abr. 302014
 

Acceptem que Espanya és un país normal, amb un govern normal, amb unes institucions normals, amb uns comportaments normals i amb unes manifestacions de lleialtat normals.

Un com admès tot això, puc assegurar sense cap por a equivocar-me, que Catalunya no és un país normal.  Fem la prova?  Imaginem que a algú del Govern de la Generalitat se li acudís una iniciativa com la del Ministeri de Defensa d’Espanya i convoqués una jura de bandera civil, oberta a la gent que vulgui expressar així el seu compromís de defensar la pàtria fins a la mort (imagino), com fan els militars.

Si això arribés a passar, el més suau que ens sentiríem és que som una colla de nazis fanàtics.  I potser tindrien raó, aquestes veus.  Però per sort, en aquesta ocasió, tampoc som un país normal.   I si ha de ser en aquestes condicions, francament, ni ganes.

 



abr. 292014
 

Fa molts dies que els partits contraris a la consulta van atiant l’espantall de la crispació, la fractura social i l’enfrontament que, segons ells, crea l’independentisme.

Fa molts dies que tinc la sensació que aquests partits estan demanant a crits alguna acció violenta que justifiqui el seu victimisme i els presenti com a màrtirs innocents, sense que, a hores d’ara, hagi hagut cap tipus d’incident.  Fins que ha arribat una ciutadana i li ha clavat un cop de puny a Pere Navarro.

Vagin per endavant dues coses:  la primera, que la violència mai no és justificable;  i la segona, que aquesta agressió és d’una persona sola, no de cap grup independentista organitzat (per si de cas, val la pena aclarir-ho).

Aquesta acció ha desfermat allò que fa temps que es buscava.  Ara resulta que l’independentisme és violent, que la consulta genera crispació i que els representants dels partits espanyolistes són objecte de persecució.  Algú s’ha plantejat que aquesta dona, potser, podria ser una socialista catalana decebuda amb l’actual rumb de la formació que dirigeix Pere Navarro?

Francament, tinc molt clar què és pitjor, si el cop o la manipulació que se’n fa.  I també tinc molt clar que no és gens descartable algun tipus d’acció violenta en el futur.  El que ja no tinc clar, vistes les actituds anticatalanistes, qui podria donar aquest pas ni, arribat el moment, qui n’estaria realment al darrere.  De fet, no descartaria algun tipus d’acte propiciat pels mateixos que voldran quedar com a víctimes.

De moment, i amb l’esperança que aquest fet aïllat i personal no vagi a més, només puc que demanar una mica de decència i de dignitat per part de tots aquells que estan traient les coses de lloc, amb tanta alegria (o amb tan mala intenció).

 



abr. 282014
 

No tinc cap dubte que vivim temps de canvis.  No tinc ni idea de cap a on anem ni sobre què podem esperar del futur, però estic convençut que ni la societat, ni les maneres de viure, ni la política dels propers anys tindran massa a veure amb les que han presidit les nostres vides les darreres dècades.

Debats com dreta-esquerra sonen vells, molt vells.  Potser és que tant dreta com esquerra han tingut ocasions sobrades de governar i han demostrat que una cosa són els discursos per aconseguir vots i una altra de molt diferent les mesures que prenen un cop governen, diluint un enfrontament dialèctic que havia servit durant dècades en una praxi política gairebé única.

De manera similar, un debat com aquest tan espanyol i tan ranci entre constitucionalistes i separatistes, també està cridat a esdevenir absurd i obsolet a molt curt termini.  Una mostra?  el suport de la internacional liberal al dret a decidir de Catalunya.  No deixa de ser curiós, o potser indicador dels temps que venen, que siguin els liberals aquells que es posicionin més clarament pel respecte a la sobirania dels pobles, una idea que, sovint demagògicament, havia presentat fins fa quatre dies l’esquerra.

Venen nous temps polítics.  De res no serveixen ja ni les velles posicions ni l’atrinxerament en el búnquer de la interpretació de les lleis.  Qui podrà negar, en aquest segle XXI que tot just hem començat a dibuixar, que la voluntat dels pobles, de les societats és sobirana i que tota la resta (polítics, ideologies, normes…) només són instruments al servei del seu benestar?



abr. 272014
 

No heu sentit mai la sensació de ser en algun lloc al qual no t’hi canses mai de tornar?  Segur que sí.  Tots tenim aquella mena de paradís petit, íntim al qual tornem de tant en tant, i que sempre ens aporta energies renovades i pau.

Ahir vaig retrobar un d’aquests espais on cal tornar periòdicament i, de passada, aquest cop vaig demanar-me si no ens passa alguna cosa semblant amb determinades persones.   Perquè hi ha persones que són el nostre espai, el recer on trobem pau i la seguretat d’un afecte garantit i sincer.

Cadascú sap quin són aquests, diguem-ne, espais personals que no voldríem abandonar mai i que, de fet, són la raó de la convivència.

Retrobar espais, de vegades, també és retrobar persones, o la raó més profunda de per què val la pena compartir tota una vida amb algú.

abr. 262014
 

Una nova derrota als tribunals, i ja en van 24, de la flamant delegada del Govern d’Espanya a Catalunya.

La senyora Llanos de Luna ha esdevingut, des del seu càrrec, una caricatura de bèstia negra de l’independentisme, gràcies a les seves iniciatives i denúncies contra diferents ajuntaments que exhibeixen comportaments i actituds antiespanyols, inconstitucionals o ves a saber què.

I dic que ha esdevingut una caricatura d’allò que imagino que perseguia, perquè ja en són dues, les dotzenes de vegades que ha de sortir dels jutjats capcota.

I jo em demano:  i això, qui ho paga?  perquè el temps dels advocats que posen les denúncies (per no parlar del seu propi), del personal dels jutjats que les tramita i dels jutges que dicten resolució costen diners.  Molts diners, per a ser més exactes.  Però és clar.  Serà per quartos, quan del que es tracta és de carregar contra Catalunya.

Fa vergonya veure com malbaraten el temps i els recursos públics aquests alts càrrecs espanyols.  Us imagineu vint-i-quatre bufetades als jutjats contra qualsevol alt càrrec del Govern de Catalunya?  Imagineu com anirien els diaris, les ràdios, les teles i els partits de l’oposició?  Però és clar, com que qui fa el ridícul i llença els diners és una altra representant del Govern d’Espanya, doncs res.  Silenci absolut i seguim fent bajanades.  Tot per la pàtria (la seva), no fos cas.

 

abr. 252014
 

Aquesta diada tan nostra dóna molt de sí.  I molt més si mirem una mica més enllà de les imatges de televisió, de premsa i dels tòpics i no tan tòpics que tots repetim any rere any.

I és que cal no oblidar tothom que fa que Sant Jordi pugui ser el que és i que tots volem que segueixi sent.  Cal recordar tothom que va passar la diada rere un mostrador, despatxant llibres o roses, tothom que va treballar perquè ho tinguéssim tot a l’abast, o tothom que va dedicar hores i hores rere les càmeres, traginant cables i equips d’imatge i de so, o muntant i desmuntant escenaris i parades…  En definitiva, avui, aquestes línies volen ser un record cap a tota la gent anònima que Sant Jordi, o qualsevol altra festa, o qualsevol dia, sigui possible en bones condicions.  Si més no, en les condicions que cal esperar d’un país civilitzat i culte.

La nostra societat, en el fons, és un immens teatre on uns pocs ens serveixen la representació, molts en som espectadors -poc o molt actius-, però on, entre bambolines, tot un exèrcit de personatges anònims s’ocupa que tot rutlli, que tot sembli bonic i atractiu.

Val la pena aturar-nos un moment i pensar en tothom que es troba darrere de tot el que tenim, el que gaudim o el que considerem un dret.  D’alguna manera es tractaria de fer una translació a qualsevol àmbit de la nostra vida d’aquella fantàstica idea de L’Auca del Senyor Esteve:  “tu seràs escultor, perquè el teu pare pagarà el marbre” (cito de memòria).

Doncs això.  Nosaltres fem festa, perquè algú ens la serveix.  O anem al restaurant, o al bar, o a l’hospital, o al cine, o al museu…  perquè sempre hi ha algú darrere de tot.  I no sempre el sabem veure ni valorar.  Doncs apa!,  que Sant Jordi se les tingui també el drac de la indiferència (o de la invisibilitat).

abr. 242014
 

Ahir, Sant Jordi, sense cap mena de dubtes, el no festiu més festiu del món mundial.  Llibres, roses, i un estrany clima de calma, de ganes de passejar i de fer festa, arreu.

Però ahir, Sant Jordi, o la seva reencarnació en forma de no sé ben bé què, va tornar a liquidar algun que altre drac modern, sense escates ni foc llençat per la boca.  Ahir, el gran referent de la modernor cultural barcelonina, el complex comercial FNAC era un desert.  Vaga de traballadors i negativa dels escriptors per anar-hi a signar llibres, en solidaritat amb les reclamacions del vaguistes.

Al mateix temps, una mena de autoproclamada princesa de conte, però drac en realitat, la vicepresidenta del Govern d’Espanya visitava els editors catalans, en un intent de reconciliar-se ves a saber amb qui, però sense cap més resultat que el ridícul més absolut.  Perquè ni a provocació no ha arribat aquesta visita.

I per acabar-ho d’adobar, l’alcalde García Albiol fent el numeret a la seva parceleta particular (si fa no fa, com els seus col.legues de partit i afins).

Som terra de Sant Jordis.  No de dracs.  Ahir, avui, i sempre.  Però de Sant Jordis armats amb llibres i roses que, quan cal, també saben ensenyar les dents, o ignorar les ximpleries (per no dir pixades fora del test).

Ah! i ja posats, diria a les nostres autoritats que no cal que cada any ens recordin la mort de Cervantes (no fos cas que semblessin antiespanyols), la de Shakespeare (no fos cas  que se’ns pugui titllar de localistes) i la de Pla (el cupo català).  Que nosaltres ja sabem què és i què volem que segueixi sent Sant Jordi, i tant ens fa qui va traspassar tal dia com aquest.

 

abr. 222014
 

Hi ha informacions que apareixen als mitjans no sé ben bé si amb un sentit absolut de l’oportunitat, o en el pitjor moment.  Un bon exemple el tenim en aquesta notícia que diumenge apareixia en alguns mitjans i que anunciava un pujada brutal, durant els propers anys, del preu del cacau i, per tant, de la xocolata.

Ja fa dies que sabem que l’especulació sobre les primeres matèries és constant a molts llocs del món.  Tant constant i rendible com indecent, perquè suposa un excel.lent sistema per mantenir una bona part de la població en l’absoluta misèria per tal que una altra petita part pugui viure voltada de luxe.

I ara li arriba, pel que sembla, el torn a la xocolata.  Ens diuen que  l’obertura a aquest producte d’un mercat com el xinès, amb la seva enorme població, serà l’argument per a una nova escalada especulativa.

Aprofitem ara, que encara podem, per gaudir de la mona (ahir sense anar més lluny), perquè si els auguris no van errats, aviat haurem de tirar de succedanis, molt més que no fem ja, perquè uns quants puguin mantenir la seva posició de privilegi mundial.

Alguna cosa s’està fent molt malament, i no s’hi veu cap símptoma de millora.  Perquè ara parlem del cacau, però no costaria gaire parlar del blat, del cotó, de la fusta…

 

abr. 212014
 

Hi ha personatges tradicionals que tenen un innegable atractiu i que desperten tota mena de simpaties.  Podríem parlar dels caganers del pessebre o, sense anar més lluny, i per allò de l’oportunitat, dels pollets de la mona, cada cop més substituïts, dit sigui de passada, per tota mena de personatges contemporanis i molt més coneguts per la canalla.

Diu la tradició que la mona de Pasqua és el punt final de les prohibicions de la Quaresma, en forma de pastís.  De passada (o molt abans), cal esmentar el rituals de benvinguda a la primavera i al renaixement de la vida.  Per això, moltíssim països incorporen l’ou com a representació del principi de la vida, justament.  I ja que parlem d’ous i de principi de la vida, què millor que un simpàtic pollet per donar forma a aquest esclat de la natura?

I aquí el tenim, l’humil pollet de mona, sovint present i sempre en un paper secundari, tot i que n’és, podríem dir-ho així, soci fundador de la tradició de la mona.

D’acord que els personatges de cinema, de televisió, o els jugadors de futbol tenen molt més atractiu entre els nens.  I d’acord també que les mones, avui per avui, són un producte més de consum (i de comerç) i que això no es pot perdre mai de vista.  Igual com no s’hauria de perdre de vista l’humil i simpàtic pollet, que no fa res, que és ben anònim, que no és més que un pollet, però que si no hi és -no m’ho negareu- es troba a faltar.

Avui tenia ganes de reivindicar la simplicitat, la naturalitat i la senzillesa, que sovint són a l’origen mateix de la il.lusió, i aquest bonic animaló m’ho ha posat fàcil.

I la teva mona, ja té un pollet?  A casa fa uns pocs dies que va sortir a prendre l’aire un petit pollet de colors que ha passat mesos al costat de les peces d’un curiós i estimat pessebre.

css.php