febr. 292012
 

Coincidint amb la roda de premsa del ministre Montoro per fer públiques les dades del dèficit públic espanyol, a partir dels números de 2011, apareix publicada una interessant entrevista amb l’economista Daniel Raventós.  Curiosa coindicència.

Mentre el ministre, i el govern del qual forma part, amb el seu president al capdavant, fan bandera del catastrofisme i esgrimeixen una realitat pèssima amb perspectives a curt termini encara pitjors com a arguments per justificar una política de retallades, no només econòmiques sinó sobretot de drets socials, Raventós aporta idees per generar riquesa i, sobretot, per posar diners en mans dels ciutadans, que contribueixin a evitar situacions de pobresa, per exemple.

Segurament, entre l’optimisme inútil dels governs Zapatero i el pessimisme intencionat del govern Rajoy s’hauria de poder trobar un punt d’equilibri que ens ajudés a sortir de la crisi i, en definitiva, a viure millor.  Sobretot, no oblidem mai que hi ha alternatives i no ens deixem enganyar per les respostes úniques que ens presenten com a inevitables i que acostumen a amagar intencions gens nobles.  Crear por, i això és el que s’està fent ara mateix, és un mecanisme molt eficaç de control i submissió de la societat, i aquest control és la porta d’entrada al totalitarisme (al feixisme, si voleu).

Recomano la lectura de l’entrevista amb Raventós, perquè, tot i que dibuixa un escenari difícil (la realitat és la que és), és capaç de presentar alternatives que no passin per més missèria per a cada cop més gent ni pel foment de les desigualdats.

 



febr. 282012
 

La frivolitat  i la lleugeresa amb què s’han tractat els drets d’autor, no només al nostre país, amb tot allò de la pirateria a Internet, les prohibicions i restriccions a les còpies privades i tota aquesta sarta de despropòsits que venim patint durant els darrers anys estan començant a donar els seus fruits, en forma d’una cadena, que pot ser infinita, de tonteries.

Fa pocs dies es va publicar la notícia de la resolució d’un tribunal francès que considera que per utilitzar una cadira d’autor en una fotografai s’han de pagar drets.  El precedent, per bé que previsible, és perillossíssim, perquè el pas següent quin serà,  considerar que té drets d’autor l’escultura d’un espai públic?,  un edifici?, un cotxe?, una prendra de roba?  Si ens ho mirem així, tot té un autor i, en conseqüència ha de generar drets.  Si seguim amb la persucució del cinema i la música contra la còpia privada (insisteixo, privada), podrem fer fotos quan anem pel món?  Ens imposaran una taxa universal de reproducció gràfica quan surtim de casa?

Si us plau, que algú posi una mica de sentit comú, que no pot ser tan difícil vetllar per interessos dels creadors i alhora pels drets dels ciutadans a les seves còpies, fotos, vídeos… privats, particulars i domèstics.  Al pas que anem, el que fins ara hem conegut com a “espai públic” passarà a ser un seguit de microespais privats, amb tota mena de drets absurds.



febr. 272012
 

Em vull fer ressò d’una iniciativa d’un institut, l’IES Montserrat Roig, per respondre a les agressions que ja fa anys que patim, per part d’un petit grup de grans empreses que han provocat una de les pitjors crisis econòmiques que segurament recordarem.  La seva és una iniciativa  senzilla, segurament poc rellevant, a nivell de grans xifres, però tan clara, tan simple i tan didàctica que valdria la pena imitar-la i que servís per facilitar que en surtin altres de similars.

En concret, han decidit no comprar llibres de text el curs vinent.  Per què?  doncs bàsicament per tres motius:  el primer, perquè algunes de les editorials formen part del grup d’empreses de multinacionals tan poc recomanables com Standard & Poor’s;  el segon, per una qüestió de llibertat en els continguts educatius i, el tercer, per ajudar a estalviar una mica a les famílies dels seus alumnes.  Podeu trobar aquesta iniciativa en aquest enllaç.

Seria magnífic si la societat, a través de les seves associacions, en un sentit molt ampli de la paraula, sabés articular iniciatives de resposta com la d’aquest institut contra els responsables directes de la crisi i per contribuir a fer-la més portadora a les famílies que més la pateixen.  Potser si els acabem tocant els comptes de resultats, les coses començaran a canviar.  Sabem perfectament qui són els resposables de la situació actual i també sabem on els podem trobar.

No oblidem mai que som petits, però som molts i, junts, podem ser imparables.

S’admeten suggeriments.



febr. 262012
 

Fa uns dies va aparèixer una notícia que tenia per protagonista un japonès de 54 anys, Naoto Matsumura, que va decidir quedar-se a la ciutat de Tomioka, a pocs kilòmetres de Fukushima,  a la zona més contaminada, amb l’objectiu de tenir cura dels animals abandonats amb el desallotjament de la població per la fuita radioactiva de la central nuclear.

Que una persona sigui capaç de sacrificar la seva vida -sap que els nivells de radiació que està rebent li comportaran càncer en un termini relativament curt- per no abandonar els més febles, aquells que tothom va deixar enrere en la seva marxa, ens hauria de fer reflexionar sobre com és d’important la generositat i la capacitat de donar, sense esperar cap recompensa.

En aquesta ocasió són els animals (en altres -la major part- són les persones i la situació no és tan diferent).  En condicions normals, viuen més o menys ben atesos;  molts d’ells com a animals domèstics i, en tot cas, hi ha associacions protectores i una sensibilitat social prou evident.  Una catàstrofe com la de Fukushima, però, posa de manifest que quan les concions ja no són normals, les coses canvien i no tenim cap rubor d’abandonar qui sigui.  Aleshores és quan la generositat (la solidaritat, si voleu), amb nom i cognoms, deixa de ser una paraula bonica i passa a ser una manera de viure i d’entendre el món, i és llavors que apareixen persones disposades a dedicar la seva vida a ajudar, més enllà de sigles i noms pomposos i de grans campanyes mediàtiques.

Que passeu un bon dia.

febr. 252012
 

Un dels significats de “decència” és ” qualitat d’obrar dignament”.  A partir d’aquesta idea, crec que no exagero si qualifico d’indecents les paraules del president de la CEOE, Joan Rosell, quan, davant d’un escenari de més de cinc milions d’aturats, d’una previsió per a 2012 de sis milions, amb uns índex de pobresa alarmants (al voltant del 22%) i amb una situació econòmica i de condicions laborals que ens han tornat 30 anys enrere, és capaç d‘afirmar, sense cap rubor i amb una ironia burlesca ,  que els treballadors, “miraculosament”, troben feina un o dos mesos abans d’exhaurir la prestació de l’atur.

És un fet que la darrera reforma laboral de PP, i tot el que s’endevina, ha fet treure pit, i de quina manera, al gran capital i a l’empresariat.  D’acord, ja tenen el govern que volien.  Però d’aquí a l’insult i a la burla de qui pitjor ho passa hi ha una distància que mai no s’hauria d’haver recorregut, encara que només fos per una qüestió de respecte.  Les paraules de Rosell el desqualifiquen per a dirigir res que tingui a veure amb el món econòmic o laboral, si més no. Però no cal patir, ni dimitirà ni el cessaran.  Ara manen i van sobrats, tant que fins i tot es veuen amb cor de demanar una amnistia per al diner negre.

Però la indecència ja no és patrimoni exclusiu de la patronal, també determinats representants polítics no s’estan de malbaratar temps i recursos mentre imposen retallades salvatges, ni que sigui per inaugurar  semàfors.  Sí, sí, per inaugurar uns quants semàfors.  Ja se sap, a falta de res millor, bons siguin els tristos semàfors.  L’afany de protagonisme, de vegades, porta al ridícul i a actuacions públiques descaradament ofensives, de tan inútils i estalviable com són.

I és que la indecència no té límits.  Esperem que la memòria sí, i que no oblidem mai alguns noms, algunes cares, algunes actituds… senzillament indignes.

Un cop més li hem de donar la raó al genial Forges, per aquesta vinyeta que fa forturna per Internet.

febr. 242012
 

Governar, en teoria, hauria de ser un exercici de justícia social que s’hauria d’exercir de manera igualitària per a tots els ciutadans,  però vet aquí que aquest principi que sembla tan elemental no sempre s’aplica.  El darrer exemple el tenim en les mesures anunciades pel ministre De Guindos sobre la dació en pagament d’habitatges.

Aquestes fantàstiques mesures són, en realitat, només una mena de manual de bones pràctiques i recomanacions que els bancs acceptaran o no segons els vingui en gana, però sense cap obligació.  No fos cas.

Què diferent de les darreres mesures que el govern va anunciar en relació amb el mercat de treball.  En aquella ocasió no  van ser recomanacions a les empreses i als treballadors, sinó unes duríssimes mesures contra els drets dels treballadors i a favor dels empresaris, sense cap marge a la interpretació, i d’obligat i immediat compliment.

Per si hi havia qualsevol dubte, ja sabem cap a on es decanta el govern del PP i quines són les seves maneres de fer realment:  imposa i retalla als més febles i aconsella i financia els més forts.  Potser caldrà canviar novament la Constitució per allò que diu de la sobirania i per deixar clar que resideix en la banca i en la gran patronal, i no en el poble, ni en els seus representants electes, que poden ser considerats idonis o no, de manera arbitrària.

Efectivament, Espanya no és Islàndia, per més que algun destacat dirigent de la patronal ens hi vulgui engegar a treballar, ni per més que el partit del govern ignori la democràcia, dia sí i dia també.  I és que els plats s’assemblen a les olles, i la vaixella de la qual formen part aquests ja fa anys que la coneixem.

febr. 232012
 

Antonio Moreno Piquer, Cap Superior de la Policia Nacional al País Valencià i conegut feixista té part de raó, quan parla d’enemics.  Dic que té només part de raó perquè enfoca malament.  L’enemic no són els estudiants, l’enemic, si fem cas de la definició del Diccionari de la Gran Enciclopèdia Catalana, són ell i els policies al seu càrrec.

La democràcia sempre ha fet por a aquells que fa dècades que controlen el país.  Per això, i més ara que han tornat al govern, cal reprimir amb la contundència que calgui qualsevol intent d’oposició.  Aquesta gent ens han declarat “la seva” guerra.  Ells són l’enemic.  Però qui són, realment?

– Els polítics que no tenen cap pudor en mentir per guanyar unes eleccions i, a les poques setmanes, posar en marxa el seu poder absolut amb mesures radicalment contràries a allò que havien pregonat, a costa dels més febles.

– El sistema judicial endogàmic que s’autogoverna i que és capaç de jutjar un expresident amb un jurat popular que ha de suportar que se’ls miri, un a un, amb prepotència, com dient:  “sé on vius i sé on treballes.  Tu mateix”.

– La monarquia, que podria haver emparat un desviament de fons públics cap a interessos privats.

– La patronal que, sense immutar-se, fa una autèntica apologia de l’esclavatge laboral, exigint l’acceptació cega de qualsevol feina, a qualsevol lloc i a qualsevol preu, mentre ells trien on establir-se, què guanyar, on amagar els diners…

– Els mitjans de comunicació que menteixen, inclús davant d’imatges incontestables, amb la voluntat de criminalitzar les víctimes, al dictat de l’argumentari que els facilita el partit del govern.

– La policia que, incapaç de fer la seva feina com caldria, ressucita l’esperit i els fantasmes d’aquells que van fer tristament famós, per brutal, l’uniforme que llueixen.

– Els partits que clamen per un judici com el de Nüremberg a ETA mentre defensen la impunitat dels crims franquistes.

– Els bancs, que veuen recompensades les seves estafes amb inversions enganyoses o els desnonaments que promouen, amb més i més diners públics que només serveixen per enriquir uns directius incompetents.

– L’esglèsia, que manté privilegis feudals, que dóna cobertura a delinqüents, i que encara ens vol imposar una moral antiquíssima de submissió i acceptació ressignada de qualsevol abús.  Això sí, en nom del respecte a la vida, no fos cas.

Tots aquests, i alguns més (cadascú en sabran identificar uns quants) són els nostre enemics, els que ens han declarat la guerra, només perquè encara creiem que podem viure en una societat lliure, justa i democràtica.  I això els fa por (la llibertat, la justícia i la democràcia els fan por), perquè podria fer trontollar un poder que volen absolut.

febr. 222012
 

Acaba el carnaval.  Avui enterrarem la sardina (o el que n’hagi quedat després de les retallades)  i he de confesar la meva sorpresa per la gran quantitat de gent disfressada que, malgrat la crisi i el clima d’incerteses i pessimisme generals, ha sortit al carrer, a fer festa.

Malgrat les reduccions dels ajuts públics per a la construcció de carrosses, per exemple, la rua va ser enorme, imponent.  Segurament amb menys espectacularitat, en alguns casos, que en anys anteriors, però amb tanta o més il.lusió i ganes de divertir-se, i amb moltíssima gent mobilitzada.  I no em vull estar d’aplaudir les carrosses d’escoles públiques (poques, però n’hi havia), perquè són la prova que malgrat tots els maltractaments de l’administració, encara hi ha mestres amb energia i ganes de regalar alguns dels seus dies de festa a activitats lúdiques (també serveixen per educar) amb els seus alumnes.

Ara encarem la quaresma.  Ja veurem si realment només durarà quaranta dies o si seran quaranta setmanes o quaranta mesos.  No dependrà gaire de nosaltres, lamentablement.  De tota manera, la demostració de força ja està feta:  som una societat que malgrat els escenaris més adversos no vol renunciar a ser feliç.

Potser aniria sent hora que els poders públics aprenguessin que més enllà dels diners, de les obres faraòniques per a delectació pròpia (que no per a servei públic), de les subvencions que pretenen comprar voluntats i de la indecència del paternalisme que sovint exhibeixen, hi ha la iniciativa de la gent i la seva capacitat.  I és aquí on cal apostar, si volem un país millor.  Però és clar, per a fer segons què, se n’ha de saber, s’ha de tenir imaginació  i s’ha de ser capaç, amb quatre fustes i una mica de pintura, de convertir -robant-li hores al descans- una plataforma en un vaixell pirata, en una carreta de l’oest, o en un castell medieval.  I no és el cas, quan parlem de gent que no sap entendre altre llenguatge que el del poder, els vots, els diners, la brutalitat o la moral repressiva, segons el cas, ni de pensar què se’n pot treure de tot el que tenim.

És curiós que hagi de ser el carnaval, amb les seves disfresses, qui ens mostri tan clarament l’autèntica realitat que el dia a dia ens emmascara, mentre ells s’entesten vendre’ns la seva incompetència com a justa, bona i necessària, ni que sigui a cops de porra, o posant-nos al carrer, i no a fer festa.

febr. 212012
 

Gairebé vam començar l’any amb l’eufòria per la presència del català al sistema operatiu d’Apple.  Bona notícia, sens dubte i més si fins i tot ens podem permetre el luxe de parlar de qualitat de llengua.  De tota manera, crec que no és del tot exacte dir que aquest és el primer cop que l’empresa de la poma utilitza la nostra llengua en un dels seus sistemes operatius.

Si fem memòria i anem a aquells temps en què Internet era poc més que una fantasia per a ús de quatre privilegiats, de la qual no és fàcil trobar vestigis digital, podrem descobrir que els anys 1993/1994 (la memòria ja em falla) va existir una versió en català del System 7, l’aleshores sistema operatiu d’Apple.  Val a dir que també va haver una versió en català del Windows 3.1. Tota una revolució, en el seu moment.

Als arqueòlegs tecnològics, els animo a buscar una campanya de substitució de la llicència (i dels disquets) de programari en qualsevol llengua per la versió en català del Windows 3.1 (any 1994), impulsada des del Departament d’Indústria i Energia de la Generaitat de Catalunya, sota el lema “posa’t el català en pantalla”.  En paral.lel, es podia trobar el ja esmentat System 7, també en català.

Aquestes versions de tots dos productes van tenir l’èxit i l’impacte que es podia esperar a l’època.  Un impacte i una difusió, d’altra banda gens comparables amb els que tenen avui iniciatives similars, gràcies a les xarxes socials i a l’evolució de les eines de comunicació.  En qualsevol cas, però, aquests van ser els primers, gairebé els pioners, de la introducció del català als sistemes operatius capdavanters.

Qui tingui temps i ganes, pot buscar i rebuscar a les hemeroteques físiques o virtuals i potser tindrà alguna que altra agradable sorpresa, amb altres restes arqueològiques de programari gairebé prehistòric, vist amb ulls d’ara. Els més innovadors, que deixin de banda les celebracions i comencin a pensar què cal fer amb la nova versió del Lion, per garantir que incorpori, a temps -no amb el retard habitual, sovint excessiu-, el català.

febr. 202012
 

M’agrada molt el curiós debat que ja fa uns dies que corre pels mitjans, i que té molt de futur:  el de si Catalunya ha d’optar a acollir un gran complex lúdic, a l’estil de Las Vegas, o no.

Des d’un punt de vista ètic o moral, fins i tot, potser caldria pensar que la resposta ha de ser negativa, però amb els temps que corren, amb un espoli econòmic endèmic, amb una indústria fugida a la Xina o simplement despareguda, amb un sistema bancari inexistent i sense gaires alternatives reals de redreçament econòmic, més enllà de la precarietat més absoluta, benvinguts siguin el joc i els espectacles, què carai!  I si convé inventarem alguna modalitat de casaments exprés ben catalana (potser serà la manera que ens coneguin, a fora).

Si ens ho mirem amb calma, ja hem perdut una generació, com a mínim, per la totxana i ja hem hipotecat el país amb turistes de borratxera… sí, sí, també hi ha allò dels creuers de luxe i del turisme de negocis, d’acord, però en qualsevol cas, el que sembla és que només el turisme és una alternativa econòmica viable, a mig termini.  Doncs, si ha de ser així, no ens hi posem per poc.  Facilitem un macrocomplex lúdic que porti milions de turistes cada any, alguns de ben rics, altres de no tant, i no cal patir, que tenim un aeroport gros, tres de petits i un port on hi arriba de tot.  Aquest país ho pot entomar tot sense problemes (d’entomar prou que en sabem).  Si hi sumem algun tipus de tractament especial a determinades entrades (alguna mena de zona franca), els números surten, i de quina manera.

Així és que deixem-nos de tants miraments i de tanta hipocresia tan propis dels catalans i fotem-li a la ruleta i al blackjack, que la nostra saquejada economia i les nostres butxaques cada com més buides bé que ho necessiten, i d’alternatives no se’n preveuen.

I si teniu, encara, reserves o mala consciència, no patiu, perquè aquest megacomplex, si mai s’arriba a fer, no serà a Barcelona, sinó a Madrid.  I us doblo l’aposta que vulgueu.

css.php