Feb 092012
 

Déu n’hi do la que s’ha liat amb la gala de lliurament dels Premis Gaudí.  La veritat és que la cosa ja va començar malament amb la decisió de no emetre-la en directe.  Malgrat l’audiència que deixa a TV3, potser no calia mantenir l’hora del Crakòvia, o potser es podia passar a un altre dels canals de la Corporació, de manera puntual i excepcional.

I com que ja sabem que allò que comença malament no acostuma a acabar gaire bé, va arribar l’acte en qüestió.  He de dir que no el vaig veure sencer, bàsicament perquè no m’agradava el que anava veient i me’n vaig anar a dormir.  Els primers minuts, per a mi, ja van marcar el to del que vindria després:  un espectacle poc fresc, amb comentaris forçats, gairebé entrats amb calçador, poc imaginatiu i que, a mi, em va fer la impressió, fins i tot, de poc elaborat.  Insisteixo, és la meva impressió personal.  I després la polèmica, els retrets, les declaracions altisonants, quan no directament incendiàries… i la petició de disculpes per part del president de l’Acadèmia.

Molt trist, tot plegat, per a uns premis que aspiren a fer-se un lloc en el difícil panorama internacional dels guardons cinematogràfics.  Crec que, fins ara, el camí s’anava fent més o menys amb encert, i també crec que una gala no prou encertada no ha de suposar més que un petit entrebanc, a no ser que es vulgui aprofitar per entrar en enfrontaments personals i polítics que no aporten absolutament res al cinema, ni molt menys al país.

Crec que per damunt de l’anècdota hi ha l’Acadèmia del Cinema Català, la singularitat dels Premis Gaudí i, sobretot, el talent i la creativitat cinematogràfics dels professionals de casa nostra. I això és el que val.

I és que quan s’ha d’esmentar tant el glamur, s’ha de tirar tant de brometes fàcils i s’ha de forçar tant la ganyota del somriure ens els primers minuts d’una cerimònia, ja es pot imaginar per on anirà coixa.  I lamentablement, així va ser.

Feb 082012
 

La frustració genera mostres.  Això ho sabem bé, nosaltres.  Quan vens d’una situació especialment complexa i difícil i decideixes posar la teva confiança d’un futur millor en algú i, al capdavall, les teves espectatives i la realitat no tenen gaire a veure, els perills derivats de la frustració es multipliquen.

Això passa en política.  Nosaltres hem patit el franquisme i els postfranquisme, i hem posat les nostres il.lsions en una Generalitat recuperada, i en un estatut d’autonomia i en unes forces polítiques autodefinides com a democràtiques i nacionals, però els resultats són els que són, i apareix la frustració (la desafecció, com es va dir en el seu moment).  Els nostres fantasmes, però, encara s’han de concretar, però apareixeran, i no poden trigar gaire, i segur que no seran cap solució, sinó més problema, com ja podem anar intuint per l’imparable procés involucionista i de deconstrucció nacional que cada dia es fa més evident.

Si mirem cap a Espanya, les frustracions democràtiques porten el retorn del franquisme sociològic, el retorn amable d’un règim mai jutjat i, a hores d’ara, gairebé ni considerat dictatorial i feixista.  El seu retorn, sota la burda disfresa d’una dreta moderna ja és una realitat.  I és que el populisme, les respostes simples  i la mentida, en temps difícils, sempre tenen compradors.

I ara passa alguna cosa similar a Romania.  La manca de solucions adequades a les esperances dels seu ciutadans fa tornar la idea que sota la dictadura de Ceaucescu es vivia millor i no hi havia atur (us sona el missatge?).  Atur no ho sé, però cues brutals a les botigues quan arribava algun producte per vendre, especialment carn, i missèria, molta missèria, i molta repressió i molta policia secreta, i molta por, eren el panorama habitual del règim del tirà.  Jo vaig tenir l’ocasió de visitar Romania durant la dictadura i dubto molt que ningú, realment, vulgui tornar a aquell sistema, per més que les coses siguin, ara mateix, complicadíssimes.  De tota manera, unes imminents eleccions potser ajudaran a clarificar la situació.

I és que la manca de respostes adequades fa tornar els mostres.  El pas següent?  el temps ho dirà, però anem amb compte com jutgem la història que estem vivint i, molt especialment, la que anem deixant enrere.  I, sobretot, no perdem mai la memòria, perquè és l’únic que ens pot orientar cap al futur.

Feb 072012
 

Amb una curiosa coincidència en el temps, ens han arribat dues notícies, de més enllà de les nostres fronteres, que dibuixen a la perfecció algun dels dèficits democràtics més importants que arrossega Espanya i que no deixen gaire marge al dubte sobre la seva necessitat de culminar, caigui qui caigui, aquella tan lloada i modèlica transició, encara massa allunyada d’una realitat de llibertat i justícia.

La primera, la publicació per Der Spiegel d’un informe del reconegut i prestigiós diplomàtic Lothar Lahn sobre les simpaties del Rei d’Espanya cap als responsables del 23 F.

La segona, un editorial de The New York Times sobre el judici al jutge Garzón per intentar investigar el franquisme, redactat des d’una actitud molt crítica amb el silenci sobre els crims franquistes i la seva impunitat.

No hi ha dubte que ens trobem davant de dues autèntiques càrregues de profunditat contra dos dels grans pilars sobre els que se sustenta la democràcia espanyola:  la impunitat del franquisme i el paper exemplar de la monarquia.

Sobre la primera qüestió, aviat no hi haurà ja ni qui jutjar per tants i tants crims.  Caldrà esperar que els historiadors siguin més eloqüents que la memòria viva i, per suposat, que la classe política del darrer quart del Segle XX i principis del XXI.  No sé jo si no una mica còmplice, per omissió, com a mínim.

Pel que fa a la figura del Rei, l’informe qüestiona el seu paper davant de l’intent de cop d’estat i, per tant, la veritat oficial que s’ha mantingut al respecte, tot i els nombrosos dubtes que s’hi han plantejat des del primer moment, però que va servir per mitificar la figura de Joan Carles I com a timoner i patró de la democràcia.

La resposta a totes dues qüestions?  el silenci polític respecte a Garzón i una lacònica resposta de la Zarzuela, tallant de soca-rel qualsevol debat sobre el paper del monarca.  És a dir, la postura de sempre:  la callada per resposta, i tema tancat.  Molt democràtic, tot plegat.

I encara volem seguir vivint sota la capota d’Espanya?  De debó, que volem això?

Feb 062012
 

El títol no és el d’un bodevil televisiu, no.  Fa referència al contingut d’un article que la Sra. Pilar Rahola va publicar no fa gaire en un diari al qual escriu habitualment.  I per un cop, no penso donar més informació al respecte, perquè no vull contribuir a fer-li arribar ni un sol lector d’aquest text.  Qui tingui ganes de llegir-lo el podrà trobar sense massa dificultats, però no amb la meva ajuda.

En aquest article, la Sra. Rahola es demana si les telefonistes i els que reparteixen papers pels edificis (m’imagino que es refereix als subalterns) han de ser funcionaris i han de tenir un lloc de treball segur.  Miri, senyora, sense entrar a opinar sobre el classisme insultant que denoten les seves paraules, li diré que sí per diferents raons:

1.  Segur que les administracions podrien contractar el servei d’atenció de qualsevol call center similar als que utilitzen els serveis d’atenció personal de les operadores telefòniques, posem per cas.  Si aquest és el servei que vostè vol rebre quan truqui a les nostres institucions, jo no.

2.  Segur que quan vostè va a un organisme oficial a reunir-se amb qui sigui, troba l’espai a punt, segurament alguna ampolleta amb aigua, fulls de paper en blanc, algun bolígraf, si és el cas, un ordinador i un projector preparats, una temperatura adequada… Com hem dit tants cops als nostres fills sobre que la roba no passa del terra a l’armari, després d’un viatge per la rentadora i la planxa, els espais de reunió no es preparen sols, ni els documents arriben volant a les taules.  Ha mirat vostè com queden les sales de reunió quan marxen?  Segur que no.

3.  Telefonistes i subalterns, igual com la resta del personal de les administracions, tenen el deure de la confidencialitat.  No sé si vostè valora o no aquesta qüestió, però per a mi és bàsica si parlem d’organismes que gestionen volums enormes d’informació personal de tot tipus i molt sovint prou sensible.

4.  Té vosté idea de quantes persones amb discapacitat han trobat un lloc de treball digne i segur desenvolupant aquestes feines que per a vostè tenen tan poc valor?  Doncs esbrini una mica, que sap com fer-ho, i després en parlem.

A tall de conclusió, i per no seguir amb un argumentari que podria ser molt més extens:  una organització només funciona quan totes les seves peces funcionen de manera coordinada i complementària.  O vostè es pensa que els directors generals, consellers… podrien exercir bé la seva funció sense subalterns i telefonistes, per exemple?  Ja li contesto jo:  no.  Si no ho veu, és que ja s’ha acostumat a anar servida i troba que aquest és un estat natural de les coses.

Francament, si la seva visió de la reforma i optimització de les administracions és externalitzar o eliminar les places de telefonista i de subaltern, només puc desitjar que mai no tingui cap càrrec públic, si més no, per evitar que en nom de la institució que la pagui (ajuntament, Generalitat, diputació…) faci el ridícul més absolut, i un gran mal a bons professionals (els que menys cobren, per cert), per simple menyspreu cap a la seva feina.

Feb 052012
 

Estem passant uns dies de fred intens, molt intens.  No cal recordar totes les dificultats que la meteorologia pot causar en un país com el nostre, poc fet a la neu i al gel (a determinades àrees urbanes).  Unes dificultats que enguany seran més severes a causa de la crisi que patim i de la dificultat de molta gent per accedir a un mínim de confort sota un sostre mitjanament digne, perquè això del 20% de pobresa, a Catalunya, hauria de fer caure la cara de vergonya a tots aquests polítics que s’apunten a la foto de la proposta de Marató de TV3 extraordinària, per exemple, mentre retallen sense miraments determinades prestacions socials bàsiques.

Però bé, això és el que tenim i tampoc no cal perdre-hi massa temps, perquè no els podem canviar, si més no en uns quants anys, i tampoc és que tinguem gaire on escollir.  Tornem al fred, perquè aquests episodis extraordinaris sempre ens deixen alguna mostra d’imaginació i de creativitat d’algú que sap veure en un païsatge blanc i advers una oportunitat de fer alguna cosa diferent.

La darrera “gran” nevada de Barcelona, la de març de 2010,  va deixar un original vídeo de cúrling d’anar per casa.  Ara mateix es pot trobar a la xarxa una imatge fantàstica de com la imaginació, i una determinada manera de mirar i de veure les coses, pot donar lloc a noves realitats.  No sé d’on és la foto, ni de quan, però tant li fa, perquè la creativitat no té fronteres, ni límits.

No és fàcil, però només si aprenem a mirar amb uns altres ulls la realitat, la més immediata i més personal fins i tot, hi trobarem solucions noves i altrenatives.  Si seguim mirant les mateixes coses, sempre, des de la mateixa perspectiva, no farem més que repetir els mateixos errors eternament.  Tant de bo els nostres representants polítics canviessin d’ulleres de tant en tant..

Feb 042012
 

Fa quatre dies que hi és, com aquell que diu, i el ministre d’Educació, Cultura i Esports ja ha deixat ben clara la seva estupidesa  (2 adj i m i f desp Dit de la persona que molesta, irrita, etc., per la seva manca d’oportunitat, de discreció, per la seva presumpció, etc.)

Primer va ser la burda manipulació de la veritat en citar un assaig de nom Educación para la ciudadania.  Democracia, capitalismo i estado de derecho fent-lo passar com a llibre de text d’aquesta matèria.  Si es volen carregar l’assignatura i llençar una ofensiva adoctrinadora catòlico-constitucionalista, que ho facin, que ja tenen majoria absoluta, però que no ens prenguin per idiotes.

Ara, la cosa va millorant, en parlar dels toros.  El ministre es despatxa afirmant que França havia declarat els toros bé immaterial amb la finalitat de demanar a la UNESCO la declaració de patrimoni immaterial de la humanitat.  Evidentment, el govern francès no ha trigat gaire a desmentir aquesta informació.  Ja sabem que ens trobem a les portes d’una ofensiva per recuperar les essències espanyoles a través dels toros, però sobra mentir, i més servint-se d’un altre estat (“això és es colmo”, com deia algú).  Que no tenen millors arguments?

A la vista d’aquest parell de “relliscades” (o manipulacions, com vulgueu), tinc clar que estarem divertits amb aquest ministre.  Ni em vull imaginar què passarà quan comenci a entrar en matèria esportiva i a entonar aquell caspós yo soy español, español, español…

Realment, és d’agrair que Rajoy no hagi batejat el seu govern, com va fer el president Mas, amb allò el govern dels millors (potser haura estat millor el governs dels tancredos, ja que parlem de toros).  Us imagineu quin nom s’hauria hagut de triar per fer justícia a algun dels seus membres?

Feb 032012
 

Que vivim temps de retrocés en molts àmbits, ara mateix, no crec que es pugui posar en dubte.   Mirem si no, com anem perdent drets laborals, com es van degradant els pocs o molts avenços del feminisme, com les qüestions identitàries es poden ajornar sine die… i perquè aquest retorn al passat sigui complet, ara calia fer ben explícit el lloc que li ha de correspondre al català:  l’àmbit domèstic.  I punt.

En condicions mitjanament normals, una ridícula anècdota, a hores d’ara gens anecdòtica, hauria de ser la burda adaptació de la versió castellana del darrer volum del ratolí Geronimo Stilton.  En català, el títol és “El llibre i la rosa” i, en castellà “El dia del libro“.  Ah, per cert, de la portada en castellà han desaparegut un parell de senyeres que il.lustren la catalana.

Fins a quin nivells seguirem assumint aquesta mena d’autoodi que sentim per la nostra llengua i per tot allò que ens defineix?  Perquè aquest llibre no sigui “tan d’aquí”, el posem sota una referència ben hispana, amb això del dia del libro, i encara gràcies que no l’han triada més castisa i més madrilenya, perquè les paradetes del Retiro podrien donar molt de si, ja posats.   Està vist que la idea de fons és que per sortir al món cal evitar qualsevol referència catalana.  I nosaltres ens ho creiem, ens ho empassem i ens autolimitem.  Éxit absolut d’aquells que ens estimen tant.

Però és clar, com que les qüestions dites identitàries (per a mi són simple qüestió de subsistència social) es poden ajornar, perquè ara toca això de la crisi, anem donant aire i més aire a tots aquells que no pensen el mateix i que, justament ara, amb el pretext de la crisi o sense, no tenen cap mirament per bandejar qualsevol cosa que faci tuf de catalanitat, ja sigui a la televisió, a l’escola, als posicionaments polítics o als contes, fins a la regionalització absoluta, si no pot ser fins a l’extermini.

Novament es fa bo allò que a cada bugada perdem un llençol, però ara la lavanderia no para i l’eixovar s’acaba.

Feb 022012
 

Un dels pocs èxits socials indiscutibles de Catalunya, en el seu procés de recuperació nacional, va ser dotar-se d’uns mitjans de comunicació públics i en català, amb dos importants bucs insígnia:  TV3 i Catalunya Ràdio.  A hores d’ara, discutir la qualitat de molts dels projectes que s’hi han tirat endavant seria tan absurd com intentar discutir la seva impagable contribució a la difusió i normalització de l’ús del català en tots els àmbits.

Però ara resulta que tot just quan apareixen grups privats que poden contribuir a completar el mapa audiovisual en català a Catalunya (Grup Godó, televisions i ràdios locals…) s’endevina un procés de reducció progressiva de la capacitat dels mitjans púbics, que haurien d’estar cridats a liderar i impulsar aquesta dinàmica de catalanització del nostre espai comunicatiu.

CiU i PP han acordat eliminar la publicitat de Catalunya Ràdio i anar reduint la de TV3, imagino que amb l’objectiu que també hi desaparegui, a curt termini.  Una mesura com aquesta, en temps de  cris i de reducció dels pressupostos dels dos mitjans, o bé té una clara intenció d’aprimar la qualitat i, per tant, la presència dels canals i emissores públics (generar continguts de qualitat costa diners), o es tracta d’afavorir grups privats, atorgant-los el monopoli de la publicitat, o és un exercici d’incompetència política i econòmica que més m’estimo ni imaginar, pel bé de la dignitat de les nostres institucions.

Sigui com sigui, quan les Illes Balears tanquen mitjans en català, o en redueixen continguts en la nostra llengua, quan al País Valencià es posen totes les dificultats imaginables per garantir una mínima presència de la nostra llengua a les televisions, o quan a la Catalunya del Nord es perd el senyal dels nostes mitjans, la temeritat de reduir la financiació privada dels grups públics, i retallar alhora els pressupostos governamentals, sona a suïcidi de la presència del català a la televisió i a la ràdio com l’hem coneguda fins ara i a neixement d’uns mitjans empobrits i amb nivells de qualitats molt menors (per no parlar de la imparable irrupció de mitjans en espanyol).

Ja sabem de quin pal va el PP en aquesta matèria.  Res de nou.  El que sobta és la complicitat de CiU.  Algú haurà d’explicar quatre coses, crec jo, perquè si no ens acabarem trobant que caldrà tornar a sortir al carrer a demanar una televisió en català, igual com fa més de tres dècades, i no sé jo si això és avançar gaire.  Potser és que una nova mutació -perdó, aplicació- del dret a decidir i no ho sabem entendre.

Feb 012012
 

Una simple anècdota, però molt il.lustrativa:

– 29 de gener, a les 17,45:  El diari Ara informa que la web oficial dels Timberwolves, equip on juga Ricky Rubio, penja la senyera, en reconeixement a l’origen del seu jugador.

– 30 de gener, a les 7,19.  El diari Marca publica la primera crítica al respecte i insinua una metedura de pata.

– 30 de gener, a les 21,32.  El diari El Mundo informa que des de fa mitja hora, la web dels Timberwolves ha subtituit la senyera per la bandera espanyola, tot i que manté parcialment i difuminades, de fons, les quatre barres.

Tot un magnífic exemple d’agilitat, de rapidesa en la gestió i d’efectivitat per restituir l’espanyolitat i els seus símbols, per part d’aquesta mena de carajillo party mediàtic que ens vigila.

Queda clar que els mitjans espanyols no baden.  Estan a l’aguait i no perden el temps.  Potser caldria començar a imitar-los, a deixar-nos de pactismes, de voluntats didàctiques i d’històries i posar aquesta mateixa diligència a defensar la nostra identitat i totes les seves expressions, sense patir gaire de si trepitgem o no cap ull de poll.

No ha arribat a 30 hores la presència de la senyera a la web dels Wolves.  Per cert, la de Puerto Rico no ha estat subtituïda per la dels Estats Units, evidentment.

 

 

css.php