joanjo

Bloc personal de Joanjo Ardanuy, amb quatre reflexions sobre diferents qüestions més o menys quotidianes i més o menys intranscendents.

març 272017
 

Què voleu que us digui, però quan sento que algú parla de la “vella guàrdia”, en l’àmbit que sigui, no puc evitar sortir corrent en direcció contrària.  I aquest cap de setmana ens hem fet un tip de vella guàrdia a propòsit de la presentació de la candidatura de Susana Díaz per dirigir el PSOE, ben escortada per tot el ramat de vaques sagrades del socialisme espanyol, en una foto, com a mínim, inquietant.

Costa molt imaginar que la renovació d’un partit com el PSOE hagi de venir de la mà d’algú que es deixa acompanyar pel suposat senyor X dels GAL i actual prejubilat de luxe en un consell d’administració del qual no té cap pudor a dir que l’avorreix, d’aquell altre sinistre personatge del ribot i l’estatut que no havia de poder reconèixer ni la mare que el va parir, d’aquell passerell de l’apoyaré, d’un trist i perillós ex-ministre de l’Interior, i de tants i tants barons i baronesses amb historials més que lamentables, especialment pel que fa a Catalunya.  Per cert, sempre m’ha fet gràcia això dels títols nobiliaris associats a un partit suposadament d’esquerres i autoproclamat socialista.

Sigui com sigui, ja s’ho faran, que no és la meva guerra, aquesta.  Però admeto que el que sí que em desperta una morbosa curiositat és veure què diran els seus col·legues catalans, tant els que embogien, com si del lliurament dels Òscar es tractés, cridant el cavaller blanc que fes fora el drac Rajoy, com, sobretot, la vella militància que es llença entusiasta al coll de cada líder que apareix, no sé si amb la candidesa del creient o si marcant posició, no fos cas.  Encara són molt recents algunes declaracions públiques, a tots els nivells territorials, i serà bonic veure què hi tenen a dir els socialistes catalans (cada dia més complicat de dir) d’aquesta possible futura líder que no té cap pudor a defensar el corredor mediterrani quan la costa passi per Madrid.



març 262017
 

Passejant per aquest suggeridor i estrany univers que és Internet, ahir vaig ensopegar amb una frase que venia a dir que escriure és acariciar en la distància;  en llegir-la vaig pensar com és d’important escriure.  Qui no sap, ni que sigui per la literatura o el cinema, de la importància de les cartes d’amor, de les cartes des de terres llunyanes, de les cartes de la mili, de les notes de condol, fins i tot, o de les senzilles i coloristes postals enviades des de llocs estranys durant les vacances?  Semblava que el telefon, que la immediatesa de la paraula dita acabaria amb el text escrit, però no.  Fins i tot en temps vertiginosos com els que vivim, l’escriptura, una nova escriptura molt simple, si voleu, amb una mena de nou alfabet farcit d’emoticones, venç la veu.

Escriure implica pensar, reflexionar mentre símbol a símbol anem construint el missatge.  Inclús en els breus missatges de Whatsapp, impulsius i àgils per definició, hi ha un procés de creació molt més lent que el pas de la idea a la paraula, i també un petit marge per corregir allò que s’ha pensat i s’ha escrit, abans de fer-lo arribar a destí.  És aquest breu instant de reflexió final que no ens concedeix la paraula, que un cop surt de la boca ja no té remei.

Escriure, hi estic d’acord, és acariciar des de lluny.  La seducció de les paraules, el misteri que es va desvetllant durant la lectura d’un text escrit, difícilment poden ser superats per la paraula pronunciada de manera espontània.  Cert que escriure també pot ser fustigar des de lluny, però avui em quedo amb aquesta versió més amable de l’escriptura, amb la seguretat que tothom que ha sentit la dolçor d’una carícia escrita sap valorar tot el que unes ratlles amb taques de negre sobre blanc poden arribar a transmetre.



març 252017
 

Finalment sembla que ara sí, que Unió Democràtica de Catalunya abaixa la persiana definitivament i desapareix del mapa polític.  Ja ho va dir Verdaguer:  “lo que un segle bastí, l’altre ho aterra”, i el temps li va donant sempre la raó.  Els temps canvien, les persones també i allò que abans era útil, més endavant pot ser una llosa.  I això li ha passat a Unió, des de fa dècades crossa de Convergència (per cert, també reinventada, tot i que encara no desapareguda) i finalment llast inútil com a instrument polític.

Durant una determinada etapa professional, quan Unió era Unió i Duran era Duran, vaig tenir contacte amb determinats nivells locals de la formació, aquell nivell de representants polítics en què els interessos particulars i l’afany per conservar ja no el poder, sinó la feina, propicien servilismes vergonyosos i coronen mediocres com a amos i senyors (o senyores) de petites parcel·les on fan i desfan amb plena impunitat.  Val a dir que aquest és el funcionament habitual en la major part de formacions polítiques (i he vist com treballen unes quantes) en aquestes terceres, quartes o cinquenes divisions de l’activitat pública, però he d’admetre que el nivell de sectarisme amb què actuava aquella Unió gloriosa és, encara, molt difícil de superar, tot i que ha tingut dignes imitadors.  Segurament per aquestes experiències personals no m’ha sabut gens de greu la desaparició del partit.  Ja sé que sona malament i que un cop mort tothom és venerable, però no vull negar l’evidència.

Ara, un exercici interessant serà repassar les llistes electorals de les formacions que concorrin a les properes eleccions, siguin quan siguin.  Quants noms d’antics unionistes trobarem a llocs destacats d’aquells partits als quals fa quatre dies satanitzaven?  I és que ja tenia raó el gran Groucho Marx quan va dir “aquests són els meus principis i si no us agraden en tinc uns altres”.  Gran teòric, sense saber-ho, de la política catalana, si més no.



març 242017
 

Començo a tenir la mosca al nas amb tota aquesta colla de judicis per corrupció, malbaratament de diners públics, blanqueig de capitals, tràfic d’influències i tot plegat que darrerament omplen espais i més espais informatius.  I ja no és que estigui tip de tanta corrupció, perquè a hores d’ara ja sabem que era pràctica habitual durant moltes dècades, sinó per tota aquesta colla d’acords que sembla que es fan entre acusats i jutges perquè es rebaixin penes (sobretot les de presó) a canvi d’explicar quatre veritats.

No havíem quedat que l’objectiu de la justícia era arribar als fets delictius que en un moment donat s’havien produït i sancionar aquestes accions?  Doncs sembla que no.  Posem per cas el que aquests dies estem veient amb Macià Alavedra, conseller d’economia una pila d’anys i, per tant, persona que sabia perfectament què feia quan movia diners i influències d’aquí cap a allà.  Ara resulta que si reconeix els fets i fa la feina fàcil a la investigació judicial, podria pagar alguna mena de multa o cosa per l’estil -en el pitjor dels casos-, sortir molt ben parat i esquivar la presó.  Jo em demano:  si les coses funcionen així, a qui estan jutjant?  al presumpte delinqüent Alavedra?  O potser es tracta d’utilitzar el seu cas particular per anar contra algú altre?  Hi ha interessos polítics que passen per davant fins i tot dels delictes?  Costa d’acceptar segons quines coses, sobretot quan són els tribunals qui les executen.

Sigui com sigui, els judicis reals que estem vivint aquests mesos haurien de ser judicis contra persones que van exercir el seu poder d’una manera indecent, utilitzant aquest poder i els diners de tothom, els diners públics, per a l’enriquiment personal i per mantenir les respectives formacions al capdavant de les institucions, i d’aquesta manera perpetuar un enorme bucle de corrupció política i econòmica.

No ens enganyem.  Així s’ha funcionat arreu durant molts anys, primer amb el franquisme i després en democràcia.  I de fet, així se segueix funcionant en molts àmbits de l’administració pública en la seva relació amb determinades empreses privades i amb els partits que les regeixen.  Repassem la nòmina de moltes institucions i tindrem pistes clares de la seva manera d’actuar.  Futurs candidats a investigats i acusats?  Això espero.

març 232017
 

Fa anys, parlant amb la meva mare del record que tenia de la postguerra i dels primers anys del franquisme, em va dir que una de les coses que més presents tenia era la sensació que, a Lleida, el temps no passava, que un any era igual a l’anterior i al següent, que tot semblava aturat, malgrat que els fulls del calendari anessin caient de manera implacable.  Reconec que en el seu moment em va sobtar i entristir aquesta grisor inevitable.

Han passat molt anys, però aquesta sensació d’immobilitat encara és perceptible en alguns àmbits de la vida de la nostra ciutat, on els relleus generacionals semblen impossibles, on les mateixes cares es repeteixen un dia i un altre, on cada any que passa tot és més previsible… i així des de fa massa temps, i on una barreja de megalomania, de caciquisme i de mediocritat, segons el cas, acaben conformant un sentiment de conformisme i d’impotència tot sovint gairebé insuportable.

Lleida ha estat portada dels mitjans els darrers dies (o setmanes), per un seguit de fets que ben bé s’haurien pogut evitar.  Per situar-nos una mica recomano la lectura d’aquest afinat i esmolat article que situa prou bé el panorama que actualment regeix els destins de la ciutat i de la seva àrea d’influència.  Al capdavall, un joc d’interessos ocults -i segurament dignes d’ocultar- que acaba generant pactes molt difícils de pair des de la perspectiva de la lògica política i democràtica, o monstres com la Llotja, l’aeroport de Lleida-Alguaire (en aquest cas amb més agents implicats) o, ben recentment el només imaginat parc temàtic dels barrufets que ha marxat a Moscou.

I passen els anys i no passa res.  És ben bé que tot està lligat i ben lligat.

març 222017
 

Ahir a la nit es van lliurar els Premis Nacionals de Recerca, uns guardons que reconeixen persones i entitats destacades per la seva contribució als progrés de la ciència.  D’aquesta manera, la Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació, amb el suport del Govern, posa davant de la societat el bo i millor del talent científic del país;  és a dir, l’autèntic motor de futur que ens fa avançar.

Es bo, molt bo, de fet, que tinguem referents d’excel·lència, encara que sigui de manera discreta, que de fet és com treballen la innovació i la recerca en qualsevol àmbit, però que de tant en tant treuen el nas als mitjans per recordar-nos que el progrés constant és la clau d’un futur millor.  Benvinguts, doncs, aquests referents de treball lent, tenaç i tan profitós.

L’acte de lliurament de premis -no podia ser d’altra manera-, també va comptar amb algun incís musical.  La cultura, en aquesta ocasió a través de la música, sempre vol ser present als grans actes.  Només un però, de tota manera.  S’hi van interpretar un parell de grandíssimes cançons del nostre patrimoni popular modern:  “Qualsevol nit pot sortir el sol”, de Jaume Sisa, i “País petit”, de Lluís Llach.  No seré jo qui discuteixi ni la qualitat ni el valor sentimental de tots dos temes, ans al contrari, però el que sí que em sobta és que durant un acte de lliurament d’uns premis que miren descaradament cap al futur, calgui recórrer als clàssics populars, per dir-ne d’alguna manera.  Si volem un futur nou i millor, també en els referents culturals, musicals en aquest cas, caldria anar innovant i apostant per noves propostes, i deixar de recrear-nos en èxits segurs i massa còmodes, sobretot atesa la composició del pati de butaques.

Felicitats als premiats ahir, per la seva feina i per la seva claríssima vocació de progrés.  I, si us plau, que aquesta voluntat de cercar i d’innovar molt més enllà del que ja sabem es faci extensiva, també, al món de la cultura, que falta li fa.  Això sí, que sigui reconeixent el talent i l’excel·lència autèntics.

març 212017
 

Tot arriba.  Sempre acaba sent una mica qüestió de saber tenir paciència.  Puntual, com cada any, ha arribat la primavera.  Ara sí, calendari en mà, ja poden florir els arbres i ja podem començar a desplaçar les peces de roba que ens han acompanyat els darrers mesos i anar-les substituint per unes altres de més lleugeres.

Diu la dita que la primavera la sang altera.  De vegades, massa, fins i tot, com la d’aquells pares d’un partit de futbol infantil a Mallorca, en que la passió esportiva va deixar el seu lloc a la violència física, per a escarni propi i vergonya aliena.  Però per sort no totes les alteracions sanguínies van pel mateix cantó, ni tampoc -encara que a alguns els costi de creure-ho- pel de les pulsions polítiques, tot sovint tan mal orientades, quan no tan innobles.  La primavera és temps de redescobrir el sol, la llum i una natura esclatant, excessiva, que ens recorda que la vida sempre s’acaba obrint camí, per més dur que hagi estat l’hivern i és complicat que sembli tot.

Primavera, doncs.  Obrim portes i finestres, tant físiques com mentals, i deixem que entri aquesta llum nova que convida a sortir, a retrobar el món més enllà de les parets i a dibuixar els propers mesos amb la il·lusió gairebé infantil de qui encara es deixar sorprendre per tot allò que ja coneix però que sempre atreu i emociona.  No permetem que res ni ningú ens ho espatlli.

març 202017
 

Això de viure sempre té un final dramàtic i ben conegut, tot i que mai no és plat de gust quan arriba.  La mort d’algú que estimem sempre ens deixa buidor, enyorança, pena.  L’absència sempre és una sensació desagradable, per més que sabuda, tot i que mai esperada.

Avui fa un any se’n va anar algú que encara tenim ben present, algú que ens va deixar aquests sentiments de buidor, enyorança i pena, a banda d’una ràbia intensa perquè la seva va ser una mort totalment evitable, amb un mínim de competència i de responsabilitat clínica d’una sèrie de metges que el van abandonar massa abans d’hora i que li van acabar infringint un patiment inhumà.  Però avui, també fa un any que la persona que va compartir amb ell tota una vida d’alegries i de penes, la Teresina, va pronunciar la frase que millor pot definir què és una vida en plenitud.  Quan la mort ja havia senyorejat per aquella habitació d’hospital, senzillament va dir:  “la de coses que es perdrà”.  Buidor, enyorança, pena, ràbia, dolor intens, però per damunt de tot, una magnífica i sincera exaltació de la vida.

Faríem bé, davant de les circumstàncies més adverses, fins i tot davant de la mort, d’escoltar les paraules d’aquells que ens estimen i valorar com cal tot allò de meravellós que la vida ens ofereix i que cal explorar al màxim, fins al darrer alè.   Avui, fa un any, vaig començar a aprendre aquesta gran lliçó, i des d’aleshores, sempre hi ha hagut qui me l’ha anat recordant, d’una manera o altra.

març 192017
 

Els plats s’assemblen a les olles.  Això és el que es diu.  El dia del pare, que potser podria passar a dir-se dia de les corbates i altres regals amb clara marca de gènere, pot ser una bona oportunitat de recuperar això de les olles i dels plats, ja que hi som.

Parlar de la figura paterna, personalment, em provoca un doble vertigen.  D’una banda, mirant enrere, i coneixedor que la genètica se la sap molt llarga, intento d’esbrinar, en un exercici de memòria prou il·lustratiu, què quedarà en aquest plat, d’aquella olla, o què miraré de preservar i, si en sé prou, de transmetre.  La mirada enrere sempre és complexa, però sempre necessària i valuosa.  D’altra banda, i si miro endavant, jo sóc l’olla i miro els plats amb la por de la incertesa, d’aquesta mena d’avaluació contínua que és la vida i que sempre ens puntua, d’alguna manera, tant pel que fem com pel que sabem donar.  Mirar endavant i sentir-se orgullós no té preu i et pot arribar a fer sentir bé, molt bé.

Dia del pare, doncs.  Fem més o menys festa, recordem els que no hi són -o potser sí, d’alguna manera per allò de les olles i dels plats- i, ja posats, mirarem de sentir-nos orgullosos d’un futur que si no perfecte, sí que és el millor que hem sabut crear, amb errors i encerts, però que, vistos els resultats, val la pena.  I molt.

març 182017
 

Va ser Heràclit d’Efes qui uns quants segles abans de Crist va dir que no ens podem banyar dos cops al mateix riu.  Tota un avís a navegants, en aquest cas fluvials, i tota una premonició del canvi constant, i cada cop més accelerat en què vivim immersos.

Cada dia, cada minut, cada hora, són nous i irrepetibles.  Encertem o errem, però no hi ha marxa enrere.  No ens podem banyar dos cops al mateix riu, ni podem viure dos cops la vida.  Així són les coses i amb això anem fent com millor sabem i podem.  Però rere aquest to fins i tot angoixant del canvi continu, hi ha també una altra realitat:  el riu sempre hi és, sempre diferent, però sempre el mateix, amb més aigua, amb menys, més fred o més càlid, però hi és, i aporta seguretat i vida.  Si no hi ha riu, no hi pot haver bany.

Vivim en canvi constant i de la millor manera que sabem.  I estimem com bonament podem, estirant al màxim la nostra capacitat expressiva, perquè la vida sense afectes sincers és ben poca cosa.  I tot plegat també és aquella mena de riu estrany en què no ens podem submergir dos cops, però que sempre hi és.  Segurament aquesta és la gran aventura i el gran repte:  aconseguir que allò més constant, més permanent, sigui també allò més canviant, més nou i més engrescador.  Així anirem construint-nos a nosaltres mateixos i potser, fins i tot, la nostra felicitat i la dels nostres.

Avui em ve de gust compartir una cançó de Miquel Abras, de fa gairebé onze anys (com corre aquest coi de riu) i destacar-ne un parell de versos:  ” Però amb tu res mai canvia, la nit no és mai el dia.  Ets un trosset de l’univers on més bé es respira.”.  Passeu un bon dissabte.

YouTube Preview Image

css.php