joanjo

Bloc personal de Joanjo Ardanuy, amb quatre reflexions sobre diferents qüestions més o menys quotidianes i més o menys intranscendents.

Ago 192019
 

El diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, d’una manera simple i entenedora, defineix hipocresia com la simulació de qualitats i de sentiments que hom no té. Un cop aclarit el concepte, perquè no hi hagi cap dubte, veja’m algun que altre exemple recent:

Hipocresia és retenir a port l’Open Arms, durant setmanes, en la temporada de màxima afluència de pasteres, mentre centenars de refugiats africans moren ofegats a la Mediterrània, i mentre t’omples la boca cantant les bondats de la gran labor humanitària que es fa des del Govern.

Hipocresia és mirar cap a una altra banda, en nom de la Unió Europea (la responsabilitat i la culpa sempre són dels altres), davant el drama de centenars d’innocents que no poden desembarcar a cap port de les nostres fronteres, sempre ben tancades i impermeables, no fos cas, per obra i gràcia d’uns governs cada dia més aplicats en un veritable extermini encobert.

Hipocresia és, amb setmanes de retard, oferir un port segur per als passatgers “ben alimentats”, segons alguna veu autoritzada de Ciutadans, però, per si de cas, oferint el port més llunyà del Mediterrani: Algecires, fent així que l’oferta sigui inviable. I més encara: fer-ho tot just quan Santiago Abascal s’ha posicionat obertament a favor de la postura de Salvini i contra el rescat de nàufrags per part de les ONG, a les quals titlla de col·laboradores en el tràfic de persones.

Hipocresia és oferir ara qualsevol port espanyol, sabent que és tard, massa tard, i que el mal ja està fet. Hipocresia, al capdavall, és dir-se socialista i actuar com els feixistes, o al compàs que dicten, en una mena de sincronia, quan no de connivència directament, impossible d’explicar amb una mínima coherència.

Hipocresia, parafrasejant unes conegudes paraules de Becquer, ets tu. Hipocresia mortal, per cert. No ho perdem de vista.

Ago 182019
 

“Paciència” és una paraula difícil de definir, perquè admet diverses accepcions, i encara més difícil de posar en pràctica en aquests temps d’immediatesa absoluta. De tota manera, un dels significats que cal tenir ben present és el de la capacitat mental que permet ajornar i controlar impulsos i perseverar en una conducta malgrat les dificultats. 

La pregunta, però, és fins quan cal tenir paciència o, dit d’una altra manera, quan tenim dret a actuar, a dir, a abandonar, fins i tot, sense el remordiment de sentir que no hem sabut estar a l’alçada de les circumstàncies, que ens hem rendit abans d’hora, o que no hem estat prou bons com per sortir-nos d’una situació determinada. de la qual tants d’altres se’n surten sense més.

És complicat admetre que el preu de la paciència és tot sovint la resignació, i la factura que ens passa no tenir-la és la culpa. En tots dos casos, en major o menor grau, un cert regust de fracàs. Potser no es pot esperar gaire més d’una de les virtuts cardinals del cristianisme: la temperança. I és que, no ens enganyem, hi ha batalles que sempre és millor no començar, perquè sabem que, en el millor dels casos, en deixaran un bon grapat de ferides de diversa consideració, i alguna que altra cicatriu permanent.

Així doncs, paciència sempre malgrat tot, potser perquè de vegades ni tenim alternativa, amb la secreta esperança que sigui certa aquella dita que s’atribueix al filòsof Jean-Jacques Rousseau, que sosté que la paciència és amarga, però els seus fruits són dolços. Tant de bo.

Ago 172019
 

Mitjans d’agost i sembla que arriba el principi de la fi d’aquest estiu especialment calorós i ensopit. De fet, ja es mostren els primers símptomes de la tornada a la normalitat, després de la calma estiuenca: Ada Colau reapareix per les festes de Gràcia (com s’ho havia de perdre?) i torna la lliga de futbol, amb la primera derrota del Barça triomfant, enmig d’un indecent ball de milions i de rumors.

A poc a poc, els titulars de premsa tornaran a ser els habituals, amb tot d’esportistes repetint els tòpics de sempre: que si no hi ha rival petit, que si no ha pogut ser, que si encara estem començant… i retornaran els actors principals del teatre polític a l’escenari, per reprendre totes aquelles qüestions que han deixat aparcades durant uns dies, allà i aquí, i amb núvols de tempestes electoral enfosquint-ho tot.

En menys de quinze dies tot tornarà a ser normal i previsible. Direm adéu al sol i al mar i començarem a remenar l’armari en busca de la jaqueta que ens acompanyi de bon matí. I desarem al racó de la memòria, o de l’oblit, les músiques buides dels xiringuitos, mentre tornaran les paraules encara més buides de sempre, i potser entendrem, o potser no, que no hi ha grans novetats a l’horitzó, i que l’esperit de l’agost, l’ànima de l’estiu, només és una mena d’amable engany passatger que ens alleugereix la rutina i ens insufla l’alè necessari per seguir en un camí al qual no li acabem de veure el sentit, ni ben bé el destí.

I aquí som, i cap a allà que hi anem. I no, no hi ha ganes de rendir-se, ni de fotre el barret al foc, per més que alguns s’entestin, ni per més que tot sembli dat i beneit, malgrat les nostres esperances i les nostres il·lusions.

Ago 162019
 

Torna el debat sobre la possibilitat d’un segon referèndum a Escòcia, i el debat a la Gran Bretanya és sobre si cal convocar-lo ara o no, o sobre el posició a favor o en contra de la independència, però no hi ha cap negativa, des de cap banda, a la idea de tornar a consultar la ciutadania sobre aquest tema. Però, és clar, el regne de sa graciosa majestat no té una constitució tan polida i oberta de mires com el regne del preparat. Una diferència substancial?

Cansa molt veure com països del nostre entorn no tenen cap impediment a parlar, debatre i votar sobre qualsevol qüestió, fins i tot sobre la separació d’una part del regne, mentre que a Espanya es pot condemnar per determinats debats parlamentaris, perseguir determinades opinions i negar i reprimir per la força bruta qualsevol dret a votar sobre determinades qüestions. I així i tot, resulta que som exemple de virtut i mirall de democràcia per al món. Doncs anem bé.

Venen setmanes o mesos interessants, si el debat sobre el referèndum escocès avança. Això, per no parlar de tot el que ens haurem de sentir si finalment tira endavant. Però no cal patir, Espanya, un cop més, serà diferent i posarà la defensa de la sagrada unitat de la pàtria com a prioritat exclusiva, a dreta i esquerra, no fos cas que se’ls buidés la caixa, o que es malbaratés l’herència del franquisme, que tan gelosament es preserva i administra dels dels salons de palau. Espanya no és Gran Bretanya, ni res que s’hi assembli, ni de lluny. I el pitjor és que ni ganes.

Ago 152019
 

Següent de la llista: Plácido Domingo. Doncs sí, el gran tenor també ha estat denunciat per assetjament i abusos a les dones, fent servir la seva posició de poder per contractar o no jovenetes, a canvi de favors sexuals. Res de nou, lamentablement. En aquesta ocasió, però, el propi cantant ens dona la clau per entendre per què l’ascens professional de les dones passava -i passa- en tants casos, pel llit del mascle de torn. En paraules seves: “Las reglas y valores por los que hoy nos medimos, y debemos medirnos, son muy distintos de cómo eran en el pasado”. Molt lloable això de “debemos medirnos”, però sona a aquella dita que afirma que després de mort el combregaren.

Però té raó Domingo. L’abús de la posició de poder respecte a les dones era, i encara és tot sovint, pràctica habitual. De fet, ha estat publicar-se la notícia i aforar no poques veus parlant de situacions similars en tota mena d’àmbits laborals: la treballadora i l’encarregat, la infermera i el metge, l’alumna, o la becària, i el professor, el cap i la secretària, la professora i el director… i tants i tants exemples com podríem posar. La gran pregunta és, o hauria de ser, què fa pensar a un mascle que pot abusar de qui vulgui quan vulgui o, més encara: per què s’arriba a pensar que el preu de l’ascens professional femení passa per la relaxació de l’entrecuix?

El cas de Plácido Domingo no és nou, ni tant diferent de les actuals violacions múltiples. En el seu cas, i en tants d’altres, però, ni calia la complicitat d’un grup per sotmetre i humiliar; ell sol, la seva figura i les seves influències eren prou, i n’era ben conscient. I de propina, encara té la barra d’afirmar que és dolorós sentir que ha pogut molestar a algú; com si l’abús fos un favor (i no tinc cap dubte que així ho pensava). Tot molt normal, segons ell. Tot en ordre. Tot massa habitual, encara avui. Fàstic.

Ago 142019
 

Si mirem el diccionari, trobarem que defineix “somiatruites” com a “visionari, persona que s’il·lusiona amb coses impossibles o estranyes”. No sé ben bé per què, però ha estat recuperar aquesta paraula del racó on es desen els mots que es fan servir poc, i pensar que l’estiu és una mica el paradís dels somiatruites, tant des d’aquelles interminables migdiades, com des de la capacitat de convertir una passejada en golondrina, posem per cas, en un autèntic creure per la Mediterrània.

Ser tot un somiatruites no té per què ser dolent. Només és qüestió de posar la il·lusió i la fantasia per davant de la realitat i anar fent, amb la certesa que tot pot canviar i ser millor. El problema, però, és quan ens quedem asseguts al racó de les truites, somiant i somiant coses estranyes o impossibles, i amb això ja ens pensem que ja són reals. I no. La realitat, igual com la tardor amb l’estiu, sempre ens té guardat un cop de porta als nassos i ens baixa dels núvols, ni que sigui de patac i sense previ avís.

D’aquí a poc més d’un mes tornarem a somiar truites com a país, però molt em temo que, com ja ve sent habitual, no en pescarem cap. És el que té quedar-se en aquest estadi de placidesa i de fantasia que sempre troba terreny adobat a l’estiu, o en determinades mentalitats de perpètua adolescència. Potser és que realment som un país de somiatruites, sense més. De fet, l’Albert Pla, de la mà de Pascal Comelade, sempre extravagants a voltes genials, i de tant en tant visionaris, ja fa gairebé 17 anys que ens parlen d’una escola on només hi estudien els somiatruites. Posats a imaginar futurs, millor aquesta imatge, que la dura realitat de les fantasies que mai no deixaran de ser-ho. O de les escoles que no són allò que ens diuen que són; o dels barracons com a tècnica constructiva habitual (gairebé ja exclusiva) de col·legis i instituts de pa sucat amb oli.

Ago 132019
 

Si el divendres és el dia més adequat per acomiadar personal d’una empresa, per allò del factor cap de setmana com a analgèsic, l’agost és el millor mes per posar en marxa retallades dràstiques, perquè el comú dels mortals està per una altra cosa, aquests dies. I així és com ha passat per les portades, sense l’atenció que mereixeria, aquesta mena de tancament avançat de l’exercici econòmic de la Generalitat.

Fa uns dies, no gaires, des de Madrid ja es demanaven retallades dràstiques en despesa sanitària i farmacèutica per complir els objectius de dèficit. Avís a navegants que no ha trigat gaire a materialitzar-se en forma de retallada del 6% a tots els departaments (percentatge altíssim si, a sobre, seguim amb pressupostos prorrogats) i pràctic bloqueig a tota despesa no compromesa a hores d’ara. Resumint: es garanteixen els sous dels treballadors públics, s’executarà i pagarà tot el que es troba ja tramitat i aprovat, i para de comptar. Si algú pensava tirar endavant alguna iniciativa, en qualsevol àmbit, abans de final d’any, que se’n vagi oblidant, que no hi ha diners.

Les explicacions del conseller del ram apunten a Madrid, i no sense raó, no ho negaré. De tota manera, anar arrossegant pròrrogues pressupostàries, exercici a exercici, no és la millor manera de fer país, república, o el que vulguin, ni de fer viable cap mena de política social, cultural, educativa, sanitària, per més competents (interrogant) que siguin els responsables de cada àrea… Si hi afegim la intervenció econòmica que ja fa anys que hem de suportar i que ens amputa gairebé tota capacitat de maniobra i de decisió, i la submissió amb què s’ha acceptat des del primer moment, el que passa resulta gairebé inevitable.

Així doncs, no ens enganyem, potser només és la garantia dels sous públics i el manteniment, ni que sigui en precari -que ho és- d’uns serveis socials bàsics (mínims, si voleu) el que separa aquesta nostra república difusa (inexistent, de fet) de qualsevol tòpica república bananera. Això sí, triomfant, rica i plena, no fos cas.

Ago 122019
 

Això de l’estiu s’encomana. La calor tot ho aixafa i tot ho paralitza, i la manca de pluja tot ho torna groc i li atorga un aire trist i desesperat. De manera semblant, més enllà dels llocs d’estiueig, dels seus rituals, cada any repetits i cada any esperats, i d’aquells que literalment fan l’agost aquestes setmanes, sembla que tot s’aturi, com a la terra, a l’espera d’un clima més amable i d’una humitat imprescindible.

És l’agost, i costa trobar-hi res que ens sorprengui, enmig de notícies, de comportaments o de rumors cada any amb aspecte de nous, però sempre vells. Potser és que cal deixar-se anar, en una mena de migdiada mandrosa, fins que tot vagi reprenent el pols i el ritme que marca la vida. Mentrestant, anem fent, entre rumors i serials interminables de fitxatges d’algun o altre jugador de futbol, que tot ajuda a passar, o entre les imatges de l’estiueig d’aquells que ens provoquen enveja, vergonya o fàstic, segons el cas.

Som a mig estiu i tot costa, perquè tot és lent. I malgrat tot, seguim somiant, seguim recordant i seguim confiant en nosaltres molt més que en un entorn advers, potser convençuts que les calorades passen i que res no s’acaba, tot i que en pugui fer l’efecte, per la manca de moviment. Potser, al cap i a la fi, l’estiu és el moment de calma que cada any ens ofereix el calendari, i només és qüestió de no tenir presa, però sí paciència, i de perseverar, sense deixar-li gaire lloc a la desesperança, perquè tot sembli, i amb sort sigui, diferent.

Ago 112019
 

Un any més, dies de mirar amunt, de matinada, buscant una llàgrima fugissera que creui el cel i que ens ajudi a somiar una mica. Bé, alguna llàgrima o els perseids, aquells meteors fruit de la cua de pols còsmic del cometa Swift-tuttle que cada agost ens visita amb la seva esperança de bona sort.

Això de les estrelles fugaces té la seva gràcia i el seu misteri. Mirem enmig de la nit, a fosques, buscant la complicitat d’un meteor que, segons la tradició popular, ens permet de formular un desig que, per obra i gràcia d’aquest atzar, se’ns farà realitat. Qui se’n podria resistir? I així cada estiu, nits d’entesa entre la realitat i la fantasia, a la llum de la lluna, com enguany, o ben bé a fosques. Nit, en qualsevol cas, per somiar i per sentir que alguna cosa, en algun lloc, en pot donar un cop de mà perquè tinguem bona fortuna.

Sempre en va bé buscar ajuda exterior, ja sigui amb conjurs, amb pregàries o amb rituals de tota mena. Tot és benvingut, segons el moment i segons les creences de cadascú. De tota manera, més enllà dels resultats, gaudir de la nit, del seu encant i d’aquesta estranya atracció celeste ja és prou, i ja és motiu suficient per deixar-se anar i somiar fins a l’alba, quan les primeres llums, barreja d’un vermell encès i d’un blau incipient, assenyalen la fi del temps de la fantasia, i el retorn a la realitat. Però en qualsevol cas, mai res ja no torna a ser ben bé igual, perquè l’encant d’aquesta connexió estranya i desitjada amb les llàgrimes de Sant Llorenç, sempre ens deixa l’esperança que tot anirà bé, i que allò que ens agradaria que fos, serà.

Ago 102019
 

Diuen els mags que bona part de l’èxit d’un joc de mans és atreure l’atenció de l’espectador cap a un lloc on passen coses, però que no tenen res a veure amb el truc en qüestió i que només serveixen perquè el mag pugui fer la seva, lluny de la mirada del públic. El resultat sempre és una il·lusió sorprenent d’alguna cosa aparentment impossible, però de cop real, per obra i gràcia de l’habilitat del prestidigitador per dur-nos cap a allà on volia, de bon començament.

Aquesta imatge del mag em sembla prou apropiada per entendre molt del que passa al nostre entorn, que ens venen com a transcendental, quan en realitat només és una cortina de fum, un moviment de distracció perquè les coses segueixin passant com volen els mags, lluny de la nostra atenció. Un parell d’exemples simples: el primer, el cas dels manters a Barcelona. Cert que són un problema d’explotació laboral, de negocis il·legals i de competència deslleial al comerç, però vet aquí que ens el venen com el gran problema de seguretat a la ciutat. De seguretat? I jo que pensava que els problemes de seguretat eren els de les dones violades o assassinades dia sí i dia també, la proliferació d’armes al carrer, els grups neonazis, els turistes borratxos… Però no, es veu que són quatre pobres que s’han de guanyar la vida com malament poden. I nosaltres responsables de tot, perquè els hi comprem. No fos cas.

El segon exemple té a veure amb una qüestió més global: el canvi climàtic que alguns s’entesten a negar, ells sabran per quina raó. Després de la hipocresia del reciclatge i els plàstics (poques mesures serioses s’han pres al respecte, no ens enganyem, i només cal entrar a un supermercat per veure-ho), ara arriba la crida a reduir el consum de carn en favor de la fruita i la verdura. Fins aquí tot correcte, una aposta per una dieta més saludable. Però mentre discutim si un filet és un atemptat contra el medi ambient, la desforestació avança implacable, els vaixells i els avions segueixen llençant verí a l’atmosfera com si no hi hagués demà (i potser és que no n’hi ha) i els governs segueixen mirant cap a una altra banda, en defensa dels interessos de les grans corporacions. Però el problema som nosaltres, que no sabem menjar. Ves per on.

Entendrem algun dia de què va realment aquest joc de mans? O seguirem sentint-nos culpables absoluts de tot, quan la nostra part de culpa, si és que hi és, és una ínfima part del problema. Els trucs són el que són i serveixen per al que serveixen. Que no ens enganyin. O, si més no, neguem-nos a aplaudir.

css.php