Feb 282019
 

Això del judici comença a enganxar més que una bona sèrie de qualsevol d’aquests proveïdors de continguts per Internet. I és que ben bé no saps què pot passar cada dia, amb cada declaració, ni amb cada interrogatori. Ahir mateix, dia de contrastos. Potser res de nou, de fet, però quan actituds tan diferents es posen una al costat de l’altra, gairebé de forma consecutiva, les diferències s’amplifiquen, i de quina manera.

Ahir van declarar tres alts membres del govern de Madrid de 2017: Rajoy, Sáenz de Santamaria i Montoro. Cadascú en la seva línia habitual, però en aquesta ocasió, davant d’un jutge i sota jurament (detall gens menor). El primer, un cop més, com si res no fos cosa seva, en una actitud molt pròpia d’un president, de fet. La segona, amb el seu to burleta i de superioritat (ella sabrà de què) habitual que la va dur a contradir-se de manera clamorosa (no estaria mentint, oi que no?). I el tercer, amb tot un desplegament de cinisme, més propi del dolent d’una sèrie de dibuixos animats que d’algú que ha estat ministre, insinuant intencions, quan el que s’han de jutjar són fets; i prou que ho sap. Tot plegat, una demostració més que evident d’impotència davant d’una pila de mentides i d’intencions gens clares que es van fent més i més evidents cada dia que passa.

I tot seguit, Baños i Reguant, en un nou exercici de coherència, com és habitual en ells, es van negar a respondre l’interrogatori de Vox, cosa que els va valer l’expulsió de la sala, com a testimonis, i el trasllat dels fets al jutjat de torn, advertits de les conseqüències penals que se’n poden derivar. Aquest sí que és un autèntic cordó sanitari contra el feixisme: no reconèixer-lo com a interlocutor, i molt menys encara com a interrogador en un judici. Poca xerrameca i fets clars i decidits. S’agraeix.

I de propina, aquesta escultura que s’ha presentat a ARCO i que és el rei convertit en ninot de falla. Qui la compri es compromet a cremar-la, com correspon a un bon ninot, abans d’un any. Potser fóra bon moment de fer una col·lecta per pagar les possibles multes de Baños i Reguant i, ja de passada, per comprar l’escultura i reservar-ne l’encesa per quan surti la sentència d’aquest lamentable i indigne espectacle televisiu. Dignitat, art i tradició de la mà. Què més es pot demanar? Potser justícia, ja posats?

Feb 272019
 

Com que allò que l’alegria va per barris és ben cert, avui comença una nova fase del judici aquest de Madrid, i tot el que fins ara ens ha semblat més que digne i més que just per part dels que s’asseuen a la banqueta d’acusats, i més que absurd per part de les acusacions que han pogut intervenir, és a punt de canviar de manera radical.

Avui començaran els interrogatoris als testimonis i entrarà en acció Vox. Avui començarà una indecent exhibició pública de bilis i d’odi vestits de negre. Preparem-nos per a paraules i arguments carregats de mala fe i de ganes de destruir la diferència i tot el que considerin que atempta contra la unitat de la pàtria. Avui comença realment l’espectacle, i encara rai que ho farà amb els polítics d’aquí i d’allà com a primers a declarar. No oblidem que molts d’ells són autèntics ostatges de les seves paraules, sigui davant dels mitjans o en seu parlamentària. Llevat que ara ens vulguin vendre que tot el que van dir en el seu moment era mentida, que també podria ser, per vés tu a saber quins foscos interessos.

El judici polític, no ens enganyem, comença ara. Estiguem preparats per contenir la ràbia davant de les barbaritats que haurem d’escoltar. I preparem-nos per a una sentència que prou pot ser que no tingui el to de cordialitat i rigor que s’ha demostrat, o fingit, fins ara. L’autèntic judici de la ira, l’escarment i l’acarnissament públics comencen avui. I també es consuma el retorn del feixisme, amb tots els drets i amb tota l’empara legal i judicial. Una autèntica campanya electoral emparada en un tribunal. La millor plataforma, sense cap mena de dubtes.

Feb 262019
 

Ja tenim en marxa la fira de les vanitats de la telefonia mòbil i, un any més, però cada cop amb més intensitat, es torna a parlar d’intel·ligència artificial i a insinuar un futur de ciència-ficció en què les màquines seran un suport encara molt més gran que en l’actualitat, dels humans, no ja rellevant-los en determinades feines especialment penoses o repetitives, sinó també prenent decisions.

Sempre he pensat que la intel·ligència humana mai no podrà ser substituïda per la capacitat de processament d’informació d’un aparell, però, amb tota sinceritat i amb pena, començo a canviar d’opinió quan veig determinades decisions d’aquells que se suposa que han de dirigir amb bon criteri la societat. Potser, en molts casos, l’anàlisi freda i racional d’una màquina serà molt més humana que l’estupidesa de determinats individus.

Potser va arribant l’hora -a veure si algun dels privilegiats cervells del Mobile World Congress s’hi posa- de trobar un antònim del concepte d’intel·ligència artificial, per començar a dibuixar l’escenari d’un futur cada cop més a tocar. Potser estupidesa natural? No ho sé. Sigui com sigui, hauria de ser una expressió capaç d’integrar la manera de fer i suposadament de pensar d’aquells que fan de la mentida argument i pràctica habitual; dels que es limiten a repetir quatre frases de manera mecànica, pensant que la insistència esdevindrà raó; o de qui s’entesta a negar l’evidència de la realitat per imposar teories absurdes, gràcies a la força de què gaudeix, ja sigui per les armes, ja sigui per les lleis. També hi podríem afegir els que fan milers de quilòmetres per una foto absurda, ja posats.

Potser, ben mirat, no és tan mala idea que siguin les màquines i els seus algoritmes sofisticats, les que substitueixen determinats subjectes que, al cap i a la fi, mai no aporten res de bo, ni de racional, ni de mínimament humà.

Feb 252019
 

Ja fa uns dies que ha tornat a posar-se sobre la taula el gairebé etern debat sobre l’extinció dels dinosaures, i si va ser cosa d’un meteorit o d’erupcions volcàniques. Darrerament semblava clara la teoria del meteorit, però un recent estudi de restes de lava a l’Índia, podrien apuntar de nou cap als volcans.

No sé si mai ho tindrem del tot clar, o si, finalment, conclourem que va ser una estranya combinació de diferents fenòmens; però el que sí que em resulta curiós, si més no, és que davant d’un fet tan destructiu com l’extinció dels dinosaures, el debat sigui si va ser cosa de fora, o si la catàstrofe va sortir de dins. Certament metafòric, no ho puc negar.

En el fons, potser sí que som una mica com la terra mateixa i no sempre tenim clar si els encerts o les desgràcies, que de tot n’hi ha, són cosa nostra o ens arriben de fora. Humans com som, basculem entre el poder de les nostres capacitats i habilitats, i un entorn que ho facilita o dificulta tot. I així anem fent, en un debat interminable sobre les causes de tot el que ens passa, perquè sempre necessitem responsables i culpables.

Avui torna a ser dilluns i, inconscientment, endreçarem el calendari dels pròxims dies. Prioritzarem, ordenarem i mirarem de tenir clar què hem de fer, amb qui hem de comptar… i arrencarem la setmana, entre la mandra i la il·lusió; entre la plàcida ressaca d’un cap de setmana agradable, i la perspectiva d’una nova tirada de dies intensa, o sense sentit. Ben mirat, potser sí que dependrà del nostre entorn laboral, social, familiar… però també, en bona mesura, de la nostra actitud. Volcà o meteorit?

Feb 242019
 

Fa fred, encara, a les nits i sobretot de matinada, però els dies s’allarguen, les temperatures pugen i les primeres flors apunten fins i tot als llocs tradicionalment més freds. L’hivern encara hi és, i el calendari ens ho recorda, però la primavera s’acosta, lenta i segura, amb la seva paleta de colors, sempre nova i sempre repetida.

Recta final d’un febrer curt i intens que se’n va per sempre. Temps de començar a treure el nas a fora de les cases i de retrobar la llum, el sol, i el plaer de la conversa i de la companyia d’aquells amb qui no coincidim tant com voldríem. Temps de seure al voltant de la taula i compartir plat i somriures de complicitat. És el que tenen els primers dies de bon temps, que conviden a seure al sol, amb qualsevol pretext, per recordar que som ben vius, i que la vida s’obre camí entre les branques nues, amb la seva explosió de mil i un aromes i colors.

Diumenge de bon temps i de sol de migdia. Sortim a rebre’l amb aquella il·lusió gairebé infantil de qui es retroba amb l’amic que fa dies que no veu. Les flors apunten, imparables. Florim, doncs.

Feb 232019
 

Negacionisme no és cap terme nou. S’aplica sovint a aquells corrents d’opinió que pretenen negar determinats fets històrics d’especial rellevància i perfectament documentats, com ara l’holocaust nazi o els crims del franquisme, amb l’objectiu, tard o d’hora, de reeditar els règims que els van impulsar. De fet, és el gran absurd de pretendre negar l’evidència. Però existeix i crea escola.

Ahir vaig llegir que Pedro Sánchez, en el seu llibre -obra que me’n guardaré prou de comprar, per salut mental i per respecte a la intel·ligència- afirma que les càrregues de l’1 d’octubre no són tot el que es va dir. Negacionisme versió montera i pandereta a la vista. Davant d’aquestes paraules, només se m’acut una pregunta: on era Pedro Sánchez el matí de l’1 d’octubre? Francament, ni ho sé, ni m’importa; però el que tinc clar és que no era ni al col·legi on jo vaig votar, ni a cap altre dels que van rebre la visita i el vandalisme de la policia o de la guàrdia civil.

A mi no em calen les imatges de les televisions, ni totes les mentides dels seus ministres i d’ell mateix, ara. Tinc prou amb la meva memòria i amb les fotos i vídeos que la meva família i jo mateix vam fer aquell dia, per si amb els anys se’ns estoven els records. Tinc prou amb la imatge de gent protegint padrins i criatures davant de policies (evitaré el substantiu que em ve al cap per definir-los) amb més ganes de repartir que cap altra cosa. Tinc prou amb el record de la por del noi que va perdre de vista la seva mare durant una estona, enmig de la barbàrie. Tinc prou amb els efectes de la brutalitat contra un edifici escolar i el seu equipament. Tinc prou amb el moment, malgrat tot, de veure marxar les bèsties amb les urpes buides, perquè la dignitat i l’astúcia van saber protegir les urnes, sense cap més violència que la seva. Però, és clar, per a Pedro Sánchez, tot això no va existir.

Hi ha tota una generació política que es vol d’esquerres que ha tirat per terra, potser per molts anys, si no per sempre, tota una tradició de reivindicació de classe. Ho sento pels vells i honestos socialistes de tota la vida, però dels vostres ideals, aquí i allà, no en queda ni rastre, si mirem l’oficialitat dels vostres partits, ara mateix. I ja ni se n’amaguen. Benvingut senyor Sánchez al bàndol dels que neguen les dictadures, la repressió i la ignomínia. Hi trobarà, i ja ha trobat, de fet, grans companys de discurs, de manifestació i de votació, i prou que se’n vanta. Això sí, si us plau, deixi de parlar en nom de les esquerres. Per dignitat històrica, si més no. I per respecte a l’honestedat de tantíssima bona gent.

Feb 222019
 

Sempre s’ha dit, i deu ser veritat, que no hi ha res pitjor que estar al lloc inadequat en el moment més inoportú. Bé, els optimistes de mena sempre ho han expressat a l’inrevés, amb allò de ser al lloc adequat en el moment oportú. Però per a aquestes quatre ratlles d’avui, ja m’està bé, el primer plantejament.

De vegades, l’ambició, la ignorància o les expectatives equivocades fan que ens situem allà on no ens correspon. Tard o d’hora, però, la realitat s’imposa, ens adonem que estem fora de lloc, i tot es complica; de vegades de manera irreversible. Això és el que vaig pensar ahir mateix escoltant les declaracions de Santi Vila al Suprem. No hi ha dubte que en algun moment de la seva carrera política es va equivocar, i molt, fins que va arribar a una situació incòmoda, de la qual va haver de sortir de la pitjor manera possible i que, malgrat tot, l’ha dut a judici i l’ha marcat, potser per sempre, en la seva carrera professional. Insisteixo, ambició, ignorància o expectatives equivocades? O una mica de tot? Només ell ho sap.

Sigui com sigui, el cert és que tot passa, i a dalt i a baix són conceptes perfectament intercanviables en un moment donat. És allò tan vell del “sic transit gloria mundi”; així passa la glòria del món. Avui ets algú que es pensa que és algú, i que fins i tot potser ho és, i demà no ets ni un mal record. Aleshores només queda la memòria per no oblidar, o les plaques aquestes que la prepotència o l’adulació pengen a les parets dels edificis o equipaments dels nostres pobles i ciutats, i que pretenen perpetuar l’obra de polítics, que potser valdria més condemnar a l’oblit.

No fa gaires dies vam ensopegar amb una d’aquestes plaques tan llustroses i ridícules, que recordava una inauguració a càrrec d’un infaust conseller de Cultura i un més que lamentable president de la Diputació. Tots dos davant dels jutges, ara mateix, i amb els respectius prestigis polítics per terra, dit sigui de passada. Efectivament, “sic transit gloria mundi”. Llàstima de plaques que ningú no gossa enretirar, per a vergonya de tothom.

Feb 212019
 

Tornem-hi. Ja ho hem sentit moltíssimes vegades, i ahir, per si faltava algú, va ser el Felip VI qui es va despenjar amb allò tan vell de posar el dret, les lleis, com a valor superior de la societat, per damunt de la democràcia, inclús.

A veure si ens entenem. Tots, absolutament tots, els règims polítics, fins i tot els més sanguinaris i més dictatorials, disposaven d’un conjunt de normes legals a través de les quals feien i desfeien com els semblava. Algú gosaria dir, en aquests casos, que el dret (el seu, el que permet i ordena assassinats en massa) està per damunt de tot? Doncs, el Rei d’Espanya, es veu que sí.

Potser oblidem que les lleis només són normes que dicten, deroguen i modifiquen les societats per adequar la seva convivència col·lectiva a les noves realitats que van sorgint. Per damunt, sempre per damunt, s’han de situar els grans valors humans i socials: la llibertat, la igualtat, la humanitat, que en tots els casos haurien d’inspirar la redacció de les normes… Capgirar aquesta idea i posar les lleis, sempre arbitràries i sotmeses al lliure albir del govern de torn, per damunt de tot, és avançar, amb passes ben grosses, cap a la dictadura i cap a la limitació, o l’eliminació, dels drets fonamentals i de les llibertats públiques.

I en aquest punt estem. Amb un judici vergonyant i injust en marxa, amb el feixisme exercint d’acusació, de la mà de l’Estat i de la fiscalia, amb amenaces constants d’involució social sota el pretext de no sé quins articles de la Constitució, forçats fins a límits inimaginables, i amb el seu Cap de l’Estat beneint-ho tot, del seu tron estant. Res de nou, però; ja va prendre posicions fa encara no un any i mig i ara ho reitera, per si de cas.

No ens podem empassar més aquesta farsa. Si les lleis i el dret no estan sotmesos als valors socials, als drets humans i al respecte a la llibertat de les persones i dels pobles, sinó que se situen com a bé superior i veritat absoluta i immutable, parlar de democràcia és tan sols un acudit macabre. I el retorn del feixisme, a tocar.

Feb 202019
 

Malament rai quan el cinisme, el cretinisme, la mediocritat i la baixesa moral -no sé ben bé per quin decantar-me en aquesta ocasió- esdevenen pauta sobre la qual s’escriu el discurs polític. I malament rai quan qui ho fa és qui ha tingut les més altres responsabilitats d’un país, i aspira a seguir tenint-les.

Aquesta, diguem-ne, reflexió m’ha vingut al cap arran de les paraules de Pedro Sánchez definint l’aplicació del 155 com un bàlsam per a la societat catalana. Però no havíem quedat que la societat catalana està dividida, enfrontada, trencada i a tocar d’un violentíssim conflicte civil? Potser aquest bàlsam que tant agrada a alguns (es veu que estan preparant una segona dosi, no fos cas) és tan sanador i tan efectiu com el bàlsam de Ferabràs (Fierabras en la seva adaptació francesa, i Fierabrás, en la quixotesca castellana), una poció que tot ho ha de guarir, encara que en el cas del Quixot i de Sanxo, només provoca mals de ventre, i que a l’Espanya actual es veu que dona vots.

Per cert, Ferabràs, nom occità del protagonista personatge d’una narració èpica occitana del segle XIII, significa, més o menys “de braç fer”, bon atribut per a un cavaller, sense cap mena de dubte. El que em demano és com n’hauríem de dir del modern cavaller que ens vol vendre aquests altres bàlsams. Per més voltes que li dono a la qüestió, només em ve al cap el personatge cinematogràfic de Torrente, amb el seu epítet, o malnom, com vulgueu, i els seus atributs, un altre gran clàssic espanyol.

Realment, l’èpica ja no és el que era, ni els cavallers que defensen la justícia tampoc, però l’estupidesa i la irresponsabilitat -o directament la mala fe, l’odi i l’afany de revenja- campen lliures per les amples estepes castellanes, a ple sol. I llavors fan com que els sorprèn que passi el que passa. Quanta indigència moral. I per a aquesta malaltia molt em temo que no hi ha medicina efectiva, perquè d’on no n’hi ha, no en raja.

Feb 192019
 

Si res no ho impedeix, i ara com ara tot apunta en la mateixa direcció, França imposarà la bandera tricolor, l’europea i l’himne, a totes les aules d’ensenyament primari i secundari, tant públic com concertat, del seu territori, en el que diuen que ha de ser una recuperació dels valors de la república (i de la grandeur, suposo). I de passada, ja que hi són, la idea és bandejar totes les llengües “regionals” del sistema educatiu. Una bandera (i una altra de torna), un himne, una llengua. A què em sona tanta unitat?

Imagineu per un moment que el conseller de torn, avui mateix, dicta una norma semblant a Catalunya, Imagineu, ja posats, els brams de l’oposició i els clams contra l’adoctrinament a les escoles, contra la imposició d’elements identitaris i sediciosos, i contra tot el que us vingui al cap.

França, en el fons, sempre ha estat el somni humit d’Espanya. Podem fer apostes a veure quant triga el govern madrileny de torn (i del color que sigui) a mirar de copiar, un cop més, el model del país veí. Això sí, segurament, aquí, la reinstauració serà de la doctrina, també, que per alguna cosa ha de servir la tradició catòlica. Diuen que la millor defensa, sovint, és un bon atac. Ara que el prestigi dels valors patris, de la seva democràcia, justícia, corona… estan més que en crisi, potser seran França i Marta Sánchez qui aportaran una solució a tots els mals, tan absurda i populista que segur que trobarà una bona colla de seguidors. Això sí, aquí no descartem que pugui anar acompanyada d’un Cristo ben gros, que hi ha un altre col·lectiu amb massa vergonyes que amagar, esperant amatent el retorn dels seus temps de glòria.

Ciència-ficció a banda, l’onada de conservadorisme i la involució social del feixisme han vingut per passar una bona temporada amb nosaltres. Faríem bé de començar a pensar seriosament, i no amb aquest esperit sempre positiu i autocomplaent que no ens duu enlloc, com ens ho farem per preservar la nostra idiosincràsia, els nostres referents identitaris, la nostra llengua i la nostra cultura, ara que bufen vents gèlids del sud, alimentats per una tempesta brutal que arriba del nord.

css.php