Feb 092019
 

El cert és que fa més aviat fàstic, constatar contínuament que la nostra classe política viu a salt de mata, a cop d’enquesta, en un dia a dia sense futur i sense projecte. Un bon exemple l’hem tingut aquesta darrera setmana.

Si començàvem amb allò de les taules de diàleg i la figura del relator / mediador / el que vulgueu (perquè no existirà), l’hem acabada amb un teòric trencament del diàleg, i amb una convocatòria de gran manifestació feixista a Madrid, sota un lema clàssic: “Una, grande y libre” i una adaptació d’un de més modern: “A por Sáncez, oe!”.  Entremig, la demostració que tot es pot modificar a conveniència, com aquells famosos principis de Groucho Marx. Pedro Sánchez va poder anar al temut Tribunal Europeu de Drets Humans, amb l’actiu d’haver acceptat taules de diàleg i la figura d’un relator, tot i que el posat democràtic i conciliador li va durar el mateix que el vol de tornada a Madrid. Així que va aterrar, va reprendre el discurs del “no a tot” (impagable la feina dels seus ministres fent declaracions) i es va tornar a atrinxerar amb l’extrema dreta contra Catalunya, encara que dubto que diumenge els seus amics Iceta i Borrell, sense anar més lluny, es manifestin a Madrid. O potser sí, qui ho sap.

És trist anar posant pegats constantment. De tota manera, més trist és haver de mantenir el poder, amb dents i ungles, i sense res més que l’ambició de no perdre’l. D’això, per aquí, en sabem força, a tots els nivells.

I mentre tot això passa, els presos segueixen a la presó, els exiliats a l’exili, i tots plegats en una mena d’absurditat que ofega, avorreix i decep fins a límits insospitables. Deu ser perquè no ens dediquem a la política, sinó que només la patim.

css.php