Mai 212011
 

El president Rodríguez Zapatero va afirmar, durant un dels seus darrers mítings d’aquesta convocatòria electoral que per sort ja s’acaba, que el canvis que demanen els joves s’aconsegueixen "treballant i votant".  Aquesta afirmació em desperta uns quants dubtes:

– Buscar feina o cobrar l’atur s’accepta com a "treballar"?

– Treballar més hores de les legals amb un sou misserable serveix per aconseguir gaires millores?

– Un 40% d’atur jovenil és un bon complement d’aquesta afirmació?

– Retallar els sous ajuda a millorar res?

– Votar llistes tancades d’aquells que han portat la situació actual pot ser gaire engrescador?

– Oferir, com a única alternativa l’alternança PP – PSOE pot aportar cap canvi ral?

– Qui és vostè per dir què serveix i què no serveix per a aconseguir canvis (positius), vista l’experiència?

En el fons, però, la frase va molt més enllà i em sembla que ressumeix a la perfecció el seu concepte de democràcia, president Zapatero:  treballar i votar.  I punt.  Cap possibilitat de rèplica, cap marge per a la innovació ni per a les idees.  Ora et labora (canviem l’oració per la votació en aquesta mena de religió política pseudodemocràtica) i llestos.

No president, no.  Els canvis també s’aconsegueixen des de la protesta, des de l’inconformisme, des de la imaginació, des de la utopia, des de la il.lusió, des de les ganes de canviar, des de la indignació, des de la rauxa, des del carrer.  Si vostè només veu el treball i el vot com a eines vàlides en democràcia, ja entenc com hem arribat al punt on som, i li he de dir que la seva democràcia no m’agrada, perquè és una democràcia baixa de sostre, de vol gallinaci, justament el que no volen els joves, que aspiren, legitimament, a volar molt més alt, generació rere generació.

Si els joves no poden somiar, vostès no podran dormir.  La vetlla ha començat i les places de les nostres ciutats en són testimoni. 

Mai 202011
 

A spring of frustration in Spain era el titular de portada que obria l’edició impressa de The Washington Post d’ahir, 19 de maig.

Quina expressió més encertada:  "primavera de frustració".  Segurament la frustració és el gran argument de totes persones que s’estan concentrant aquests dies arreu.  Frustració per un sistema polític que les margina, frustració per uns polítics que viuen al marge de la realitat, frustració per un sistema econòmic que ens empobreix cada cop més, frustració per un sistema judicial molt poc fiable, frustració per unes taxes d’atur insostenibles, frustració per una feina precària, frustració per un futur sense esperança, frustració per no trobar alternatives, ni a la dreta ni a l’esquera.  Frustració, al capdavall, perquè ens trobem davant la primera generació que farà un clar pas enrere respecte a la precedent, i això és extraordinàriament greu.

De què servirà la frustració?  De moment per cridar i fer molt visible al món la indignació.  I quan la indignació es fa tan visible, no hi ha junta electoral capaç d’aturar-la. La frustració està portant a la protesta i a la rebel.lia, a la desobediència.  El pas següent?

Farien bé els polítics de prendre nota i començar a reorientar les seves polítiques cap a l’objectiu de satisfer realment les necessitats del país, dels ciutadans, i no els propis o els de les empreses que els han de garantir la jubilació. Farien bé de deixar de negar les seves responsabilitats amb la situació que ha portat a les places milers de ciutadans.

Com hem pogut llegir en una pancarta d’un d’aquests indignats,  "no som antisistema, el sistema és antinosaltres". I ara ja no tenim cap dubte que el sistema electoral, capitanejat per la seva junta electoral, aquest sistema que tant defensen els polítics, és antinosaltres.  Això és una democràcia de fireta al servei d’uns pocs. I els mitjans de tot el món ho estant mostrant amb claredat.

Mai 192011
 

Les concentracions de persones, joves i no tant joves, a diferents ciutats (cada cop més ciutats) està prenent protagonisme i està provocant que els partits polítics facin una nova demostració de miopia política intentant posicionar-se al seu costat.

Que no han estès que les protestes van contra ells, contra l’estructura política actual?  Que no han entès que aquestes màquines de guanyar o perdre eleccions ja no convencen ningú?  Que no han entès que els indignats són l’evidència del fracàs d’una determinada forma de fer política:  la dels sous indecents i les prevendes de tota mena, la de jubilacions milionàries en empreses privatitzades, la de la corrupció admesa com a fet inherent al càrrec públic, la dels mítings plens a base d’autocars de jubilats o de pagament als assistents, etc, etc, etc.

Doncs no, no han entès res i es pensen que fent-se el progre guanyaran el favor d’aquells que dormen al ras.  Són joves aturats o amb feines sovint precàries, són persones de mitjana edat o jubilades, gent que ja va sortir al carrer contra el franquisme, gent que, perquè hi eren com a emigrants, van viure el maig del 68, són joves amb un futur inexistent i misserable.  Son gent, al capdavall, farta d’un sistema polític i econòmic profundament injust.

I els candidats de les properes eleccions intentant de fer-se la foto al seu costat.  Quin cinisme, quina ignorància i quina barra. Quina evidència més trista del seu allunyament definitiu de la realitat, rere el mur d’un sistema que cada cop es mostra més degradat.

No tinc ni idea d’on portaran les concentracions que vivim aquests dies, però és molt simptomàtic que la ciutadania, al marge de partits i sindicats, s’aixequi i cridi la seva indignació.

El meu suport absolut a tots els indignats que s’enfronten a aquest mur d’indecència política que patim.

Mai 182011
 

1.200 € és la quantitat que haurà de pagar un guàrdia civil per agredir un jove que parlava català a l’aeroport de Palma.

Barat, molt barat. Si tenim em compte que es tracta d’agents de l’autoritat i que l’agressió es produeix en un despatx tancat, sense cap de prèvia, evidentment, em sembla molt barata la multa. I mediàticament encara més barata, per cert.

Algú es pot imaginar una situació similar en què un parell de mossos d’esquadra agredissin una persona per negar-se a parlar en català? Podeu imaginar el rebombori mediàtic? Realment podeu imaginar que la situació es podria resoldre amb 1.200 € de multa? Si encara teniu dubtes, tireu d’hemeroteca, si us plau.

Aquesta és una diferència més entre tenir o no tenir una estructura d’estat i utilitzar-la. I el més trist d’aquesta sentència és el silenci (breu nota d’agència als mijtans i poc més), aquest silenci còmplice d’una agressió física per part de l’autoritat policial a un jove i a la seva llengua.

I encara rai que hi ha hagut multa, a diferència, molt em temo, del cas de l’autobús de Salou.

I diuem que nosaltres som els opressors.

Mai 172011
 

Llegeixo que l’esglèsia catòlica rep, cada any, més de 10.000 milions d’euros de l’Estat Espanyol.  Un bon pessic, sí senyor.

Si pensem que l’Estat és aconfessional, segons la Constitució, la cosa encara té més tela.  Sí, ja ho sé, segur que ho justificaran dient que aquests diners també serveixen per pagar les ajudes públiques a escoles, hospitals, serveis socials… vinculats a l’esglèsia.  D’acord, però no oblidem que també serveixen per pagar les manifestacions i campanyes contra la legalitat vigent (en matèries com l’abortament, els matrimonis homosexuals…).

Francament, tant me fa el que defensi i faci l’esglèsia, però amb la que ens cau a sobre, econòmicament parlant, que segueixi havent un tracte de favor com aquest… no sé, em fa una certa engúnia.  També me’n faria en temps de bonança, i més quan, tant abans com ara, se’ns neguen els recursos que tenim reconeguts, com a país.

Potser haurem de convertir Catalunya en una religió, i potser així tindrem un tracte una mica més respectuós per part del Govern d’Espanya. 10.000 milions a l’any no serien un mal començament.

Mai 162011
 

Faria bé el ministre Blanco d’aplicar-se l’eslògan que el seu company de partit, José Montilla, va fer servir no fa gaire:  "fets, no paraules".

A Catalunya ja estem farts de bones paraules per part del Govern d’Espanya, paraules, només paraules, com diu aquella vella cançó italiana.  A l’hora d’omplir les paraules de contingut, però, la cosa ja no funciona.  Passar de les paraules als fets sembla missió impossible.

El darrer exemple el tenim en el Pla Extraordinari d’Infraestructures que no dedica a Catalunya ni un cèntim.  Sí, sí, no ho heu llegit malament:  ni un cèntim, malgrat totes les obres que Madrid va aturar, en el seu moment, per la crisi.

Cada dia tinc més clar que l’estratègia antinacionalista, en el cas de Catalunya, passa per l’ofec economic: finançament mediocre, fons de competitivitat, espoli fiscal, dificultats per a l’emissió de bons, exigència de més retallades i ara, aquest pla d’infraestructures que ens ignora.

Si en el cas d’Euskadi el terrorisme és l’estratègia perfecta, en el nostre ho és l’escanyament econòmic i el seu correlat lògic:  l’afirmació, si protestem, que som insolidaris i ploramiques.  Aquesta política deliberada d’agressió sistemàtica són els fets, la resta, parole, parole, parole.

Mai 152011
 

El debat dels cinc candidats a l’Ajuntament de Barcelona va tenir un 5% d’audiència, una bona dada si el debat s’hagués fet a les tres de la matinada, poso per cas, però ridícul en horari de màxima audiència, com és el cas.

A la vista d’això em venen al cap un parell de reflexions:

1.  Quan entendran que hi ha polítics que ja cansen?  Aquests cinc representants, en major o menor grau, ja són vells coneguts, no aporten res de nou ni poden inspirar cap esperança de canvis i de noves perspectives. Cap il.lusió. I per acabar-ho de reblar, sembla que tots tinguin el punt de mira posat en altres cites electorals, no en l’actual.

2.  Quan entendran que el centre del món no és Barcelona?  En unes eleccions on es vota a tots els municipis catalans, el que passi a Barcelona importa, a tot estirar, als ciutadans de Barcelona, a la resta, majoritàriament, tant se’ns en fot qui guanyi al cap i casal, ens importa qui guanyi al nostre poble o ciutat.  Això sí que ens afecta.

De tota manera, estic segur que d’aquí a quatre anys ens tornarem a trobar exactament igual com ara.  I després es queixaran perquè la gent passa de la política i dels polítics. Sobretot dels polítics, no ens equivoquem.

Mai 142011
 

Un cop més tenim el Festival de Eurovisión a la vista i, un cop més, es demostra que de vegades és com si el temps no passés.  M’explico:

2011:  Lucía Pérez, representant d’Espanya, cantarà Que me quiten lo bailao.  Tota una declaració de principis en temps de crisi i després d’anys d’estirar més el braç que la màniga.  Resposta castissa als temps que corren: que me quiten lo bailao.

1973:  Peret va interpretar el tema Canta y sé feliz, a les acaballes del franquisme i amb una forta oposició europea al dictador.  La resposta eurovisiva a la situació va ser una lletra on podíem trobar:  Si al sol no puedes tumbarte, ni en paz tomar una copa, decir que estás en Europa no sirve de na.  Més clar, impossible.

Ja ho veiem, gairebé 40 anys després, les coses no han canviat tant.  La raó absoluta i la resposta autòctona a qualsevol situació les segueix tenint Espanya, no a la realitat.  Només hem passat de la defensa dels valors hispans:  la migdiada al sol i la copeta, a la clau de la felicitat fins i tot en temps de crisi:  que me quiten lo bailao.  Francament, no puc evitar pensar si la lletra no és cosa dels millets, fabres, camps i altres bigotis i morros diversos. De fet, me’ls puc imaginar cantant-la plegats, amb un cor d’estafadors i malbaratadors anònims.

I encara hi ha qui es queixa que a Europa se’n fotin, d’Espanya.

Mai 132011
 

L’educació és la clau de volta del benestar i del futur d’un país.   Un país amb una població mal formada, poc competitiva i poc reconeguda per tots els sectors professionals és garantia de fracàs col.lectiu.

Però per poder arribar a resultats satisfactoris pel que fa a educació, entre altres coses, cal invertir-hi, amb criteri i amb els recursos necessaris.  Ara mateix estem patint retallades molt severes que afecten tots els àmbits socials, inclosa l’educació, i els partits a l’oposició no dubten a fer sang contra el Govern per aquest motiu, sota l’argument bàsic que les retallades destrueixen l’estat del benestar (potser caldria demanar-nos si realment mai l’hem gaudit, aquest estat del benestar).

Doncs això, el Govern destrueix l’estat del benestar.  Però ara resulta que quan vol convocar places de professorat de secundària (segment crític, al meu parer, en el sistema educatiu), va el Govern de Madrid, del mateix partit que aquells que més criden contra les retallades, i redueix fins al ridícul el nombre màxim de places a convocar.  Caldria demanar sota quins criteris, perquè aquesta retallada no és igual arreu (mirem Andalusia, si més no).

Si Madrid ens prohibeix (sí, fins i tot per fer més professors hem de demanar permís) que puguem garantir unes plantilles mínimament adequades, qui està, realment, dinamitant l’estat del benestar i hipotecant el nostre futur? I això sense valorar la burla que suposa per a milers de joves, a un mes justet de les oposicions, veure com s’utiitzen les seves espectatives i el seu esforç de preparació com a arma contra Catalunya.  No es pot ser més misserable ni més mesquí.

Mai 122011
 

Des de fa un parell de mesos, els ferrocarrils de rodalies de Barcelona són un autèntic aparador de despropòsits.  A un ritme de gairebé una avaria important per setmana, la situació es va fent insostenible.

Cada cop que sento la notícia d’un nou incident, recordo alguns destacats membres del govern anterior comparant el traspàs de rodalies al dels mossos d’esquadra, en el seu moment.  Sort n’hi ha que els mossos no funcionen com rodalies…

La raó d’aquesta disbauxa la tenim en la pròpia transferència, absolutament de mínims i que reserva a l’Estat totes les qüestions rellevants per a una gestió correcta, com ara, les infrastructures.  Doncs resulta que el Govern de Madrid, un cop més, incompleix allò que signa i, a hores d’ara, només ha executat el 8% de les inversions previstes en aquestes infrastructures fins al 2015. Que cadascú faci els números de futur com vulgui i com li permeti la seva bona fe, però francament, estic conveçut que la inversió final real mai no arribarà, ni de lluny, al 100% d’allò que es va comprometre.

Serveixi aquest nou incompliment d’avís als que volen apostar fort per un nou pacte fiscal, perquè, i si no s’executa allò que s’ha signat, què?  D’exemples, alguns ben recents, ens en sobren.

Intentar construir el futur sobre la base de pactes amb Espanya és molt mal negoci, i ja veiem on ens porta.

css.php