joanjo

Bloc personal de Joanjo Ardanuy, amb quatre reflexions sobre diferents qüestions més o menys quotidianes i més o menys intranscendents.

Des 172018
 

El dia de la Marató és, entre moltes altres coses, un dia de contrastos.  Ja d’entrada tenim tot un país mobilitzat en una pila enorme d’activitats a tot arreu amb l’única finalitat de recaptar fons per a la investigació científica d’alguna malaltia, com ara, enguany, el càncer.  A l’altra banda, però, tenim la dura realitat d’unes polítiques que any rere any han anat retallant fins a l’ofec els diners que s’hi destinen, a investigació.

També és el dia en què multitud de gent anònima dedica una part important del seu temps lliure de diumenge a atendre les trucades telefòniques des d’algun dels quatre centres de comunicacions del país.  Però també és el dia en què rostres famosos es posen davant de les càmeres, telèfon en mà, mostrant una imatge solidària que res no té a veure amb la seva realitat de cada dia, com ara una Inés Arrimadas, per posar només un exemple, que tancaria TV3 si pogués, amb el seu millor somriure, jugant a fer-se la solidària.  En quin idioma devia atendre les telefonades, per cert?

Però per damunt de tot, el gran contrast és el dels polítics que es vanten de destrossar el sistema sanitari, o que justifiquen la retallades injustificables, disfressats de defensors d’allò que trinxen cada dia, amb cara de no haver trencat mai un plat.  A l’altra banda, milers i milers de persones que pensem que el futur passa pel coneixement i per la ciència, no per la política de baixa volada.

Així és aquest país, un debat constant entre el seny i la rauxa.  Entre la dignitat i la impostura.

Des 162018
 

Recta final cap a les festes nadalenques.  Qui més qui menys va enllestint la decoració pròpia d’aquests dies i va concretant com i, sobretot, amb qui, els passarà.  I avui, La Marató, aquella cita de cada any amb un futur que volem millor, amb la investigació, que hauria de fer pujar els colors als responsables dels diners públics, però que es veu que no.  Però és el que hi ha.

Venen dies per somiar i per omplir-nos de bons desigs.  Dies per compartir amb aquells que estimem i que tant podem tenir a la vora, com a l’altra punta de món.  Tant li fa, perquè allò que realment importa és qui trobem quan tanquem la porta de casa, cara a cara o en el record.  Sigui com sigui, aquest algú que sempre ens espera i ens acompanya és la nostra perfecta parella de ball, soni la música que soni.

Avui pot ser un bon dia, entre llums de colors i crides a la solidaritat, entre rituals de tota mena, per recordar que mai no estem sols i que sempre hi ha qui ens fa viure amb més intensitat, amb més ganes i amb més il•lusió.

Des 152018
 

Una de les virtuts que va tenir en el seu moment el famós, i ja massa llarg, procés català, va ser la seva capacitat de prendre la iniciativa, de construir un relat lògic i coherent, acceptat o no per tothom, però efectiu.  Aquest avantatge que durant molts mesos va permetre d’avançar, però, es va interrompre fa poc més d’un any, quan des de Madrid, i amb l’ajuda impagable de tots els seus altaveus mediàtics, polítics i judicials, es va començar a gestar un altre relat, a partir de paraules i de conceptes que en ben poc temps van adquirir un protagonisme i una efectivitat inimaginables, fins al punt de dur Jordi Sànchez i Jordi Cuixart a la presó.  Les paraules clau, aleshores, van ser sedició i rebel·lió.  I ja veiem si n’han fet, de mal.

Ara, molt em temo que ens trobem en un segon nivell d’aquest, diguem-ne, contra-relat.  Ara, el concepte és violència.  Qualsevol expressió púbica de dissidència és reprimida, a cops si cal, donant d’aquesta manera ales a un imaginari de violència al carrer, desmentit per la realitat, a poc que mirem amb una mínima perspectiva el funcionament de qualsevol societat del nostre entorn, però que cada cop va agafant més i més cos, i que facilita, i de quina manera, més repressió i més involució.

El proper divendres, el del Consell de Ministres a Barcelona, serà un nou punt d’inflexió del procés, en què el relat de la violència (imaginada o volguda, però no real) es farà protagonista, ja veurem fins a quin punt, i amb quines conseqüències.  La meva pregunta és només a qui beneficia tot plegat?  I molt em temo que, vistos els arguments i el posicionaments a banda i banda, no només a Madrid.

Des 142018
 

De tant en tant la vida es complica i tot resulta fosc, trist i prescindible.  No sabem gaire com ni per què hem arribat al punt on ens trobem, i decidir cap a on anar, de quina manera, o em companyia de qui, resulta una feina titànica que ens supera i ens bloqueja.

Segurament tots hem tingut aquesta sensació en algun moment o altre de les nostres vides, en general més còmodes, més plàcides i, inclús, més predicibles.  Però el caos i els núvols existeixen, igual com les tempestes.  I quan l’aiguat ens cau a sobre, què fem?  Si tenim dos dits de seny, arrecerar-nos allà on sabem que estem segurs, per fràgils o temporal que sigui el recer, i anar valorant possibles passos a fer.  Podem arribar fins a un altre portal?  Hi ha algun voladís o algun balcó que doni aixopluc?  I així, a poc a poc, anem esquivant la tempesta i anem avançant mentre la nuvolada passa.

Buscar la seguretat del que tenim més a mà, més a la vora, sempre és una aposta sàvia.  De vegades, si no, pot passar que de tant mirar el cel, gris i amenaçador, se’ns passin els coberts que ens poden arrecerar.  Així doncs, per si de cas, mirem de no oblidar què i qui tenim al costat realment, per quan arribin els aiguats i tot es torni confús i complicat.

Tot plegat pot semblar massa evident, però tant nosaltres sols, com en la nostra vida en societat, de tant en tant, ens perdem en el caos i tenim la temptació de remenar-nos-hi, a cara descoberta, amb l’esperança, sempre vana, que no podrà amb nosaltres, i amb una gosadia sempre excessiva.  Aleshores, normalment massa tard, ens adonem que és quan tot es confon, que cal aturar-se, pensar, abandonar els objectius massa llargs, i anar avançant, pas a pas, però amb seguretat, sabedors que alentir els moviments no és cap renúncia, ni cap símptoma de fracàs.

Des 132018
 

Llegíem ahir que Càritas ha fet públic un informe que denuncia que una de cada tres persones de la diòcesi de Barcelona no viu en un habitatge digne, ja sigui per amuntegament, per insalubritat, perquè es tracta d’un assentament il·legal, perquè corre risc de desnonament…  mil i un motius pels quals el dret a un habitatge com cal s’alluna de la realitat.

No fa gaire, també vam poder llegir que cada cop és més la gent que acaba vivint en un traster de lloguer, tipus Bluespace o similar, que sempre és més barat que un pis, encara que sense cap condició sanitària ni de salubritat, evidentment.

Ens agradi o no, aquesta és la realitat d’una tercera part dels nostre veïns.  Una realitat que deixa en foc d’encenalls allò que diu la sacrosanta Constitució que, segons com s’aplica implacable i sense miraments, però que, pel que fa a la seva part declarativa, no passa de carta als reis (molt d’aquests dies).  Curiosament, aquesta part de bons propòsits sense més, és la que afecta als drets bàsics dels ciutadans, com ara la salut, el treball, o l’habitatge dignes.  Queda clar que el que és fonamental és la unitat de la pàtria i no la qualitat de vida dels ciutadans.  Perquè els habitants de Barcelona i la seva àrea metropolitana (i de tot Catalunya, per extensió) també es deuen i són regits pels dictats constitucionals, oi que sí?

Tot molt clar des del principi, i cada dia que passa, més evident.

Des 122018
 

Ahir es va presentar un llibre, “Operació trasllat. Art de Sixena” amb una bona colla d’imatges d’aquell dia.  Marga del Campo i Jordi V. Pou en són responsables, i a ells hem d’agrair la crònica d’uns fets lamentables, que ens mostren imatges noves i tan contundents, com la de dos guàrdies civils fotografiant-se satisfets davant d’alguna de les obres, al més pur estil del gran caçador blanc amb la bota a sobre de l’elefant acabat d’abatre, en una demostració d’un primitivisme encara ben viu en determinades esferes.  L’acte de presentació també ens va deixar altres imatges, com ara les d’alguns personatges, amb rostre de satisfacció, que fa un any perseguien les càmeres i que ahir n’eren objectiu preferent. 

Avui fa un any i un dia de la condemna a l’espoli d’un seguit de peces del Museu de Lleida que, per la força del 155 van fer cap a Sixena.  Tots els que hi vam ser, aquell dia, davant del Museu recordarem un seguit d’imatges molt difícils d’esborrar.  Des de la Guàrdia Civil entrant armada en un espai de cultura, fins a la dels mossos protegint l’acció, passant per polítics inqualificables que, després d’avalar la usurpació de les institucions, es volien fer la foto al costat dels defensors de les obres, o les d’altres polítics, de diferents partits buscant les càmeres perquè quedés constància que ells també hi eren.

Però per a mi, i per a molts com jo, que fa un any ens vam aplegar davant del Museu en solidaritat amb aquells que es troben al costat de la cultura, la gran imatge de tot plegat és, i serà sempre, la del personal de l’equipament, molts d’ells amb la bata blanca de feina, un cop van marxar els camions, a la porta del moll de càrrega, amb el dolor i l’orgull al rostre, rebent l’aplaudiment, i tornant-lo, de tots els que els havíem d’agrair un treball immens i constant en defensa de l’art i de la dignitat de tots nosaltres.  Aquesta és la imatge de la feina ben feta, encara que el resultat sigui el que finalment ha estat.  Gràcies pel vostre esforç.  Ens honora a tots, com a país.

Des 112018
 

Soroll de sabres, novament.  Tota una constant en la història d’Espanya, un país que sembla que només sap resoldre els conflictes a cop d’espasa, o a cop de creu.  Ara, però, al Segle XXI, els sabres s’embeinen en togues i els fa servir una policia al servei de la classe política.  Tot canvia, i es veu que el vell exèrcit prou feina té venent armes que no acaben de funcionar, o que són tan intel·ligents que no maten civils.  Sigui com sigui, soroll de sabres en defensa de la unitat d’Espanya, de nou.

Fa dies que es torna a parlar, i cada cop amb més força, del 155, en una esbojarrada competició, a dreta i esquerra cap a la meta del feixisme.  Ara que a Madrid ja saben que el poden aplicar sense gaires miraments i que poca resposta té, el fantasma del colpisme constitucional torna a planar sobre la nostra vida.  De fet, és l’espantall perfecte contra qualsevol acte de protesta.  Tot és terrorisme, a hores d’ara, i intervenir la Generalitat, destituir el Parlament i prendre el control de la policia costa ben poc i hi ha les majories més que suficients per fer-ho de nou, amb més intensitat, si cal, i pel temps que calgui.  Ben mirat, no ve d’un altre Govern a la presó o a l’exili.  Tampoc passa gran cosa, quan es pot inventar un relat que tot ho justifica i que, vistos els resultats, dona bons rèdits electorals.

I mentre el voltors tornen a alçar el vol sobre les possibles preses, una colla d’innocents seguixen a la presó, en vaga de fam, com a única forma de protesta davant tanta injustícia i, per què no dir-ho, de tanta indiferència, mal dissimulada entre molta xerrameca buida, i amb una demostració de força de l’executiu espanyol anunciada per al nefast dia 21.

No aprenem, i potser és que estem condemnats a repetir la història.  Encara no som prou conscients que quan els gossos borden, alguna cosa senten.  O potser és que ja va bé, tot plegat.

Des 102018
 

Sempre he pensat que tots servim per a alguna cosa, que tots tenim una feina a fer, encara que no tothom la mateixa, i que el millor i més productiu és que cadascú de nosaltres s’encarregui d’allò que sap, o que faci allò que li pertoca.  Quan les coses van així, els resultats són millors, i costaria ben poc trobar exemples ben recents.  Con diu la dita, les aranyes per filar i l’home per treballar.

Traslladant aquesta idea a la política, en sentit ampli, caldria demanar que el Govern governi, que el Parlament legisli, que la policia garanteixi la seguretat, que la societat civil actuï com a tal, d’acord amb la missió que cada entitat tingui, i que el president presideixi.  I és que cada dia que passa em costa més pair que siguin els col·lectius cívics els que hagin de tirar del carro i que la sensació de desgovern creixi a poc a poc.  Em costa veure el president tancat a Montserrat en un dejuni voluntari i simbòlic d’un parell de dies, mentre companys seus de partit pateixen reclusió forçosa a la presó i s’enfronten a una vaga de fam que els pot passar una molt dura factura física.

Catalunya és un país de “cumbaiàs”  mal reciclats.  Un país de gestos i de grans muntatges, com ja s’ha demostrat repetidament aquests darrers anys, però sense capacitat, pel que sembla, de tirar endavant quan arriba el moment en què els gestos i les paraules no són prou.  On és la línia d’actuació a seguir, ara que la repressió ens ha caigut a sobre i ens amenaça de nou?  On, la resposta a les mentides i les difamacions de cada dia?  On, el pla de govern que orienti la societat cap a un objectiu compartit?  On, el discurs esperançador per un futur realment possible?  On, al capdavall, la coherència amb la feina feta per tots els que pateixen presó, exili o persecució, més enllà de reconeixements oficials i gestos bonics, però inútils?

Esperem que els dejunis i el recolliment il·luminin i ajudin a trobar el camí.  I si no, sempre ens quedarà muntar alguna que altra vetlla, a la llum de les espelmes i amb cançons i guitarres de fons, o novenes arreu del país, o processons, ja posats, perquè el que cada dia tinc més clar és que les formes poden canviar, es poden modernitzar poc o molt -de vegades molt poc-, però les idees i la manera de pensar i de raonar, no tant.  I així ens va.

Des 052018
 

En aquests temps que corren, on sembla que tot es pot vendre i comprar, on qualsevol cosa té un peu a l’aparador o a Internet, i on tot ha de ser al nostre abast, de manera immediata, així que en tinguem ganes, potser cal, de tant en tant, trepitjar el fre amb força, aturar tota aquesta voràgine uns dies i aprendre, de nou, a valorar l’autèntica riquesa, la que no es despatxa a les botigues.

Ben mirat, potser l’autèntica riquesa és la fortuna de poder trencar amb la rutina, amb les convencions que ens imposa el dia a dia, i fer un petit parèntesi que, com per art de màgia, ens transporti a un escenari nou, desconegut, on tot estigui per descobrir i per veure, on puguem deixar-nos seduir per altres realitats ben diferents a la nostra, ni que sigui de manera efímera, uns pocs dies.

Algú pot dir que aquests parèntesis en la quotidianitat també es compren amb diners.  Cert que costen algun que altre quarto, però també és cert que el temps, l’oportunitat i les ganes no tenen preu, i no estan a la venda.  Potser aquí hi ha la clau de volta de l’autèntica riquesa:  en poder i saber administrar aquests intangibles, i altres com ara els afectes, les il·lusions, les complicitats i els records amables, cada dia més antics, però sempre nous.

Es nota que som a la porta d’un pont llarg.  Bon moment per recuperar una cançó que ja té més de quaranta anys, com gairebé tot aquests dies, i que ens convida a reflexionar sobre què és l’autèntica riquesa, i qui sap si no ens adonarem que som molt més rics que no ens pensem.

YouTube Preview Image

Des 042018
 

Quatre persones en vaga de fam i més d’un any de presó o exili per a una bona colla de persones innocents, i de milers de ciutadans que arreu del país es neguen a oblidar la injustícia i segueixen reclamant llibertat, sense demanar-se de quin color polític és ningú dels que pateixen tan brutal repressió.  Al davant, però, les misèries de partit o de tertulians i analistes de tota mena que encara són capaços de demanar per què només fan vaga de fam aquests i no aquells, des del confort de la taula parada, de les portes obertes i dels sous dels platós.

Certament, fa dies que la mediocritat s’ha instal·lat a la nostra realitat política i no troba, o no vol trobar, la manera de sortir del cul de sac judicial en què es troba immersa.  L’única resposta que se sent, davant de tanta insolvència, són les paraules buides, de tan repetides, i la claudicació davant de l’opressor, disfressada de ferma convicció o d’un invisible sentit de responsabilitat (no gosaria dir d’estat).

Em sap greu, però els nostres responsables han girat l’esquena a una població decidida i amb conviccions fermes,  que no vol callar, que va donar la cara quan calia, i que la tornaria a donar si realment calgués.  I fins i tot estan girant la cara als seus propis companys, enmig d’un laberint d’enquestes electorals i d’especulacions sobre futurs alcaldes i regidors.  Potser el que realment estan buscant és el desencant i l’abstenció?  Potser tot plegat només és una feina d’anar aplanant el camí? només el primer pas a la derrota definitiva?  Andalusia ha indicat prou bé on s’arriba quan no se sap on es va.  Els següents nosaltres?

css.php