joanjo

Bloc personal de Joanjo Ardanuy, amb quatre reflexions sobre diferents qüestions més o menys quotidianes i més o menys intranscendents.

abr. 232018
 

Enguany ens caldran molts cavallers, perquè ens amenacen molts dracs.

Agafem-nos ben fort al llibre i la rosa, com cada any, però tinguem a prop l’escut, l’espasa i el cavall, per si de cas.

 

abr. 222018
 

Decidir és un verb que els darrers anys ha estat molt -segurament massa- d’actualitat, per allò del dret a decidir que els pobles tenen o no.  En el nostre cas es veu que no.  Però més enllà d’aquesta conjuntura històrica en què ens trobem, decidir és una facultat que val la pena valorar com cal, perquè implica triar, escollir entre diverses opcions, i perquè suposa el privilegi de no haver-se de sotmetre a un únic futur possible.  Però decidir, en tant que obre les portes al canvi, també pot voler dir claudicar, cedir davant d’una realitat hostil per anar a buscar una altra de més favorable, per la raó que sigui.

Ben mirat, ens passem la vida prenent decisions -decidint, si voleu-, tant sobre qüestions més quotidianes, com què menjarem o com ens vestim, com sobre aquells aspectes que condicionen el futur a mig i llarg termini: una parella, un lloc on viure, una feina… Decidir és, doncs, també una part de la nostra rutina com a persones, encara que no sempre siguem -tampoc no cal- prou conscients d’aquesta reorientació contínua del nostre destí.

En qualsevol cas, decidir sempre és un luxe.  Un esclau o un pres mai no decidiran res.  El simple fet de tenir almenys dues opcions disponibles sempre és una riquesa que cal valorar de manera adequada.  A partir d’aquí, encertem o errem, claudiquem o triomfem, fem o deixem de fer, però sempre guiats per la voluntat, per la nostra voluntat individual i més íntima.  Ah!, la voluntat, aquest concepte filosòfic tan complex que ens ajuda a desxifrar els nostres desigs i a aconseguir els nostres objectius, sempre a través de la capacitat de decidir, com bén ens recordava Joan Maragall, fa més d’un segle, amb el seu Comte Arnau:  “Seràs roure, seràs penya,/seràs mar esvalotat,/seràs aire que s’inflama,/seràs astre rutilant,/seràs home sobrehome,/perquè en tens la voluntat.”

abr. 212018
 

Si alguna cosa se’ns haurà de reconèixer als catalans algun dia, tot i que pugui semblar sorprenent a primera vista, és el sentit de l’humor que som capaços d’exhibir, fins i tot en les circumstàncies més complicades.  Amb la que ens està caient a sobre, amb mig govern a la presó i mig a l’exili, amb les institucions usurpades, amb centenar d’alcaldes citats davant d’un jutge, i amb gent de tot ofici i condició perseguida per una estrany i suposat estat de dret, encara tenim la capacitat de fer humor i d’inventar, per obra i gràcia de la intel·ligència de la Guàrdia Civil, un poble, Sant Esteve de les Roures, que cap mapa no és capaç de situar, però que compta amb una estructura i uns serveis que molts municipis prou voldrien per a ells.

La mentida malintencionada, com tantes i tantes que estem veient passar davant nostre aquests darrers mesos, poden acabar duent a situacions tan absurdes com la de parlar de violència contra la policia en un municipi inexistent.  De fet, no deixa de ser coherent que una violència que no va ser es produeixi en un poble que tampoc no és enlloc.  Això no es pot negar:  del tot coherent.  Però més enllà d’aquest accident (mai més ben usat el mot) geogràfic, tota aquesta colla de mentides i falsedats està portant un curiós i imprevisible enfrontament entre la policia, que elabora informes tan documentats com el que parla de Sant Esteve de les Roures, i el Govern, que des de fa anys mira amb lupa les finances de la Generalitat i que fa mesos que les té directament intervingudes, a propòsit de la suposada utilització de diners públics per al referèndum de l’1 d’octubre.  Al mig, un jutge que ha hagut de fer una dura marxa enrere en alguna de les seves decicions, que no deu tenir ganes de rectificar més la seva instrucció, però que, al pas que va, igual es veu obligat a actuar contra els uns o contra els altres, o qui sap si contra ell mateix, sense saber-ho.

Sigui com sigui, ja es veurà, perquè el que estem vivint darrerament supera la capacitat fabuladora dels guionistes més agosarats.  De moment, per si de cas, seguim organitzant les nostres sortides de cap de setmana a aquells llocs que apreixen a tots els mapes, mentre esperem -temps al temps- que Sant Esteve de les Roures s’acabi erigint en l’autèntica capital d’una futura republica catalana.  Ja posats…

abr. 202018
 

Com aquell que diu, ja tornem a ser a la porta de Sant Jordi, la festa més festiva de totes les festes, justament, potser, perquè s’escau en dia feiner.  Diluns ens capbussarem de nou en un oceà de roses i de llibres, i ens deixarem endur per la dolçor de l’amor i pel plaer de la lletra impressa.  Què més se li pot demanar a una diada festiva?

Però això serà d’aquí a uns dies, tot i que els llibreters ja han anunciat que diumenge obriran per començar a presentar-nos el seu catàleg de novetats i també de clàssics, i per anar escalfant un dilluns que esperem, com de costum, fantàstic.  Avui, divendres, amb tot el cap de setmana al davant, em ve de gust fer una reflexió sobre un seguit de personatges que també trobarem dilluns:  els autors, els escriptors de bona part dels llibres que comprarem.  Entrar en aquest univers obscurs i tancat dels creadors és complicat pel que té d’hermètic -sovint en una relació inversament proporcional a la qualitat de les obres- i pel tuf d’exaltació de l’ego que sovint s’hi respira, barrejat amb una evident mediocritat.

Dilluns hi haurà esmorzars literaris, vermuts amb els escriptors, signatura de llibres, entrevistes als mitjans i molta presència al carrer, a prop d’una gent sovint deliberadament esquivada la resta de l’any.  Però és Sant Jordi, cal vendre i cal deixar-se veure, per rebre l’homenatge d’amics, coneguts i saludats que mai escriuran ni una ratlla. Pobrets.  Aquesta és la cara que menys m’agrada, d’aquesta festa, la de l’exhibició impúdica d’una pretesa qualitat literària que no sobreviurà ni un cicle estacional, i que l’any que ve no recordarà ningú.

A les portes de Sant Jordi vull reivindicar la crítica literària seriosa, la que destria el gra de la palla i l’única capaç d’argumentar per què una determinada obra sobreviurà al pas del temps i se seguirà llegint d’aquí dècades o segles.  Però vivim temps ràpids, d’immediatesa.  I ja sabem que la presa i la qualitat, tot sovint, no són bones companyes de viatge.  Dit això, fem el Sant Jordi que més ens agradi, llegim el que ens vingui de gust, que si ens fa profit, és que valia la pena.  Al cap i a la fi, cal de tot perquè hi hagi de tot, també a l’univers literari, farcit d’estrelles, planetes, constel·lacions, galàxies i forats negres.

abr. 192018
 

Hi ha coses que no canvien.  Vas a un espectacle en viu qualsevol i la puntualitat fa tard.  Sempre és així, sobretot a aquelles localitats on la cultura encara és un privilegi al qual tens accés perquè pagues, o et regalen per la rao que sigui, un determinat producte i, en tant que pagador, o convidat, també adquireixes dret a tot.  I més encara si no pagues.

Per què s’ha de començar tard un espectacle anunciat amb mesos d’antelació?  Com és que aquell que es fa esperar encara entra amb la cara de satisfacció de qui arriba a punt de l’inici de la sessió, gairebé donant permís perquè comenci l’espectacle, en lloc de fer-ho amb la cara de vergonya que caldria?  Per què els responsables de les sales són còmplices d’aquesta manca de respecte i no tanquen portes a l’hora en punt?  En definitiva, per què assumim com a normal aquest menyspreu a la feina dels actors, o dels músics, o dels ballarins, que ho tenen tot a punt a l’hora i que han de patir una espera del tot innecessària i injutificable?  I encara més, per què, a sobre, d’aquest temps d’espera indigne en diem cinc (o deu, o quinze…) minuts “de cortesia”.

Segurament, la resposta tindira molt a veure amb el concepte que tenim de la cultura i de la feina dels altres.  Del concepte que en tenim, o dels menspreu inconscient que ens provoca, ja que tot passa al darrere dels nostres desigs puntuals.  Ah!  Per cert, si encara algú dubta que tot plegat té a veure amb aquest  valor que donem a les arts i a la cultura en general, que m’expliqui per què els partits de futbol sí que comencen puntuals i qui no hi és, no hi és comptat.

abr. 182018
 

Diumenge passat, enorme manifestació a Barcelona exigint la llibertat per als presos polítics.  Novament pacífica, multitudinària i festiva, i una nova demostració que qui havia donat per liquidat allò que en diuen procés, no té ni idea de què està dient.  I dissabte vinent, una altra a la vista.  En aquesta ocasió no serà cap nova manifestació, sinó la final de la Copa del Rei de futbol, entre el Barça i el Sevilla que, repassant les darreres edicions en què ha participat l’equip català, promet.

El ministre de la policia ja ha anat preparant l’ambient amb anuncis que miraran com es poden criminalitzar xiulades massives a l’himne espanyol, o al seu monarca.  Es veu que li molesta, que la gent s’expressi lliurement.  Ja veurem, perquè al pas que anem, el simple fet de ser català podria acabar sent indici de delicte, si no ho és ja.  Sigui com sigui, ahir llegia que un grup de penyes vol tintar la grada de groc.  Fins ara, s’ha volgut evitar la presència d’estelades o de silenciar les xiulades, a cop de decibels.  En el cas, per exemple, de samarretes de color groc, què faran?  prohibiran l’accés al recinte amb prendes d’aquest color?  A sant de què?  Amb quin argument?  No descartem res, en qualsevol cas.

El ridícul de l’espanyolada rància i intransigent cada dia se supera, arribant a límits gairebé inimaginables.  Ja fa dies que el groc molesta a determinada gent, i molt.  I ara resulta que serà un dels colors de la temporada que ja arriba.  Aniran a pels dissenyadors de moda i les botigues?  Prohibiran l’exhibició pública de qualsevol elment groc?  Els dibuixos animats s’hauran de reeditar?  No ho sé, francament.  Ara mateix, el primer indici el podem tenir dissabte vinent on, molt em temo, l’esport tornarà a quedar en un segon terme, darrere de la intransigència i l’autoritarisme que ens envaeixen darrerament.  Santa paciència.

abr. 172018
 

Ja és ben veritat que allò que no es veu no existeix.  Vivim temps en què tot s’ha de poder veure, tocar, manipular.  Així ens va en el terreny de les idees i del pensament abstracte, però aquesta és tota una altra qüestió.  Sigui com sigui, i potser la immediatesa de tot plegat també ajuda, el que no ocupa portades o espais destacats a les xarxes, és com si no anés amb nosaltres.  Un bon exemple, sense anar més lluny, és l’esport femení, gairebé desapregut de l’actualitat, tret de quatre disciplines clàssiques quan arriben uns jocs olímpics (gimànstica, natació i poc més)  o llevat que l’equipació de les esportistes sigui prou suggerent com la de les jugadores de vòlei platja que sempre deixa un rastre important d’imatges que res no tenen a veure amb la pràctica esportiva ni amb la competició.

Per això, perquè allò que no es veu no existeix, m’ha sorprés la notícia d’una mare de Badajoz que ha tingut la santa paciència de fabricar un àlbum de cromos de la lliga femenina de futbol perquè les seves filles en puguin gaudir.  Sembla que la idea finalment ha aconseguit suport de qui l’hauria d’haver promogut, però molt em temo que la cosa no passarà d’una anècdota en l’univers terriblement masclista de l’esport professional.  Benvinguda sigui, en qualsevol cas.

Aniria bé començar a canviar algunes rutines i presències mediàtiques.  Sí, sí, ja sé que diran que l’esport femení és minoritari, que no atreu públic i tot plegat.  De tota manera, la presència als mitjans és clau per canviar la realiat.  Un exemple?  Quants mundials de motociclisme ha hagut de guanyar Laia Sanz abans de destacar com a pilot del Dakar i aconseguir el reconeixement que ara mateix té?  No ens enganyem, n’hi ha prou amb un seguiment informatiu com el que té el Dakar per fer visible allò que fins aleshores era invisible.  Comencem a treure la caspa i la testosterona dels programes i dels informatius d’esport?  Per demanar, que no quedi.

 

abr. 162018
 

Ahir no hi vaig ser, però molt bé havia d’anar la manifestació de Barcelona, i molt potent el seu impacte tant aquí com a fora -les imatges, de fet, són prou eloqüents- com perquè Televisió Espanyola en parli qualificant-la de “desafiament” a la llei, o com perquè la senyora De Cospedal, ministra de Defensa, no ho oblidem, la titlli de “dictadura separatista”.

Ben mirat, que una concentració anunciada, autoritzada, legal, pacífica i multitudinària es consideri una demostració de dictadura o un repte a la llei diu molt de qui així en parla.  I és que ja fa temps que hem entrat -que han entrat les veus de l’Estat Espanyol, de fet- en una banalització irresponsable de les paraules.  D’aquesta manera, qualsevol expressió pacífica de caire independentista, ja fa anys que és nazisme;  qualsevol concentració és incitació a l’odi, i qualsevol demostració de força, terrorisme.  En aquest context, les qualificacions -0 desqualificacions- de la manifestació d’ahir no són altra cosa que l’expressió lògica d’aquesta virulència verbal.

Les paraules són importants, i utilitzar les adequades en cada ocasió, encara més.  Tots tenim experiències de fer un ús maldestre dels mots i de les conseqüències que pot comportar.  Però quan el que es produeix és una manipulació del significat, fent servir de manera irresponsable conceptes tan greus com aquells que al llarg de la història han ocasionat tant de dolor i tanta mort, com el terrorisme o el nazisme, o considerar que un resultat democràtic d’unes eleccions és una dicatadura, o que l’exercici de la llibertat d’expressió suposa desafiar les lleis, realment ens estem situant fora de qualsevol estructura democràtica racional.  Un cop més, la distorsió dels mots és una expressió de la distorsió del pensament polític i el resultat lògic de la irracionalitat i de l’odi més absoluts.

abr. 152018
 

On és la clau del benestar?  Què és allò que ens fa sentir realment bé?  Què ens fa grans?  Qui no s’ha fet mai aquestes preguntes o, si voleu, qui no n’ha trobat algun cop la resposta sense proposar-ho;  gairebé sense saber-ho?  Tots, de fet, hem pogut tastar la felicitat, la pau, la calma, la seguretat en nosaltres mateixos… qualsevol d’aquestes sensacions tan agradables i tan positives.  I per què?  Què ens ha fet sentir així?

Tot sovint busquem companyia, una feina millor, un cotxe nou, unes vacances, roba nova, o qualsevol canvi en la nostra rutina que ens aporti benestar i satisfacció.  Ho sabem -de manera inconscient, o de vegades a plena consciència- que un canvi, de tant en tant, pot resultar imprescindible i altament beneficiós.  Però ben mirat tot és aquella alegria que  passa, que ens satisfà i que ens deixa un gran record, però que passa.  I així tornem a buscar, i trobem i fem i desfem un i mil cops, perquè el desig de la felicitat ens obliga a no aturar-nos, a no rendir-nos a la plàcida calma de l’abandonament i la  resignació, sense adonar-nos que l’única resposta a totes les preguntes som nosaltres mateixos.

No hi haurà res que puguem comprar ni tenir que ens pugui fer grans si no és que ja ho érem abans.  I no hi haurà companyia que ens enriqueixi si no tenim molta riquesa per compartir.  Tot el que ens arriba de fora, ajuda, no ho negaré, i de vegades moltíssim.  Però  no ens enganyem, nosaltres som la clau de la nostra existència, del nostre benestar i de la nostra felicitat, encara que sovint no ens sabem reconèixer de manera adequada, ni valorem com caldria unes capacitats que, amb una lleu ajuda exterior, poden emergir amb tota la seva autèntica potència.  Som molt, moltíssim més del que acostumem a pensar, però no sempre en som prou conscients.  Vet aquí.

 

abr. 142018
 

Fa uns pocs dies, el ministre Català, al Congrés de Diputats, va deixar anar una parrafada perfectament preparada per criminalitzar una mica més la dissidència política, a través, en aquesta ocasió, dels llaços grocs que llueixen alguns diputats.  És fàcil d’entendre que el ministre no estigui d’acord amb els llaços en qüestió, pel que signifiquen i pel que defensa el govern del qual forma part, però una cosa és no opinar el mateix d’un símbol i una altra de ben diferent, el que va deixar anar, com aquell que no diu res.

Anem a pams.  Diu Català que els llaços grocs ofenen perquè impliquen que a Espana hi ha presos polítics i, segons ell, no és així.  És a dir, que l’ofen que algú pugui pensar diferent que ell.  Per a ell hi ha polítics presos i per a molts de nosaltres hi ha presos polítics.  Fins aquí, tot correcte i cadascú per allà on l’enfili.  Però resulta que el que diguem nosaltres, en aquest cas a través d’un símbol, és ofensiu.  L’expressió del nostre pensament és ofensiva.  Molt democràtic i molt constitucional, sí senyor.

I com si amb això no hagués prou, el ministre considera que som afortunats els que podem exhibir aquest llaç a la solapa.  Afortunats per expressar-nos?  I jo que pensava que la llibertat d’expressió era un dret constitucional recollit en aquella carta magna que tant diuen que els agrada i  defensen.  Doncs ara es veu que el que s’hi diu és una sort, no un dret, un valor superior a preservar.  Anem bé.

I per acabar, com era d’esperar, l’alegat de torn contra els atacs violents als que pensen diferent a Catalunya.  Perquè, evidentment, tot el que soni a català ha de ser terrorisme, només faltaria.  Bé, només faltaria fins que arriba un jutge i diu que tallar una carretera o alçar barreres d’un peatge, a tot estirar, és desordre públic, no terrorisme.  Però això al ministre tant li fa.  Si ell diu que a Catalunya tot és terrorisme, és que tot és terrorisme.  Què ens sabrem, els que vivim a Catalunya, si no llegim els seus diaris?  O un jutge, fins i tot, si s’aparta de la veritat oficial?

Ja és ben cert que no ofèn qui vol sinó qui pot.  Potser a Català l’ofenen els nostres llaços, però us ben asseguro que a mi no m’ofenen les seves paraules, només en confirmen que és un personatge amb una fosquíssima mentalitat franquista i dictatorial maquillada sense gaire sort, dit sigui de passada, de democràtica i constitucional. Un digne ministre d’aquest seu govern.

css.php