joanjo

Bloc personal de Joanjo Ardanuy, amb quatre reflexions sobre diferents qüestions més o menys quotidianes i més o menys intranscendents.

Oct 232019
 

Som-hi, que no ha estat res. Els partits independentistes han presentat, i és de preveure que aprovaran, una nova proposta de resolució parlamentària en què “reiteren” allò que ja van aprovar fa un temps sobre el dret a l’autodeterminació, i que el Tribunal Constitucional va tombar (cosa estranya), perquè es veu que ni a una cambra legislativa es pot parlar de tot. El president Torrent afirma que estan disposats a assumir-ne les conseqüències, i que això ha de fer reflexionar Pedro Sánchez. Malament rai. Veja’m:

Si sempre fem el mateix, sempre obtindrem els mateixos resultats. Aquesta afirmació, cada dia que passa resulta més evident. Si reiterem allò que ja s’ha sentenciat i condemnat, tornarem a la sentència i a la condemna. Això per no parlar del soroll, previsible i també ja vist, que és de preveure en la sessió en què es debati la nova (reiterada) resolució, un soroll que cap favor li farà al prestigi i al rigor de la institució.

D’altra banda, si alguna cosa no ens cal, ara mateix -de fet, potser no en calen mai- són màrtirs. Ja en tenim prou. No cal fer res amb conseqüències de presó o d’exili, si més no a consciència. Altra cosa és que la justícia no sigui justa i dicti a tort i a dret presons provisionals; però si algun mal es pot evitar, penso jo que és millor evitar-lo i reservar les energies, i sobretot les persones i les institucions, per a millor ocasió.

I per acabar, molt em temo que res del que pugui fer o aprovar el nostre Parlament farà reflexionar Pedro Sánchez. Espanya és com és, i els seus governants, siguin els que siguin, encara més. Ja hem vist el seu concepte de diàleg: sempre passa per la submissió cega al seu criteri. Per tant, persistir en allò que ja sabem que no accepten, és anar de cap a una nova no acceptació. Què en treure’m? Res de bo, em temo, quan el president espanyol ja avança que no farà res al respecte fins passades les eleccions.

A fe de déu que una cosa és ensopegar amb una pedra, i una altra de ben diferent és prendre-li el gust a la pedra, o a ensopegar-hi. Aquests dies que plou i que es confirma que al nostre país la pluja no sap ploure, potser és bon moment per aprendre’n alguna cosa, i així evitar que algun dia acabem dient, desolats o derrotats, que al nostre país els polítics no saben fer política. Al seu, ja és evident. Al nostre, potser aviat. En política, la raó mai no és prou. No ho oblidem.

Oct 222019
 

Malament rai quan els màxims dirigents d’un país, per algun dels seus territoris, s’han de moure amb blindatge policial, anul·lant reunions convocades i jugant amb la població indefensa al gat i a la rata. Ho havíem vist amb alguna visita de Felip VI a Barcelona, amb imatges de carrers deserts, només ocupats per forces policials, per on transitava el vehicle del monarca, i ho vam tornar a veure ahir mateix en una visita llampec i purament propagandística, i amb tints clarament feixistes, dit sigui de passada, de Pedro Sánchez.

Malament rai quan una alta autoritat ha d’entrar als llocs per la porta del darrere, per esquivar una escridassada popular, i malament rai quan també n’ha de sortir, igualment escridassat, per professionals amb bata blanca. Tot plegat per fer-se una foto indecent que deixa clar que només està, i només governa, per als seus, especialment si són policies, als que sí que va a saludar a domicili, imitant els gestos i les formes que ja han fet servir abans els grups d’ultradreta.

Malament rai quan algun membre de la comitiva presidencial ha de fer exhibició pública de les armes llargues a la sortida del pàrquing d’un hospital. No ja per creuar cap concentració multitudinària als carrers, ni cap situació de perill greu, sinó per sortir enmig d’ambulàncies aparcades.

I encara, avui, malament rai quan qui parla de diàleg, en realitat exigeix humiliació i només aporta silenci i menyspreu. Trist i indigne, tot plegat, però és el que hi ha; ben poca cosa. I com diu la dita, d’on no n’hi ha, no en raja.

Oct 212019
 

Comencem setmana, i ja podem fer balanç de l’anterior. Resumint, la realitat fa caure algunes grans mentides que durant anys i panys ens han acompanyat:

  1. El govern de Madrid només és el govern del seus. El ministre Grande Marlasca i la seva cort catalana, no tenen cap pudor a parlar només dels seus ferits i d’anar-los a visitar a l’hospital (fotografia que em resulta indecent, dit sigui de passada), ignorant els ferits i mutilats per obra i gràcia dels soferts servidors públics armats.
  2. Les autoritats madrilenyes ja apunten la possibilitat de prohibir manifestacions que previsiblement puguin provocar aldarulls. Avís a navegants i porta oberta a acabar amb dret de manifestació de manera discrecional. La seva constitució ferida de mort, un cop més.
  3. La presó preventiva com arma de dissuasió massiva. Tant li fa si has fet alguna cosa, com si no. Tot és susceptible de ser qualificat de terrorisme; i si no hi proves, s’inventen, com unes sospitoses boles de petanca, totes amb el mateix número, que es veu que han aparegut, com a preteses proves, en diferents motxilles alhora.
  4. Tot és terrorisme. Res del que hem vist fins ara, repetit amb motiu de victòries esportives, de manifestacions de tota mena, o d’intents de desnonament, posem per cas, és ja ni vandalisme ni desordre; si hi ha una estelada o un llaç groc a prop, és terrorisme. Repressió sense límits.
  5. Qui crida al diàleg no es posa al telèfon. Bonica i curiosa manera de dialogar i de voler resoldre conflictes.
  6. Han tornat els grups neonazis en tota la seva esplendor. Complicitat amb la policia i impunitat per fer i desfer a plaer. Democràcia marca Espanya. Fins i tot Ribera ja demana governar per empresonar tothom que s’oposi a la unitat d’Espanya. Feixisme pur.
  7. Una imatge ja no val més que mil paraules. Qualsevol policia i, sobretot, qualsevol jutge, pot obviar o negar la realitat. De res valen els vídeos de violència policial, i ja ni la premsa pot fer la seva feina. Els violents som nosaltres, i punt. Sentència dictada fins i tot abans de la detenció. Per tant, a la presó.

Nova setmana a la vista. Què més ens reservarà? Això no s’ha acabat, ni de bon tros. Hi ha camins que no tenen tornada, i fins i tot la paciència té un límit.

Oct 202019
 

Diuen que tornar fa oblidar la partida, i segurament és cert, igual com ho és que mai no tornes igual que com vas marxar, perquè el viatge sempre suma.

En qualsevol cas, tot retorn té regust de retrobament, d’enyor, fins i tot, d’aquells o de tot allò que sentim proper, nostre. Potser per això ens agrada tant tornar, potser és que el goig de saber-se a casa no és massa diferent del gust per l’aventura i la descoberta de nous horitzons i de noves realitats.

Avui, diumenge de calma. Moment propici per recapitular, per deixar covar tot allò que bull per dins i per encarar la propera setmana amb la calma i la serenor que exigeixen els temps que ens toca viure. I si pot ser amb tot un univers d’imatges i sensacions encara ben vives, molt millor encara, perquè segur que demà no serem qui érem ahir, sinó algú una mica més sabi, més ric en experièncis i més capaç de valorar tot el que tenim i tot el que la vida ens posa al davant. Eus aquí la major de les aventures, i la més gran de les descobertes.

Oct 192019
 

Ja portem molt temps des de la destitució del Govern de la Generalitat fa més de dos anys, i prou des de la publicació de la sentència contra els seus membres empresonats, com per poder arribar a la conclusió que tot procés de canvi social, de revolució si voleu, necessita un lideratge fort, visible, amb el qual el poble, aquell ens difús on tothom diu que resideix la sobirania, pugui veure com a possibles i assolibles, si més no, els seus anhels. I encara afegiria que aquest lideratge ha de tenir necessàriament el poder. D’altra manera, malament rai.

Ara ja sabem que la societat sola, i menys encara sense una majoria aclaparadora (meitat i meitat no és prou, com podem comprovar) no és suficient. Els líders socials, sense el poder polític real, no en són prou; i si no que els ho expliquin a Jordi Sànchez i a Jordi Cuixart, que van protagonitzar la imatge més homologable a moltes revolucions d’èxit, pujats a un vehicle militar, com hem vist en altres moments històrics i en altres països; això sí, aquí en versió low cost: tot terreny de la Guàrdia Civil i no tanc de l’exèrcit, i amb un resultat de presó que hauria d’avergonyir qualsevol demòcrata.

Per la seva banda, l’autèntic poder polític va pecar d’excés de confiança, tant en les pròpies forces com en el rival, fins i tot, o va estar molt mal assessorat en el seu moment. Una persona propera ja fa molt de temps que em va dir: “però què es pensaven? Que no saben com és Espanya?” i tenia tota la raó. Espanya no negocia, només guanya o perd. D’això li serveix tenir el poder real (i reial).

De tota manera, tot plegat, ara mateix, no val de res. Ara, la ciutadania, tipa per massa motius, s’ha llençat al carrer com mai no ho havia fet, amb una energia gairebé inversemblant, amb la força de la raó i del cansament d’esperar i esperar per a no res. Qui canalitzarà tota aquesta potència? Qui convertirà tota aquesta força en alguna cosa positiva? La pregunta, avui, molt em temo que no té resposta. La vella política, la dels permanents càlculs electorals, es veu superada i sense recursos, i la gent vol resultats. Sense respostes, la derrota, o la desarticulació controlada i implacable del camí fet, d’allò que en diuen “procés”, acabaran sent realitat i esdevenint frustració col·lectiva. Qui té la capacitat de fer-ho ha de respondre ja, i de manera clara, amb un lideratge efectiu i no tan sols formal o, pitjor encara, periodístic, i amb uns objectius, tant immediats com a mig i llarg termini, creïbles i engrescadors. I si no pot, no en sap, o no vol, ha de deixar pas a algú altre que pugui, sàpiga o vulgui sortir d’aquest laberint on ens trobem.

Oct 132019
 

Està bé poder tornar allà on pràcticament tot va començar, ja fa molt de temps, i on vam prometre’ns que hi tornaríem, algun dia, amb la calma que no vam tenir en el seu moment. Si ens hi mirem una mica, tots tenim alguna d’aquestes assignatures pendents, que de vegades aprovem, o que també es poden quedar eternament per passar. En qualsevol cas, sempre són una mena d’estrany al·licient per tirar endavant, amb una il·lusió renovada a l’horitzó.

La casualitat, o aquest estrany atzar que de vegades sembla que ens pugui dirigir, ha decidit que ara és un bon moment per tancar, d’alguna manera, un cicle que va començar fa dècades en una terra estranya i desconeguda de la qual tot just intuíem què ens podia oferir, i que ara podem valorar amb molt més luxe de detalls. De fet, sempre està bé anar saldant comptes amb el passat, per poder encarar nous reptes i nous projectes, amb una mirada nova i amb la curiositat encara a flor de pell.

Ara, uns dies de silenci i de privacitat per aprovar aquella assignatura que vam deixar pendent fa molt; per retrobar i descobrir imatges i sensacions antigues i noves. I després, qui ho sap? Ves a saber què ens reserva el futur. Perquè, com diu la cançó, “mai no és massa tard per tornar a començar”.

Oct 122019
 

Malament rai quan determinades propostes i decisions es fan i es prenen amb les vísceres i no amb el cap. Tots, segur, en tenim més d’una experiència en qualsevol àmbit que podríem explicar, però si pensem en la política, quan això passa, els efectes poden ser imprevisibles. Sense anar més lluny, fa temps que es parla del canvi climàtic i de la necessitat de reduir dràsticament l’emissió de contaminants a l’atmosfera, objectiu que passaria, per exemple, per posar ordre en la proliferació dels agents que més en llencen: els vaixells i els avions.

Fa també un temps que es va parlant de les alternatives als vols per a distàncies curtes que es poden cobrir perfectament i de manera molt competitiva, amb el ferrocarril. I també es comença a apuntar la possibilitat de limitar el nombre de vols que cada persona pugui fer al cap de l’any. De reduir el nombre de creuers també se’n parla, però del moviment de mercaderies per mar, ni paraula. Tot plegat sona molt bé, oi que sí? Parlem-ne, però.

De debò ens pensem que tothom vola? Quina visió tenim, de la nostra societat? Quants vols li pertoquen a la vídua o a la mare amb fills que desnonen cada dia? Si no els fa anar -cosa més que evident- els podrà vendre, posem per cas, a l’esportista d’alt nivell que pren avions constantment per competir? Podrà especular amb el preu de venda? Potser amb el mateix que la fa fora de casa? O potser hi haurà excepcions a les limitacions? I en aquest cas, a qui afectarien? Molt bonic, això de limitar, però absurd i propi de gent de mirada molt curta i molt poc respectuosa, de fet.

D’altra banda, com tenim la interconnexió dels aeroports amb el ferrocarril? Per exemple: vol intercontinental d’aquests que només es poden fer des de Madrid, d’un ciutadà barceloní. L’enllaç entre el seu vol i l’arribada a casa, com i des d’on el fa? potser amb canvis i més canvis de mitjà de transport? De debò que surt a compte, si eliminem una ruta aèria com Madrid-Barcelona? Potser que mirem tots els detalls abans d’afirmar segons què. I si és el cas, potser que adeqüem totes les infraestructures en funció de l’objectiu a assolir, abans de crear més problemes que d’aportar solucions.

Aquestes vísceres que ocupen el lloc del cervell, en política se’n diuen demagògia o populisme. I darrerament proliferen de manera alarmant. El problema serà si es posen en pràctica des de la visió elitista i esbiaixada de la societat que s’acostuma a tenir, tot sovint, des dels despatxos on es fa i es desfà sense el rigor que caldria exigir a aquells que decideixen el nostre futur.

Oct 112019
 

Recapitulem: què tenim avui que no teníem fa, posem per cas, cinc o sis anys? Què hem aconseguit en tot aquests anys en què se suposa que hem fet tantíssim mal a tantíssima gent? Què n’hem tret de totes les manifestacions, detencions, escorcolls, presó i exili? Ara seiem un moment, abans de respondre i admetem-ho: res. Res més enllà de les conviccions, la raó i tot plegat.

Arribats a aquest punt, comencem a pensar per què hi ha qui està tan interessant a mantenir aquest clima de soroll, de crispació, d’amenaça fins i tot, de manera permanent. Qui en treu, de debò, profit de tot plegat? Nosaltres, costa de creure, perquè anem perdent bous i esquelles pel camí. Ells, potser? I amb “ells” vull dir aquells que després de dècades callats o amagats, ara es veuen amb cor de cridar tot allò que arreu d’Europa fora delicte, o si més no es cita pel seu nom, però que a Espanya és una part de la història que cal recuperar, blanquejant tot allò que és tan i tan fosc.

Algun dia, potser, ens adonarem, amb una mirada molt crítica d’aquests anys, que la innocència ha servit per facilitar la legitimació de la bèstia, tant des de la seva extrema dreta natural, com des de la suposada esquerra, que l’abraça sense cap pudor, perquè el monstre del feixisme, del franquisme, no va morir mai, ningú no el va matar, i simplement ha hagut de deixar que passin coses, esperant el moment oportú per mostrar que les seves dents encara estan molt esmolades, i que el seu afany de venjança no té límits.

I ara que aquesta bèstia de molts caps (polític, judicial, policial, periodístic…) ha sortit del cau, afamada, preparem-nos per a una nova mossegada seva. Fins ara ha anat fent queixalades de tempteig i ha comprovat que pot mossegar com i quan vulgui, que no li passa res i que tot queda en flors i violes. Tot a punt, doncs, per al mossec definitiu; i molt em temo que ara no hi haurà cap Sant Jordi per vèncer-la.

Oct 102019
 

Qui atorga el dret a la paraula? Potser podríem pensar que és un dret inherent a l’ésser humà, però no, sempre hi ha qui pot dir el que li ve de gust i qui ha de callar segons quines coses. I com a mostra, un botó: amb poques hores de diferència hem vist com aquesta màxima autoritat electoral que sempre havia existit, però que des de fa un temps ha decidit que s’erigeix en poder absolut i discrecional de tant en tant, ha publicat una llista de paraules i expressions que els mitjans públics no poden fer servir fins passada la cita amb les urnes, en un exercici de censura i d’estupidesa digne d’estudi, per allò de la neutralitat i tot plegat. Gairebé al mateix temps, hem hagut d’aguantar que diversos miliars, tots ells alts comandaments de la Guàrdia Civil (no oblidem que constitucionalment les forces armades no poden posicionar-se políticament, per allò de la neutralitat i tot plegat), no s’hagin estat d’atacar públicament l’independentisme i de llençar amenaces indignes dels màxims responsables de la seguretat pública, que se suposa que han de garantir i preservar la pau i la convivència pacífica.

Ja ho veiem, un cop més, que només segons qui té el dret a la paraula i prou llibertat d’expressió, diguin el que diguin les lleis, per fer-la servir. Res de nou, de fet. Només ens trobem davant d’un enèsim intent d’obtenir una resposta violenta per part d’aquells a qui es vol reprimir per la força, a falta d’arguments i de raó. No sé si se’n sortiran o no, però el que no es pot negar és que ho intenten de totes les maneres possibles, sense cap pudor, ni cap respecte a aquell sagrat marc legal amb el qual s’omplen la boca dia sí i dia també.

Per si encara algú tenia dubtes, “apreteu” és una incitació a la violència, però l’amenaça d’una repressió contundent i sense pietat és democràcia en estat pur, sobretot si qui la pronuncia és qui té el monopoli de les armes. No aniria sent hora d’aïllar sistemàticament els violents de debò, com ahir van fer els alts representants dels Mossos, tot abandonant un acte clarament ofensiu i provocador? Que en vagi prenent nota qui calgui.

Oct 092019
 

Fa uns pocs dies va morir Alagba, la tortuga més vella d’Àfrica, a la gens menyspreable edat de 344 anys. La tal tortuga vivia al palau reial d’Ogbomoso, a Nigèria, des del 1770. Tota una vida a la cort. Privilegi de molt pocs, sense cap mena de dubtes.

Imaginem, per un moment, que qualsevol de nosaltres, o tots nosaltres, si voleu, haguéssim nascut el 1675, però com a humans i no com a tortugues. Gairebé tres segles i mig a les espatlles. Què n’hauríem aprés? Què hauríem fet de manera diferent? La nostra història com a país canviaria gaire? Potser li hauríem agafat el gust a una determinada pedra per ensopegar i ensopegar pels segles dels segles, tot repetint aquell mantra de “jo sóc així, ves què hi farem…”?

Francament, i vista la nostra capacitat de no aprendre dels errors i d’entestar-nos a repetir-los i repetir-los tants cops com calgui, amb la secreta esperança que fent sempre el mateix, algun dia, passi alguna cosa diferent, no sé si val la pena enyorar la longevitat d’Alagba. Potser ja està bé que visquem només unes quantes dècades i que les generacions que van venint tinguin la seva oportunitat, fins i tot equivocant-se, si cal, però amb la frescor de la novetat.

Descansi en pau la tortuga, mentre m’acabo de repensar si valdria la pena que nosaltres visquéssim tres segles i mig, encara que segurament millor que qui ho faci sigui algú que, per natura, es mou a ritme lent i parsimoniós i que pot amagar cap i cos a dins d’una enorme closca quan arriba el perill. Potser aquesta podria ser una de les claus de la seva supervivència.

css.php