juny 092015
 

Segurament és cert que el Barça viu els que podrien ser els millors moments de la seva història esportiva i que la seva implantació social és amplíssima.  Fins aquí, d’acord.  També estic d’acord amb el fet que la direcció del club organitzi tota mena d’actes festius per celebrar els tres títols del seu primer equip de futbol.  Estic d’acord, fins i tot que una ciutat es pugui gairebé paralitzar per unes hores amb motiu d’una rua festiva, però el que em costa més d’admetre i d’acceptar és que els nostres mitjans de comunicació, especialment els públics, es dediquin, gairebé en exclusiva i al llarg d’un parell o tres de dies, a seguir un partit de futbol.

Vistes les coses, em plantejo què passaria si algun jugador del Barça -cadascú que hi posi el nom que més gràcia li faci- es presentés a les eleccions com a candidat a president de Catalunya.  Bé, de fet, potser no en tinc gaires dubtes sobre què podria arribar a passar, si faig cas del darrer cap de setmana.  El problema, però, el tindrien els mitjans de comunicació que s’haurien de cenyir als temps informatius que marca la legislació electoral.  Com s’ho farien?

Ciència ficció a banda, considero totalment desproporcionat el seguiment informatiu de la final de la Champions.  No cal traslladar a l’escenari del partit la pràctica totalitat de la plantilla de ràdios i televisions.  No cal una programació especial i monotemàtica durant hores i hores (dies, de fet).  No cal tot aquest enorme sobrecost que acabem pagant entre tots.  Podeu imaginar un desplegament mínimament similar per qualsevol acte del Govern a l’exterior?  S’ensorraria el món.  Però el futbol és el futbol, el Barça és el Barça i el país que tenim és el país que tenim.

Per sort, en matèria de mitjans de comunicació, tot desapareix gairebé tan ràpid com comença, i a poc a poc, anem tornant a la realitat i a la normalitat.  I dit això, celebro el triplet del Barça;  sense cap mena de dubtes, una fita esportiva que costarà molt igualar.  Jo també vaig fer festa grossa per veure el partit, però a casa.

juny 082015
 

Qui em coneix sap que no sóc una persona especialment obsessiva pel que fa a la pulcritud lingüística, especialment si parlem de l’ús que fa de la llengua cada persona, a nivell individual, en funció dels seus coneixements i capacitats.  Altra cosa, però, és l’ús que se’n fa en el moment de publicar alguna cosa que té caràcter oficial.  Aleshores cal exigir la màxima qualitat, cosa que no sempre passa.

Dissabte vaig tenir ocasió de veure el preciós exemplar del Programa de sensibilització d’infractors per a una mobilitat segura (foto annexa) que fa servir el RACC, entre altres, en les seves sessions perquè la gent que n’ha perdut pugui recuperar punts en el carnet de conduir.

No sé si serveix o no per recuperar punts, però del que estic convençut és que suposa un insult a tots els catalanoparlants.  La veritat és que ni vaig perdre el temps a llegir-lo ni a mirar qui és el responsable de l’edició.  Tant em fa.  En tinc prou amb saber que es distribueix sense cap pudor.

Algú pot pensar realment que un nyap com aquest sortiria al carrer en qualsevol altra llengua?  Però és clar, com que és en català, encara estem contents i satisfets que s’editi en «la nostra» llengua.  Doncs no.  Aquesta que es pot menystenir amb tanta insolència i impunitat no serà mai «la meva» llengua.

Aquells que tenen poder per fer-ho, es podrien ocupar que es retiri aquest manual que ens insulta i que denigra el català?  Si no és molt demanar, és clar, perquè segur que estan molt ocupats en coses serioses.

20150606_190836

juny 072015
 

És curiós, però com més ampla és la nostra visió de les coses i com més sabem o podem conèixer, més ens agrada trobar petits espais que anem fent nostres.  Vivim en un món global i interconnectat, però ens agraden els racons.  Sempre acabem anant a petar als racons.

Hi ha racons bonics, on ens trobem a gust;  racons nostres, que hem fet amb esforç;  racons de memòria, on ens agrada perdre’ns o on no voldríem tornar mai;  hi ha racons d’afecte sincer i de passió;  n’hi ha d’intimitat, on trobar-nos amb els nostres pensaments, i n’hi ha de vergonya, també.  Vulguem o no, la nostra existència es va omplint, a poc a poc, de petits espais íntims, personals, on ens trobem a gust o dels quals intentem -sovint sense èxit- fugir.

Com més sé del món i com general és la visió que tinc de les coses, més m’estimo aquests petits racons de pau que fan que la vida tingui realment sentit i valgui la pena, i més admiro la gent que és capaç de veure’ls, d’intuir-los fins i tot, de fer-los realitat, i més envejo la seva capacitat de treure partit de tot i de no res i de ser feliç, ni que sigui a partir de petits raconets de felicitat per compartir amb els altres.

Llavors, al costat d’aquestes persones que saben veure la màgia allà on molts amb prou feines veiem coses, em sento enormement ric i afortunat.  És amb elles que sé quin és el meu racó en aquest món tan gran, i que no em sento gens arraconat.

juny 062015
 

Què ens fa pensar que nosaltres i els nostres coneixements, o els d’uns altres que parlen tan d’oïdes com nosaltres, tenim més raó que una legió de científics i investigadors?  Què ens fa pensar que no fer res és la millor manera de prevenir les coses?  Potser el desig de viure naturalment, en harmonia amb el medi?  Potser el pànic, sovint induït, als productes químics?  Potser el rebuig al progrés?  Sigui com sigui, algun mecanisme mental extremadament temerari i perillós.

Què fa que uns pares posin en risc la vida dels seus fills negant-los la vacunació?  Quin és l’argument per qüestionar una pràctica universal que ha demostrat al llarg de molts anys la seva efectivitat?  Potser la por als possibles efectes secundaris?  En aquest cas, la possibilitat de patir-ne algun és infinitament menor a la de contreure la malaltia sense vacunació.

Admeto que em costa molt entendre determinats comportaments humans, sobretot quan poden posar en perill els més febles i aquells que hauríem de defensar amb totes les eines al nostre abast.  Un cas de diftèria a Olot i salten totes les alarmes.  Els pares diuen que estan destrossats i que se senten enganyats pels antivacunes.  I amb raó, però això no treu que han tingut una conducta temerària amb resultats encara per veure.   I no hi ha excuses, igual com no n’hi ha per al conductor que ignora totes les normes i té un accident de trànsit totalment evitable.

De tota manera, potser cal començar, també, a mirar per què hi ha tanta condescendència amb la propaganda dels grups contraris a les vacunes, tot i que sabem que allò que prediquen és extremadament perillós, o per què les administracions no actuen amb la contundència amb què ho fan en altres matèries per garantir que cap nen quedi sense vacunació?  Potser tothom ha baixat la guàrdia abans d’hora?  Potser allò de la llibertat d’elecció personal té els seus límits?  El resultat de tot plegat, ara, ja el sabem.  Sobretot el sap un nen que no té cap culpa de res del que fem o deixem de fer els adults.

juny 052015
 

Que enguany és un any definitiu, si més no per a les properes dècades, cada dia que passa sembla més una obvietat.  Hi haurà, si no es torç res, unes eleccions a finals de setembre que, vulguem o no, ja tenen caràcter plebiscitari perquè allò que s’hi decidirà, i pel que es jutjaran els resultat, serà  si el futur Parlament tindrà una majoria suficient de diputats independentistes o no.  En cas afirmatiu, veurem cap a on caldrà tirar, però en cas negatiu, serà la fi de la possibilitat d’independència (avui encara real) per a molts anys.

Arriba l’hora de la veritat, la dels plantejaments clars i definitius.  I pel que fa a la independència, ara mateix, només és clara la postura de la CUP, d’ERC i de CDC, sempre i quan es demarqui definitivament de les indefinicions d’Unió i els seus jocs de paraules que volen passar per raonaments (potser la tan anunciada llista del president?), perquè si segueix mantenint aquesta relació que té fins ara, molt em temo que pot acabar abocat a un paper poc més que testimonial en el futur Parlament, si realment la ciutadania, de manera majoritària, vota per la construcció d’un nou estat.

Ara com ara, només veig clars i coherents els plantejaments de la CUP, respecte a la independència.  ERC, tot i que s’hi afirma clarament favorable, fa temps que mostra determinades indefinicions i jocs a totes bandes que provoquen un cert, però important, neguit.  Quant a Convergència, arriba l’hora de la veritat:  o es proclama obertament i clarament independentista, caigui qui caigui i peti qui peti -i qui pot petar és la seva aliança amb Unió- o creua la línia per compartir espai polític amb PSC, Iniciativa, Unió, Ciutadans i PP.  Ells sabran on volen ser.

De moment, massa incògnites que no es podran mantenir gaire temps més.  I mala peça al teler d’uns independentistes cada cop més tips dels jocs de mans d’alguns destacats líders polítics.  Veurem què passa.

juny 042015
 

Estic molt tip del discurset de la prioritat social per bandejar la possibilitat d’arribar a la independència.  Van començar el PSC i Iniciativa, allà en els temps  del tripartit, quan ERC parlava de pluja fina, segura de dur els seus nous companys d’aventures cap al sobiranisme.  Però no, ni pluja fina ni ruixat d’estiu.  Ja veien on és cadascú, passats els anys.

I ara torna el mateix argument per negar qualsevol mena d’acord amb CiU, la dreta classista i insolidària.  Així ho ha plantejat la futura alcaldessa de Barcelona.  Colau es nega a signar res amb CiU per raons ideològiques.  I em sembla perfecte, perquè ideològicament es troben molt, molt lluny.  El que no sap Colau (o potser ho sap prou bé, igual com els seus nous socis) és que en una hipotètica Catalunya independent també hi haurà dretes i esquerres, sempre i quan, abans, les unes i les altres siguin capaces de construir-la.  I no sembla el cas.

Aquí tenim una dreta encara molt vinculada econòmicament i socialment al franquisme, i una esquerra que ha perdut el nord que en el seu moment va ser el PSUC i que s’embolica en tics suposadament universalistes que la fan considerar secundari el tema nacional (o el lingüístic), encara que en el camp municipal (gens universal per definició) es torbi molt còmoda, tant com amb una llengua comuna.   I en aquest punt ens trobem, amb un etern debat entre dreta i esquerra, entre modernitat i tradició, entre conservadurisme i progressia que bloqueja qualsevol aspiració nacional sòlida i majoritària.

Quan entendrà la nostra classe política, especialment ara mateix la d’esquerres, que primer hem de poder ser qui nosaltres vulguem ser i, només quan puguem decidir realment podrem dir com volem el país?  Tant els costa entendre que les grans mobilitzacions dels darrers tres anys han estat tan grans perquè ningú demanava al del costat a qui votava?   Tant els costa entendre que sense els instruments adequats no hi haurà justícia social?  Tant els costa entendre que discutint si són més llebrers o més conillers no anirem enlloc?  Doncs es veu que sí.  Malament rai.

juny 032015
 

Segueix endavant la comissió parlamentària sobre frau i evasió fiscal i segueixen desfilant-hi alguns dels prohoms dels primers (i no tan primers) anys de funcionament de la Generalitat contemporània.  Més enllà del que en surti de tot plegat, perquè ja sabem de què acaben servint les comissions parlamentàries, l’exercici de revisionisme de les maneres de fer durant uns anys que passen per ser de reconstrucció nacional és d’allò més edificant.

Els que tenim una certa edat sabem que aquell famós oasi català era, entre altres coses, una mena de pacte de silenci amb el qual tothom que manava en sortia beneficiat.  I hem de suposar que, de retruc, també el país, si més no pel clima de placidesa política general.

Però vet aquí que, al cap dels anys, comencem a saber que l’oasi no era tal i que les sospites d’exercici del poder amb plena llibertat (i impunitat) sembla que es van fer evidents.  I finalment arriba la ja famosa comissió parlamentària que, a banda de l’encert o no -que de tot n’hi ha hagut- amb què els diputats s’hi han mogut, és un exercici magnífic de transparència democràtica i de voluntat de desfer-se, si és el cas, del llast que suposen determinades maneres de fer i d’entendre la política i la societat.

Des de fora, s’atacarà els nostres antics responsables polítics i, amb aquests atacs es voldrà desacreditar les nostres institucions i amagar l’autèntica realitat:  el nostre parlament té voluntat de fer net.  Per a quan una comissió a les Corts Espanyoles que revisi l’activitat política durant els anys de la Transició, cada cop més obertament qüestionada?  Per a mai.  No en tingueu cap dubte.  I del franquisme ni en parlem.  Això sí, els mestres de la democràcia són ells.

juny 022015
 

A sant de què tot aquest rebombori amb una xiulada en un partit de futbol?  Per defensar els símbols de l’Estat?  Potser sí, però no tant, tampoc.  Mirem una mica com hem arribar al punt on ara ens trobem:

El PP treu uns resultats electorals dramàtics,  que el faran perdre la major part de capitals i comunitats on governava amb majoria absoluta.  Immediatament, el seus pesos pesants engeguen una campanya per demanar que no es xiuli durant la final de copa, amb tota mena d’amenaces i provocacions, en una cursa boja per omplir temps de ràdio i televisió i portades de diaris que, ràpidament, van deixant de banda l’anàlisi postelectoral per ocupar-se a allò que importa:  la futura xiulada.  I arriba el dia i passa el que tothom sabia que passaria.  A mig partit, el Govern de Madrid ja emet un comunicat de condemna, argumentant que Presidència sempre treballa (igual com el llumet d’El Pardo, que no s’apagava mai) i la cosa passa als tribunals esportius i ara es vol esquitxar també la fiscalia i la jurisdicció ordinària.  I segueixen ocupant-se espais informatius.

Ras i curt:  una cortina de fum per ofegar una desfeta electoral i, de passada, per despertar la bèstia feixista que el PP amaga i que atia quan li cal, perquè hi ha més eleccions a la vista i pinten bastos.  Un detall:  la famosa comissió antiviolència futbolística farcida d’uniformes policials i militars.  Quina gran imatge de la seva Espanya.

I ara diuen que cal legislar perquè això no passi mai més.  I miren cap a França on, segons diuen, en començar la xiulada, els representants del Govern haurien abandonat la llotja i no s’hagués jugat el partit.  Però a Espanya no es mou ni Cristo i un partit no se suspèn, perquè el futbol és el futbol, i és prioritari, i perquè els interessos televisius prevalen sobre les suposades essències pàtries.  Penós i ridícul tot plegat.  Ni Berlanga ho hagués pogut fer millor.

juny 012015
 

Nova setmana a la vista, i ja ens podem preparar a l’allau de barbaritats que haurem de sentir i suportar a propòsit de la xiulada de dissabte.  Després d’una parell de dies amb iniciatives tan evidents com el comunicat del Govern d’Espanya a mig partit, la telefonada de Pedro Sánchez per mostrar el seu suport al rei, la cara (tot un poema) del ministre del ram durant el partit, o el silenci còmplice -un cop més- de tants altres, arriba la setmana en què l’aparell repressor de l’estat es posarà en marxa.

Tant li fa tot el que hem hagut de suportar durant aquests darrers anys sobre nosaltres, la nostra identitat i les nostres institucions.  Tant li fa que ens vulguin prendre allò que la llei ens atorga.  Tant li fan dècades de mentides.  Hem de ser banyuts i pagar el beure, com diu la dita, i no tenim ni dret a protestar públicament. Aquesta és la capacitat de raonar que exhibeixen els dirigents espanyols ara mateix.

No sé què acabaran fent.  Imagino que una multa als clubs (quina culpa deuen tenir) com a acció exemplar, i para de comptar, perquè això de perseguir tots els xiuladors, un a un, sona a estupidesa absoluta i altre mesures, com ara expulsar els dos equips implicats de competicions espanyoles, encara més.  Però Espanya és Espanya i, com que segueix sent diferent, tot és possible, encara que els ulls d’Europa i del món en general, no comparteixin les mateixes ulleres de mirar la realitat.

Preparem-nos a tornar a sentir que som nazis, intolerants, que no tenim educació, que atemptem (remarco el verb) contra la Constitució, l’Estat, la monarquia i els seus símbols, que som violents…  Per cert, i parlant de violència, què se’n sap dels seguidors del Barça agredits per un grup ultraespanyolista?  No gran cosa.  Deu ser que s’ho mereixien.  Tal faràs, tal trobaràs, no?

css.php