No cal que en facis gaire cas

Avui és festa major a la meva ciutat. Segurament no se n’assabentarà gaire gent de fora, ni falta que fa, de fet. La tele de tots, la nostra, no hi dedicarà grans espais, ni retransmetrà en directe cap dels seus actes principals, perquè no és la festa major de la metròpoli, la seva.

A poc a poc, es va consolidant la distinció entre la capital i el territori. Per cert, «territori», quina paraula més fastigosa per esquivar «país». Però, és clar, si diem país, parlem de tot, parlem d’identitat (una altra paraula desapareguda, darrerament), però si diem territori, ja distingim entre «això nostre, la gran ciutat» i la resta, en un simple exercici geogràfic. I així ens van les coses.

Però malgrat l’oblit o la ignorància, que tampoc no és que ens afectin gaire, potser per costum, potser per indiferència, els que venen són dies de festa, de retrobament amb familiars i amics, en espais diferents als habituals, i amb una predisposició clara a aparcar els cabòries de cada dia, ni que sigui pel curt espai de temps que ens brinda el calendari.

Gaudim d’aquest parèntesi en la rutina i aprofitem per recordar que som qui som, que som el que som, i que som com som, amb les nostres virtuts i les nostres limitacions, però sense cap sentiment de culpa per ser-ho, ni per no formar part d’allò que altres consideren vital i que cada dia ens provoca més indiferència. Som nosaltres, i ens en sentim orgullosos. I només per això, per celebrar la nostra realitat, la nostra identitat, individual i col·lectiva, ja val la pena fer festa.

Tweet

Nou afer, de nou en l’àmbit futbolístic, lligat al masclisme més repugnant. Ara, el de jugadors de la pedrera del Real Madrid que van difondre un vídeo d’un d’ells mantenint relacions sexuals amb una menor. Nou escàndol a la vista? Doncs pel que sembla, molt d’aquella manera… una mica de soroll i assumpte tancat. Al capdavall, parlem de qui parlem, i es tracta del que es tracta.

El Reial Madrid ja va fer el seu comunicat, i amb això, tema resolt. Si en algun moment s’havia especulat amb sancions, sembla que res de res. Bones intencions i para de comptar; i és que, com deia la meva padrina, de bones intencions l’infern n’és ple. Pel que fa a determinada premsa esportiva (evidentment madrilenya i madridista), la cosa queda com una anècdota de canalla, sense més importància. Chiquilladas, que en diuen ells. Molt freqüent en alguns mitjans, d’ací i d’allà, això de treure ferro al delicte, ja sigui per guanyar audiència o lectors, ja sigui per complicitat.

Més enllà del tema i del moment, i val a dir ni l’un ni l’altre són qüestions menors, tot plegat apunta a un corrent que va agafant força en tots els àmbits i que suposa normalitzar allò que mai no pot (ni ha) de ser normal, si és que realment aspirem a una societat més justa i més digna. Però es veu que no, que tot és normal i acceptable, a tot arreu (no només al futbol), perquè les coses són com són, i passa el que passa. Ja se sap… El problema és que a força d’anar normalitzant anormalitats, obrim de bat a bat la porta a les pitjors pràctiques i actituds, a tota mena d’excessos, a tot de comportaments que violen totes lleis i normes ètiques i morals hagudes i per haver, i a un retrocés democràtic més que alarmant. Però bé… ja se sap, chiquilladas, tot plegat, No passa res, fins que ja no hi serem a temps, ni d’aturar-ho, ni d’assumir tot el mal que s’haurà fet pel camí, i que s’hauria hagut d’evitar.

Tweet

Ara que el futbol ens està ensenyant, ni que sigui de la pitjor manera, que és molt més que un esport col·lectiu i que pot tenir una enorme incidència social, em sembla molt moment per recordar una jugada característica d’Emilio Butragueño, que molts afeccionats al futbol recordaran, independentment dels colors, que consistia a controlar la pilota, sovint a dins de l’àrea i, tot seguit, aturar-se i abaixar els braços, com si es rendís, o com si es quedés a l’espera d’alguna cosa. Aquests breus instants eren prou perquè el defensa abaixés la tensió i perquè quan volgués reaccionar al següent moviment, ja fos tard. I el següent moviment sempre era el regat imprevisible, l’assistència perfecta, o el xut imparable.

És curiós, i ningú més ho ha fet, si més no amb la tècnica i la perfecció de Butragueño, que la genialitat vingui després d’un segon d’aturada, de reflexió. O potser no ho és tant, d’estrany, perquè, al capdavall, res no desconcerta tant com l’abandonament de l’acció, enmig d’un enfrontament.

En uns temps accelerats com els que vivim, potser caldria repescar aquesta jugada futbolera i aprendre que abans d’actuar, si pot ser amb contundència i efectivitat, mai no està de més perdre una mica del nostre preciós temps per aturar aquest ritme frenètic, com el d’un atac en un partit de futbol, per pensar, desviar l’atenció del rival i, tot seguit, actuar.

I ara que tornen les essències més ràncies i casposes que, il·lusos com som, havíem donat per perdudes en el temps, també podríem recordar, ja posats, allò que va dir Juan Belmonte (1892-1962), tot definint què és torejar: “parar, templar y mandar“. I és que hi ha ensenyaments que cal no oblidar, més enllà del que resulta evident. El futbol és més que futbol, els toros més que toros, i la vida més que estar viu.

Tweet