Feb 172019
 

Sempre és un bon dia per allunyar-se de la realitat, de la rutina, i per mirar de descobrir o de retrobar espais nous, moments de calma i il·lusions fins i tot, més enllà de la voràgine en què vivim. Avui, però, segurament és un dia especialment adequat per fer-ho, sobretot pensant que demà tornarà tot a ser normal, habitual, potser repetitiu i inclús una mica absurd.

Però avui és diumenge, no sembla que hagi de fer gaire mal temps i tenim al davant un bon grapat d’hores per omplir, abans no torni a embolcallar-nos la nit i l’amenaça d’un despertador que ens recordarà que demà ja serà avui.

Potser aquest plantejament sembla frívol, gratuït, irresponsable, fins i tot. O potser algú el pot veure com una invitació a obrir la vàlvula que allibera la pressió de l’existència, de tant en tant, i que permet seguir endavant, encara amb l’esperança que el millor encara ha d’arribar. De qualsevol manera, tots plegats omplirem el diumenge com millor ens plagui, com puguem o com ens deixin, perquè només cadascú se’n sap la seva.

Però si ens podeu donar el luxe de fugir per unes breus hores de la rutina, francament, convidaria a fer-ho, perquè venim d’on venim i, tot i que no sabem ben bé on anem, cal que el futur ens trobi amb les bateries carregades i amb ganes de seguir vivint, fins que l’atzar o vés a saber què ens apagui l’interruptor. Al capdavall, aquesta mena de joc de rols estrany que és la vida, només ens concedeix una oportunitat cada dia i val la pena mirar de no desaprofitar-ne cap, no fos cas que un dia acabem sentint la pitjor de les enyorances, la d’allò que mai no va succeir, com cantava aquell Sabina lúcid de fa molts anys.

Provem doncs, avui que és un dia diferent d’ahir, i també de demà, de fer cas de les sàvies paraules que va deixar escrites Espriu, “no deixis res per caminar i mirar, fins al ponent. Car tot, en un moment, et serà pres”?

css.php