions d’Unió i els seus jocs de paraules que volen passar per raonaments (potser la tan anunciada llista del president?), perquè si segueix mantenint aquesta relació que té fins ara, molt em temo que pot acabar abocat a un paper poc més que testimonial en el futur Parlament, si realment la ciutadania, de manera majoritària, vota per la construcció d’un nou estat.

Ara com ara, només veig clars i coherents els plantejaments de la CUP, respecte a la independència.  ERC, tot i que s’hi afirma clarament favorable, fa temps que mostra determinades indefinicions i jocs a totes bandes que provoquen un cert, però important, neguit.  Quant a Convergència, arriba l’hora de la veritat:  o es proclama obertament i clarament independentista, caigui qui caigui i peti qui peti -i qui pot petar és la seva aliança amb Unió- o creua la línia per compartir espai polític amb PSC, Iniciativa, Unió, Ciutadans i PP.  Ells sabran on volen ser.

De moment, massa incògnites que no es podran mantenir gaire temps més.  I mala peça al teler d’uns independentistes cada cop més tips dels jocs de mans d’alguns destacats líders polítics.  Veurem què passa.

Tweet

Segueix endavant la comissió parlamentària sobre frau i evasió fiscal i segueixen desfilant-hi alguns dels prohoms dels primers (i no tan primers) anys de funcionament de la Generalitat contemporània.  Més enllà del que en surti de tot plegat, perquè ja sabem de què acaben servint les comissions parlamentàries, l’exercici de revisionisme de les maneres de fer durant uns anys que passen per ser de reconstrucció nacional és d’allò més edificant.

Els que tenim una certa edat sabem que aquell famós oasi català era, entre altres coses, una mena de pacte de silenci amb el qual tothom que manava en sortia beneficiat.  I hem de suposar que, de retruc, també el país, si més no pel clima de placidesa política general.

Però vet aquí que, al cap dels anys, comencem a saber que l’oasi no era tal i que les sospites d’exercici del poder amb plena llibertat (i impunitat) sembla que es van fer evidents.  I finalment arriba la ja famosa comissió parlamentària que, a banda de l’encert o no -que de tot n’hi ha hagut- amb què els diputats s’hi han mogut, és un exercici magnífic de transparència democràtica i de voluntat de desfer-se, si és el cas, del llast que suposen determinades maneres de fer i d’entendre la política i la societat.

Des de fora, s’atacarà els nostres antics responsables polítics i, amb aquests atacs es voldrà desacreditar les nostres institucions i amagar l’autèntica realitat:  el nostre parlament té voluntat de fer net.  Per a quan una comissió a les Corts Espanyoles que revisi l’activitat política durant els anys de la Transició, cada cop més obertament qüestionada?  Per a mai.  No en tingueu cap dubte.  I del franquisme ni en parlem.  Això sí, els mestres de la democràcia són ells.

Tweet

Nova setmana a la vista, i ja ens podem preparar a l’allau de barbaritats que haurem de sentir i suportar a propòsit de la xiulada de dissabte.  Després d’una parell de dies amb iniciatives tan evidents com el comunicat del Govern d’Espanya a mig partit, la telefonada de Pedro Sánchez per mostrar el seu suport al rei, la cara (tot un poema) del ministre del ram durant el partit, o el silenci còmplice -un cop més- de tants altres, arriba la setmana en què l’aparell repressor de l’estat es posarà en marxa.

Tant li fa tot el que hem hagut de suportar durant aquests darrers anys sobre nosaltres, la nostra identitat i les nostres institucions.  Tant li fa que ens vulguin prendre allò que la llei ens atorga.  Tant li fan dècades de mentides.  Hem de ser banyuts i pagar el beure, com diu la dita, i no tenim ni dret a protestar públicament. Aquesta és la capacitat de raonar que exhibeixen els dirigents espanyols ara mateix.

No sé què acabaran fent.  Imagino que una multa als clubs (quina culpa deuen tenir) com a acció exemplar, i para de comptar, perquè això de perseguir tots els xiuladors, un a un, sona a estupidesa absoluta i altre mesures, com ara expulsar els dos equips implicats de competicions espanyoles, encara més.  Però Espanya és Espanya i, com que segueix sent diferent, tot és possible, encara que els ulls d’Europa i del món en general, no comparteixin les mateixes ulleres de mirar la realitat.

Preparem-nos a tornar a sentir que som nazis, intolerants, que no tenim educació, que atemptem (remarco el verb) contra la Constitució, l’Estat, la monarquia i els seus símbols, que som violents…  Per cert, i parlant de violència, què se’n sap dels seguidors del Barça agredits per un grup ultraespanyolista?  No gran cosa.  Deu ser que s’ho mereixien.  Tal faràs, tal trobaràs, no?

Tweet