joanjo

Bloc personal de Joanjo Ardanuy, amb quatre reflexions sobre diferents qüestions més o menys quotidianes i més o menys intranscendents.

oct. 162018
 

Pensem per uns moments què ha passat a les nostres vides, a les nostres llars, a la nostra família, a la feina, amb els amics… aquest darrer any.  Pensem-hi un moment i potser veurem que una pila de coses, agradables o infaustes, però en qualsevol cas, una pila.

Fet aquest petit exercici de memòria, ara imaginem com hauria estat aquest darrer any si no hagués passat res, si cada dia hagués esta com l’anterior i com el següent, si no haguéssim pogut decidir res, si tots els minuts de cada jornada haguessin estat pautats, ordenats, imposats amb rigidesa i sense cap espai per al lliure albir.  Imaginem com hauria estat aquest darrer any si totes les nostres rutines quotidianes haguessin saltat pels aires, igual com el contacte amb els amics, fills, parelles… I més encara, si no haguéssim pogut sortir d’un espai limitat, tant físicament com mentalment.

I després d’aquest exercici d’imaginació i de ficció, provem d’imaginar com han hagut de ser aquests darrers dotze mesos per a Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, dos homes bons que van dirigir dues entitats cíviques, com hauríem pogut fer qualsevol de nosaltres, carregat de bones intencions, i que d’avui a demà s’han vist acusats de delictes gravíssims i empresonats com els criminals que no són.

Avui és obligat recordar que fa un any que dues persones nobles són a la presó per res, per venjança, per odi.  Avui, per més que ho intento, no puc ni remotament imaginar l’infern que alguns individus sense pietat ni un bri d’humanitat han fet de les seves vides, aquest darrer any, i molt em temo que molts mesos encara, que estan per venir.  Potser no podem fer gran cosa més, però la memòria també pot ser un arma poderosa, si serveix per no oblidar res ni ningú, i menys aquells que pateixen la injustícia d’un sistema injust i cruel.  Potser tot plegat només són paraules, però són tot el que tenim.

oct. 152018
 

Són aquí, i molt em temo que per molt temps.  Parlo dels partits feixistes, o d’ideologia anàloga, que a poc a poc estan tornant a Europa amb més o menys força segons el país, però amb una presència clara que els va fent cada cop més imprescindibles.  I parlo d’Europa per no parlar d’altres continents on també avancen i van tocant poder.

Pel que fa a Catalunya, la bona notícia és que no tenim formacions ultranacionalistes pròpies, però la dolenta és que hi són ben presents, importades del franquisme espanyol, cada cop més evident.  La pregunta, en qualsevol cas, hauria de ser què he passat perquè fins i tot els principis democràtics més bàsics, els avenços socials i el respecte als drets humans estiguin patint un retrocés tan salvatge com els que propicien partits com el PP, cada cop més ultra, amb un Casado que ja fa temps que ha avançat Aznar per la dreta, o amb un Ciutadans, que per poder justificar un mínim de gruix ideològic va copiar l’ideari de Falange, o amb un VOX, clarament colpista (o anticonstitucionalista, antiautonomista i anti tot el que soni a no franquista, si voleu).  La resposta, com gairebé sempre, és complexa.  Potser la desfeta conceptual del socialisme (i de qualsevol altra doctrina política fins ara habitual) hi té molt a veure;  la pròpia claredat dels discursos més radicals, on tot és blanc o negre, bo o dolent, sense matisos;  o també la connivència de forces aparentment llunyanes, però més que properes en determinats principis bàsics (unitat d’Espanya, 155, Constitució, monarquia…) hi han anat influint de manera decisiva a arribar allà on ara ens trobem.

Sigui com sigui, són aquí, i no de pas.  Ens haurem d’anar acostumant a una societat cada cop més xenòfoba, més intransigent, més masclista i més poc democràtica, embolicada en valors absoluts, sagrats i inqüestionables, com ara allò de la unitat d’Espanya i la sacralització dels seu símbols, i cada cop més injusta, a nivell social.  Ens haurem d’anar acostumant a una societat on un salari mínim de 900 € es veu que pot fer trontollar les arques de l’estat, i on la precarietat laboral es vendrà com a senyal de bona salut econòmica, mentre es reprimeixen qualsevol pensament no ortodox i qualsevol expressió de dissidència.

Cap alternativa a la vista, no ens enganyem.  Ni aquí, ni enlloc.  Un cop més, els grans problemes, els més complexos, sembla que acabaran tenint respostes ben simples:  o amb mi o contra mi, retorn als valors eterns, i cop de barró a qui no cregui.  Quin gran fracàs col·lectiu.  I quina realitat més dura.

oct. 142018
 

Ja és ben cert que la seguretat total no existeix.  Vivim en el nostre món particular, senzill o complex, però amb la íntima certesa que és segur i que ens proporciona un determinat nivell d’estabilitat.  Però no sempre és així, i sabem de sobres que, quan menys ho esperem, qualsevol circumstància fa trontollar tota aquesta anhelada seguretat.

I quan tot trontolla, si no volem caure, cal agafar-se fort, amb ungles i dents, a allò que encara és sòlid i segur, perquè fins i tot enmig del caos més absolut, sempre hi ha aquella barra, aquella tanca, aquella mà amiga a la qual aferrar-se per mantenir-se dempeus mentre la tempesta passa i torna la calma.

Passen coses.  Sempre passen coses.  Però el secret per tirar endavant sempre és el mateix:  davant de qualsevol dificultat, destriar allò que és temporal, i per tant transitori, i abraçar-se amb força a allò que sempre hi és i que sempre tenim a l’abast.  Amb aquesta petita o gran seguretat, de ben segur, tenim prou per superar les turbulències i per no defallir davant de cap contratemps.  Tot és saber valorar la realitat en la seva justa dimensió i actuar en conseqüència, sabedors que mai no estem sols davant de res.

oct. 132018
 

Malament rai quan vols celebrar alguna cosa i necessites trobar algú que la pagui.  Això és exactament el que li ha passat a l’Estat Espanyol amb la festa d’ahir, allò de la hispanitat, i les seves ambaixades arreu del món.  Es veu que ja no hi ha diners per a festes i els ambaixadors s’han hagut de buscar la vida per trobar pagadors entre empreses de tota mena.  Bé, de tota mena no, perquè, al cap i a la fi, han estat si fa no fa les de sempre:  energètiques, bancs, tecnològiques, hostaleres… les que han pagat un pastís que, de ben segur, els farà molt profit, més d’hora que tard.

Imagineu la Diada esponsoritzada, qual samarreta de futbol?  Doncs justament això és el que va passar ahir a una setantena d’ambaixades d’arreu del món, mentre la cabra de la legió (per cert, si no vaig errat, de nom “Palito“, qui sap si en homenatge al monarca “uve palito“) es passejava per la vila i cort.  Per cert, la Lliga de Futbol Professional va ser un dels principals mecenes de la cosa.  Podeu llegir més detalls en aquest article de fa dos dies, publicat a Nació Digital.  Paga la pena.

No sé quin serà el pròxim pas.  Potser algun patrocinador per al Congrès dels Diputats?  Potser una UTE, amb societats de diferents comunitats per pagar les despeses del Senat?  O, directament, els ministeris amb el logo d’alguna d’aquestes portes giratòries, sempre tan disposades a col·laborar, estampats a les carteres i els cotxes oficials dels seus titulars?

Sempre fan angúnia determinades companyies.  I més quan són les empreses de sempre, amb el govern de torn.  Marca Espanya?

oct. 122018
 

Ara de debò.  El poder torna imbècil a la gent, o és que cal ser imbècil per arribar a determinats llocs de poder?  Dit així, pot sonar massa contundent, però és que ja n’hi ha un tip d’aguantar segons quines coses, segons quins discursos, i segons quines negacions de l’evidència.

Repassar la llista de tots els moments en què ministres, alcaldes, consellers, presidents de tota mena… han quedat en evidència intentant negar allò que tothom sap seria una feina tan immensa com inútil.  Per tant, no cal.  Cadascú que faci una mica de memòria i veurà com aquest joc dels disbarats té molt i molt recorregut.  De tota manera, no m’estaré de comentar la darrera bajanada d’una ministra del Govern d’Espanya;  ni més ni menys, en aquesta ocasió, que la de Presidència, Relacions amb les Corts i Igualtat, Carmen Calvo, que, sense cap mena de pudor, deixa anar en una entrevista radiofònica que a Escòcia no hi va haver cap referèndum d’independència pactat i que aquesta qüestió se li va anar de les mans al primer ministre britànic, David Cameron.

Amb declaracions com aquestes, i tantes d’altres que podríem recordar, la pregunta que em ve al cap és en quin món viu, aquesta gent.  De debò que la seva cort de membres del gabinet i d’assessors aconsellen dir coses com aquestes?  O serà que el poder, realment, trastoca?  Sigui com sigui, negar el que tothom sap denota molt poca intel·ligència, detall gens menor en algú que ostenta tant de poder.

Però bé, segur que les seves declaracions es van malinterpretar, es van treure de context, no es van entendre, es van manipular… tot un altre clàssic.  El problema és que avui tot queda enregistrat i tot es pot recuperar, amb la qual cosa, pretendre que es pot tornar a negar l’evidència només suposa una nova mostra d’estupidesa.  I això és el que hi ha, gairebé a tot arreu on hi ha poder.  I és que no, que no es pot dir qualsevol cosa pensant que tot cola i que tothom combregarà amb rodes de molí.

oct. 112018
 

Un estudi recent conclou que una gran part dels professors catalans tenen por a tractar temes d’actualitat a les aules.  No parlaré de percentatges, tot i que són altíssims, ni del nombre de pares que no volen que determinades qüestions es puguin comentar a escoles i instituts.  I no parlaré de percentatges, perquè més enllà de les dades, el que trobo terrible és que la por a parlar, a debatre, s’hagi instal·lat d’una manera clara i evident en l’activitat diària dels centres educatius, dels nens i joves, i de les famílies.

No sé si hi ha fractura, a la nostra societat.  No sé si n’hi ha més que fa un any, o deu, o vint, perquè cap societat mai no ha estat una bassa d’oli i els enfrontaments de tota mena són una constant històrica, igual que ho són els aldarulls al carrer per qualsevol motiu.  Qui no recorda el vandalisme durant la celebració d’alguns títols futbolístics, posem per cas?  Sigui com sigui, avui tot s’ha magnificat, i tot s’ha convertit en delicte  en objecte de denúncia i persecució.  I així es genera la por, la de les aules, la dels diputats, la dels treballadors públics, la dels cantants o la dels pallassos.  La por social.

El meu dubte és com n’hem de dir d’aquesta por?  Quina paraula, o quina expressió, pot definir el terror transversal en una societat que, des de totes les institucions de l’estat es vol una societat “de pau i ciència”, d’aquella pau i ciència franquista tan enyorada per alguns, pel que es veu.  Que cadascú hi posi la paraula que vulgui per definir la situació anímica i emocional de la nostra societat com a conjunt.  Jo tinc la meva idea particular, que deriva dels conceptes d’estat i de terror.  Que cadascú en digui la seva, però, sobretot, que els professors -i tota la resta- puguin fer la seva feina amb llibertat i sense por, perquè ens hi juguem el futur.  I ben segur que no volem que aquests temps que vivim deixin aquesta herència.  Bé, alguns segur que sí, per allò de la pau (vigilada) i la ciència (inculta) d’infausta memòria.

oct. 102018
 

Doncs no, ja no hi ha majoria independentista al Parlament.  Finalment, una barreja de tacticisme partidista, orgull i defensa  a ultrança de la dignitat institucional han palesat que la cambra dels nostres representants ja no pot ni reprovar el discurs del Rei d’Espanya d’ara fa poc més d’un any, ni proclamar solemnement que tenim dret a ser un estat independent.  Fins aquí hem arribat, i en aquest punt ens trobem.

El 155 ha deixat pas a un Parlament gens operatiu (cada dia em costa més pensar el sou que paguem als seus membres per la feina que fan) i a un Govern ben poc eficaç.  Si d’això es tractava, hem d’admetre la victòria contundent d’aquells que el van impulsar, defensar i aplicar, el 155.

Però a banda dels mals que ens venen de fora, tinc la sensació que la voladura controlada del procés va esclatant amb precisió.  Si mai heu vist l’esquema d’una voladura, hi ha un bon nombre de petites càrregues explosives, distribuïdes amb cura per tot l’espai a destruir, que van esclatant en una seqüència aparentment desordenada, però terriblement efectiva, que ho acaba fent saltar tot pels aires.  La paràlisi institucional, la manca de propostes, l’absència de lideratges, una regeneració que ni arriba ni s’albira, i els cants de sirena de les ampliacions de la base, a partir de ressuscitar antics tripartits, o nous pactes encara difícils d’imaginar però ben possibles, comencen a tenir l’aparença de les petites explosions d’una seqüència que potser ja no té aturador.

És dur admetre que vivim en un país amb un Parlament col·lapsat i amb un Govern que va tirant, amb prou feines, a salt de mata.  Però cal ser conscients d’on som, perquè negar l’evidència és la més inútil de les estratègies, i potser ja no cal.  Tuf d’eleccions, tot plegat.  I tuf de derrota.  Mentrestant, els presos a la presó i els exiliats a fora.

oct. 092018
 

Ja som dimarts, d’una setmana escapçada per una festa que no volem però que farem, i  presidida per la mandra de pensar que avui tornarà aquella sessió parlamentària que va quedar també escapçada per la manca d’acord entre els partits de govern.

De fet, fa setmanes, mesos, que fa mandra fins i tot engegar la televisió, la ràdio o llegir les notícies.  Vivim a dins d’un joc d’estratègia immens, on cada moviment és calculat i temut.  Vist com està el pati, no costa gens d’entendre que cap més dels nostres representants es vulgui arriscar a fer cap a la presó o a l’exili.  Això és del tot humà i ben comprensible.  I també ho és que hi hagi qui abans de fer un pas enrere en públic, vulgui arriscar tot el que calgui, sabent on pot acabar.  De fet, totes les posicions són legítimes i defensables.  El que costa més de pair, però, és la manca de claredat, l’insuportable antagonisme de les declaracions i els fets.  Paraules, moltes, però fets, ben pocs, dit sigui de passada.  Per això, avui que només és dimarts, la mandra em pot.  Tot és massa previsible, avui, demà i les setmanes que vindran, i res no duu enlloc.

Podem jugar a amagar pors, incerteses, incapacitats, o el que calgui, però aquest és un joc que no es pot mantenir gaire més temps.  En qualsevol cas, no fins d’aquí massa mesos, a l’espera d’unes sentències que no solucionaran res; ans al contrari.   Enmig d’aquest escenari, permeteu-me la desconfiança, inclús la mandra, mentre esperem, tant si ho volem acceptar com si no, un cap de setmana llarg que tampoc no resoldrà res, com no va resoldre res tot un estiu.

oct. 082018
 

Només era qüestió de temps.  Al final, tot té conseqüències, encara que vulguem negar el verí de la serp.   Hem viscut dècades de condescendència amb el símbols, gestos i proclames franquistes, als camps de futbol o al carrer;  hem volgut girar els ulls a quaranta anys de repressió i crims;  hem permès que els prohoms de la dictadura visquessin impunes i que es fessin amb el control de totes les estructures de l’estat;  no hem tingut cap problema a respectar els torturadors i la seva impunitat;  hem fet que el dictador segueixi sent una mena de personatge històric que només passava per allà;  hem donat ales, al cap i a la fi, des de partits suposadament centristes, socialistes renegats i dretans mal dissimulats a una extrema dreta, sempre latent, que reclama el seu lloc, amb un missatge clar i perillós.

Ara fa un any, el bloc del 155 passejava pels carrers de Barcelona mostrant l’orgull del seu ultranacionalisme espanyol sense complexos.  Fa uns dies, era la policia repressora, de la mà d’alguns partits, la que es mostrava amb impunitat pels carrers, mentre els hereus de Franco demanen honors militars, religiosos i d’estat al dictador si ha de ser traslladat de la seva sepultura actual.  Ahir, i no crec en coincidències, VOX omplia Vistalegre en un acte d’exaltació feixista, desgranant un ideari tan constitucionalista i pacífic que parla de deportacions massives, d’anul·lació de les lleis contra la violència de gènere o de memòria històrica, de supressió de les autonomies, d’il·legalització de partits independentistes, sense restriccions…

Finalment sabem què hi havia darrere del bloc del 155.  El retorn de l’extrema dreta.  Un retorn protegit amb cura pel PP, des de la seva fundació, que ha rebut aire nou quan ha fet falta, de la mà de Ciutadans, que ha tingut el suport gairebé incondicional del PSOE, que ha teixit una xarxa social inexistent però omnipresent als mitjans, com és Societat Civil Catalana i que, al capdavall, arriba al discurs de VOX.

Fa dies que ho diem i massa gent ens ha volgut negar la raó.  Això no va d’independència, només.  Va, sobretot, de democràcia.  L’autèntic objectiu del lamentable a por ellos (un crit que sona a lema electoral), que tanta gent va acollir amb entusiasme, som tots, els d’aquí i els d’allà.  Què més cal perquè s’entengui que finalment s’ha despertat la bèstia, que ja abandona la seva guarida per mostrar-se amb tota la seva ràbia, i que ara se sent forta i capaç de tot?

oct. 072018
 

Aquest cap de setmana és cap de setmana de castells, a Tarragona.  Avui, dia gran del concurs amb les primeres colles del país, les que fan les construccions més complexes, els castells més alts.  Ahir, competició entre la segona línia, per dir-ho així, de les colles d’arreu del país.  En qualsevol cas, exactament la mateixa il·lusió, el mateix compromís i les mateixes ganes de fer-ho bé i de millorar dia a dia.

La jornada d’ahir em va deixar dues imatges que val la pena retenir, per raons ben diferents.  La primera, és la del jurat del concurs, exclusivament conformat per homes, tot i que el nombre de dones de les colles cada dia és més evident que creix i que, de fet, segons em comenten els que en saben, part de l’èxit de les construccions més arriscades es deu a la presència creixent de dones, que ha contribuït a reduir el pes dels castells, sense perdre ni una mica, ans al contrari, de força, ni d’equilibri, ni de valor, ni de seny.  Bonica metàfora del que passa al país, un cop més.

La segona imatge que em va sobtar és la de totes les colles aplaudint la defensa duríssima que una d’elles va fer del seu castell,  i que finalment va aconseguir descarregar.  Reconèixer l’esforç i l’èxit aliens, fins i tot en una competició, és remarcable i encara sorprenent;  i que ho facin tots els rivals, és tot un exemple a imitar, també fora de l’espai dels concursos castellers.

Reflexió final:  més enllà de les primeres estrelles, de les grans colles, hi ha moltíssima gent que treballa i s’esforça cada dia per superar-se, tot i la certesa dels límits propis.  I és que potser el límit és la meta, la marca del triomf, i això sempre depèn de cada cas, de cadascú.  Tot és qüestió de saber valorar la feina aliena, en tot el que mereix, i aplaudir amb honestedat el seu esforç.  Els castellers ho saben fer.  És possible.

I com que una imatge, ni que sigui de poca qualitat, val més que mil paraules:

css.php