Feb 192012
 

Aquests dies han coincidit dues notícies esportives tan contraposades com il.lustratives:  Gemma Mengual ha plegat de l’alta competició i Angel Maria Villar ha renovat com a president de la Federació Espanyola de Futbol.

La primera fa 16 anys que va aconseguir el primer or en un campionat d’Europa B, al qual han seguit tota mena de triomfs esportius.  El segon fa 24 anys que presideix la Federació, amb força punts foscos.

Com gairebé tot en la vida, l’esport té dues cares:  una, la dels que viuen per a l’esport, els que el fan gran, i una altra, la dels que passen a viure de l’esport escarxofats en una mena de poltrona vitalícia, que res no té a veure amb la competició.

Una cosa semblant ens passa a tots així que anem fent anys.  O ens apoltronem i els deixem anar fent -els anys- (intentar negar-los fóra una estupidesa), o ens decidim a viure’ls, dia a dia.  Personalment, aposto per la segona opció, sense estridències, però amb intensitat.  Per això m’és tan gratificant compartir dates assenyalades amb aquells que estimo, i si pot ser amb calçots, brasa i postres, molt millor encara.

Gemma Mengual, en anunciar la seva retirada, va agrair a l’esport tot el que li ha donat.  Salvant totes les distàncies, avui, que no em retiro de res però que algú s’ha preocupat que sigui un dia singular i especial, jo agraeixo a la vida tot el que em dóna, no en forma de medalles, sinó, sobretot, de persones.

Feb 182012
 

Sovint trobem als diaris la foto d’algú que ha d’abandonar la seva casa, que ha perdut la seva feina, que ha d’anar a buscar menjar als serveis socials, o que remena un contenidor,  i ja ens hem acostumat a creure que són la cara de la crisi.  Però no,  ells no són la cara de la crisi, són la cara dels efectes de la crisi.  Ells en són les víctimes, no el problema.

L’autèntica cara de la crisi és la d’aquells que l’han provocada o que l’alimenten dia a dia en benefici propi i sense cap respecte per la dignitat de les persones que s’emporten per davant per enriquir-se.  L’autèntica cara de la crisi és aquesta, la dels que riuen pensant els diners que guanyaran condemnant a la missèria milers de persones, i també ho és la dels responsables dels governs que els donen empara legal, allà i aquí.

Ells haurien de respondre, una a una, per les 633.210 cares innocents dels catalans que el 31 de gener no tenien feina, però sí noms i cognoms,  famílies i fills sense cap culpa, i il.lusions i esperances trencades.  Però no ho faran, perquè no ho han fet mai, perquè sempre s’han mogut en la impunitat més absoluta i en l’explotació més misserable, per un grapat de vots o per un grapat de milions.  Tant li fa.   Ells, que amb les seves paraules indecents ens recorden constantment l’arbeit macht frei (el treball us farà lliures) que decorava les portes d’Austwitz o de Dachau.  És aquest el seu objectiu final?

Massa coses em fan pensar en l’absoluta vigència del text d’aquesta cançò de Quico Pi de la Serra.  La va escriure fa 35 anys (la podeu escoltar aquí) i ens demostra que per a alguns res no ha canviat gaire des del franquisme, o des de més enllà.  Potser és hora de fer memòria i de tenir molt clar qui és l’enemic, el mateix enemic de fa 40, 50, 60 anys, ara disfressat de demòcrata i no de falangista.  Ells no han canviat, només s’han perpetuat en els seus descendents i hereus.

 

Feb 172012
 

Els diferents governs Zapatero es van caracteritzar, entre altres coses, per una enorme capacitat de dir a cadascú allò que volia escoltar i, tot seguit, d’oblidar-se dels compromisos un cop dits.  Si ho voleu més clar, per una enorme capacitat de mentir.

Ara ha arribat el primer govern Rajoy, que havia fet bandera de la veritat i, en poques setmanes, ja hem comprovat que la mentida també és un dels seus principals arguments.  Només cal recordar la seva oposició frontal a pujar impostos, sense anar més lluny.

Fa un parell de dies, Reuters, una agència informativa poc sospitosa pel que fa a la qualitat dels seus continguts, afirmava que Rajoy havia inflat les dades del dèficit espanyol per poder presentar uns resultats extraordinaris a finals de 2012.  Aquesta informació ha estat desmentida, evidentment, pel govern popular i comentada amb una gran tebiesa i ambigüitat per les institucions europees.  Però vet aquí que Reuters insisteix en la veracitat de les seves paraules.

La situació és extraordinàriament greu, perquè aquesta mentida, si és real, hauria de ser suficient per fer dimitir el govern en ple i convocar noves eleccions.  Declarar oficialment un nivell de deute superior al real comporta un seguit de mesures duríssimes, aquí i des de fora, que deixaran molts ciutadans sense feina i sense recursos per subsisitir o per conservar un sostre on viure, només per poder pressumir, d’aquí a uns mesos, de la bondat de la seva acció de govern, sense cap rubor.

Temps de carnaval.  Rajoy es disfressarà de Pinotxo o d’home honest?  tot depèn de quina sigui la seva imatge autèntica.  Al capdavall, què es pot esperar del dirigent d’un partit que no dubta a ordenar a la policia, sense cap vergonya, l’apallissament d’adolescents que protesten perquè volen un institut digne? Jo no faria apostes, per si de cas, perquè tot plegat fa un tuf molt lleig i, el que és pitjor, sona a terriblement real.  La brutalitat, al cap i a la fi, es pot expressar de diferents maneres (pegant, mentint, amb lleis injustes… tot forma part d’un mateix perfil feixista i totalitari de menyspreu en benefici propi).

Per cert, Reuters va ser una de les agències més fiables pel que fa a les informacions immediatament posteriors als atemptats de l’11M de 2004, quan tot allò de les dues vies d’investigació i aquestes històries.

Feb 162012
 

Tradicionalment, s’ha vingut acceptant que Catalunya és un país amb una burgesia important, amb més d’un segle d’implantació i que va viure el seu gran desenvolupament amb la revolució industrial.  Segurament això és cert, i l’arquitectura s’encarrega de recordar-nos la seva existència.  Palaus, cases, fàbriques, colònies… recorden els noms de famílies benestants.

El darrer terç del segle XX va veure la recuperació de les nostres institucions d’autogovern i el restabliment de les formes democràtiques en general a tots els pobles i poblets.  Alcaldes, regidors, diputats, presidents diversos… són elegits per sufragi universal entre els candidats proposats per uns partits polítics recuperats, o de nova planta.

De tota manera, aquesta democràcia retrobada també ha portat dubtes i interrogants sobre qui mana i per què.  Avui enllaço aquest llarg però interessant article que, tot i que ja té més d’un any (res en termes històrics), ajuda a entendre el panorama del poder polític, i segurament també econòmic, a casa nostra.

Ser conscients de la realitat sempre és bo i sempre pot contribuir a millorar-la.  I que cadascú en tregui les conseqüències que consideri més adequades, més enllà de creences i ideologies.

No sé per quins set sous no em marxa del cap aquella frase de Groucho Marx:  “La política és l’art de buscar problemes, trobar-los, fer-ne un diagnòstic fals i aplicar-hi remeis equivocats.”  Potser el mal de tot plegat és de fons i els actors només són això, actors -sempre els mateixos- que fan el seu paper i que s’han d’assegurar el control de l’obra.  O potser Marx estava equivocat i la política és l’art d’aplicar qualsevol remei per no acabar de curar mai res, no fos cas que no fes falta el metge..  Qui ho sap.

Feb 152012
 

Sembla que finalment, i a les quatre de la matinada, CiU i PP van aconseguir un acord per tirar endavant els pressupostos de la Generalitat.  La veritat és que mai no he acabat d’entendre aquests acords de matinada:  és que no tenen vida, aquesta gent?  és que cal esgotar la resistència física de l’altra banda, sigui com sigui, per arribar a un acord?  és que la nit sempre és bona companya per a segons quines complicitats?  no sé, però el que no cola és que siguin tan i tan treballadors com per haver de fer aquests horaris.

En qualsevol cas, la cosa dels quartos finalment arribarà al Parlament i amb garanties d’èxit.  I entremig de tot plegat, segurament també tirarà endavant la reducció progressiva fins a la desaparició de la publicitat dels mitjans públics, per tal que tots els ingressos per aquest concepte vagin als mitjans privats (com ja va fer, en el seu moment, TVE).

Si reduim els ingressos privats dels mitjans públics i cal cobrir el seu pressupost només amb diners de la Generalitat, no cal ser el geni de les matemàtiques per endevinar que o bé se’n redueix substancialment la dotació econòmica (la publicitat dóna molts diners) o bé s’incrementa la partida pressupostària corresponent.  Si volem mantenir uns determinats nivells de qualitat, la segona opció és la que té més números, però com que ja veiem que es van tancant  programes amb el pretext de l’estalvi, molt em temo que el camí que seguiran els canals de Televisió de Catalunya i Catalunya Ràdio, serà de reducció progressiva de la qualitat de la seva oferta, la qual cosa provocarà més crítiques pels seus continguts, una davallada d’audiència i acabarà contribuint al seu progressiu arraconament, o a la seva privatització.

Digueu-me fatalista, però tot apunta cap a aquí.  I és que sembla que anem perdent a marxes forçades el nord nacional i el paper que hi juguen determinats elements clau com els mitjans de comunicació en català, la presència internacional o l’escola (aquesta és una altra).

En qualsevol cas, i amb aquest escenari, prenen encara més valor les paraules d’aquesta petita entrevista a Salvador Cardús.  La meva pregunta és si el que estem veient és fumata blanca o bandera blanca.

Feb 142012
 

Enmig del fangar judicial en què ens trobem immerosos aquests darrers temps (Millet, Garzón, Urdangarin, Camps, Gurtel…) hi ha un cas que, potser perquè s’ha jutjat a Bèlgica, ha passat més desapercebut, però que finalment té sentència:  el judici contra el llibre “Tintin al Congo”, per una acusació de racisme.

Ja fa un temps que en vaig parlar, des d’aquest mateix espai, per plantejar el perill de fer un judici crític del contingut dels llibres des d’una perspectiva actual i no des de la de l’època en què es van escriure.  En aquest sentit, una sentència condemnatoria de Tintin hauria pogut comportar la condemna de qualsevol obra que pogués arribar a ser considerada racista (comencem per l’oncle Tom i la seva cabana) i, a partir d’aquí, s’obriria la porta a la censura retroactiva de qualsevol contingut políticament o socialment incorrecte, des de la nostra perspectiva actual.  Un despropòsit d’efectes inimaginables.

Me n’alero molt que els tribunals belgues demostrin una mica més de sentit comú que els espanyols i hagin absolt Tintin.  Ja sabem que vivim uns temps en què escriure segons què, per més democràtics que ens vulguem dir, és impossible, si no volem patir persecució, fins i tot penal, per la nostra incorrecció política (això de la llibertat deu tenir aquestes coses), però d’aquí a fer un revisionisme de la literatura universal hi ha un abisme.  O potser no tant, si mirem com es reescriu la història per fer passar bou per bèstia grossa,  dictador per autoritari o feixista per demòcrata, si és el cas.

Feb 132012
 

La reforma laboral que acaba d’aprovar el govern del PP, amb la innecessària complictat de CiU, serà la gran font de debat polític dels propers dies, o setmanes.

Jo no sóc economista ni n’entenc gaire de tot plegat, però sí que he de confessar que em trobo una mica descol.locat entre l’allau de declaracions i contradeclaracions.  En el fons, tinc el convenciment que estem vivint un d’aquells moments de canvi que condicionen l’evolució històrica de les societats i que el sistema de vida que hem tingut, posem per cas, les darreres tres dècades, ja és el passat, aquí i a fora.  Crec que ens hem instal.lat, si més no de moment, en la incertesa i en un cert caos, on res no fa massa pinta de poder ser permanent i on caldrà una evolució mental important de tothom si no ens hi volem perdre, en aquest nou panorama.

Tot això no té per què ser bo -ni tampoc dolent-, però molt em temo que és el que hi ha i el que hi haurà.  La dreta econòmica (si és que encara hi ha dreta i esquerra) s’ha sabut situar ràpidament en aquest nou escenari per liderar-lo, i en tenim una bona prova en la reforma laboral acabada d’aprovar, que aprofondeix en aquesta idea de canvi constant i de manca de seguretat.  Des de l’esquerra, o del que en queda, es diu que crearà més desocupació.  Més? no sé jo si queda gaire més per destruir (segur que sí, però cada cop menys, perquè tampoc no interessa un país de pobres).  També es diu que permetrà reduir salaris.  I dic jo:  que no es podia fer?  I les retallades que s’han aplicat aquests darrers anys?  Si fins i tot a l’administració s’han reduit jornades i salaris per l’article 33.  I així podríem seguir posant exemples.

Potser aquesta reforma el que fa és posar negre sobre blanc moltes coses que ja es fan, i alguna més en la mateixa línia, i revestir-les de formalitat.  El problema és que la resposta i les estratègies sindicals són les mateixes que fa 30 anys, però els temps han canviat definitivament, i ja no aporten res, com s’ha pogut constatar des que va començar la crisi.

L’autèntica reforma és social, en un sentit molt ampli.  Els que de debò manen ho saben i s’hi han posat per sortir guanyanyadors en el nou medi.  Nosaltres ens hi hem trobat sense voler-ho ni esperar-ho i encara estem mirant què hem de fer i cap a on hem de tirar;  i esquerra i sindicats, lamentablement, em temo que encara no s’han adonat que no van pel mateix camí que la resta, que s’han quedat sols i que, al capdavall, ens han deixat sols.  I això no és bo, ni per a ells ni, sobretot, per als més febles:  els ciutadans.

Feb 122012
 

Una de les accepcions de la paraula “somni”, segons el Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans, és “esperança, projecte, que sembla no tenir cap probabilitat de realitzar-se”.  I malgrat aquesta dificultat per esdevenir realitat, els somnis són un dels grans motors amb què comptem per progressar, millorar i, al capdavall, per ser feliços.

Deixar-nos endur per la fantasia i intentar fer-la possible (qui més qui menys trobarà exemples propis) és un remei meravellós contra la rutina i la mediocritat.  Potser només aspirant a assolir fites gairebé inassolibles, aconseguim allò que realment ens dóna satisfacció, per molt que costi.  O potser perquè costa.

Fa uns anys, una d’aquestes caixes que han passat  a mans de l’Estat per la magnífica gestió d’aquells directius que per protegir la seva incompetència van blindar el seu acomiadament, va utilitzar, per promocionar unes targetes de crèdit vinculades a la seva entitat, un eslògan que deia:  “ho veus, ho vols, ho tens”.  L’antítesi absoluta dels somnis.

Mai no em va agradar aquest lema, perquè la immediatesa i els somnis mai no han conviscut en harmonia.  Però la febre consumista i la possibilitat de treure els diners a la bona gent a canvi d’una satisfacció immediata prou que justificaven aquelles paraules.

Ara, la crisi econòmica i la marxa enrere salvatge que estem patint, entre altres coses, en matèria econòmica, encara fa més ridícul aquell lema, que avui s’hauria de reescriure com:  “ho veus, ho vols… doncs ni ho somïis”.  I és que sembla que els poders polítics i econòmics s’han conxorxat per escurar-nos, també, les ganes de somiar.

Però com que els somnis són gratis i ens poden donar aquella energia que ens cal per sortir de la incerta realitat que patim, vull revindicar el dret a seguir somiant.  A seguir creient que aquell viatge, algun dia, el podrem fer, que ens podrem canviar el cotxe, que podrem tenir un lloc segur on viure, o estudiar aquell màster que tant ens agrada, o obrir aquell negoci que ens il.lusiona, o tenir fills i veure’ls créixer…  No permetem que ens retallin o ens prenguin la capacitat de somiar, i fem tot el que bonament puguem, amb paciència però amb constància, per aconseguir allò que volem de debò, per més difícil que ens pugui semblar.

Un cop més té raó la meva dona quan diu que ens roben la capacitat de somiar.  Però aquest cop, com que ho sabem i els veiem venir, guanyarem nosaltres,  perquè la nostra ment, la nostra voluntat i la nostra capacitat d’imaginar el futur podran més que la seva missèria.

Feb 112012
 

No tot han de ser males notícies.  Després del progressiu desmantellament  de l’espai audiovisual català que estem patint al País Valencià i a les Illes, ens arriba la notícia que els canals de la CCRTV es podran veure, de manera legal, a la Catalunya del Nord.  I és que els buits legals s’omplen amb voluntat (o necessitat) política.

El curiós del cas és que demostra que resulta més fàcil arribar a un acord internacional entre els governs espanyol i francès per oficialitzar la recepció televisiva en condicions que fer-ho amb el Govern de la Generalitat Valenciana, posem per cas.  Curiós, sorprenent i ridícul alhora.

Però ja se sap, de portes enfora cal quedar com a gent civilitzada, però de portes endins cal trencar, tant com es pugui, la unitat de la llengua catalana, en favor de la imposició general de l’espanyol, ni que sigui sense arguments científics i amb l’ús indiscriminat i salvatge del poder polític.  Espanya és així i, des de Catalunya, es veu que tampoc no podem o no sabem fer gran cosa més per allunyar-nos d’aquest primitivisme cultural.

De tota manera, benvinguda sigui la notícia i a veure si definitivament serveix per facilitar l’accès a la televisió en català a aquelles persones que, enllà dels Pirineus, la volen i la valorem més que qui la vol anar fent cada cop més petita, més pobra i de menor qualitat -no fos cas que tinguéssim un excés de català- quan no, directament, bilíngüe (tristament, de nou, paraula d’actualitat, de la ma del curiós i perillós company de viatge que sempre acaba sent el PP).

 

Feb 102012
 

Ja sabem que la classe política, en general, viu hores baixes, i que el seu desprestigi entre la població augmenta dia a dia.  A més, cal assenyalar que ja no és ni patrimoni de cap país en concret, sinó un dèficit important i generalitzat.

Dos exemples més que no deixen marge d’error sobre la capacitat o la solvència de determinats representants d’aquesta digníssima i maltractada professió:

El ministre de Cultura torna a mentir, ja no sé si per afany de mentir o per simple ignorància.  Francament, més m’estimaria que fos per la primera raó, si més no per coherència de la pràctica política espanyola dels darrers temps.  Imaginar que realment sigui un autèntic incompetent pel que fa a matèries dels seu ministeri i, a més, un bocamoll que no sap ni consultar els seus assessors abans de dir segons què, em resulta encara més greu i més ofensiu per a la ciutadania.  La cosa és que va voler justificar el canvi de temari d’oposicions del personal docent amb la gracieta que fins i tot es podia aprovar francès sense parlar francès.  Senyor ministre, ja tenen majoria absoluta, pot fer el que li roti, però no ens prengui per imbècils.

Segon exemple.  Aquest té per protagonista la Secretaria d’Estat de Salut francesa, que recomana als sense sostre que no surtin al carrer amb aquesta onada de fred.  Genial. Això sí que no és mala fe ni ganes de mentir.  Això és pura estupidesa.

A la vista de com es va posant la cosa i de les magnífiques declaracions que hem de suportar dia sí i dia també, sense comptar amb tot allò que enregistren els indiscrets micròfons oberts sense previ avís, començo a entendre l’allunyament de la política per part de la població.  Si hi sumem situacions tan paradògiques  (fins i tot incongruents) com l’anunci d’una refoma laboral àmplia i profunda i, al mateix temps, la previsió de creixement de l’atur aquest any, com la que va fer fa un parell de dies Mariano Rajoy, no sé jo si per a aquest viatge calen gaires alforges (ni molt menys reformes, més que res per allò que, en la seva llenua, pot entendre el president de virgencita, que me quede como estoy).  Segur que hi ha millors maneres de justiricar les coses i de parlar de futur, però… és el que hi ha.  Ni més, ni menys.

I encara són capaços de pensar que ens els creiem i que els donem suport en la seva gran contribució a la millora de la societat.  Innocents…

css.php