joanjo

Bloc personal de Joanjo Ardanuy, amb quatre reflexions sobre diferents qüestions més o menys quotidianes i més o menys intranscendents.

nov. 212017
 

Les qüestions de seguretat, en qualsevol país, acostumen a anar envoltades de silencis i de secretisme, segurament per la matèria de què s’ocupen.  Això no és cap novetat, però quan llegim notícies com la que ens diu que el cervell dels atemptats de l’agost passat a Barcelona i a Cambrils era un confident del Centre Nacional d’Intel·ligència, quan resulta que aquells atemptats van anar seguit de tot una autèntica cortina de fum en forma d’informacions falses o directament tendencioses sobre possibles avisos a la policia per part de serveis policials estrangers, i quan es va posar en dubte, fins i tot, la competència dels mossos d’esquadra per evitar-los, la cosa exigeix una mica de transparència i un bon grapat d’explicacions.

Ara ens diuen que el director del CNI compareixerà davant del Congrés a explicar la relació de l’imam confident amb l’organisme que dirigeix.  Poc podem esperar, però, si fem memòria i repassem de què han servit altres compareixences similars davant dels diputats.  De fet, una colla de titulars de premsa i quatre improperis més o menys ocurrents per part dels líders parlamentaris, i poc més.  El teatre habitual, de fet.

Explicar què ha passat, especialment quan hi ha morts, com és el cas, hauria de ser un deure inexcusable en democràcia.  No fer-ho només dona peu a especulacions i a la construcció de teories potser fins i tot més perilloses, o més absurdes que la pròpia realitat.  Sovint els silencis són pitjors que les paraules.  Però ja sabem que poc podem esperar de qui és capaç de decapitar la cúpula policial que va resoldre aquells atemptats en un temps rècord, mentre declara secret oficial tot allò que no vol explicar, per tapar vergonyes o incapacitats.  Transparència i Espanya no acaben de lligar bé en una mateixa frase.



nov. 202017
 

Finalment les tenim.  Aquesta setmana passada es van tancar les llistes de candidats que concorreran a les eleccions del 21 D.  Misteri resolt.  Ja sabem quantes n’hi haurà i qui hi anirà a cadascuna.  Finalment, sembla que s’ha volgut transmetre una imatge d’individualitat (llistes separades) i d’obertura a independents i personalitats del món social, cultural… en un intent de relativitzar el pes dels partits, imagino.  Molt bé.

Aquest panorama tan obert, tan integrador, tan idíl·lic, fins i tot, de tota manera, durarà fins que s’hagi de formar govern, i més encara si calen coalicions, cosa més que segura.  Aleshores apareixeran noms que ara no són a cap llista, que es posaran al capdavant de les conselleries, i una tirallonga enorme d’alts càrrecs que ocuparan secretaries generals, direccions generals, delegacions territorials, direccions d’ens públics i consorcis, i direccions de serveis territorials (mai no he entès què tenen de polític unitats com aquestes, sense gairebé cap capacitat de decisió), que completaran la complexa arquitectura de l’administració pública o, si voleu, del poder.

Quan això passi, quan les llistes creixin i es vagin tornant cada cop més anònimes serà quan començaran la guerra per la cadira i els cops de colze de debò.  Aleshores desembarcaran amb fúria els aparells de partit, els deutes pendents, les ambicions més inconfessables, i tota l’aparent concòrdia d’ara esdevindrà l’exercici de la cara més miserable, més mediocre i més roïna de la política.  Aleshores entendrem que rere les bones intencions i els grans noms hi ha tot un exèrcit polític de mig pèl que, en molts -en massa- ocasions, degrada el servei públic al nivell dels interessos personalíssims o, en el millor dels casos, del partit que els garanteix un sou i una posició.



nov. 192017
 

La solitud limita al nord amb l’oblit i al sud amb la indiferència.  La solitud és, segurament, una de les sensacions més dures de pair si pensem que vivim en societat, voltats de gent, de coneguts, d’amics, de companys, de parelles, de famílies.  I és justament per això, perquè vivim enmig de molts com nosaltres, que la sensació de no sentir-se acompanyat és tan dura, tan cruel, fins i tot.

Evitar la solitud és combatre l’oblit i la indiferència.  Oblit i indiferència, d’entrada, no tenen gaire a veure amb el fet d’estar sense ningú al voltant, però són dues peces que si s’instal·len a viure a dins nostre, immediatament ens fan sentir que no importem res a ningú, i en aquest moment és quan apareix la cruel solitud.

Nosaltres que vivim amb altres, que estimem, que podem sentir l’escalf de l’autèntica companyia, tenim el deure de no oblidar ni sentir indiferència per ningú, perquè ningú no mereix el càstig de la solitud, per més complicat que tot sembli, en un moment donat.  Avui em ve de gust recuperar un meravellós tema del musical Mar i Cel, en la seva versió de 2014, que ens parla, justament de solitud i de llibertat.  Avui em ve de gust repetir que no esteu sols.  Que no estem sols.  Memòria, contra la solitud, memòria i esperança.

YouTube Preview Image



nov. 182017
 

Una de les pitjors coses que poden passar en una societat és perdre la confiança cap als dirigents i cap a les institucions, i justament això és el que, si algú encara tenia dubtes, li podia passar a qualsevol persona amb dos dits de front que escoltés les declaracions dels ministres Dastis i Zoido, a propòsit de les garanties d’una suposada extradició del president Puigdemont i dels consellers que l’acompanyen a Brusel·les.

Recapitulem:  la justícia belga demana a l’Audiència Nacional informació sobre les presons espanyoles.  L’Audiència respon formalment i, immediatament contesta el ministre Zoido lloant les virtuts del sistema penitenciari espanyol.  Però què diu, si a ell ningú no li ha demanat res!  Seguim.  Després apareix el ministre Dastis lloant la presó a la qual anirien els exiliats i descrivint-la com una mena de lloc paradisíac que ja voldrien per a ells moltes famílies espanyoles.  Anem a pams:

  1.  Diu molt de la independència judicial i de la separació de poders que el ministre d’exteriors ja doni per suposada una resolució judicial tan greu com és la presó i que, fins i tot avanci el centre on anirà a fer cap mig govern legítim nostre.
  2. Lloar la qualitat de la presó i posant els seus nivells de confort per damunt dels de moltes famílies diu molt poc de la qualitat moral i dels serveis socials del govern, per no parlar del mínim respecte que mereix la dignitat de les persones.  Només pensar que algú pugui estar millor en una presó, privat de llibertat que a casa seva, hauria de fer caure la cara de vergonya a qualsevol responsable polític.  Però no és el cas.
  3. La presó tan meravellosa que descriu el ministre és la que, segons informes oficials, més agressions registra cada any.  Potser per això el ministre afirmava que el president podria veure el seu advocat (només faltaria) i que no patiria cap agressió, tot posant la bena abans de la ferida, per si de cas.
  4. Després de tot això, parlar d’estat de dret, d’independència judicial (i ja sabem el terror que produeix la paraula “independència”) i de separació de poders és, a tot estirar, una burla.

Recomano recuperar el vídeo de les declaracions de Dastis.  Si a totes les bajanades a la línia de flotació de la democràcia que deixa anar en pocs segons afegim la cara de foteta que fa mentre les diu, o bé hem de concloure que alguna cosa se li ha posat malament o, si no, que és un autèntic cretí i un cínic indigne del càrrec que ocupa.  Esperem que la justícia justa, que existeix, també vegi la televisió.  De moment, els nostres consellers i el president, tenen setmanes (no hores com va tenir la resta del Govern davant l’Audiència Nacional) per preparar la seva defensa.

nov. 172017
 

Aquest sí que és el remei contra tots els mals:  el delicte d’incitació a l’odi.  Val per a tot i es pot aplicar a qualsevol opinió contrària a la veritat oficial del règim establert.  Tant se val si és una manifestació, uns crits, un acudit, unes declaracions… tot, absolutament tot el que es pugui considerar que qüestiona la manera de fer governamental (de Madrid) pot ser delicte d’incitació a l’odi i pot acabar davant dels tribunals, com ahir mateix sabíem que li ha passat al popular personatge de RAC 1, el senyor Bohigues, interpretat per l’actor Eduard Biosca.

És curiós, per no dir sospitós, que tota la dissidència vingui només de Catalunya.  Titllar-nos públicament de nazis i de criminals, comparar-nos amb terroristes, agredir-nos al carrer i rebre tota mena d’insults i amenaces, però, es veu que és defensa de la Constitució, de l’estat de dret i de la democràcia, igual com en el seu moment ho va ser la recollida de signatures contra els catalans, per exemple, o alguna que altra memorable intervenció monàrquica.

Per cert, curiós estat de dret i democràtic aquest que declara secreta la informació sobre les actuacions policials del primer d’octubre, per exemple, o condemna a feines administratives el responsable policial de la resolució en un temps rècord dels atemptats de les Rambles i de Cambrils, de l’agost.  Tot molt exemplar, i molt definitori.

Mentrestant, el vaixell de Piolin se’n va, però els piolins es queden, repartits entre altres vaixells i hotels.  Tot plegat en una nova invitació a la convivència pacífica de Catalunya a Espanya.  Tinguem memòria.  No oblidem res.  No oblidem que ahir va fer un mes que els jordis són a la presó, no oblidem que tenim mig govern a la presó i mig a l’exili, no oblidem que tenim les institucions ocupades, no oblidem cap detall de tot el que estem vivint i tinguem-ho ben present sempre, a l’hora de votar, a l’hora d’opinar, a l’hora de comprar o en el moment de conformar opinions o judicis de valor sobre qualsevol detall del nostre dia a dia.  No oblidem que som víctimes no culpables.  No oblidem i, per damunt de tot, no perdonem tanta voluntat d’humiliar, tant “a por ellos“, tanta incitació real i impune a l’odi.

nov. 162017
 

Sense cap mena de dubtes, la pitjor tàctica, la més indigna, d’un govern per mantenir el seu domini sobre la societat és generar por, una por indiscriminada, imprevisible, una por que tanca boques, lliga mans i imposa el silenci i la submissió.  I justament això és el que ara mateix està passant a Catalunya per obra i gràcia del govern de Madrid.

Cada cop són més, i en seran moltes més, em temo, les denúncies contra tothom per les raons més extravagants.  El govern espanyol va obrir la veda de la interpretació a mida de les lleis i del codi penal per donar un contingut  que no tenen a delictes com la sedició o la incitació a l’odi.  Si una manifestació pacífica pot ser delicte de sedició, o l’explicació de per què una escola està destrossada un 2 d’octubre, un d’incitació a l’odi, ja tot és possible.  Denúncies i més denúncies.  I ara en vindran més contra alguns dels que van tallar carreteres fa uns dies.  I després, esperem que comenci la campanya electoral, perquè segur que en vindran més.  I a poc a poc, la por a parlar, a actuar, a dissentir, es farà un lloc en la nostra rutina i acceptarem com a normal tanta repressió i tant desig de venjança.

Els mestres, els bombers, els activistes socials, els polítics, els periodistes… tots ells saben de què estem parlant.  Aquest és el concepte de democràcia d’aquells que actualment ens governen des d’un consell de ministres llunyà i amb publicacions al BOE.  I aquest és també el concepte que en tenen aquells que els han donar suport per arribar fins a aquí i potser també aquells que des de l’ambigüitat calculada han estat mirant a una altra banda mentrestant.

Tinguem memòria i tinguem esperança.  Sobretot, no perdem ni una ni l’altra.  Ni els cops, ni les denúncies, ni la usurpació de les institucions, ni la repressió no són ni podran ser mai normals.  No ho oblidem, especialment a l’hora de votar.  I el govern nou que en resulti, que comenci a pensar si es pot restituir la normalitat i guanyar un lloc al món només amb somriures i bonhomia.  Si és possible combatre la bèstia només amb clavells, o si cal començar a fer servir els seus mateixos instruments.

nov. 152017
 

Frustració.  Preparem-nos per a la paraula de moda el proper mes, com a mínim.  Els mitjans i partits estatalistes, els que han usurpat les nostres institucions, ara juguen a parlar de la frustració dels independentismes per l’engany dels nostres representants polítics.  No és mal argument, si mirem els resultats aparents.  Però no és ben bé així.

No crec que hagi hagut engany els darrers anys.  El que sí que penso és que hi ha hagut una interpretació de la realitat feta des de la lògica dels partits, aquella que té com a objectiu últim assolir o conservar el govern.  Quan la realitat l’han escrit dos milions llargs de persones que volen canviar-la, ha hagut una mena de vertigen polític que ha portat a llegir escons i no vots i poder de majoria parlamentària en lloc de poder social.  En qualsevol cas, aquests errors d’interpretació estan més que pagats amb la coherència d’acceptar el risc de presó o d’exili per no renunciar al compromís contret amb la ciutadania.  Dubto que mai tornem a veure un govern tan coherent com aquest.

Ara arriben noves eleccions.  No repetim errors.  Comptem vots, no diputats.  Al cap i a la fi, els diputats són resultat directe dels vots, no a l’inrevés.  Si hi ha prou vots, estudiem una nova estratègia que permeti fer front a un estat que ja ha quedat clar que és brutal, salvatge, i que no té cap mirament ni cap pudor a l’hora d’atacar els ciutadans amb tota la seva contundència policial i judicial.  Si no hi ha prou vots, independentment de la majoria parlamentària que permetin els pactes de govern, definim una nova estratègia a més llarg termini i comencem a plantejar-nos, en qualsevol cas, si no és l’hora de combatre l’estat també als tribunals i al fòrums internacionals, de manera sistemàtica, quan els qui tenen el poder a Espanya o bé han fet de la corrupció pràctica estructural, o bé tenen la hipocresia de negar l’evidència a qualsevol preu, com ara amb la crisi que encara patim, o per afavorir negocis tan bruts com els de Castor.  Només des de posicions de força podrem parlar amb qui ha fet de la força bruta argument electoral, fins i tot.

Ara és l’hora de la intel·ligència de debò, la que ha de permetre dir “no” quan calgui i a qui calgui, perquè la prioritat ha de ser minimitzar els danys i maximitzar els resultats, encara que sigui a poc a poc, però sense passes enrere i sense situacions com la present.  Frustració?  No.  Ràbia i memòria.

nov. 142017
 

Si la normalitat és tornar a les rutines de sempre, no hi ha dubte que estem tornant a la normalitat.  Bé, a una estranyíssima normalitat de balls de sigles i de noms que auguren la batalla electoral.  I com acostuma a passar, no fora estrany que el nom amagués la cosa, que les sigles, coalicions i candidats amaguin els objectius i les estratègies i, encara més, que amaguin o dissimulin el fet que hem perdut les institucions, l’autogovern i les llibertats com fa més de quaranta anys, i encara ningú no gosa dir fins quan.

Ens trobem a les portes d’una campanya electoral atípica i que serà manipulada des de tot arreu per demostrar que no som ningú, que som incapaços d’entendre’ns o, més encara, de governar-nos, i que ja ens està bé tot el que ens passa.  Una campanya en què milions de persones tenen unes esperances determinades, alimentades fins ara des dels partits, per amb uns resultats que coneixem prou.  De moment, les esperances segueixen intactes, però com materialitzar-les, si realment són materialitzables, és la pregunta que ningú respon.  Potser quan tothom s’hagi situat als tacs de sortida ho sabrem, encara que em costa tenir fe.

Molt em temo que, un cop més, les dinàmiques socials i les de la política seguiran camins diferents.  La diferència respecte a altres eleccions és que en aquest cas venim de setmanes de cops, detencions i exilis i no, no ens resignem a fer un salt enrere de quatre dècades en el temps i tornar a la nostàlgica graella de sortida.  No ho mereixem, ni els que s’estan deixant físicament la llibertat pel camí, tampoc.  A veure si per una vegada els noms fan la cosa, perquè ara mateix tot fa una certa olor de desconcert i d’abandonament.  Tant de bo no sigui així.

nov. 132017
 

El vent fa tardor.  El vent obliga a alçar el coll de la jaqueta i a arrupir el cap i el cos a la recerca de protecció i abric.  El vent molesta, però també escampa els núvols i dibuixa un cel clar i net, mentre omple el terra de fulles grogues i vermelles, que ja ham fet la seva missió i que jauen per donar més vida.

Mitjans de novembre, com aquell que diu.  La tardor finalment sembla que s’ha volgut instal.lar entre nosaltres i ens porta dies de vent intens, de vent molest.  Però fora bo no oblidar que, segons diuen, el vent també porta notícies i cal saber escoltar allò que ens està dient.  Vivim temps estranys, nous, insòlits, sense massa referents on aferrar-nos per tenir una mica de certesa i de seguretat.  Aquesta tardor ens està portant de tot;  massa de tot, diria jo.  Potser, ara que el vent senyoreja pels nostres carrers i places i ens tanca a casa, cal escoltar amb cura allò que ens diu, les notícies que ens porta.

Tal vegada, aquest vent intens que ens visita ens parla d’esperança, al capdavall, de més enllà de les nostres parets i finestres tancades.  Potser de temps difícils i de realitats inimaginables, però potser també d’esperança, de branques sòlides i de fulles noves, així que les estacions avancin i anem deixant enrere la languidesa d’una tardor ja del tot instal·lada a casa nostra.  En tot cas, parem l’orella i veja’m que ens està dient, a la seva manera, un vent sempre misteriós i sempre sorprenent.

nov. 122017
 

Ho hi ha dubte que sempre voldríem ser més, poder més, saber més, tenir més… però som com som i amb això hem d’anar fent.  I amb això fem. I no, no estic parlant de riquesa de saviesa ni de poder, estic pensant en la nostra capacitat d’influir, de canviar el futur, d’ajudar els altres, de contribuir a fer un món més agradable per a aquells que tenim més a la vora, més enllà de la sensació de pensar i amoïnar-nos per què ens agradaria poder fer i no fem.

En el fons aquesta sensació a cavall entre la impotència i l’esperança és la que ens ajuda a avançar, a superar-nos cada dia i a saltar del llit pensant que ahir ja ha passat i que avui toca viure, en present, amb totes les nostres capacitats i només amb totes les nostres capacitats.  Ahir mateix, vam ser molts els que vam fer llum, una llum efímera i intensa, als carrers de Barcelona, per aquells que no ens deixen tenir a la vora.  Potser no va servir de res, diran.  Potser tindran raó, fins i tot, però és el que podíem fer, i ho vam fer.

Ben mirat, res de diferent a la nostra vida amb aquells que estimem.  Potser els nostres gestos, les nostres paraules, les nostres actituds serveixen de poc, o de res, però són tot el que tenim, tot el que podem oferir generosament i de cor.  I, al capdavall, això que sembla tan poca cosa, acaba sent molt, acaba sent prou, i tenint sentit.  Potser la clau és donar el que tenim i esperar ben poca cosa, amb la certesa que el nostre poc pot ser-ho tot, i que aquest poc pot poder-ho tot.  No defallim mai per allò que realment volem.

css.php