joanjo

Bloc personal de Joanjo Ardanuy, amb quatre reflexions sobre diferents qüestions més o menys quotidianes i més o menys intranscendents.

Feb 172019
 

Sempre és un bon dia per allunyar-se de la realitat, de la rutina, i per mirar de descobrir o de retrobar espais nous, moments de calma i il·lusions fins i tot, més enllà de la voràgine en què vivim. Avui, però, segurament és un dia especialment adequat per fer-ho, sobretot pensant que demà tornarà tot a ser normal, habitual, potser repetitiu i inclús una mica absurd.

Però avui és diumenge, no sembla que hagi de fer gaire mal temps i tenim al davant un bon grapat d’hores per omplir, abans no torni a embolcallar-nos la nit i l’amenaça d’un despertador que ens recordarà que demà ja serà avui.

Potser aquest plantejament sembla frívol, gratuït, irresponsable, fins i tot. O potser algú el pot veure com una invitació a obrir la vàlvula que allibera la pressió de l’existència, de tant en tant, i que permet seguir endavant, encara amb l’esperança que el millor encara ha d’arribar. De qualsevol manera, tots plegats omplirem el diumenge com millor ens plagui, com puguem o com ens deixin, perquè només cadascú se’n sap la seva.

Però si ens podeu donar el luxe de fugir per unes breus hores de la rutina, francament, convidaria a fer-ho, perquè venim d’on venim i, tot i que no sabem ben bé on anem, cal que el futur ens trobi amb les bateries carregades i amb ganes de seguir vivint, fins que l’atzar o vés a saber què ens apagui l’interruptor. Al capdavall, aquesta mena de joc de rols estrany que és la vida, només ens concedeix una oportunitat cada dia i val la pena mirar de no desaprofitar-ne cap, no fos cas que un dia acabem sentint la pitjor de les enyorances, la d’allò que mai no va succeir, com cantava aquell Sabina lúcid de fa molts anys.

Provem doncs, avui que és un dia diferent d’ahir, i també de demà, de fer cas de les sàvies paraules que va deixar escrites Espriu, “no deixis res per caminar i mirar, fins al ponent. Car tot, en un moment, et serà pres”?

Feb 162019
 

Cordem-nos fort el cinturó, que venen corbes. O una muntanya russa, fins i tot, aquests pròxims mesos. Si no teníem prou amb un judici contra-rellotge per la imminència d’unes eleccions municipals, europees i en molts casos autonòmiques, ahir vam saber que, a finals d’abril, unes altres eleccions o, el que ve a ser el mateix, dues campanyes electorals consecutives, una de les quals totalment superposada a la recta final d’un judici que suposa una tribuna excepcional de propaganda per a la ultradreta, amb el beneplàcit, no ho oblidem mai, de l’autodefinida esquerra. Si no volíem caldo, tres tasses. Millor, impossible.

Amb aquest escenari, amb tot el que sabem, i amb tot el que intueixo que anirem descobrint al llarg dels interrogatoris d’aquestes setmanes, m’han vingut al cap aquells versos clàssics d’Espriu: “Oh, que cansat estic de la meva covarda, vella, tan salvatge terra, i com m’agradaria allunyar-me’n /…/”. I és que n’hi ha un tip. I més que n’hi haurà. Ara sí que caldria un premi ben gros a la loteria i marxar, lluny de tot, fins passat l’estiu, posem per cas. Si més no, per agafar una mica d’aire net i respirar a fons, sense l’ofec d’una realitat que lleva les ganes de gairebé tot.

Però igual com el poeta, molt em temo que no ho faré: “Però no he de seguir mai el meu somni, i em quedaré aquí fins a la mort”. Ell, per lleialtat a la terra, al país, a la llengua, i jo perquè no tinc alternativa. Així doncs, preparem-nos per als mesos que venen i mirem d’esmolar com mai la ironia i el sentit de l’humor. Al capdavall, potser serà l’únic que ens ajudarà a sobreviure a una autèntica allau de bajanades que ens caurà a sobre, i al que pot acabar deixant, com a pòsit, al seu pas, aquí, allà i per tot arreu.

Feb 152019
 

Francament, no tenia cap intenció d’escriure avui sobre la sessió d’ahir del judici aquest que fan a Madrid, però resulta molt complicat ignorar un despropòsit tan monumental com el que ahir vam poder escoltar i mig veure, en la primera sessió d’interrogatoris.

Si tota la solidesa argumental i probatòria de les acusacions ha de ser la que es va posar davant del tribunal ahir, el ridícul de tot plegat tindrà dimensions colossals. Entre imprecisions, confusions, mitges veritats i mentides diverses, les preguntes de les acusacions eren de vergonya aliena, en molts moments. I això que els interrogats eren, ni més ni menys, el vicepresident i el conseller d’Interior del moment, les dues peces de cacera major de tot plegat, president a banda.

És molt difícil sostenir la mentida al llarg del temps. I la que ahir va desfilar entre les togues ja fa massa temps que dura. No és estrany, vist el que hem vist, que es vulgui limitar la presència d’observadors a la sala, o que s’escapci el senyal televisiu fins a convertir-lo, gairebé, en un senyal d’àudio amb una imatge poc més que fixa.

Ahir va quedar molt clar que aquells que seran jutjats en aquest espectacle llastimós no seran els que seuen als bancs dels acusats; o no només ells. Qui s’està exposant el món, amb totes les seves deficiències i carències és tot un sistema judicial hereu de la dictadura i ancorat en un passat suposadament gloriós, que ja no hauria de ser ni un trist record, però que encara belluga, en una barreja de drama i esperpent. I és que si no fos per la presó i l’exili, valdria la pena comprar sacs de crispetes i seure a riure, amb aquest espectacle, còmic de tan decadent i absurd.

Feb 142019
 

Que la llengua se’ns desfà entre els dits és una obvietat que només la ceguesa d’una devoció absurda pot negar. No només es tracta de la impossibilitat de cada cop més gent de construir una frase ordenada i coherent, amb totes les lletres i sense icones, sinó també, en bona part, perquè ens anem acostumant a parlar en públic a cop de titular, de missatge breu, sorprenent, encara que sigui sense cap sentit. L’impacte és el que compta, sobretot si sabem que hi ha algú esperant a esbombar les nostres paraules.

Només portem dues sessions d’aquest judici infecte i ja podem endevinar que la cosa promet. Ahir mateix, el fiscal Fidel Cadena, que així es diu un dels acusadors, es referia a “muralles humanes” llançades contra la policia, per argumentar la suposada violència dels independentistes. Admeto que no sóc cap expert en tàctica militar, ni en arquitectura, però pel que sé, he vist i he llegit, les muralles són construccions sòlides, estàtiques, de caràcter defensiu, que tenen per missió evitar que l’agressor entri a la zona que protegeixen. El simple concepte de llençar muralles contra algú, per més periodístic que pugui resultar, és absurd; un oxímoron, de fet.

Sempre havia cregut que hi ha feines que exigeixen una finesa i una exactitud absolutes en l’ús de les paraules. Un diagnòstic imprecís, mal expressat, d’un metge, per exemple, pot tenir efectes catastròfics. A la segona sessió al Suprem ja ens va quedar clar el nivell de precisió, si més no verbal, que cal esperar de la part acusadora: el de les muralles llancívoles. Si quan arribi l’hora de les proves el nivell d’exactitud és el mateix, l’espectacle estarà servit, i la catàstrofe més que anunciada, per a major glòria de la ignorància i de la injustícia.

Feb 132019
 

Malament rai quan ens comencem una partida sabent que l’hem de perdre. I malament rai quan assumim com a normals fets i situacions que no ho són de cap manera.

Ahir va començar un judici absurd, innecessari, evitable, i una de les primeres coses que s’hi van sentir és que tothom dona per segures unes condemnes que seran revocades per uns altres jutges, d’aquí a uns anys. Malament quan sortim a jugar amb la certesa de la derrota i rifant-ho tot a una segona volta.

Ahir intentava fer memòria, i em costa molt trobar precedents d’un govern destituït i jutjat sense que se li pugui atribuir el vessament d’una sola gota de sang, o sense que hagi disparat ni un sol tret. Davant d’aquesta evidència, algú pot dubtar que estem davant d’un judici absolutament polític que, pel que ahir ja es va apuntar, tindrà una sentència purament política?

Mentrestant, donem per normal un debat de pressuposts en què es parla de tribunals i no de diners, potser perquè tothom sap que no s’aprovaran. Donem per normal que una força d’ultradreta tingui la millor campanya electoral de la història sense haver de dedicar-hi ni un cèntim, perquè els jutges i els mitjans de comunicació els regalaran hores i més hores de protagonisme mediàtic. Donem per normal l’insult, la mentida i les acusacions gratuïtes per part d’aquells que aspiren a presidir un país, sense que ningú, des de la política, ni des dels tribunals, respongui com caldria. O donem per normal que alts directius bancaris, i antics alts càrrecs polítics, s’enriqueixin mentre engeguen a la ruïna l’entitat que dirigien, tal com confirma algú des de l’interior d’una toga molt, molt negra.

Tot això, i molt més, ens resulta normal, però no ho és. Això sí, la culpa de tot plegat, és d’uns llaços de color groc. Una altra anormalitat que assumim com a rutina. Malament.

Feb 122019
 

Segurament, avui, tocaria dedicar aquestes quatre ratlles a parlar del judici que començarà a Madrid i tot plegat. Seria, fins i tot, políticament correcte fer-ho. Però avui em ve més de gust tirar pel camí de la incorrecció política i comentar unes paraules mig ofegades per altres actualitats, del conseller Buch, en una recent visita al parc de bombers de Martorell.

Sense entrar en detalls, ni en les condicions lamentables en què sovint han de treballar aquests professionals (els bombers), es veu que fa uns dies no van correspondre a la salutació del conseller i li van negar la mà, cosa que va donar lloc a una resposta tan reveladora com antiga, en la línia d’exigir respecte cap a aquell que és qui els paga el sou.

Lamentablement, no és el conseller l’únic alt càrrec de l’Administració que oblida que no és ell qui paga, sinó que, igual com tots els treballadors públics, bombers inclosos, ell mateix cobra de tots els ciutadans, als quals es deu. Però, és clar, des dels altars del poder és fàcil creure’s l’amo i senyor de la institució i dels diners públics que gestiona. I és que encara n’hi ha molts que entenen l’exercici de la política, o de l’alta administració, com a exercici de poder, i la gestió dels recursos públics, com aquella almoina més o menys discrecional que es dona a aquells que s’acosten a demanar caritat o recompenses, que de tot n’hi ha, i a jurar fidelitat eterna. Qui conegui mínimament les nostres institucions per dins sabrà perfectament de què parlo i n’identificarà exemples claríssims, amb noms i cognoms.

En temps que es volen de canvi, de modernització i de transformació de la societat i del país, ja no hauria d’haver-hi lloc per a determinades mentalitats, i menys en càrrecs d’altíssima responsabilitat. Però es veu que la crosta antiga, rància, del règim del 78 (del 79 a Catalunya) encara és ben viva a dins de les nostres institucions públiques, per més sigles que canviïn i per més banderes que s’enlairin. Nosaltres paguem, nosaltres exigim, nosaltres decidim. Que no ho oblidi ningú, que les butaques del poder poden ser molt efímeres, i el futur molt dur.

Feb 112019
 

Aquesta setmana que ha quedat enrere, entre discursos pretesament democràtics, trencaments de negociacions i brams feixistes, també ens ha deixat alguna notícia que valdria la pena no passar per alt, abans que la desmemòria del temps li passi per sobre.

Entre aquestes notícies gairebé anònimes, vull destacar la de la defunció del dibuixant Enric Pon, als 85 anys d’edat. Pons va ser, durant molts anys, dibuixant de l’Editorial Bruguera, sota el pseudònim de Kheto Rigol. Aquest home va haver d’encarar, com tants d’altres, la darrera etapa de la seva vida en condicions miserables, amb una pensió de 600 euros, de la qual havia de descomptar el lloguer dels baixos on vivia, que era de 530. La seva supervivència, doncs, depenia de l’ajuda dels veïns i dels seus companys de l’antiga Casa de Cadis, avui una mena d’alberg improvisat, que acull persones sense sostre, o sense recursos per tirar endavant.

Però la notícia no és aquesta, sinó el fet que Enric Pons, fa uns pocs dies, va rebre una donació anònima de 10.000 euros, que li havien de facilitar una mica l’existència. Què va fer ell? Destinar-ne 5.000 a tapar forats, com dirien ens afeccionats a la loteria, i donar els altres 5.000 a la Casa de Cadis, perquè les 25 persones que actualment s’hi recullen puguin tenir una existència una mica més digna. Amor, amb amor es paga, diuen.

Això de la humanitat, la gratitud i el respecte van per dins, i només surten, discretament, en comptades ocasions, encara que sempre van fent la seva feina en silenci. Que descansi en pau l’Enric Pons, si més no tot el que no va poder els darrers anys de la seva vida, i que la seva definitiva vinyeta ens recordi que sempre hi ha molt més, i ben valuós, darrere de la bogeria quotidiana i d’una societat injusta i inhumana que no dona respir ni a la gent més gran i més indefensa, entre la indiferència, o la incapacitat, de qui té l’obligació de posar-hi remei.

Feb 102019
 

A poc a poc, torna el sol, fins i tot allà on el fred i la boira fa mesos que campen al seu gust, gairebé sense treva. Es comença a imposar, encara dubtós i insegur, aquell sol de febrer, que diuen els vells que emmascara com un calder.

L’hivern es bat en retirada, tot i que amb prou forces com per deixar un rastre de grips i refredats. Però és la primavera qui tímida s’insinua i s’anuncia, i qui ha d’arribar més d’hora que tard, perquè tot passa, fins i tot el fred i el gel, i tot torna, com la primavera i el bon temps.

Aprofitem, doncs, els primers raigs de sol, i tots els que han de venir, que la vida és cada moment i cal saber veure i valorar cada oportunitat que se’ns presenta, encara que només sigui sota la discreta aparença d’un primer i afectuós sol primerenc.

Feb 092019
 

El cert és que fa més aviat fàstic, constatar contínuament que la nostra classe política viu a salt de mata, a cop d’enquesta, en un dia a dia sense futur i sense projecte. Un bon exemple l’hem tingut aquesta darrera setmana.

Si començàvem amb allò de les taules de diàleg i la figura del relator / mediador / el que vulgueu (perquè no existirà), l’hem acabada amb un teòric trencament del diàleg, i amb una convocatòria de gran manifestació feixista a Madrid, sota un lema clàssic: “Una, grande y libre” i una adaptació d’un de més modern: “A por Sáncez, oe!”.  Entremig, la demostració que tot es pot modificar a conveniència, com aquells famosos principis de Groucho Marx. Pedro Sánchez va poder anar al temut Tribunal Europeu de Drets Humans, amb l’actiu d’haver acceptat taules de diàleg i la figura d’un relator, tot i que el posat democràtic i conciliador li va durar el mateix que el vol de tornada a Madrid. Així que va aterrar, va reprendre el discurs del “no a tot” (impagable la feina dels seus ministres fent declaracions) i es va tornar a atrinxerar amb l’extrema dreta contra Catalunya, encara que dubto que diumenge els seus amics Iceta i Borrell, sense anar més lluny, es manifestin a Madrid. O potser sí, qui ho sap.

És trist anar posant pegats constantment. De tota manera, més trist és haver de mantenir el poder, amb dents i ungles, i sense res més que l’ambició de no perdre’l. D’això, per aquí, en sabem força, a tots els nivells.

I mentre tot això passa, els presos segueixen a la presó, els exiliats a l’exili, i tots plegats en una mena d’absurditat que ofega, avorreix i decep fins a límits insospitables. Deu ser perquè no ens dediquem a la política, sinó que només la patim.

Feb 082019
 

On és la línia que separa l’argument, compartit o no, del despropòsit? On aquella que indica que la mentida ja no deixa espai a la realitat? Aquestes dues preguntes es podrien aplicar, ben bé, a qualsevol àmbit de la nostra existència, però ara mateix les plantejo en termes polítics.

Durant molts mesos hem vist com el bloc PP-Ciutadans-PSOE compartia pancartes, objectius i discursos, fent saltar pels aires allò de la dialèctica entre dreta i esquerra. Per als suposats socialistes, a Catalunya, era una manera de guanyar gruix contra els seus autèntics rivals, aquells que els han pres el poder a les institucions. I per tal de recuperar-lo, es veu que tot s’hi valia, inclús la mentida i l’insult més immisericordes.

Però tot canvia, en aquest món. I ara mateix són PP, Ciutadans i Vox els que s’han unit per fer fora el PSOE del govern. Dit sigui de passada, amb l’ajuda impagable de bon nombre de barons i vaques sagrades, que es veu que li han agafat el gustet a això d’insultar i mentir. I ara què? Compartiran, els socialistes, pancartes amb l’extrema dreta igual com van fa uns mesos, aquest diumenge? Em temo que no. Avui són l’objectiu, no la bala.

No sé on anirem a parar, en aquesta boja escalada de despropòsits, però no sóc optimista. De moment, veiem com aquells que fa poc mentien i ens atacaven sense cap raó, avui reben una bona dosi de la seva medicina, en forma d’acusacions (ja veurem si finalment judicials o no) de traïdors a la pàtria. Fins i tot individus tan indignes com el president Lamban, o Alfonso Guerra. Que els faci bon profit. I si no, que recordin que “tal faràs, tal trobaràs”.

css.php