joanjo

Bloc personal de Joanjo Ardanuy, amb quatre reflexions sobre diferents qüestions més o menys quotidianes i més o menys intranscendents.

Abr 262019
 

Què val, una vida?  Respondre aquesta pregunta segurament no és fàcil i, fins i tot, variarà segons el país des d’on es respongui.  Ja sabem que hi ha llocs del món on una vida no val res, i llocs on se li pot posar preu, com a qualsevol article de consum.  Així doncs, potser caldrà concretar-la una mica més:  què val, una vida, a Espanya?  La resposta, ara mateix, potser ens la pot donar Sandro Rosell, o qualsevol dels presos preventius anònims que un bon dia són absolts dels delictes que se’ls havien imputat i que finalment queden en un no res, llevat dels mesos de presó que han hagut de suportar, en compliment d’una condemna avançada, injusta i, de fet, legalment inexistent, perquè si no hi ha delicte, no pot haver-hi condemna, no?

Sembla que la cosa va en uns seixanta o setanta euros per dia de presó.  Ni recordo l’import exacte que vaig sentir ahir, de passada, ni tinc gens d’interès a buscar-lo, perquè tant li fa.  Sigui quin sigui l’import de la indemnització que marqui la llei, estem parlant del preu de la vida, perquè, no ens enganyem, la presó és la no vida, és la negació de la llibertat.  No tot és respirar o deixar de fer-ho, no ho oblidem.

Ara ja sabem que aquesta justícia injusta que tants espais de l’actualitat ocupa darrerament, ni s’immuta si ha decretat una mesura cruel i innecessària com la presó provisional -gairebé dos anys en el cas que comento- per a res.  Quatre quartos d’indemnització, en el millor dels casos, i aquí no ha passat res.  Bé, no li ha passat res a la persona que la va decretar, la presó.  Només faltaria.  Si parlem del que ha estat tancat, sí que han passat coses, i moltes.

Costa molt creure en un estat de dret davant de situacions com aquesta, francament.  I encara costa més admetre que la vida, l’existència de qualsevol de nosaltres, per a un jutge, té un valor monetari, un preu ridícul i inhumà, tan inhumà com la privació de llibertat sense motiu.  O potser per un encegament polític?  A veure si serà que allò del Concert de la Llibertat, de la Via Catalana pel Camp Nou i la samarreta amb la senyera hi tindran alguna cosa a veure?

Abr 252019
 

Ja és ben veritat que les llengües són entitats vives que van evolucionant al llarg del temps i adaptant-se a les noves realitats, a través, entre altres mecanismes, de la transformació del significat de les paraules. Un bon exemple el tenim en allò que hauríem d’entendre, però que realment entenem, per termes com ara “debat”.

En tres dies, en portem tres, de debats televisats. I si algú esperava alguna mena de debat, en el sentit clàssic de la paraula, es va quedar amb les ganes, perquè el que ens van oferir aquells que aspiren a dirigir el nostre futur polític, d’una manera o altra, en realitat, només va ser una grollera adaptació d’alguna mena de talent show esperpèntic on s’anaven succeint, quan no directament sobreposant, un seguit de monòlegs apresos de memòria que calia deixar anar, tant si venien a tomb com si no, per a desesperació per impotència dels moderadors de la cosa.

Si hem de fer cas del que hem vist aquests dies, el debat polític, la capacitat de dialogar i confrontar idees, ja és història. I gairebé goso dir que també ho és la capacitat de fer política. Els arguments han deixat pas als insults i a la repetició mecànica de frases breus, de titulars si voleu, molt em temo que de manera definitiva. El més greu del cas? Que aquesta pràctica que ja s’anava forjant des de fa anys a l’interior de la península, finalment s’ha instal·lat al nord-est, també. L’oasi català, si hem de fer cas del lamentable espectacle d’ahir mateix, ha passat a ser la barra de bar catalana.

Doncs això, que les paraules haurien d’evolucionar, i que, pel que fa a “debat”, faria bé l’Institut d’Estudis Catalans d’anar-hi buscant una nova accepció, més tavernària, que reculli millor el que passa en aquesta mena d’espectacles televisius.

Abr 242019
 

Ja en tenim un altre al sac.  Ha passat Sant Jordi, un any més i, com sempre, ho ha fet carregat de roses i de llibres, i enguany també de pluja.  Ves què hi farem. En qualsevol cas, ahir vam tornar a retre homenatge a l’amor i al plaer de la lectura.  O, si més no, aquesta era la idea.

Sigui com sigui, però, Sant Jordi també és una mena de fira de les vanitats d’allò que un determinat conseller de Cultura va fer seu i va popularitzar:  el concepte d’indústria cultural.  Ahir, si hem de fer cas a la informació dels mitjans, va ser el dia dels escriptors, com a publicitat viva de les obres, i de les vendes. La informació de capçalera als informatius del vespre era el rànquing d’obres més venudes;  de les que, al capdavall, van deixar més diners a les llibreries, les editorials i els autors.  Dit de manera potser simplista, però clara, a la indústria cultural.

Que ningú vulgui veure a les meves paraules una crítica contra tota aquesta indústria, absolutament imprescindible,  que, entenc jo, ha de servir per divulgar i fer accessible al màxim de gent la cultura, ja siguin llibres, com en el cas que ens ocupa, arts plàstiques, música, o qualsevol altra manifestació del talent creador.  La crítica, en tot cas, va cap a la prioritat de tot plegat.  Si fem cas del que ens va arribar ahir, la prioritat era produir i vendre (el que fa la indústria en l’accepció més pragmàtica i més capitalista del terme), deixant en segon o tercer terme (i potser encara peco d’optimista), l’autèntica promoció de la lectura i, finalment, la millora del nivell cultural de la nostra societat.

Però així són les coses.  Allò de les indústries culturals d’aquell conseller dit d’esquerres (de propina) encara és la nau insígnia de la política cultural pública del país.  I així ens va -no ens enganyem-,  promocionant, massa sovint, la mediocritat, per fer créixer les xifres de producció i venda de literatura.  Ahir, determinats cercles d’escriptors, que es feien ben visibles al carrer, em feien més angúnia que goig, no mentiré.  Però és el que hi ha, i molt em temo que per molts anys, perquè és més que evident que la cultura, la política cultural (que no la indústria cultural) interessa ben poc, per no dir gens, als nostres governants.  Serà que encara no mou prou diners (ni un 1% dels pressupostos, i això resulta poc atractiu).

Algú sap quins són els majoristes de roses que més van vendre ahir?  O quines varietats (no colors, perquè això seria tant com valorar un llibre per la coberta) van ser les més venudes?  O quins vivers són els que van assolir  major volum de producció?  I mira que de roses, ahir,  n’hi havia per tot arreu, per donar i per vendre.  Doncs aquesta és la diferència, avui, a casa nostra, entre les roses i els llibres.

Abr 232019
 

Dimarts de mandra. No ho negaré, després d’uns dies diferents, tornem a la rutina, a la feina nostra de cada dia, al ritme del rellotge i els seus horaris implacables; i això fa mandra. Mandra i una certa emoció alhora, perquè, en el fons, necessitem la rutina, necessitem aquest ordre que marca el compàs del nostre dia a dia i que ens ajuda a anar fent sense que ens arribem a perdre gaire.

Així doncs, encarem aquest dimarts amb regust de dilluns mirant d’espolsar-nos com bonament puguem la mandra, la nevera plena de restes d’uns dies ben diferents, i els records encara frescos de tantes coses i de tants moments, de tanta pura vida, al capdavall. Anem tornant als dies endreçats i més o menys previsibles, i encarem una setmana escapçada amb el convenciment que tot està bé, tot a lloc, i que no cal que cada dia sigui festa de guardar.

Encetem la setmana, després d’un festiu especial i sempre esperat, i ho fem per la porta gran, amb una diada que farà fora la bèstia de la mandra ben rapidament, perquè avui és Sant Jordi, festa grossa i dia feiner alhora, tot dependrà de com el vulguem prendre. Sigui com sigui, un dia per recordar que ens calen molts més llibres i moltes més roses, i menys dracs.

Abr 222019
 

Si alguna cosa tenim els catalans, és la capacitat per trobar algun pretext gastronòmic vinculat a alguna festivitat que assegui a taula parents i amics. Ben mirat, potser no som tan avorrits com sembla, al capdavall, ni que sigui en petit comitè. Un dels grans exemples d’això que plantejo el tenim avui, el Dia de la Mona.

La diada d’avui, la podríem qualificar de ben completa. Té de tot: un menjar propi, un anar i venir entre casa i casa de mones i figures de xocolata, un dinar, poc o molt, multitudinari, la tradició de parar taula a l’aire lliure, si el temps ho permet, i allò de fer més festa, encara, per les noves incorporacions, i de trobar sempre aquell moment de fer memòria dels absents.

Així doncs, tot a punt, diguin el que diguin la pluja i el vent. Farem festa, un cop més i com sempre, seguint la tradició i perquè ens agrada, i d’aquesta manera tancarem uns dies mig festius, o festius del tot, abans no arribi demà i el seu retorn a la rutina. Això sí, enguany amorosida per una altra diada gran: Sant Jordi. Però això serà demà, i demà serà un altre dia. Avui Mona, amb els seus inseparables pollets.

Abr 212019
 

Què se n’ha fet, de la tendresa? Què se n’ha fet, ara que vivim en un món competitiu fins a la crueltat, on l’únic que sembla importar és la victòria sobre els altres o la pura satisfacció personal i immediata.

Potser aniria sent hora de retrobar el plaer de fer a canvi de res, de donar sense esperar, de valorar tot el que ens aporta i tot el que ens reconforta la mera gratuïtat. Provem de recuperar les sensacions més simples, els sentiments més purs, més primaris, fins i tot, i tal vegada tornarem a entendre que la vida, sense més, sense exigències, s’obre camí enmig de la voràgine quotidiana i ens aporta la pau i la serenor que teníem mig oblidada entre munts de càlculs i de projectes, sempre tan sòlids que ens desdibuixen la fragilitat d’allò que realment importa i té valor.

Avui és Diumenge de Resurrecció, per als cristians. Bon moment per donar prioritat a una nova vida més simple, més plena de sensacions, més bàsica i, al capdavall, més agradable. Recuperem el plaer d’abraçar perquè sí, d’estimar sense contrapartides, i deixem-nos seduir, sense miraments i sense mesura, pel suau encant de la pura tendresa, com la d’uns ulls menuts que ens miren sense acabar de veure’ns, encara.

Abr 202019
 

El mateix dia que començava aquesta campanya electoral, la primera de la temporada, ja va haver-hi qui va escriure que se li estava fent llarga. No m’estranya, perquè, de fet, ja fa mesos que dura, igual com les involucions de la Junta Electoral, dit sigui de passada.

En el meu cas, per sort, aquest cop m’agafa amb altra feina i altres coses en què pensar, i no parlo de la Setmana Santa, la qual cosa facilita que pugui passar olímpicament de les bajanades que des de tot arreu em van arribar, vulgui o no, malgrat la meva destacable indiferència.

Avui que és Dissabte Sant, dia de vetlla per als cristians, no podríem demanar, si més no als partits que comparteixen confessió religiosa, que també vetllin armes, o arguments, o pancartes, o el que sigui, i que callin una estona, si més no per allò del respecte a les tradicions que tant diuen defensar?

Molt em temo que la meva proposta no té cap recorregut, i que aquest cap de setmana, i tota la setmana que ve, tot seguirà igual, amb un excés de soroll que constata amb el silenci religiós d’un dia com avui. Tot sigui per la victòria final i per la resurrecció d’aquells que algú donava per mots, però que estan ben vius, no?

Abr 192019
 

Divendres Sant. Un dels punts neuràlgics de la Setmana Santa cristiana. Dia que recorda la mort de Crist. Dia de dol, de silenci i de recolliment que comença amb un viacrucis a punta de dia i que es va omplint d’actes de tota mena, tant a l’interior de les esglésies com a l’exterior, en forma de processons silencioses.

Si fem una mica de memòria, també és el dia en què les emissores de ràdio i els canals de televisió només emetien música dita sacra o militar (mai no he entès, per cert, què tenen a veure un rèquiem amb “el novio de la muerte“, però es veu que alguna cosa tenen en comú). Dia en què, fins no fa tant, s’interrompia qualsevol feina, inclús la tan quotidiana d’escombrar. I no parlem del cinema o de qualsevol altre espectacle públic. Paràlisi d’una societat consternada per una mort. I això per no parlar de la prohibició de menjar carn, ja sigui pel record de la del crucificat, ja sigui per evitar qualsevol vessament de sang aquest dia; això sí, sempre que no es disposés, prèvia compra, de la butlla corresponent.

Avui que, campanya electoral a banda, si seguim la tradició, és dia de no fotre ni brot, per allò del recolliment i el respecte, pot ser un bon dia per recordar tot el que no fa tant era habitual i que, per poc que badem, i estem badant moltíssim, tornarem a viure d’aquí a quatre dies. Només cal fer un tomb per les cadenes de televisió -que es veu que ja no tanquen ni programen només música- per veure que l’ocupació de la graella per part de tota mena d’oficis religiosos, amb militars o sense i amb himne d’Espanya o sense, és un fet inqüestionable.

Efectivament, hi ha tradicions que no es perden. Que Déu ens agafi confessats.

Abr 182019
 

No hi ha com haver estat a un lloc i haver viscut en directe determinats fets per poder valorar, en la seva justa mesura, la dimensió que poden arribar a adquirir la mentida i l’afany de revenja. Després d’unes quantes setmanes seguint més o menys el judici aquest de Suprem, ha arribat el moment d’haver d’escoltar les declaracions sobre els fets del primer d’octubre d’uns quants centres de Lleida.

Resulta que aquell dia jo hi era, en un dels centres de votació que ahir van desfilar davant del tribunal, i també resulta que el que van afirmar els policies que ahir mateix van prestar declaració era, fonamentalment, per no dir absolutament, mentida. Així, ras i curt i sense matisos: mentida. I ho puc afirmar amb aquesta contundència, perquè els vaig veure en acció, en directe. I sí, van pegar, i sí, van treure les porres sense miraments. I la massa de policies era més gran que la de ciutadans. I no, la gent realment gran, no hi era, quan ells van començar a actuar, perquè en veure arribar la policia van marxar del recinte, com els nens. I sí, hi havia un tractor aparcat davant del centre, com hi havia cotxes aparcats, en una zona destinada a aquesta finalitat. Veure-hi alguna cosa més és fantasiejar i mentir.

Dit això, també puc afirmar amb total rotunditat que la busca de les urnes i paperetes va passar pel saqueig de les aules. I dic saqueig perquè rebentar un ordinador, sense cap mena de dubtes, devia ser la manera de trobar-hi a dins una urna, per exemple. Quan va marxar la turba policial, vaig fer un petit tomb per l’interior del centre i la pregunta que em va venir al cap va ser com explicarien els professors als seus alumnes què havia passat, a la vista de tanta porta, armari i equips destrossats.

Ahir, els policies van mentir davant del tribunal. Potser és el desesperat intent de netejar una actuació tan innecessària com inútil, perquè, d’aquell centre en concret, no es van endur res. Ni urnes, ni paperetes, ni res de res. Van marxar amb la cua entre les cames i entre càntics festius de comiat, perquè nosaltres vam guanyar i ells, malgrat la seva brutalitat, van perdre. I tots ho sabíem. Per això, perquè en són ben conscients de com va anar tot, ja només els queda la mentida per dissimular la indignitat i la vergonya.

Abr 172019
 

Per on passa, aquella fina línia que separa el que dicta la voluntat i el que marca la consciència? Per què no van sempre de la mà el que volem i el que és el millor? Per culpa d’aquesta distància, cruel i insalvable, acabem prenent decisions i actuant d’acord amb el que ordena la raó freda, ni que sigui en contra d’allò que ens agradaria, o que havíem imaginat.

No estic parlant de la tradicional dialèctica entre el seny i la rauxa, ni entre el desig i la realitat. Em refereixo a allò molt més subtil, i sovint més dolorós, que ens fa renunciar al que volem perquè som plenament conscients que hi ha una opció millor, però que, malgrat tot, mai no serà la nostra, per molt que l’acceptem i l’executem a plena consciència i amb absolut convenciment.

Decidir sempre és complicat, i actuar encara més. I si ho fem seguint la raó i els seus arguments i no la nostra voluntat, encara que estem plenament convençuts que fem el millor en cada cas, per què ens queda sempre aquest regust amarg d’absència?

css.php