Un bon dia surts al carrer sense la granota, o la disfressa de feina, ja sigui per jubilació, per canvis laborals, o simplement perquè sí, i tot, de sobte, es mostra diferent, sense aquell pes estrany, invisible però dur, de l’uniforme. Aleshores, un sentiment intens de llibertat ho amara tot. Aleshores, sense la cotilla de la porpra laboral, social o política, aforen només els principis, les creences profundes, els valors… aquella essència que fa que siguem qui som, més enllà de les circumstàncies que anem vivint al llarg del temps, i de les diferents etapes de la nostra existència.
Potser són coses dels anys, o dels danys, que de tot n’hi ha, que cada dia que passa estic més segur que viure sense artificis, sense ínfules, sense aquesta necessitat d’aparentar o de ser aquí o allà, és realment viure. Perquè resulta massa dur haver d’anar fent sempre amb els ulls girats endins per veure si el que fas agrada enfora, amb raó o sense raó de qui ens jutja a cada instant.
Poder fer, dir i ser en consciència, sense haver d’estar pendent de deures, ja siguin adquirits o imposats, és la clau que obre la porta de la tranquil·litat més absoluta i potser, fins i tot, d’aquella felicitat que mai no ens cansem de perseguir. I qui no ho entengui, ja s’ho farà, perquè la millor resposta als artificis, obligacions i compromisos que algú ens vulgui encolomar sense que els demanem em segueix semblant allò de moure’s entre la ignorància i la indiferència: ni els sé, ni m’importen.
