Mai 052011
 

Sempre és una gran notícia que el català s’obri camí en tots els àmbits, i molt especialment quan ho fa de la mà d’algú que durant 130 anys ha mantingut l’exclusivitat de la llengua espanyola.  Evidentment, m’estic referint a La Vanguardia.

No seré jo qui posi aigua al vi, però tampoc no treiem la realitat de mare, perquè correm el perill de caure en una satisfacció autocomplaent que ens acabi passant factura.  És cert que tenim un nou diari en català, i també és cert que no és un diari qualsevol, ni per història, ni per incidència social, ni per tiratge;  però no és menys cert que el panorama de la premsa escrita en català és molt més que justet.  Repassem les prestatgeries de qualsevol quiosc i veurem que les coses són com són.

I és que aquests darrers dies hem hagut de sentir declaracions de personalitats polítiques, culturals i acadèmiques que gairebé dibuixaven un paisatge idíl.lic per al català.  I no és aquesta la realitat, ni de bon tros.  És massa fàcil pujar al carro dels èxits i deixar-se anar, es veu.

Benvinguda, doncs, La Vanguardia en català -ja tocava-, però no oblidem que aquest és un pas més, només un pas més, i que encara som molt, però que molt lluny, de la normalitat de la nostra llengua en l’àmbit de les publicacions periòdiques.  I en tots altres, de fet.

css.php