maig 312011
 

"La relació entre Catalunya i Espanya és complexa però crec que sé com resoldre-la".  Ho ha dit Alfredo Pérez Rubalcaba, futur aspirant socialista a la presidència del govern de l’estat.

Sr. Pérez, si em permet unes observacions:

1. Dubto molt que sigui conscient de la "complexitat" de les relacions entre Catalunya i Espanya, després de comprovar durant anys i anys la postura del seu partit al respecte, tant des dels diferents governs com des de l’oposició, així com el gran afecte que demostren pels nacionalismes.

2. Dubto molt que tingui ni idea com aconseguir un bon encaix entre Catalunya i Espanya, perquè ja seria casualitat que una qüestió no resolta en 300 anys es resolgui satisfactòriament d’un dia per un altre, sense previ avís i gracies a polítics jacobins.

3. Sobretot.  Si realment sap com resoldre la qüestió, no sé si vull saber la manera.  Potser arribarà el dia que ens donarem per satisfets de tenir una mala relació Catalunya-Espanya i, fins i tot, l’espoli actual, igual com hem arribat a enyorar els sous mileuristes gràcies a les grans aportacions del govern que vostè vicepresideix, en matèria econòmica.

Digueu-me raret, però més que a solució, aquestes paraules em sonen a amenaça. Temps al temps.



maig 302011
 

Aquests darrers dies coincideixen a Catalunya dues realitats que, si bé aparentment no tenen res a veure, em semblen dues cares d’una mateixa moneda:  les acampades dels indignats i la celebració del Barça.

El poder de convocatòria de totes dues crides és, potser, el seu tret més característic.  Milers de persones s’apunten a una o altra, o a totes dues, per què no? i aconsegueixen crear un efecte d’identificació col.lectiva que va molt més enllà dels objectius immediats de cadascuna, perquè acaba esdevenint una autoafirmació com a poble, com a identitat singular, com a país.

Fer país des d’on sigui.  Aquesta potser és la clau.  Els indignats es van preguntant com fer compatibles les demandes d’una societat millor amb les d’un país lliure.  Caldria preguntar-se si una cosa no serà conseqüència de l’altra (personalment crec que sí).  Pel seu costat, el Barça dels darrers anys esdevé model d’una determinada forma de pensar, d’actuar i de respondre, més amb actes que amb paraules, a tota mena d’agressions. Potser aquest és l’estil que ens cal, quan ja estem tips de paraules només.

De tota manera, al nostre país encara li falta articular aquesta capacitat d’atracció i d’identificació amb altres elements que vagin més enllà del terreny esportiu o del de la revindicació al carrer.  Corren temps mediocres per a la política i això ho paguem tots, encara que sempre som capaços de trobar canals d’expressió de la nostra identitat, en un sentit amplíssim, perquè si el Barça és més que un club (i només cal fer memòria) i les acampades són una mena de nova realitat, Catalunya és molt més que una divisió administrativa, és un sentiment col.lectiu que s’expressa per mitjans molt diversos.



maig 292011
 

El desallotjament de les acampades de Lleida i Barcelona passarà a ser, en aquest petit espai de memòria que cadascú de nosaltres té i que contribueix la seva història singular, un dia de vergonya col.lectiva, de vergonya com a poble, que veu com els seus representants polítics i els seus cossos de seguretat, aquells que ha costat tants anys aconseguir, es giraven contra ells en una actuació indigna d’un sistema que es diu democràtic.

L’únic consol és que en ple segle XXI la imatge i la comunicació han esdevingut els grans relators de la realitat.  Les càrregues policials i la seva violència injustificada han donat la volta al món als pocs minuts i han rebut el judici dels mitjans internacionals. I també ho han fet les manifestacions de suport posteriors.

Reconec que jo també he sentit vergonya d’una actuació feta amb llum i taquígrafs, per demostrar no sé quin concepte d’ordre, sota el paraigua d’un partit del Barça i amb l’esperança que un hipotètic triomf seu pugui silenciar la seva violència i apartar-la de la primera línia informativa.  Molt cobard tot plegat. Curiós contrast amb l’actitud dels indignats durant la celebració del triomf del Barça protegint pacíficament el seu espai, en una demostració que l’argument de la seva seguretat per desallotjar la plaça era fals.

Ara només cal convertir la vergonya en més indignació, perquè ja tenim una nova raó per afegir-la a l’inacabable memorial de greuges d’aquesta democràcia tan singular que ens prohibeix l’expressió lliure i pacífica.



maig 282011
 

Les diferents concentracions d’indignats van rebent visites i mostres
de solidaritat de personatges destacats de la societat, de músics (no
els del binomi Sinde-SGAE, evidentment), intel.lectuals, artistes (no
els de la foto de la cella de ZP)… en una clara mostra que això dels
indignats és molt més que una protesta de quatre arreplegats i que sobren arguments per indignar-se i protestar.

El
passat dia 24, la concentració d’Oviedo va rebre una mostra de suport
autènticament de luxe:  Eduard Punset; sense cap dubte una de les ments
més lúcides de l’actualitat.

Del poc que s’ha filtrat als mitjans d’aquesta visita vull remarcar dues coses:

La
primera, l’expressió "No pareu", com a petició als indignats.  Cal no
deixar de banda la indignació per poder avançar, ja sigui des de les
places, des d’internet o des d’on sigui. No hi ha desallotjaments ni violència policial que puguin aturar la raó, i això ja fa segles que ho sabem.  La clau és no parar.

La segona, la comparació
d’aquest moviment amb els comerciants de la ruta de la seda de fa 2.000
anys;  una gent que es llença a l’aventura i intercanvia productes,
idees, coneixements… i de tot plegat va sortint una societat nova.

Com sempre, impagables les aportacions d’Edurard Punset. 3 minuts que val la pena escoltar en contraposició als vídeos terribles dels desallotjaments de Lleida i, sobretot, de Barcelona, en què la força bruta fa novament acte de presència, com en les millors èpoques de la repressió, ara de la mà d’aquesta suposada democràcia, que no suporta que ningú qüestioni res, ni opini diferent, encara que sigui de forma pacífica.

Contra la seva brutalitat, la nostra intel.ligència i la nostra raó.  Que no pari la indignació, autèntic motor de futur. 

Quin trist record de tot allò que crèiem oblidat ens deixen aquests desallotjaments.

maig 272011
 

La comissió correponent del Congrès dels Diputats ha tombat una proposició presentada per ERC en què es demanava la supressió de l’obligatorietat dels esportistes federats d’acudir a les convocatòries de les seleccions espanyoles.

A aquestes alçades de segle, obligar a formar part de la selecció espanyola (o de qualsevol altra) sona una mica a passat de temps, francament.  No tinc cap dubte -ni el més mínim- que els casos de negativa serien poc més que anecdòtics, però negar el dret a no anar-hi…?  No sé, quan he llegit la notícia m’ha vingut al cap aquell temps en què la mili era obligatòria, aquells temps en què es va anar obrint pas la prestació social sobustitutòria i, més endavant, l’objecció de consciència, fins a l’eliminació definitiva del servei militar obligatori.

No deixa de ser curiós que una prestació militar sigui voluntària, però l’assistència a una selecció esportiva no.  Ara ja tenim una mica més clares quines són les prioritats de PP i PSOE, formacions que van votar en contra de la supressió de l’obligatorietat (és més important el futbol que la defensa), però encara no sabem les de CiU, que s’hi va abstenir.

Aquesta democràcia espanyola i les seves prioritats cada dia em sorprenen una mica més.  Què en deu pensar la ministra de defensa, d’aquests esportistes més que militaritzats?  "Entrenador, mande firmes"?

maig 262011
 

Dimarts es va signar, a Lleida, un protocol d’intencions que ha de permetre, en un termini de quatre mesos, un conveni de col.laboració per impulsar la Càtedra d’Estudis Occitans de la Universitat de Lleida, que es va crear el 2005.

Magnífica notícia, això que es vulgui impulsar una càtedra d’occità fins ara amb poca activitat.  De tota manera, hi ha un seguit de qüestions que em generen certs dubtes:

1.  Els signants del protocol van ser el rector de la UdL (a punt de deixar el càrrec), el síndic d’Aran (a punt de deixar el càrrec), el president de la Diputació de Lleida (a punt de deixar el càrrec) i l’alcalde de Lleida (a punt de ser novament investit com a tal).  És a dir, que només l’alcalde continuarà els pròxims mesos.  No tinc clar si ens trobem davant la darrera aportació d’un mandat o d’un regal enverinat als successors.

2.  El nom que més sona com a director de la càtedra és l’exvicepresident Carod-Rovira, personatge de llarga trajectòria política, però amb poca a la universitat, cosa que ben segur despertarà suspicàcies en l’àmbit acadèmic, atès que es tracta d’una càtedra destinada a tenir un paper important en el desplegament de la Llei de l’occità i una important projecció internacional.

3.  El que s’ha signat és un protocol d’intencions que ha de permetre un conveni que serveixi per impulsar una càtedra que ja té sis anys d’història.  Una mica massa enrevessat, tot plegat. 

Desitjo molt sincerament que la càtedra tiri endavant i esdevingui un referent en l’àmbit dels estudis occitans, tant a Catalunya com a Occitània; però vistes les seves primeres passes, si més no, em permeto de no ser gaire optimista.  Tot sembla massa urgent i massa "en funcions" per a un projecte tan important.

maig 252011
 

Poc han trigat PP i PSOE, l’autoproclamat "bloc constitucionalista", a renovar el seu pacte per evitar que Bildu pugui exercir a les institucions el paper que el poble li ha atorgat, amb els vots, aquest instrument magnificat per tots dos partits com a essència de la democràcia no fa gaires dies.

Tant li fa el que digui el seu (ells en trien els membres) Tribunal Constitucional, Bildu no pot governar enlloc.  Ells fan la llei i ells fan la trampa.

Paral.lelament, veiem com a Badalona, entre altres, es reclama el respecte a la voluntat majoritària dels electors perquè Garcia Albiol pugui arribar a ser alcalde amb un discurs clarament xenòfob.

Ja podem veure com el respecte a la voluntat popular també té els seus límits, segons la interpretació que en facin els seus grans defensors.  Res de nou, de fet.  Una alternativa independentista no violenta a Euskadi és intolerable, però és perfectament assumible un discurs xenòfob, ja sigui a Badalona o si el defensa Anglada i la gent de Plataforma per Catalunya. Això és perfectament constitucional, pel que sembla. 

No estaria de més que algú ens expliqui de què serveix la tristament famosa Llei de partits davant el racisme i la xenofòbia, o perquè els pactes aparentment contranatura (PP-PSOE) només es justifiquen per barrar el pas a l’independentisme.  

Ja tenen raó els indignats quan diuen que el sistema falla, i molt.

maig 242011
 

A la vista dels resultats de diumenge, i si se’n pot fer una extrapolació més enllà de l’àmbit municipal, i molt em temo que sí, vist el que ha passat en moltes localitats amb canvis de color força sorprenents, l’esquerra té al davant una llarguíssima travessa del desert.

Aquests últims temps hem vist com diferents moviments ciutadans han anat prenent força, des del No a la guerra fins als indignats, passant per les consultes sobiranistes, per exemple.  Els diferents partits d’esquerres se’ls han mirat amb major o menor afinitat, en funció  d’uns interessos a molt curt termini i des d’una estructura política hermètica, en un exercici de sordesa lamentable.  Cap capacitat d’autocrítica davant una tendència a la baixa d’anys i cap capacitat d’adaptació a les noves realitats socials.  I no entro a valorar l’encert o no de les polítiques fetes des dels diferents governs.

Si mirem Ebre enllà, la cosa no canvia gaire.  Unes esquerres en caiguda lliure i una dreta en posició d’espera pacient.  El resultat, una més que garantida majoria absoluta del PP en les properes eleccions i anys, molt anys de govern per davant.  No oblidem que si els socialistes van recuperar el govern de Madrid va ser per la pèsima gestió de l’11 M i no per encerts propis (repassem les enquestes prèvies a aquelles eleccions).

En resum:  l’esquerra, si vol sobreviure, s’ha de reinventar.  Ha de generar un nou discurs capaç de portar als parlaments, als ajuntaments, l’opinió de la gent, però no ho podrà fer ni amb noms vells, ni amb estructures velles.

Alguna cosa nova sortirà de tot plegat, perquè hi ha massa gent que sintonitza amb els idearis d’esquerres i que no troba qui els representi.  I la gent sempre sap trobar solucions noves a situacions noves.  Per si de cas, no perdem de vista l’exemple de Bildu.

maig 232011
 

La FIBA obligarà els equips femenins a portar roba ajustada.  En concret, roba ajustada i els pantalos 10 cm per damunt del genoll.  Caldrà veure com es valida la indumentària abans dels partits…

Ja fa dies que anem veient com l’esport femení va derivant cap a una estètica cada cop més sexy.  Només cal recordar l’evolució de la indumentària de les atletes o del vòlei platja.

Què voleu que us digui.  Em costa molt de pair aquesta utilització masclista (aquí darrere hi ha un masclisme prou evident i uns interessos econòmics i segurament televisius) de l’esport femení.  El més trist, però, és veure com hi ha poques, molt poques, veus en contra, sobretot de dones, la qual cosa em planteja el dubte de si no hi ha un assentiment general per destacar, com a valor, el paper més decoratiu de la dona, fins i tot a l’esport, en un exercici més que qüestionable de voyeurisme/exhibicionisme.

Dècades de feminisme i de lluita per la igualtat de drets per a això?  No anem bé.  És urgent una redefinició ideològica profunda, a nivell social, com ho és a nivell polític, per no hipotecar el futur en una societat sense ideals i, sovint, sense dignitat.

Molt em temo que només és qüestió de temps tornar a l’estètica de l’olimpisme de la Grècia Clàssica, en les modalitats femenines evidentment.  I a aplaudir tots plegats (i totes plegades).

maig 222011
 

"Els indignats", un magnífic títol per a una novel.la o un musical, fins i tot, d’aquí a uns anys, quan algú vulgui recordar amb nostàlgia el que està passant aquests dies.

Ara, però, toca indignar-se.  Sobretot els joves, que rebran una herència que mai no han demanat:  un futur pitjor;  una societat pitjor que la que haurem viscut els seus pares.  Que trist només de pensar-hi.

Ja no som a temps de canviar els anys i anys d’empresonament voluntari o induït amb els bancs,  ni els d’acceptació d’un sistema de partits que s’ha manifestat definitivament allunyat de nosaltres, del món real.  Ja no som a temps d’oferir un present millor als nostres fills.  El mal ja està fet i hem fet tard.  Ara ens toca assumir la nostra part de culpa i fer-los costat en la seva indignació, cadascú des de les seves possibilitats:  cridant als carreres i ocupant les places, fent classe, escribint, cuinant, fent música o jugant a futbol; fins i tot, des de l’activisme polític o sindical, tant li fa.  Cadascú des del petit espai de vida que li ha tocat viure, amb els recursos al seu abast i des d’un país que exigeix ser allò que és, no allò que el sistema dicta.

Només així, des de l’expressió de la nostra indignació, cadascú com bonament pot, amb allò que sap fer;  només fent evident que no creiem en aquesta societat  ni en aquesta democràcia falsa i mediore que entre tots hem creat, serà que podrem començar a canviar coses.  Només assumint que estem malalts podrem començar la recuperació. I aquesta proclamació pública de la malaltia és la s’està fent a les places.

I sobretot, no oblidem mai qui ens ha dut on som i no permetem més enganys.  Ells no ens representen ni ens representaran mai, i que cadascú posi noms i cares a aquest "ells".  Ara és l’hora de representar-nos a nosaltres mateixos, des de la nostra singularitat.

El futur, un futur millor, arribarà.  No sé com serà, però serà.  Els nostres fills el mereixen i també és responsabilitat nostra que el tinguin i que no oblidin, perquè serà des de la memòria que hauran de començar a crear.

css.php