joanjo

Bloc personal de Joanjo Ardanuy, amb quatre reflexions sobre diferents qüestions més o menys quotidianes i més o menys intranscendents.

febr. 222017
 

Quant temps té un rellotge aturat?  Potser tot el temps del món, perquè el temps passa i ell n’és aliè, fins que algú no li posi una pila nova (anava a dir fins que algú li torni a donar corda, però m’he adonat que això sí que té massa a veure amb el pas del temps) i les busques tornin a agafar el seu ritme habitual, amb la seva cadència monòtona.

No heu tingut mai la sensació de viure en un temps aturat?  No heu sentit mai la sensació que les coses van al seu pas però, alhora, és com si res no es mogués?  No heu sentit mai la desesperant sensació de temps aturat?  Segur que sí, en algun moment i per algun motiu o altre.

Personalment, fa dies que la tinc, aquesta sensació.  Hi ha soroll arreu, molt soroll, massa soroll.  I hi ha moltes mans, massa mans, que estan mirant d’avançar o alentir el rellotge del futur.  Però el rellotge particular, el personal, el del país (trieu) sembla aturat i, de sobte, és com si res no tingués a veure amb ell, com si el temps hagés fet parada i fonda de debò.

Segur que només són sensacions de mitja setmana.  En qualsevol cas, un rellotger expert no faria cap nosa, ara mateix, perquè puguem estar segurs que tot avança al ritme que pertoca, abans que la realitat i el futur no se’ns escapin.



febr. 212017
 

Malament rai quan la mentida s’instal·la amb tota normalitat entre els més alts nivells del poder, i pitjor encara quan l’assumim com a normal i ja no ens sorprèn ni ens molesta.  Poc, o gens, es pot esperar d’un govern i d’un país així.

I aquests dies la mentida institucional s’ha tornat a fer ben present.  Diumenge, Enric Millo, actual delegat del Govern de l’Estat a Catalunya, parlava sense pudor de converses entre els governs espanyol i català, a tots els nivells, tant en públic com en privat.  A les poques hores, dilluns mateix, Xavier García Albiol, màxim dirigent del PP a Catalunya desmentia aquestes converses amb contundència;  i poc més tard, el propi Rajoy parlava de la necessitat de “corregir” aquella anomalia que suposa que determinades ideologies (l’independentisme) estigui al capdavant de les institucions, tot volant qualsevol pont de diàleg amb un govern, el de la Generalitat, que ja fa temps que ignora com a interlocutor.

Davant d’aquest escenari, qui menteix?  Albiol?  Millo?  Rajoy?  El que és clar és que algú no diu la veritat, i n’és perfectament conscient.  Mala peça al teler.  Tan mala peça com les noves mentides que van sortint sobre Alícia Sánchez Camacho i les seves explicacions -que ara sembla que eren totalment falses- en seu parlamentària, sobre l’afer de la Camarga, o les de l’ex-ministre Soria i les seves vacances, que no va pagar, al Carib, també en seu parlamentària i sense cap vergonya.  I molt més que anirà sortint.

Insisteixo.  Quan un govern i el partit que el conforma fan de la mentida norma i estratègia, malament rai.  I en aquest punt ens trobem amb el PP, ens agradi o no.  Tocarà actuar en conseqüència.  O això espero.



febr. 202017
 

Entre moltes altres coses, Internet és una mena de paradís de cites i frases dignes de recordar pronunciades per personatges de tota mena:  escriptors, polítics, actors, artistes…  Un dels efectes més positius, al meu entendre, d’aquests espais destinats a recollir petites píndoles de saber i de lucidesa és que serveixen per acostar el pensament savi al gran públic, una cosa que tot sovint la cultura oficial oblida, tot mantenint ben oberta aquella escletxa que separa la minoria culta de la majoria inculta.  Quin perill, la cultura a l’abast de tothom.

Avui, per començar una nova setmana, em ve de gust recórrer a aquest tipus de pàgines de frases cèlebres.  En aquesta ocasió, escrites, ara fa un segle si fa no fa, per l’escriptor francès André Gide, segurament un grandíssim desconegut per a la major part de la població però que, ni que només sigui durant uns minuts, estic convençut que ens captivarà amb el seu pensament.  Podem començar fent un cop d’ull a aquest enllaç i, si ens quedem amb ganes de més, també és digne de llegir aquest altre.  I si el personatge ens resulta prou atractiu, sempre pode buscar més coses sobre ell a la xarxa o, en tot un excés, si la cosa ja fos molt greu, acostar-nos a alguna de les seves obres.

Comencem la setmana amb ànim i recordant que “les coses més boniques són les que inspira la bogeria i escriu la raó”, o que “hi ha molt pocs monstres que estiguin a l’altura de la por que ens fan”.  Feliç dilluns.



febr. 192017
 

Aixequem els més meravellosos castells a l’aire i, al mateix temps, engendrem els monstres més terribles a dins del nostre cap.  Som així d’estranys, de duals, de contradictoris.  Ens movem entre el bé el mal, el tot i el no res, el yin i el yang, entre la vida i la mort, entre l’eufòria i el desconsol, el blanc i el negre, el dia i la nit… entre qualsevol cosa i la contrària, al capdavall.  Quin estrès, no acabar de trobar mai la fina línia de l’equilibri.

El resultat de tot plegat?  que acostumem a patir.  Patim perquè els castells mai no arriben a ser del tot reals, i encara patim més perquè els monstres d’un futur que mai no serà, però que podem imaginar, ens fan por i ens paralitzen, igual com en els somnis infantils.  I entremig, se’ns passa la vida de debò, la de cada dia, la de la realitat, sense somnis impossibles ni pors absurdes.  Aleshores, si per qualsevol casualitat, gràcies a algú que ens dóna un cop de mà, o potser fins i tot sense cap motiu aparent, aconseguim un petit instant de lucidesa, ens adonem que estem fent el passerell.

Però què hi farem.  El nostre cap acostuma a funcionar així, com si no tingués mai prou de res, ni bo ni dolent.  Avui és diumenge, un bon dia per mirar d’aparcar les cabòries quotidianes i per viure exclusivament el present, sense dracs i sense tresors, només el present, potser poc emocionant, potser poc seductor, però real, ben real.  Avui penso que val la pena recordar la sòbria serenor de la gran Scarlett O’Hara i la seva mai prou reivindicada frase final:  “demà serà un altre dia”, pronunciada amb cansament i amb esperança.

febr. 182017
 

Dones del món, feu-vos les tontes.  Que ningú s’ofengui abans d’hora, però si fins ara sabíem que l’argument aquell de “ho he de consultar al meu home” funcionava amb venedors de tota mena, tant presencials com telefònics, ara sabem que el nou “això ho porta el meu home i jo no en sé res” també funciona, fins i tot davant del jutge.

Quan veus que una dona amb formació de primeríssim nivell, tant com el que se li suposa a la filla d’un rei, pot al·legar ignorància sobre grans moviments de diners i d’influències per part del seu marit (al qual tot sovint acompanyava) i la justícia se la creu, o bé la formació no era la correcta, o bé la justícia no és la correcta, o bé l’advocat defensor és un geni.  Que cadascú esculli l’opció (o opcions) que és li agradi.

I mentre això passa, les dones que treballen, les que sí que són responsables de les seves vides i de les seves carreres professionals, les que sí que saben què es porten entre mans, segueixen cobrant una quarta part menys que els homes per la mateixa feina.

Dones del món, feu-vos les tontes.  Que us mantingui un mascle alfa, no vulgueu saber res de la seva vida ni dels seus negocis, manteniu-vos a caseta calladetes i formals i viureu tranquil·les i sempre sereu innocents davant dels tribunals, que això és Espanya.  I Catalunya.

febr. 172017
 

Preocupació a les altes instàncies europees per veure com regular la invasió de robots que ja ha començat i que està cridada a fer-se omnipresent a les nostres vides.  Intent lloable d’avançar-se a una realitat que, com sempre passa, anirà molt per davant dels legisladors, sempre lents.

Fa temps que miro d’imaginar, en un exercici de ficció absoluta, quines seran les ideologies, les grans tendències del pensament que orientin una mica aquest estrany i fins ara caòtic segle XXI.  I ja fa temps, també, que em volta la idea de si tot plegat no vindrà directament derivat de la tecnologia.  Ara com ara, és la tecnologia justament qui està canviant la nostra manera de viure, de relacionar-nos i, ens agradi o no, fent-nos molt més transparents del que mai no havíem estat fins ara.  En paral·lel, unes noves màquines, ells robots, sembla que han d’envair espais vitals, laborals, afectius inclús, fins ara reservats als humans, la qual cosa ha de comportar canvis i unes noves relacions socials ja no només amb altres persones o amb mascotes, com estem acostumats.  Per tant, totes aquestes transformacions no haurien de dur aparellades noves maneres de pensar, de veure el món i d’analitzar la realitat?  Em costa imaginar que no.

De moment, els legisladors miren de crear un marc legal suposadament nou, però amb això no n’hi haurà prou.  Quant trigaran a aparèixer pensadors de tota mena que ens presentin nous marcs mentals, o fins i tot  polítics, adaptats als nous temps i a la nova realitat?  Potser ja han començat a sorgir des dels racons més discrets de les grans empreses tecnològiques i ens estan fent arribar es seus missatges a través dels estris i espais que han aparegut les darreres dècades i que ja ens són imprescindibles.  Ara, els robots, cada cop més sofisticats i ben aviat companys inseparables nostres en qualsevol activitat, d’una manera que encara tot just podem intuir.  El futur és ben bé a la cantonada.  Preparem-nos per pair grans canvis en la nostra manera de viure i de pensar.

febr. 162017
 

Es poden arribar a gastar, les paraules?  Sí, ja sé que no, que per molt que repetim una paraula no acabarà desapareixent ni dels diccionaris ni de la nostra memòria.  Però pot ser que a força de repetir-la, acabi perdent el seu significat?

Des de fa temps, i cada cop amb més intensitat, veiem com aquesta dreta espanyola, hereva del franquisme (una dictadura feixista encara no condemnada, no ho perdem mai de vista, per si de cas), utilitza termes com “nazi” o “feixista” per referir-se als independentistes catalans.  Aquests mots tan contundents i amb tantes implicacions històriques, han anat substituint lentament però de manera implacable altres com ara “radicals” o “separatistes”, que ja gairebé no resulten ni ofensius.  I el procés de substitució no em sembla pas una anècdota.

No tinc clar si realment es tracta d’identificar els catalans amb aquells que van executar exterminis en massa, cosa bastant inconsistent vista la realitat catalana -per més que vulguin dir- o si del que es tracta és de banalitzar el nazisme i el feixisme perquè, un cop polits i nets de part de la seva càrrega negativa, que passarà a l’independentisme, puguin tornar a ser utilitzats i fins i tot defensats, o si més no els seus continguts ideològics de sempre, com a garants d’una nova realitat política.  Insisteixo que cal no perdre mai de vista d’on venen aquells que fan servir aquests mots amb tanta alegria.

També pot ser que les dues possibilitats siguin certes.  Matar dos ocells d’un sol tret sempre va bé.

febr. 152017
 

Necessitem contacte humà.  Aquesta obvietat, al pas que anem, ben bé podria acabar esdevenint un autèntic crit revolucionari en la societat digital.  I és que no hi ha like ni emoticona que es pugui comprar a l’allau de sensacions que provoca el contacte físic, la carícia, el bes, l’abraçada…

Avui he recuperat un article que vaig llegir fa un temps que comenta les virtuts d’una abraçada quan més falta ens fa.  No sé si hi és més o menys important l’alliberament d’oxitocina, o el simple contacte físic, o el fet de compartir aquell espai íntim i personal habitualment invulnerable que ens envolta, però una abraçada, sense cap mena de dubtes, té uns efectes enormement beneficiosos, quan arriba en el moment just.

Us deixo aquest article perquè li feu un cop d’ull i, de passada, perquè tornem a ser, per uns minuts encara que només sigui, nens que es deixen atreure pel gran crit de guerra (més aviat de pau i amor) dels teletubbies:  “una abraçada!”.

febr. 142017
 

Això és un no parar.  Cada dia ens reserva una nova sorpresa en forma de nou cas de corrupció a Espanya.  Ahir vam saber que qui està sent investigat per no fer la seva feina com caldria, en el cas de la sortida a borsa de Bankia, és l’ex-governador del Banco de España, Miguel Angel Fernández Ordóñez, ni més ni menys que el famós MAFO, buc insígnia de tota una colla d’economistes, alguns dels quals sembla que no van acabar de complir com d’ells calia esperar.

I parlant d’esperar, què podem esperar d’un país on tota la seva elit dirigent té els peus de fang.  Començant per un ex-vicepresident econòmic i acabant pel governador del gran banc central i, dit sigui de passada, supervisor de tot el sistema econòmic del país.  Quan les ombres planen a aquests nivells, comença a no quedar cap marge a la comprensió, i es fa grossa la idea que la famosa crisi econòmica, entre altres coses, va ser un autèntic berenar de negres en què quatre privilegiat es van fer l’arròs a compte de la resta de ciutadans.  No oblidem que allò que no va supervisar l’amic MAFO, és a dir la sortida a borsa de Bankia, ha esdevingut un rescat econòmic i un deute enorme que es pagaran amb diners públics.

Qui serà el pròxim?  Misteri.  Però la cosa pinta tan malament que a hores d’ara tot és possible.  De moment, ja sabem qui donarà la tanda al següent.

febr. 132017
 

Tal dia com ahir, però fa una pila d’anys (concretament el 1804), va morir Immanuel Kant, un dels filòsofs més influents en el pensament posterior.  Sempre és bo recuperar la filosofia, la mania de pensar i de reflexionar sobre tot una mica, sobre l’existència mateixa i sobre el per què de les coses.

Kant, de fet, és un pensador complex, profund, a cavall entre disciplines del coneixement tan diverses com la teologia, la lògica, les matemàtiques o la física.  Al capdavall, però, va acabar deixant-nos tres preguntes que encara avui val la pena plantejar-nos de tant en tant:  “què puc saber?”, “què he de fer?” i “què puc esperar?”.  Tota una reflexió sobre la vida mateixa que es resumeix en la gran pregunta:  “què és l’ésser humà?”.

Repesquem Kant d’una manera més fàcil de pair, a través d’algunes cites seves, que podem trobar en aquest enllaç.  Entre elles, jo en destacaria una: “veiem les coses no com són, sinó com som nosaltres”.  Bon punt de partida per començar la setmana.

css.php