joanjo

Bloc personal de Joanjo Ardanuy, amb quatre reflexions sobre diferents qüestions més o menys quotidianes i més o menys intranscendents.

gen. 162017
 

Avui és dilluns i no em ve de gust girar els ulls cap a la política, que prou feina tindran amb els pressupostos, ni cap a la realitat social que patim, ni cap a qualsevol dels temes habituals i seriosos que acostumen a desfilar per aquestes línies.

Avui és dilluns i en una mena d’atac de nostàlgia, imagino que pròpia de l’edat, em ve de gust recordar una cançó que va popularitzar Raphael l’any 1980, però que havia estat escrita per Manuel Alejandro per a un disc de 1979, de Rocío Jurado.  Es tracta d’un tema d’amor clàssic i algú podria dir que fins i tot carregat d’excessos.  Però els vuitanta del segle passat eren així i tenien coses com aquestes.

Sigui com sigui, penso que recordar que l’amor és segurament la força més gran que tenim i que il·lumina les nostres vides i orienta les nostres passes, mai no sobra.  Així és que, us deixo, avui que és dilluns i per començar amb bon peu, i potser inclús amb un somriure, amb una vella cançó, en veu de qui la va fer seva, encara que no fos composada per a ell.  Serà per allò de l’afinitat masculina, suposo.

YouTube Preview Image



gen. 152017
 

Tal dia com ahir va morir, fa quaranta anys, Anaïs Nin, un dels noms maleïts de la literatura universal i una dona extraordinària que, a principis del segle XX es va atrevir a dir, fer i escriure tot allò que moltes dones -i homes- no gosaven, ni potser gosen encara.

Aquesta efemèride em sembla prou interessant per recuperar un parell de qüestions que sovint passem per alt i que no em semblen pas menors.  La primera és la invisibilitat de molts talents que viuran i moriran a l’oblit, o que es voldran convertir en invisibles perquè no segueixen les pautes de la societat benestant.  La segona, la necessitat de transgredir les normes, les convencions i, senzillament, viure amb dignitat i en pau amb un mateix, potser l’única mesura de la felicitat individual, malgrat totes les dificultats i reptes que la vida ens va plantejant.

En aquest enllaç hi ha un petit recull de cites dignes de recordar d’aquesta dona excepcional i molt desconeguda.  I si us pica una mica més la curiositat, en aquest altre hi trobareu algunes més i algun que altre text traduït a l’espanyol (les traduccions al català són poc més que invisibles, a Internet, més enllà de les referències bibliogràfiques).  Us proposo de mirar de trobar textos d’aquest esperit lliure que va arribar a afirmar que no veiem les coses com són, sinó com som. Molt gran.



gen. 142017
 

Malament rai quan una societat perd el sentit de l’humor i la capacitat de discernir què és seriós i què no ho és.  Un darrer exemple l’hem tingut aquesta setmana quan hem sabut que una noia de 21 anys podria anar a la presó per un seguit d’acudits sobre Carrero Blanco.

Algú em pot explicar la diferència entre aquesta actuació de la fiscalia i els atacs contra Charlie Hebdo, d’ingrata memòria?  Bé, un parell de pistes, perquè jo hi veig alguna:  la primera, que la fiscalia actua amb la presó com a arma (de moment encara som aquí) i contra el setmanari francès van ser les bales les que van dir la seva.  La segona, que en el cas de Charlie Hebdó, el suposat valor suprem a preservar era la figura d’un déu, mentre que en cas espanyol és un militar feixista.  Si fa no fa…  Les formes encara són diferents, però el fons que ordena les actuacions em sembla ben bé el mateix.

Per què quan parlem d’integrisme només sabem mirar en una direcció?  A mi em fa l’efecte que en tenim mostres ben cruels d’integrisme ben a prop, això sí, vestides de memòria històrica (la seva particular) o de lluita contra el terrorisme (no pas el seu, no fos cas).  Déu n’hi do.  I es diuen demòcrates sense cap escarafall.

 



gen. 132017
 

Crec que es de José Antonio Labordeta (i si no és seu demano disculpes) un vers d’una de les seves cançons que diu que estem “condenados a ser fuertes“.  No sé a sant de què m’ha vingut al cap aquest vers que vaig conèixer quan era un adolescent o poc més i que, ves a saber per quina raó, no m’ha acabat de marxar mai de la memòria i va reapareixent de tant en tant.  Potser és perquè té tela això de sentir la fortalesa més que com una obligació, com una condemna -la imatge és contundent- que ens obliga a no defallir mai, ni per nosaltres, ni pels nostres.

Sigui com sigui, l’obligació de ser forts, de mantenir-nos en els nostres principis, en els nostres ideals en els nostres objectius o en els nostres somnis, fins i tot, i de tirar endavant malgrat totes les dificultats, no em sembla cap mala cosa en els temps que corren, on les incerteses són el pa de cada dia i on els canvis per, suposadament, adaptar-nos als nous escenaris són prou habituals, encara que sovint només amaguen claudicacions i renúncies.

Son temps complicats per al país.  Pensar que estem gairebé condemnats a ser forts, i que aquesta és la nostra autèntica i única condemna individual i col·lectiva, no té per què ser cap mala cosa, ans al contrari.  Sobretot si tenim present una altra gran frase, en aquest cas de Jean-Paul Sartre, que afirma que estem condemnats a ser lliures.  Si sumem les dues condemnes: a la llibertat i a la fortalesa, potser ens en sortim i tot.

gen. 122017
 

Aquests dies, la lluna llueix en tota la seva esplendor i, per una d’aquelles afortunades coincidències meteorològiques, la boira ha escampat una estona per deixar-nos-la veure com fa dies que no l’havíem vista.

La lluna és un element del nostre univers particularment estrany, seductor.  És un astre que convida a mirar amunt i a sentir la fascinació que sempre produeix allò que no coneixem prou i que ens resulta encara massa llunyà.  En el fons, seguim demanant la lluna constantment, amb l’esperança d’acabar esgarrapant alguna cosa d’algun lloc.

Aquests dies, en una altra curiosa coincidència, ens arriba la notícia d’una teoria prou fonamentada que qüestiona el que sempre s’havia pensat sobre la formació de la lluna.  Bonic tema de reflexió per a experts però, ho admeto, que queda molt lluny del meu abast, incapaç com sóc d’imaginar què són milers de milions d’anys, des de la meva perspectiva de simple mortal.  En qualsevol cas, sempre és agradable constatar que les teories més sòlides poden trontollar en un moment donat, o demostrar-se, senzillament, incorrectes.  Això diu molt de la saviesa i de la curiositat de l’ésser humà.

Més enllà de la ciència i de la raó, sempre hi ha aquell espai irracional, oníric, en què tant li fa com es va formar la lluna, i on l´únic que compta és que hi és, que val la pena seguir admirant-la, tot imaginant fantasies sense límit, i gaudint-ne de la seva seductora companyia, ni que sigui de lluny i sense arribar a comprendre’n massa cosa.

 

gen. 112017
 

Que fa anys, dècades, de fet, que patim, a nivell mundial, una profunda crisi ideològica és, a hores d’ara, gairebé una obvietat.  L’esquerra s’ha quedat sense discurs i, tot el que és capaç d’articular és una barreja d’ecologisme, feminisme i serveis socials molt difícil de pair perquè no passa de ser una col·lecció de pegats en un entorn capitalista.  Pel que fa a la dreta, potser mai no ha tingut gaire corpus ideològic, però sempre ha sabut adaptar-se als temps que corren amb un missatge molt simple i molt perillós: la xenofòbia i el nacionalisme exacerbat.

Però més enllà dels continguts doctrinals i de les seves evidents llacunes, encara hi ha un problema potser més important, sobretot de cara a la ciutadania: la falta de lideratges.  Els grans personatges polítics de la segona meitat del segle XX ja no hi són, o ja no estan per a gaires històries, i el seu espai no l’ha ocupat ningú amb garanties, especialment pel que fa a les esquerres, la socialdemocràcia, o digueu-li com més us agradi.  I els pocs líders capaços de transmetre els seus valors des de la seva identitat, lamentablement, són els més de dretes.  Pensem en Marine Le Pen o en Donald Trump, sense anar més lluny.  On són els seus antagonistes a l’esquerra?

A casa nostra, la situació és similar.  Ideològicament no hi ha gran cosa atractiva, més enllà d’un procés d’independència tan inconcret com dubtós, ara mateix.  I pel que fa a lideratges, sense voler ser més crític del que cal, molt em temo que cap dels caps de cartell actuals tindrà un lloc a la memòria política d’aquí a uns anys.  L’única excepció?  si es confirmen els pronòstics, Aznar, un sinistre personatge d’ingrat record en la seva etapa presidencial i que molt em temo que pot acabar jugant el paper de referent ideològic de la nova dreta xenòfoba i ultranacionalista espanyola, al costat dels seus homòlegs d’arreu.

Aniria sent hora de renovar de debò la foto de família política i buscant lideratges nous, joves i amb idees i propostes, enlloc de seguir mantenint tant prejubilat amb ganes de figurar.  Preocupant, tot plegat.  Què voleu que us digui.

gen. 102017
 

Fa fred.  Fa dies que fa molt fred i les televisions i les xarxes socials no es cansen d’oferir-nos imatges i més imatges de paisatges on el blanc de la neu i del gel tot ho difumina en un exercici de reducció al mínim de la paleta de colors habitual.

Fa fred i s’evidencien les limitacions i les mancances d’uns sistemes de calefacció ineficaços o directament absents en moltes llars, tot i que ja sabem que això de la pobresa energètica és un invent de quatre progres mal reciclats.  Però fa fred, i el fred paralitza;  el fred impedeix l’activitat normal i ens tanca a casa o allà on la temperatura sigui suportable.

Sí, fa dies que fa un fred intens a tota Europa, i també a casa nostra.  Fa dies que entremig de paisatges bucòlics, gairebé nadalencs encara, trobem les dramàtiques imatges de milers i milers de persones abandonades en condicions infrahumanes, paralitzades pel fred i, en el millor dels casos tancats en coberts que amb prou feines poden fer la seva missió, o a dins de tendes que poc servei fan, quan el fred i la humitat ho envaeixen tot.  Són els mateixos refugiats que a l’estiu s’amuntegaven a les carreteres de mitja Europa i que ara es veuen paralitzats en tancats que els aïllen de la societat culta i rica que els ignora.

Fa fred.  Però fa massa temps que fa fred al cap dels nostres dirigents.  Fa massa temps que la capacitat de pensar en éssers humans i no en multituds que fugen de la guerra i de la misèria sembla que s’ha congelat per sempre.  Els mitjans de comunicació ens recorden el drama, però la resposta de qui té la clau per resoldre’l és sempre la mateixa:  el silenci fred de la indiferència.  Un genocidi encobert, potser?

gen. 092017
 

Ara fa, si fa no fa, un any de tot allò del pas al costat, de la paperera de la història i del relleu a la presidència de la Generalitat.  Un any en què havien de passar moltes coses, que havia de propiciar una pila de canvis i que ens havia d’acostar, de manera definitiva, a la independència.  I ara, un any després, i amb un altre any “històric”, “definitiu” al davant, em demano:  i?

No puc evitar sentiments que es mouen entre l’escepticisme i la decepció, si miro l’any polític passat.  Seguim sense pressupostos, o el que és potser més greu, amb una nova pròrroga d’uns pressupostos de retallades importants.  Seguim amb un Govern que no dóna gaire senyals de tenir cap projecte de futur en cap àmbit i que fa l’efecte, massa sovint, d’anar posant pegats i guanyant temps per arribar a l’estiu vinent, en què diuen que tot ha de canviar.  Seguim amb un Parlament de majoria inestable i amb dos fronts molt ben definits i sembla que irreconciliables.  Seguim amb una estructura administrativa més que qüestionable i amb una falta d’idees i de projectes patètica, en molts casos.  En resum, que hem tancat un any de paraules i més paraules, però amb poc, amb molt poc, contingut.

Diuen els optimistes que s’està fent una gran feina encara invisible que anirà sortint a la llum durant els propers mesos i que aleshores veurem que tot té sentit.  Tant de bo.  Ara com ara, només sabem que el president no es vol presentar com a candidat a les properes eleccions, que es preveuen canvis en la composició del proper Parlament (i del proper Govern) i que comencem un any en què fins i tot la normativa lingüística ha canviat, d’una manera discutible i amb una etapa de comunicació i implantació -i em continc tant com puc- lamentable.

Ara fa un any de moltes coses i de pocs avenços.  A veure, d’aquí a un any, què en podrem dir.

gen. 082017
 

Els capricis del calendari han fet que enguany, després de Reis, encara tinguem un cap de setmana abans de retornar completament a la feina, a l’escola, o allà on calgui;  al capdavall, a la rutina i a la normalitat.  Per dir-ho amb un símil futbolístic, avui, diumenge, són els darrers minuts del temps de descompte de les festivitats nadalenques i és hora d’anar tancant-les definitivament i d’encarar aquest nou any que ara sí que de debò comencem.

Tornem a la rutina amb una estranya barreja de mandra i d’il·lusió.  Amb la mandra que fa abandonar uns dies diferents, en què el rellotge va a un altre ritme i on són possibles coses que d’aquí a uns dies ens semblaran, potser, un somni.  Però també hi ha il·lusió per recuperar el compàs habitual de la nostra vida, amb horaris més rígids i amb obligacions que ens ajuden a ordenar la nostra existència.  I entre l’una i l’altra, aquells propòsits públics o amagats que ens vam plantejar ara fa una setmana i el desig de tirar-los endavant amb èxit, sempre i quan la voluntat, la constància i les circumstàncies (seré generós i li deixaré un paper, ni que sigui secundari, a l’atzar) ens acompanyin.

Demà ens posarem a caminar per aquest imprevisible 2017.  Molta sort i que els somnis es facin realitat.  I si no, que no ens faltin les ganes ni les forces per seguir somiant.

gen. 072017
 

Un cop oberts els regals de Reis i a punt per començar a desar fins l’any vinent les festivitats nadalenques, se’m presenta un petit dubte:  què hauran deixat els Reis al Palau de la Generalitat i al Parlament.  Més m’estimo demanar-me què hi hauran deixat que no pas què els hauran demanat els inquilins de tots dos dignes immobles.

La veritat és que no sabria què respondre.  Em costa imaginar què ha de passar aquests dotze mesos que tenim al davant.  Imagino que han de passar coses, moltes coses, però no gosaria dir quines.  Eleccions?  Referèndum?  Res de res?  Ni la més remota idea.  Sigui com sigui, hi ha un parell de detalls que cal tenir presents, encara que no els pugui interpretar com segurament cal:  el primer, el silenci dels poders públics catalans, més enllà de les declaracions i tertúlies que fan bullir no sé quina olla, però que la fan bullir.  El segon, el soroll que arriba d’Espanya, un soroll cada cop més present en tots els àmbits i que semblaria que pot evidenciar un nerviosisme cada cop més evident.

Caldrà esperar, com sempre, a veure com es van desenvolupant els esdeveniments.  De moment, molts interrogants i poc més.  No és gran cosa.  En qualsevol cas, d’aquí a l’estiu s’hauran d’anar sabent coses i podrem anar descobrint que ha posat la nostra classe política a la seva carta als Reis i si els nostres representants han estat bons o no.  El problema és que sigui el que sigui, recaurà sobre nosaltres, que no hi pintem gaire, en tots aquests afers, per més manifestacions i jocs florals que muntem de tant en tant, per a major glòria dels mitjans de comunicació i del nostre ego patriòtic.

css.php