Feb 062019
 

Igual com en tantes altres coses de la vida, en això de prohibir, tot és començar. Al principi fa una certa por, o angúnia, fins i tot, però ho proves, veus que no passa res, i et vas animant fins que li acabes agafant el gust. A partir d’aquí, ja tot és imprevisible.

Això és el que ha passat amb el color groc, a casa nostra. Primer va ser la Junta Electoral la que va dictar que calia enretirar els símbols grocs de la via pública durant la campanya electoral, perquè els va considerar partidistes. Després van venir els controls d’accés a determinats estadis de futbol, fins que es va arribar al ridícul de prohibir l’accés d’elements en què aquest color era corporatiu d’algun equip foraster, davant l’estupefacció dels seguidors. Més endavant, alguns partits van polititzar la qüestió de manera definitiva i van posar en marxa escamots de neteja -important el nom- encarregats d’arrencar i eliminar llaços grocs dels carrers (un cop més, es comença prohibint, traient de la via pública, i s’acaba eliminant; gran lliçó del feixisme de tots els temps). I finalment arribem a la indecència absoluta de prohibir fins i tot les peces de roba i altres elements d’aquest color en el moment d’ingressar a alguna presó espanyola, sense que ningú faci res per impedir-ho. El pas següent, seguint l’evolució lògica que va de la prohibició a l’eliminació, serà fer desaparèixer el groc de tota paleta cromàtica (moda, disseny gràfic, art…), per si de cas.

Podem fer tanta broma com vulguem, i a fe de déu que ens sobren els motius, però assumir com a normal que el fanatisme polític arribi al punt de convertir en perillós o delictiu, temps al temps, un color, em recorda aquells temps en què calia eliminar rojos, per a major glòria del règim. Per cert, tant en un cas com en l’altre, s’han adonat que la bandera espanyola és meitat groga (encara que en vulguin dir “gualda” perquè no es noti tant)?

css.php