joanjo

Bloc personal de Joanjo Ardanuy, amb quatre reflexions sobre diferents qüestions més o menys quotidianes i més o menys intranscendents.

set. 242017
 

Segurament no hi ha luxe més valuós que viure la vida que ens agradaria viure, que fer allò que realment ens satisfà i que ens ajuda a ser cada dia una mica més feliços.  Dit així, segur que sona bé, però, d’acord, és complicat.  La nostra realitat sempre és complexa, i sempre acaba venint determinada per una pila d’elements que no controlem i sobre el quals tenim poc o cap poder d’influència, ens agradi o no.  Coses de viure en comunitat, en societat, si voleu.

De tota manera sempre podem provar de deixar-nos endur per la intuïció, per l’instint, i mirar com ens ho podem fer per fer-li un vestit a mida que ens permeti fer la nostra imaginació realitat.  Tot sovint funcionem a l’inrevés.  Tot sovint ens empassem normes, convencions, lleis, tradicions i tota mena de pautes i mirem d’adequar-les a les nostres il·lusions amb l’esperança que ens satisfacin i ens hi trobem a gust.  De vegades ens en sortim i anem fent, però de vegades la cotilla és excessiva i ens fa mal.

Algú va dir que les millors coses que vivim no les planifiquem, sinó que simplement ens arriben.  I segurament és cert.  Ben mirat, segur que si fem memòria trobarem que els millors records que tenim són d’aquells moments espontanis, fins i tot irracionals, que ens han arribat per sorpresa, però que ens han vingut tan de gust.  Arriba la tardor i amb ella, més enllà del que diguin el termòmetre i les prediccions meteorològiques, el sublim paisatge d’una natura que es despulla, després d’un indescriptible espectacle multicolor, i que es mostra en la seva essència més pura, la que tornarà a donar fruits en pocs mesos, només difuminada per la boira suau que tot ho envolta.  I si provem de despendre’ns de tot allò que hem anat acumulant i que ens fa nosa, i mirem de quedar-nos només amb el que sabem que es el nostre somni i la nostra il·lusió?  I si ho intentem allà on més falta ens faci, tant si és a la feina, com a la família, amb els amics, al poble, al país…?   Potser, davant de qualsevol situació complexa, la millor resposta sigui la més senzilla, la més essencial, la que realment ens surt de dins.



set. 232017
 

No en tingueu cap dubte, la violència, tant per presència com per absència, serà la clau de volta del primer d’octubre.  Si tal com anuncien des de fa setmanes les cròniques apocalíptiques dels mitjans i portaveus contraris al referèndum, la suposada tensió social catalana desemboca en violència al carrer, l’estat ho tindrà tot de cara per desplegar el seu exèrcit policial i reprimir-ho tot amb una contundència que ara mateix no podem ni imaginar.  Però si, per contra, aquesta violència al carrer no apareix i tot segueix com fins ara, en un clima festiu i pacífic, tot plegat serà molt, però molt, difícil de reprimir, per més que ho intentin.

Ahir, a Barcelona, es van veure els primer brots d’aquesta violència tan anunciada (i tan desitjada per alguns).  Però, ves per on, va ser provocada per grups d’ultradreta contraris al referèndum.  Grups petits, fàcils de neutralitzar si la policia vol.  A l’altra banda, res.  Cap resposta, cap agressió.  El resultat?  el feixisme i la guerra bruta van tornar a mostrar la seva cara més cruel, com ja havien fet en el setge a la seu de la CUP, durant les detencions d’alts càrrecs, o de la mà de jutges i fiscals.  Res de nou, de fet.  Només que ara s`han decidit a aviar els gossos (amb perdó dels animalons).

Aviat entrarem a la setmana definitiva.  I agafem-nos que els nivells de provocació seran duríssims.  Ara mateix, amb uns poders de l’estat actuant a la desesperada i sense cap respecte per la justícia ni per la democràcia, tot, absolutament tot, és possible.  Però per a mi, insisteixo, la clau de volta serà la presència, o no, de violència al carrer.  Si sabem resistir totes les provocacions que han de venir, tot és possible, encara.  Si donem la més mínima raó perquè la repressió es posi en marxa, tot el treball d’anys saltarà pels aires.  Són uns pocs dies.  Intensos, duríssims dies, però definitius.  Sense violència al carrer, de debò que gosaran prendre les nostres ciutats i viles a l’assalt l’1 d’octubre?



set. 222017
 

Això és un no parar.  Ahir, doble cop d’efecte espectacular:  d’una banda, el president publicitant el lloc on es poden consultar col·legis i meses per al referèndum, amb la qual cosa ja sabem on ens toca votar, tant si l’ajuntament de torn col·labora com si no, i, al cap de ben poca estona de l’anunci, la  notícia que s’han pagat les nòmines dels funcionaris des de la Generalitat, dinamitant de cop la polèmica amb el ministre sobre si cal o no traspassar les dades de tots els treballadors públics.  De propina, el propi president amb un nou i contundent missatge institucional.

Definitivament, se’ns faran molt llargs els dies que falten fins a final de mes.  Avui, caldrà esperar una nova i segurament desproporcionada, i de dubtosa legalitat, resposta de Madrid, mentre cada cop són més les veus que des de fora de les nostres fronteres ja parlen obertament de repressió política cap al desig de votar, i que criden al diàleg més enllà de la cotilla constitucional, si fa falta, perquè la via judicial és tan inútil com cruel.  D’altra banda, a casa, cada cop són més les veus no independentistes que ja veuen que això no només va d’independència sinó, sobretot, de dignitat i de democràcia i exigeixen el seu dret a votar i decidir lliurement.

Ah!  i per cert, el que cada dia està més simpàtic és el ministre Dastis, aquell que fa vacances per la cara a les ambaixades, el que no té cap problema a dir-nos nazis, i que ara repeteix com un salm avorrit que només ells representen tots els catalans.  Doncs no, ministre, a mi -i a milions com jo- el que fa el seu govern no ens representa, i no penso que ho faci mai.  I si té dubtes, comptem, a veure quants ens sentim representats per vostès i quants no.  Però, és clar, fa massa por comptar, abandonar la demagògia i sortir de dubtes, oi? Sempre és més fàcil mentir, encara que la CIA acabi descobrint les vergonyes.



set. 212017
 

Una part dels catalans (una immensa part, diria jo) ahir era als carrers i les places de tot el país reclamant el seu dret a votar lliurement i exigint respecte a les seves institucions.  D’altra banda, una altra part de catalans (difícil de quantificar perquè no es veu per enlloc) aplaudia a rabiar un desplegament policial sense precedents i l’aplicació de la força en escorcolls i detencions, segons que semblaria, sense totes aquelles garanties jurídiques que diuen defensar, perquè es veu que ja estàvem avisats i que encara s’hi poden posar més.

Encara falten dies per al primer d’octubre i la partida ja es juga al carrer, encara que les decisions segueixen als despatxos i estaria bé no cometre cap errada tàctica ni menystenir el rival, per si de cas.  Què passarà?  Ni idea.  El xoc de trens tot just ha començat i encara només afecta els maquinistes, però l’impacte no deixarà ningú indiferent, això segur.  Què en faran dels milers de policies desplaçats a Catalunya?  Què dels tres vaixells habilitats com a casa caserna?  Què dels militars que s’han anat desplegant pel país aquests darrers dies?  Però també, què farà la gent anònima que se sent humiliada per tanta sordesa política?  Què els líders i estrategues polítics?  Des d’una perspectiva bèl·lica, el desequilibri de forces és brutal, però ja se sap que no sempre guanya qui teòricament ho hauria de fer.

Avui, dia 21.  Falta molt per al dia 1, moltíssim.  Al ritme dels esdeveniments, una eternitat.  El dubte és si la infraestructura planificada per al referèndum resistirà el setge i les provocacions (perquè la incitació a la violència és constant per part d’aquells que tenen força per a reprimir-la, (i faríem bé de no descartar cap escenari per inversemblant o desproporcionat que pugui semblar, en aquest sentit) o si tota la feina i totes les il·lusions d’anys cauran com un castell de naips.  No sé si ahir va ser el primer dia de la independència de Catalunya, però del que sí que estic segur és que ahir va ser el punt de no retorn, el punt de fractura emocional definitiva entre Catalunya i Espanya, el punt final d’una sempre difícil història de segles.  Ara caldrà veure com segueix escrivint-se aquesta història, si amb una nova derrota, com tantes altres vegades, o amb una finestra al futur.

set. 202017
 

Tal dia fa un any, i tal altre una pila.  El temps passa, potser massa lent, de vegades, potser massa ràpid, unes altres.  En qualsevol cas, com ve a dir la cançó de Dylan, el temps passa, els amics se’n van, i jo segueixo endavant sense saber per què.  Potser és l’atzar, algun encert de la natura o ves tu a saber què, però el cas és que aquí estem, dia rere dia i any rere any, conservant memòria i record de tot i bastint l’autèntic tresor de tot el que hem viscut.

Res no és mai fàcil, ni res regalat.  Però sigui com sigui, encara tenim la gràcia de mirar enrere amb ulls certament cansats però amb la llum de la il·lusió intacta.  Aleshores girem, un cop més, el cap endavant, desem el passat a la bossa i provem de veure a l’horitzó tot el que encara no coneixem, tot el que amb prou feines som capaços d’intuir, i seguim, igual com sempre, des de fa temps i temps.

Val la pena aturar-se un moment de tant en tant i fer balanç ràpid de tot plegat.  Sense entretenir-nos gaire, no fos que la nostàlgia i els records, cruels i amables, ens llastin, però assaborint sense pressa cada instant retrobat, cada bocinet de la nostra existència compartida.  Avui, parada i fonda.  Avui prenem alè i ens deixem anar entre passat i futur, en una barreja estranya de memòria i projectes.  Demà serà un altre dia i tots els fulls seguiran en blanc, esperant que els escrivim amb lletra clara i frases afinades.

set. 192017
 

Ja és ben veritat que la narració de la realitat sempre l’escriuen els més poderosos, amb absoluta independència, tot sovint, de qualsevol mena de moral o d’ètica.  Aquests dies, de fet, estem assistint a l’exhibició en grau superlatiu de hipocresia aplicada a la política i a la suposada consciència democràtica de la societat.  I és que si el referèndum previst per al dia 1 d’octubre no només és inconstitucional, sinó que se’n pot prohibir qualsevol comentari als mitjans, qualsevol mena de publicitat o qualsevol acte que en faci allò que en diuen apologia, o que convidi a participar-hi, sempre que sigui en favor del “sí”, no passa ben bé el mateix quan les opinions, els comentaris, o la informació van en sentit contrari.

Fa no gaires dies que un conegut diari espanyol presentava, a doble pàgina, un ampli reportatge sobre allò que en diuen intel·lectuals espanyols convidant a no participar en el referèndum del dia 1, sense que la fiscalia, ni el govern, ni la fidel infanteria de l’oposició, ni ningú fes cap escarafall ni intervingués de cap mena.  Ahir, per contra, llegia els clams corals contra un cartell en què Arran posa cara als regidors que s’oposen al referèndum a Lleida.  És a dir, que assenyalar amb el dit alts càrrecs, alcaldes i persones en general, si defensen la participació i el “sí”, és lícit i democràtic, però fer el mateix amb aquells que s’oposen al referèndum és amenaça, feixisme i cal perseguir-ho per tots els mitjans.

No sé què passarà d’aquí al dia 1, ni més enllà, però si ens fixem una mica en el grau d’hipocresia i en la violència verbal que alguns estan gastant darrerament, cap escenari no és impossible, per més fantasiós que ens pugui semblar ara mateix.  La part positiva?  estan acabant de caure les últimes màscares que encara amaguen el rostre cruel i indigne d’un franquisme encara ben viu, i tothom es va mostrant tal com és en realitat.

set. 182017
 

De vegades costa molt entendre què està passant.  Però de tant en tant, algun detall, aparentment menor, ens fa llum per interpretar com cal la realitat.

Si encara algú té dubtes sobre el fet que el procés que estem vivint a Catalunya està servint, i molt, perquè la bèstia franquista, mig endormiscada durant uns anys, desperti en tota la seva esplendor, només cal que llegeixi la premsa, escolti les notícies o, senzillament, surti al carrer: escorcolls policials a empreses, assetjament judicial de càrrecs públics, entrada de la policia als mitjans de comunicació, tall de connexions a determinades web, prohibició d’actes públics, control de la correspondència, violacions constants de la llibertat d’expressió, manipulació fins a límits inimaginables de les lleis i del propi codi penal, el colpista Tejero donant lliçons i dictant què caldria fer,  amenaces i més amenaces de persecució contra qualsevol veu crítica… I de propina, manifestacions importants de gent que veu que això no va d’independència sinó de democràcia a Euskadi o a Madrid, el mític alcalde de Marinaleda, Juan Manuel Sánchez, en un acte a favor del Sí, mentre mitja població de Linares es manifesta contra la precarietat laboral, una altra notícia silenciada pels mitjans, i un torero es cobreix sense cap pudor amb la bandera franquista, amb absoluta normalitat.

I per si encara tot plegat no era prou evident, i com a expressió màxima de l’innegable retorn del passat que estem vivint, Pablo Motos rep el Premi Nacional de Cultura, categoria de televisió, de mans del Rei Felip VI (que de moment demostra la mateixa brillant preparació que el seu predecessor), pel seu programa “El Hormiguero”.  Per entendre l’abast d’aquest premi, recomano la lectura atenta d’aquest brillant article  Si teníem encara algun dubte sobre la qualitat jurídica i democràtica espanyola actual, proveu de fer un paral·lelisme amb la qualitat cultural d’aquest programa televisiu.  “El Hormiguero” es cultura, com la situació actual és democràcia (o justícia).   La caspa i el masclisme més insuportables, avui, són valors socials a recompensar.  Algun dubte?  Doncs anem passant.

 

set. 172017
 

No cal que  hi donem més tombs.  Hi ha el que hi ha, ni més ni menys.  Sóc així, amb les meves virtuts i les meves carències.  Si fa no fa, com tu.  O com aquell altre, o com aquella de més enllà.  Però ben mirat, tu allargues fins allà on jo no arribo, i aquell altre veu el que se’ns escapa, o aquella de més enllà necessita el que tu o jo tenim.  I així, com qui no vol la cosa, els uns pels altres anem bastint una mena de meravellós monstre fet de peces escampades, i entre tots som un.  Entre tots plegats acabem sent-ho tot.

Mai no resulta fàcil, ni de vegades agradable, admetre que sols arribem fins allà on arribem i prou.  Ens cal ajuda, ens cal algú que ompli els nostres buits i també algú a qui puguem complementar, en aquest curiós joc de donar i rebre.  I així, amb paciència i amb constància, anem construint somnis i projectes en aquest singular puzle que coneixem com a família, colla d’amics, associació, empresa, barri, país…  Perquè mai no estem sols, ni podríem.

Avui és diumenge, festa per a la major part de nosaltres.  Un bon moment per retrobar complicitats, per enfortir afectes i per gaudir del secret plaer de les nostres mancances, quan algú les pot ompli;  de les nostres il·lusions, que potser no seran mai realitat sense una mà amiga, i per ser una mica més conscients que no ho som tot, però que, ben mirat i ben aprofitats, cadascú de nosaltres som molt.

set. 162017
 

La veritat és que no tinc ni idea de què passarà d’aquí a quinze dies, ni més enllà.  De fet, confesso que fa temps que esperava un argument insòlit que tirés el procés enrere amb algun tipus d’explicació inexplicable, d’aquestes que ja coneixem de fa dies, a casa nostra.  Però, sorpresa, res de res.  Aquí ningú no es fa enrere i no tinc clar si estem davant d’una autèntica partida d’escacs en què cada moviment té una resposta del contrari -i de moment la iniciativa és nostra-, o si estem gestant una catàstrofe de dimensions descomunals, com a punt final d’un llastimós joc del gat i la rata.

Si la política és l’art de la negociació, està clar que fa dies que no se’n fa, de política, amb tot això del referèndum.  De fet, els guions, a banda i banda, estan escrits fa temps i es van posant en marxa així que l’ocasió ho demana.  De moment, el que tenim és un govern espanyol que utilitza tots els recursos de l’estat, amb estricta observança de les lleis, o no, segons li convé, i un seguit de partits, institucions, empreses i persones que volen exercir els seus drets, emparats en unes lleis pròpies.  Ara com ara, un diàleg de sords en què tothom parla i ningú escolta, perquè alguns han perdut del tot el costum d’escoltar, i que encara s’ha d’allargar, si més no, un parell de setmanes, a no ser que Madrid faci escac i mat i realment impossibiliti la realització material del referèndum, cosa que no aconseguirà intervenint cartells de publicitat, precisament, per més que els exhibeixin com les cabelleres dels enemics abatuts.

Què en sortirà, de tot plegat?  Francament, ni idea.  Ara mateix tenim al davant un cap de setmana molt intens o molt relaxat, segons per a qui, que cal aprofitar.  Mentrestant, gairebé minut a minut, van passant coses, fins que ja quedin diaris que amenaçar, impremtes que escorcollar, polítics que investigar, ni ciutadans que intimidar, o fins que el resultat de tot plegat sigui tan contundent que capgiri la història de debò.  Temps al temps.

set. 152017
 

15 de setembre.  A dues setmanes i poc més de la data que alguns s’entesten a esborrar del calendari.  Ahir va començar allò que no existeix, que durarà justament quinze dies, al llarg dels quals passaran coses que tampoc no poden passar i que ens duran fins al primer d’octubre, un diumenge qualsevol, segons que diuen alguns.

És curiós això de viure coses que no passen, segons la versió oficial.  En qualsevol cas, preparem-nos per a coses que mai no havíem pogut ni imaginar, segurament.  Sigui com sigui, tot apunta que el primer diumenge d’octubre farem alguna cosa, així, com a país i individualment, que tampoc no podrem fer.  Però cada dia que passa sembla més evident que res ni ningú no ho podran evitar.

Ahir mateix, en un rampell de saviesa antiga, comentàvem amb gent de la feina la gran pregunta que encara resta per respondre, de cara al primer d’octubre:  què ens haurem de posar, aquell dia?  Si tirem del que diuen les padrines, cosa sempre interessant, haurem d’anar nets i polits, mudats de diumenge, amb roba interior ben curiosa, com si anéssim al metge (abans, això d’anar al metge era important, no com ara).  All cap i a la fi, qui sap què pot passar quan es tracta d’escenaris impossibles.  I davant del dubte, ben endreçats, que no se sap mai com ens hem de veure.  I si no, que els ho demanin a aquells que pronosticaven que allò d’ahir a Tarragona no es podria fer.

Que el futur ens agafi ben llustrosos i il·lusionats.  Per si de cas. Sí?  Doncs això.

css.php