set. 292023
 

Avui és festa major a la meva ciutat. Segurament no se n’assabentarà gaire gent de fora, ni falta que fa, de fet. La tele de tots, la nostra, no hi dedicarà grans espais, ni retransmetrà en directe cap dels seus actes principals, perquè no és la festa major de la metròpoli, la seva.

A poc a poc, es va consolidant la distinció entre la capital i el territori. Per cert, «territori», quina paraula més fastigosa per esquivar «país». Però, és clar, si diem país, parlem de tot, parlem d’identitat (una altra paraula desapareguda, darrerament), però si diem territori, ja distingim entre «això nostre, la gran ciutat» i la resta, en un simple exercici geogràfic. I així ens van les coses.

Però malgrat l’oblit o la ignorància, que tampoc no és que ens afectin gaire, potser per costum, potser per indiferència, els que venen són dies de festa, de retrobament amb familiars i amics, en espais diferents als habituals, i amb una predisposició clara a aparcar els cabòries de cada dia, ni que sigui pel curt espai de temps que ens brinda el calendari.

Gaudim d’aquest parèntesi en la rutina i aprofitem per recordar que som qui som, que som el que som, i que som com som, amb les nostres virtuts i les nostres limitacions, però sense cap sentiment de culpa per ser-ho, ni per no formar part d’allò que altres consideren vital i que cada dia ens provoca més indiferència. Som nosaltres, i ens en sentim orgullosos. I només per això, per celebrar la nostra realitat, la nostra identitat, individual i col·lectiva, ja val la pena fer festa.

set. 202023
 

Ho admeto, mai no he acabat d’entendre això de la relativitat del temps. M’agradaria entendre-ho, però no hi arribo… què hi farem. El que sí que entenc és que el temps va al seu ritme, implacable, però també tinc clar que mires enrere, i te n’adones que els anys han passant volant. Com deia aquell conegut tango: «veinte años no es nada». I jo afegeixo, ni trenta-set tampoc.

Potser aquesta percepció meva té més a veure amb el qui que no pas amb el quant. Comptar amb la companyia adequada ajuda a fer més àgil el temps, i a incrementar la sensació que tot flueix a bon ritme. En el meu cas, tinc clar que no podria haver trobat millor companyia per transitar aquesta aventura que és la vida.

I anem sumant anys, i experiències i records, i es dilueix, cada dia que passa, aquesta cada cop més fina línia que separa el jo del tu, per acabar amb un sentiment únic que és el que dona autèntic sentit a l’existència en una mena de nosaltres, cada cop més sòlid, i al futur. Un futur que només puc imaginar amb tu, igual que ja em costa molt recordar un passat sense tu.

Seguim, doncs, que això no s’ha acabat, i encara tenim molt per gaudir i molt per compartir, ja sigui bo, o no tan bo, ja siguin absències com noves incorporacions, perquè, insisteixo, no és ni el què ni el quant. És el qui. Amb qui, més concretament. I en això, he fet tota la sort del món.

set. 182023
 

Nou afer, de nou en l’àmbit futbolístic, lligat al masclisme més repugnant. Ara, el de jugadors de la pedrera del Real Madrid que van difondre un vídeo d’un d’ells mantenint relacions sexuals amb una menor. Nou escàndol a la vista? Doncs pel que sembla, molt d’aquella manera… una mica de soroll i assumpte tancat. Al capdavall, parlem de qui parlem, i es tracta del que es tracta.

El Reial Madrid ja va fer el seu comunicat, i amb això, tema resolt. Si en algun moment s’havia especulat amb sancions, sembla que res de res. Bones intencions i para de comptar; i és que, com deia la meva padrina, de bones intencions l’infern n’és ple. Pel que fa a determinada premsa esportiva (evidentment madrilenya i madridista), la cosa queda com una anècdota de canalla, sense més importància. Chiquilladas, que en diuen ells. Molt freqüent en alguns mitjans, d’ací i d’allà, això de treure ferro al delicte, ja sigui per guanyar audiència o lectors, ja sigui per complicitat.

Més enllà del tema i del moment, i val a dir ni l’un ni l’altre són qüestions menors, tot plegat apunta a un corrent que va agafant força en tots els àmbits i que suposa normalitzar allò que mai no pot (ni ha) de ser normal, si és que realment aspirem a una societat més justa i més digna. Però es veu que no, que tot és normal i acceptable, a tot arreu (no només al futbol), perquè les coses són com són, i passa el que passa. Ja se sap… El problema és que a força d’anar normalitzant anormalitats, obrim de bat a bat la porta a les pitjors pràctiques i actituds, a tota mena d’excessos, a tot de comportaments que violen totes lleis i normes ètiques i morals hagudes i per haver, i a un retrocés democràtic més que alarmant. Però bé… ja se sap, chiquilladas, tot plegat, No passa res, fins que ja no hi serem a temps, ni d’aturar-ho, ni d’assumir tot el mal que s’haurà fet pel camí, i que s’hauria hagut d’evitar.

set. 152023
 

Un bon dia surts al carrer sense la granota, o la disfressa de feina, ja sigui per jubilació, per canvis laborals, o simplement perquè sí, i tot, de sobte, es mostra diferent, sense aquell pes estrany, invisible però dur, de l’uniforme. Aleshores, un sentiment intens de llibertat ho amara tot. Aleshores, sense la cotilla de la porpra laboral, social o política, aforen només els principis, les creences profundes, els valors… aquella essència que fa que siguem qui som, més enllà de les circumstàncies que anem vivint al llarg del temps, i de les diferents etapes de la nostra existència.

Potser són coses dels anys, o dels danys, que de tot n’hi ha, que cada dia que passa estic més segur que viure sense artificis, sense ínfules, sense aquesta necessitat d’aparentar o de ser aquí o allà, és realment viure. Perquè resulta massa dur haver d’anar fent sempre amb els ulls girats endins per veure si el que fas agrada enfora, amb raó o sense raó de qui ens jutja a cada instant.

Poder fer, dir i ser en consciència, sense haver d’estar pendent de deures, ja siguin adquirits o imposats, és la clau que obre la porta de la tranquil·litat més absoluta i potser, fins i tot, d’aquella felicitat que mai no ens cansem de perseguir. I qui no ho entengui, ja s’ho farà, perquè la millor resposta als artificis, obligacions i compromisos que algú ens vulgui encolomar sense que els demanem em segueix semblant allò de moure’s entre la ignorància i la indiferència: ni els sé, ni m’importen.

set. 042023
 

Ara que el futbol ens està ensenyant, ni que sigui de la pitjor manera, que és molt més que un esport col·lectiu i que pot tenir una enorme incidència social, em sembla molt moment per recordar una jugada característica d’Emilio Butragueño, que molts afeccionats al futbol recordaran, independentment dels colors, que consistia a controlar la pilota, sovint a dins de l’àrea i, tot seguit, aturar-se i abaixar els braços, com si es rendís, o com si es quedés a l’espera d’alguna cosa. Aquests breus instants eren prou perquè el defensa abaixés la tensió i perquè quan volgués reaccionar al següent moviment, ja fos tard. I el següent moviment sempre era el regat imprevisible, l’assistència perfecta, o el xut imparable.

És curiós, i ningú més ho ha fet, si més no amb la tècnica i la perfecció de Butragueño, que la genialitat vingui després d’un segon d’aturada, de reflexió. O potser no ho és tant, d’estrany, perquè, al capdavall, res no desconcerta tant com l’abandonament de l’acció, enmig d’un enfrontament.

En uns temps accelerats com els que vivim, potser caldria repescar aquesta jugada futbolera i aprendre que abans d’actuar, si pot ser amb contundència i efectivitat, mai no està de més perdre una mica del nostre preciós temps per aturar aquest ritme frenètic, com el d’un atac en un partit de futbol, per pensar, desviar l’atenció del rival i, tot seguit, actuar.

I ara que tornen les essències més ràncies i casposes que, il·lusos com som, havíem donat per perdudes en el temps, també podríem recordar, ja posats, allò que va dir Juan Belmonte (1892-1962), tot definint què és torejar: “parar, templar y mandar“. I és que hi ha ensenyaments que cal no oblidar, més enllà del que resulta evident. El futbol és més que futbol, els toros més que toros, i la vida més que estar viu.

set. 012023
 

Sempre és fonamental valorar el context per entendre si una acció, una paraula, un gest, fins i tot, són adequats o no. Tothom és capaç, a priori, d’entendre que no és el mateix parlar davant d’una aula, posem per cas, que a la barra del bar amb els amics, o en una entrevista de feina. No tot s’hi val, a tot arreu.

Doncs de vegades tinc seriosos dubtes que aquest principi tan clar i tan acceptable, es tingui en compte en el moment de fer, o de jutjar, segons quines coses. Sense anar més lluny: està en marxa una campanya del Servei Català de Trànsit, en prevenció dels accidents de circulació, que acaba amb un contundent «no te la fotis». Segurament, l’expressió no és la millor, per a aquest context, per banal. Però si anem a buscar l’origen de l’expressió, la cosa encara grinyola més.

«No te la fotis» és una expressió que es va popularitzar al Zona Zàping, de TV3, lligada a ensopegades, accidents i trompades diverses en qualsevol pràctica lúdica o esportiva que la gent té enregistrades i que es passen durant el programa. Correcte. El problema ve quan una expressió tan connotada en sentit còmic i de diversió s’associa a alguna cosa tan dura com són els accidents de trànsit, que sovint acaben en molt greus lesions o en la mort.

Dubto molt que cap persona que ha patit un accident de circulació, o que n’hagi perdut un ésser estimat en algun, li trobi la gràcia, ni el sentit, a aquest «no te la fotis». I és que sempre hem de valorar el context d’emetre el missatge, sobretot si les seves conseqüències poden ser irreversibles, i en aquest cas, tant els publicistes com aquells que han donat per bona la proposta, trobo que no han estat gens encertats. No barregem coses molt serioses, amb una conyeta televisiva. No és modernor, ni proximitat, ni simpatia, ni simplicitat comunicativa. No fotem.

css.php