Feb 162012
 

Tradicionalment, s’ha vingut acceptant que Catalunya és un país amb una burgesia important, amb més d’un segle d’implantació i que va viure el seu gran desenvolupament amb la revolució industrial.  Segurament això és cert, i l’arquitectura s’encarrega de recordar-nos la seva existència.  Palaus, cases, fàbriques, colònies… recorden els noms de famílies benestants.

El darrer terç del segle XX va veure la recuperació de les nostres institucions d’autogovern i el restabliment de les formes democràtiques en general a tots els pobles i poblets.  Alcaldes, regidors, diputats, presidents diversos… són elegits per sufragi universal entre els candidats proposats per uns partits polítics recuperats, o de nova planta.

De tota manera, aquesta democràcia retrobada també ha portat dubtes i interrogants sobre qui mana i per què.  Avui enllaço aquest llarg però interessant article que, tot i que ja té més d’un any (res en termes històrics), ajuda a entendre el panorama del poder polític, i segurament també econòmic, a casa nostra.

Ser conscients de la realitat sempre és bo i sempre pot contribuir a millorar-la.  I que cadascú en tregui les conseqüències que consideri més adequades, més enllà de creences i ideologies.

No sé per quins set sous no em marxa del cap aquella frase de Groucho Marx:  “La política és l’art de buscar problemes, trobar-los, fer-ne un diagnòstic fals i aplicar-hi remeis equivocats.”  Potser el mal de tot plegat és de fons i els actors només són això, actors -sempre els mateixos- que fan el seu paper i que s’han d’assegurar el control de l’obra.  O potser Marx estava equivocat i la política és l’art d’aplicar qualsevol remei per no acabar de curar mai res, no fos cas que no fes falta el metge..  Qui ho sap.

css.php