Feb 022012
 

Un dels pocs èxits socials indiscutibles de Catalunya, en el seu procés de recuperació nacional, va ser dotar-se d’uns mitjans de comunicació públics i en català, amb dos importants bucs insígnia:  TV3 i Catalunya Ràdio.  A hores d’ara, discutir la qualitat de molts dels projectes que s’hi han tirat endavant seria tan absurd com intentar discutir la seva impagable contribució a la difusió i normalització de l’ús del català en tots els àmbits.

Però ara resulta que tot just quan apareixen grups privats que poden contribuir a completar el mapa audiovisual en català a Catalunya (Grup Godó, televisions i ràdios locals…) s’endevina un procés de reducció progressiva de la capacitat dels mitjans púbics, que haurien d’estar cridats a liderar i impulsar aquesta dinàmica de catalanització del nostre espai comunicatiu.

CiU i PP han acordat eliminar la publicitat de Catalunya Ràdio i anar reduint la de TV3, imagino que amb l’objectiu que també hi desaparegui, a curt termini.  Una mesura com aquesta, en temps de  cris i de reducció dels pressupostos dels dos mitjans, o bé té una clara intenció d’aprimar la qualitat i, per tant, la presència dels canals i emissores públics (generar continguts de qualitat costa diners), o es tracta d’afavorir grups privats, atorgant-los el monopoli de la publicitat, o és un exercici d’incompetència política i econòmica que més m’estimo ni imaginar, pel bé de la dignitat de les nostres institucions.

Sigui com sigui, quan les Illes Balears tanquen mitjans en català, o en redueixen continguts en la nostra llengua, quan al País Valencià es posen totes les dificultats imaginables per garantir una mínima presència de la nostra llengua a les televisions, o quan a la Catalunya del Nord es perd el senyal dels nostes mitjans, la temeritat de reduir la financiació privada dels grups públics, i retallar alhora els pressupostos governamentals, sona a suïcidi de la presència del català a la televisió i a la ràdio com l’hem coneguda fins ara i a neixement d’uns mitjans empobrits i amb nivells de qualitats molt menors (per no parlar de la imparable irrupció de mitjans en espanyol).

Ja sabem de quin pal va el PP en aquesta matèria.  Res de nou.  El que sobta és la complicitat de CiU.  Algú haurà d’explicar quatre coses, crec jo, perquè si no ens acabarem trobant que caldrà tornar a sortir al carrer a demanar una televisió en català, igual com fa més de tres dècades, i no sé jo si això és avançar gaire.  Potser és que una nova mutació -perdó, aplicació- del dret a decidir i no ho sabem entendre.

css.php