Abr 112014
 

El català a la justícia és una de tantíssimes assignatures pendents, tan com a país com en matèria pròpiament lingüística.  I és que l’absoluta manca de respecte a la nostra llengua als tribunals, a cal notari i, en general, a qualsevol procediment o tràmit relacionat amb aquest univers burocràtic tan particular.

Ara, una magistrada que treballa a Catalunya es despenja dient que el català és una nosa a la seva feina.  I rebla la cosa recordant que l’única obligació lingüística és amb el castellà.

Val a dir que la professional de la justícia té raó.  El català li fa nosa i li suposa una feina afegida (tot i que se li va reconèixer competència en català i valencià -només això ja és prou indicatiu de es com tracta la nostra llengua en aquest àmbit- com a mèrit).  D’altra banda, ja sabem que la Constitució només dicta l’obligatorietat del coneixement de l’espanyol, amb la qual cosa, qualsevol altra norma és susceptible de ser manipulada i titllada d’inconstitucional. I pel que fa a la llengua, en tenim una llarguíssima experiència de manipulacions d’aquesta mena.

Ja ho sabem.  El català, a la justícia, a Catalunya, ja no és ni oficial ni cooficial, és una nosa i, per tant, prescindible.  Davant d’aquesta realitat i de com van -i han anat sempre- les coses de la llengua i la justícia, o podem arribar a disposar d’una estructura judicial pròpia (no única, que aquesta ja hi és, però espanyola, per més que Barcelona sigui una de les seus de l’Escola Judicial), o ja ens hi podem anar posant fulles.  La resta, fer volar més gallines que coloms.

 

css.php