joanjo

Bloc personal de Joanjo Ardanuy, amb quatre reflexions sobre diferents qüestions més o menys quotidianes i més o menys intranscendents.

set. 062017
 

Diu un sentència popular que si vols no resoldre mai un problema només n’has de crear una comissió.  De fet, l’experiència pot validar aquesta afirmació i, de fet, aquesta és la recepta a tots els mals de Catalunya que s’ha empescat el gran venedor de fum Pedro Sánchez:  una comissió parlamentària (a la qual es convidaria a participar els partits catalans, en un autèntic exercici de bondat i condescendència) per estudiar una solució al futur encaix del nostre país dins d’Espanya.  No cal ni dir que al PP li ha faltat temps per aplaudir la iniciativa. Només faltaria.

I mentre aquesta idea encara volava per les tertúlies, la fiscalia i les més altes instàncies judicials ja advertien, davant d’aquest rei que  alguns volen que tingui nom d’aeroport)  que la base de l’estat de dret és la unitat de la pàtria, en un nou exercici d’ignorància, perquè serà que no s’han creat i dividit estats amb marcs legals perfectament consolidats.  Però es veu que això allà no passarà mai.

I de propina, es va estrenyent el cercle contra els acusats pel 9N i les sancions milionàries cada cop planegen més arran de terra.  Sempre m’ha fet gràcia això de sancionar uns fets que van tenir lloc sense que el govern de Madrid fes ni un pas per evitar-los més enllà de xerrameca i més xerrameca i alguna que altra sentència d’aquells tribunals tan independents que tenen.  Tot i que val a dir que ja ha quedat clar que la independència, a Espanya, no es pot ni nombrar, i és delicte. I cada dia és més evident que els poders públics observen gelosament aquest principi.

I amb tot això arribem a la sessió parlamentària d’avui, en què s’aprovaran coses, es recorreran coses i, si no baden gaire, fins i tot es podrien sentenciar coses.  Al cap i a la fi, qui dubta que les sentències ja estan dictades i escrites de fa dies?  I sense necessitat de cap comissió.



set. 052017
 

És ben possible que tot, al llarg del temps, igual com qualsevol fruit de qualsevol arbre, acabi madurant i podrint-se, procés que estaria absolutament en línia amb el mateix cicle de la vida.  Potser sí que és llei de vida, però si mirem la política, l’exercici de la política, de fet, per part de les persones que s’hi dediquen i que hi viuen, el fenomen és especialment greu i, tot sovint força preocupant.

La setmana passada es van difondre aquestes imatges d’una coneguda diputada espanyola  en què se la pot veure perdent els papers, les formes i el respecte, tant als seus rivals polítics com a la institució en la qual es trobava en aquell moment.

Si pensem una mica i fem un cop d’ull panoràmic sobre l’activitat política a tots els nivells, ens serà fàcil detectar múltiples exemples de prepotència similar, d’abús dels recursos institucionals i de menyspreu absolut tant als rivals polítics com als ciutadans en general, quan els anys d’exercici del poder i una certa actitud innata o apresa es van consolidant i madurant.  En qualsevol cas, sempre actituds denunciables que no tenen justificació possible en persones que cobren un sou que paguem entre tots i de les quals s’espera rigor i respecte.  Exemples com el de Villalobos ens recorden que encara som molt lluny de la qualitat democràtica que caldria esperar després d’unes quantes dècades d’existència formal.  I és que l’estètica i la roba de determinats càrrecs públics són importants, i fins i tot qüestionables, però determinades formes i actituds són, directament, indignes.



set. 042017
 

Obrim setmana.  Una setmana nova de trinca que, si els auguris i les profecies són encertats, ha de portar-nos importants i substancials novetats.  En primer lloc, ens trobem a una setmana justa de l’enèsima darrera gran manifestació d’abans de la república.  D’altra banda, si realment hem d’anar a votar el primer d’octubre, caldria anar convocant la cita amb les urnes i aclarint quatre detalls gens menors.  A més, i si això passa, tal com ja ha deixat anar la vicepresidenta espanyola, tindrem recursos, reunions urgents del Tribunal Constitucional i ves tu a saber què més.

En resum, comencem una setmana plena d’interrogants però, al mateix temps, carregada d’esdeveniments del tot previsibles.  És el que té viure en un país on la premsa anuncia què diran els tribunals, o en el qual el govern i les altes instàncies judicials dissenyen plegades l’estratègia de resposta a les provocacions independentistes.

Sigui com sigui, és dilluns, som aquí, hi ha el que hi ha i ens tocarà llaurar amb aquesta colla de bous.  No tenim res més, ni podem esperar gran cosa més, ara com ara.  En qualsevol cas, quan arribem al proper diumenge, n’estic convençut, s’haurà desvetllat alguna que altra incògnita i s’haurà complert alguna que altra predicció.  A veure què ens tenen reservat per a aquests dies els astres i la fortuna.



set. 032017
 

De tant en tant la vida se’ns vesteix de tardor avançada i tot esdevé, de sobte, una immensitat de color gris que ens cau a sobre, com les primeres boires, i ens deixa mig paralitzats, sense ganes de res i sense l’energia per seguir endavant.  Aleshores, tot es trist, fosc i complicat, i res sembla que hagi de tornar a tenir sentit.  Quan això passa, quan la tristesa ens envaeix i s’instal·la a dins nostre, és bo comptar amb algú, amb alguna persona que ens estimi de debò, que ens acompanyi sense més, i que ens recordi que no estem sols i que tot, fins i tot les temporades més fosques, són només això, temporades que duren més o menys, però que no són eternes.

Qui no ha sentit mai aquesta sensació d’ofec interior? Qui no ha perdut mai la il·lusió de viure?  Segur que tothom en sabem, poc o molt, d’aquest estat de pena íntima i de desesperança profunda.  I si hi pensem una mica, en aquests moments, en els pitjors moments, sempre hi ha hagut algú que potser amb la seva mera presència, amb la seva companyia sincera i silenciosa, ens ha donat el bri d’esperança necessari per seguir endavant sense claudicar, sense rendir-nos.

Avui és diumenge, dia especialment propici per compartir amb aquells que tenim sempre més a la vora.  Dia adequat, potser, per recordar una preciosa cançó de l’any 1973, i per la qual sembla que els anys no passin.  I és que potser el que hi descriu és etern i sempre té anada i tornada.

YouTube Preview Image

set. 022017
 

Setembre, mes incert, mes d’incògnites, mes decisiu, en un sentit o altre.  Tenim al davant unes setmanes que, de ben segur, vindran farcides de polèmiques, de mentides, d’agressions, d’intoxicacions i de tota mena de declaracions i afirmacions absolutament fora de lloc.  Però també serà un mes carregat d’il·lusions i de fe en un futur més que incert, però més que atractiu.  Sigui com sigui, i acabi com acabi, aquest mes de setembre de 2017 no serà un setembre més d’un any qualsevol.

Més enllà del que es veu, del que es llegeix, del que sabem, però, hi ha moviments, ben nobles o del tot inconfessables, que acabaran forjant la realitat  i els mesos i anys que han de venir.  Fet i fet, el mateix que passa amb qualsevol projecte, amb qualsevol idea que volem fer realitat.  Tot requereix un temps de preparació, de treball intens, col·lectiu, abans que els resultats es puguin fer visibles.  De fet, els pagesos ho sabem prou bé, això:  avui sembres i algun dia, si tot va bé, culls.

Aquest setembre em sembla que és temps de tenir cura d’alguna cosa que ja s’ha sembrat fa temps i que està a punt de fer fruit o d’emmalaltir definitivament.  Aviat ho sabrem.  I avui mateix, també, comencem una feina silenciosa i discreta, una colla de gent carregada d’il·lusions i convençuda que les coses es poden fer d’alguna altra manera.  Els resultats, passats tots sants.  Ja n’anireu tenint notícies.  Aquesta tardor pinta que vindrà carregada de sorpreses, segur, molt més enllà dels grans titulars i dels avatars de la política, perquè la vida, per fortuna, és molt més que allò que ens volen vendre.

set. 012017
 

En tot aquest afer de la suposada comunicació de la CIA als mossos advertint del risc d’atemptats a les Rambles, qui menteix?  Perquè és més que evident que quan les versions d’uns i altres són tan diferents, hi ha qui està faltant a la veritat, de manera conscient.  Si hem de fer cas del que sempre repetia el televisiu doctor House, tothom.  Tothom menteix, deia ell.  Qui ho sap?  Potser sí.

Menteix Enric Hernàndez quan intents explicar, en una entrevista radiofònica l’estrany comunicat que ahir va publicar El Periódico en portada?  No ho sé, però vaig poder seguir tota la conversa amb Mònica Terribas i les explicacions sonaven molt poc convincents i ben poc versemblants, fins i tot des del punt de vista purament tecnològic.  Menteixen el conseller d’Interior i el major dels mossos quan donen la seva versió dels fets?  Potser sí, però és evident que el seu discurs resulta molt més convincent i argumentat que el d’Hernàndez.  Menteixen algunes cadenes de televisió que informen només del que havia publicat El Periódico, tot ignorant les explicacions de la Generalitat?  Segur que sí, perquè amaguen, a consciència, informacions rellevants.  I el govern de Madrid, menteix?  Bé, de moment, calla, tot i que els cosos i forces de seguretat de l’Estat han estat citats com a part important en l’afer, tant per Hernàndez com pel conseller i el major.  Potser un silenci que sona a amagar el cap sota l’ala?  Mentida per omissió?  Ja sabem que qui calla, atorga.

Però més enllà de qui diu veritat i qui no, hi ha una realitat més greu:  s’està mentint sobre la nostra seguretat, sobre un centenar llarg d’innocents ferits i sobre setze vides arrencades.  Quin alt objectiu pot justificar aquestes mentides?  Però què podem esperar d’aquells que han frivolitzat un i mil cops sobre el nazisme, sobre l’holocaust i sobre l’assassinat i l’oblit dels morts que encara esperen justícia als vorals de les carreteres?  Doncs això, justament això, mentides sense cap mena de pietat ni de respecte per la vida.

ag. 312017
 

Se’ns en va l’agost.  Avui tanca portes fins l’any vinent.  Se’ns en va, i amb ell, diguin el que diguin el calendari i la meteorologia, se’n va l’estiu.  Demà arribarà setembre, carregat de nous projectes, de noves energies.  Començarà un nou curs escolar, començarà un nou cicle ple de sorpreses, d’il·lusions i d’incerteses.  Hi ha qui començarà una mena de compte enrere personal per arribar a alguna fita concreta, i hi ha qui començarà un compte endavant per anar guanyant el futur, dia a dia.  Sigui com sigui, alguna cosa nova i apassionant es posarà en marxa, demà mateix.

Aquesta mena de principi d’any petit que és el setembre, aquesta mena de segona festa major que ens permet somiar i fer plans, carregada d’energia i de ganes de fer, em fa pensar en la força de la joventut, aquell estadi vital en què tot és possible, en què la lluna i les estrelles no són tan lluny i on, amb voluntat, amb constància i amb dedicació, res no es pot escapar de la xarxa dels somnis.

Acomiadem l’agost, si us sembla, amb un autèntic i ja mític cant a la joventut.  Una cançó vella composada per Bob Dylan el 1974, en aquesta ocasió en una interpretació enregistrada el 1976 i publicada dos anys després.  Una versió que sempre em fa tornar als anys de la meva adolescència, però que encara segueix completament vigent i digna de ser escoltada, un cop més.  I tants com calgui, perquè la il·lusió no caduca.

YouTube Preview Image

ag. 302017
 

Ara que es parla de construir una nova república, la catalana, potser aniria bé començar a pensar, més enllà de les estructures institucionals, formals i legals, en determinats elements més intangibles, però que donen la mesura de la qualitat democràtica i cívica d’una determinada societat, com ara els privilegis dels alts càrrecs i, especialment, d’aquells que ja no ho són, però que sembla que es neguin a renunciar-hi.

Per fer-ho fàcil, un exemple:  el desplegament policial pel retorn de les vacances d’algú que va ser ministre en el seu moment, però que ja no ho és.  Parlo del tristament famós José Manuel Soria, que es veu que ha de seguir tenint privilegis i protecció policial, tot i que ja no ostenta cap cartera ministerial.  Evidentment, millor no calcular què costa la broma.

A Espanya, i també a Catalunya, encara no tenim prou clar que els diners públics són diners nostres.  Encara és com si fossin diners de ningú i, per tant, sense cap valor ni cap efecte sobre nosaltres.  Així s’explica que no hagi saltat tot pels aires pels milers de milions que s’han regalat a la banca, mentre el país s’empobria de manera escandalosa, sense anar més lluny.  Això sí, passar la calculadora per si aquí ens gastem tant o quant en comprar urnes, sí que es fa.  Tota una lliçó magistral d’hipocresia.

Si hem de fer un país nou, que sigui amb mandataris dignes, responsables dels diners que estan gestionant, i que són ben nostres, i que comencin a posar límits als privilegis i a les prebendes dels alts càrrecs públics.  Lamentablement, em temo, vista la realitat de casa nostra fins ara, en molts casos i a tots els nivells, des de la política més local fins a la més internacional, que això seguirà sent política ficció.

ag. 292017
 

Avui toca quedar malament, segur, amb més d’un i més de dos.  Però ves, què hi farem.  He llegit de passada el text de la llei de transitorietat que es va presentar ahir.  Com que no sóc politòleg, hi he anat a buscar els punts on més còmodament m’hi puc moure i, ho confesso, n’he sortit força decebut.

D’acord que és una llei de transitorietat i, per tant, res de definitiu.  El text final serà la futura constitució;  però no ens enganyem, aquest text destil·la constitucionalisme per tot arreu, la qual cosa em fa pensar que dibuixa, i en alguns casos amb força detall, la futura carta magna.

Anem al gra.  Hi he buscat què en diu de la llengua i, oh, sorpresa! un breu article, el 24, fa esment dels “drets lingüístics” i ho fia tot a la vigència de l’actual llei de política lingüística, de fa gairebé vint anys, tot parlant de les llengües catalana, aranesa (segur que la llengua no és l’occitana?) i castellana.  Pel que fa al cas de l’Aran, per cert, es despatxa la qüestió en un brevíssim article 5 que proclama la vigència de la llei i l’organització actuals.

Insisteixo:  d’acord que és un text legal transitori, però difícilment millorarem la qüestió lingüística si mantenim la política actual, més que superada per la realitat social.  Ja sabem què dona de si una llei de fa dues dècades, i la cooficialitat que consagra.  Si la futura constitució no canvia les coses, ja sabem què ens espera:  el mateix que des de fa vint anys, si fa no fa.  És a dir, la decadència continuada en l’ús social de la nostra llengua.

Nens i nenes.  Adolescents.  Si voleu una professió de futur, feu-vos mestres de català.  Em temo que en aquest nou edifici que es vol alçar, amb importants escletxes estructurals si res no ho evita (i no ho sembla), tindreu feina per a molts i molts anys, perquè seguirem fiant el futur de la nostra llengua a cursos i més cursos, tot esperant la miraculosa multiplicació dels parlants.  Això sí, amb el dret a expressar-nos sempre i arreu en qualsevol de les llengües (català, “aranès” i castellà), no fos cas que algú es pogués arribar a molestar.

ag. 282017
 

En quin moment vam decidir que tot el que hi ha al món està al servei dels nostres desigs?  En quin moment vam pensar que tot es pot fer i que fins i tot les normes de conducta més elementals no són res si ens ve de gust?  En quin moment vam perdre el respecte per la nostra història i pel nostre patrimoni cultural?  Potser aquestes preguntes poden sonar massa dures, però m’han vingut al cap en llegir la notícia d’una gent que va destrossar un taüt de 8 segles d’antiguitat perquè van pensar que era necessari tenir una foto del seu fill a dins.

Qui més qui menys podríem parlar de com és de difícil controlar els nens en un museu, posem per cas.  Però el problema apareix quan són els adults els incontrolables, i més encara la seva necessitat irrefrenable de fotografiar tota l’activitat diària i, si pot ser, de la manera més extravagant possible, com ara retratant el fill en un taüt.  Potser el cas és extrem, per sort, però qui no ha patit el soroll de les converses que no deixen escoltar la música en un concert, o la gent capaç de tot per fer una foto amb el mòbil enmig d’una representació teatral o de qualsevol altre espectacle?  Insisteixo:  en quin moment vam perdre el respecte per la cultura?  Potser en el mateix moment que unes determinades elits culturals van decidir que la cultura era un luxe reservat a quatre iniciats i a quatre potentats i, per tant, no calia posar-la realment a l’abast de la resta de mortals, que mai no la podrien apreciar.

El nivell cultural d’una societat és una bona mesura de la seva qualitat com a tal.  Considerar el coneixement en aquest àmbit un valor prescindible, com està passant cada cop més en el nostre sistema educatiu o en les pròpies programacions culturals i en la seva promoció i difusió, és un repte que com a país caldrà afrontar algun dia si volem realment una societat millor, en la qual el gust per la literatura, la música, la pintura, la història… es facin extensius cada cop a més gent.  I això passa per un canvi substancial en la mentalitat (no ja en els noms) de molts dels responsables i gestors culturals, no ens enganyem.  Mentrestant, seguirem patint la manca de respecte, ni que sigui per tal d’aconseguir una trista foto.

css.php