joanjo

Bloc personal de Joanjo Ardanuy, amb quatre reflexions sobre diferents qüestions més o menys quotidianes i més o menys intranscendents.

nov. 112017
 

Quan tot sembla massa complicat o difícil d’entendre, potser el més pràctic, i potser també el més intel·ligent, és aferrar-se a les poques certeses que realment tenim, encara que semblin massa petites i poc útils davant d’un escenari que ens desborda.  No sé per què, però aquesta idea m’ha vingut al cap veient el panorama de repressió aparentment irrefrenable de l’Estat contra tots nosaltres, una repressió aleatòria i, per tant, imprevisible, que tant toca a polítics, obligats a abjurar de les seves conviccions, com si d’un acte de fe es tractés, com a mestres, que ja no saben què poden dir en pau a classe, a bombers, que ara resulta que també inciten a l’odi, o a qualsevol ciutadà, que qualsevol dia es pot trobar amb alguna denúncia anònima, com en els temps més foscos de qualsevol dictadura.

L’escenari és poc esperançador, ho admeto.  I això per no parlar ni de la impunitat amb què actua l’extrema dreta franquista, tota una excepció de condescendència en un règim suposadament democràtic, ni de les renúncies ideològiques de formacions autoproclamades d’esquerra que no tenen cap pudor a aliar-se amb el feixisme allà on calgui.  I davant d’aquest panorama, què?  Doncs, poca cosa.  Som el que som i tenim el poder que tenim, que no és gaire, o gens.  Però la summa de molts pocs pot ser un molt.  I és amb aquesta convicció que sortim al carrer un dia i un altre a exigir la llibertat dels nostres i de tots nosaltres, de fet.  I és amb l’esperança que atorga la raó que insistim i insistim, com aquella gota que acaba foradant fins i tot roques.

Ara que vivim temps de retorn al passat, potser no està de més recuperar una figura mítica d’aquella TV3 primitiva dels anys noranta, el Capità Enciam, i el seu lapidari “els petits canvis són poderosos”.  No tenim el poder de canviar res, nosaltres sols, però tampoc tenim el dret a renunciar a la nostra petita aportació, d’acord amb les nostres capacitats.  Al capdavall, potser som petits, però no inútils.  Avui hi tornarem, minúsculs, però molts.  I tossuts.



nov. 102017
 

Si us plau, no ens resignem a acceptar com a normal allò que no ho és, ni donem per bones notícies que no ho són.  Ahir, la Mesa del nostre Parlament, elegit democràticament, va veure com se li va decretar presó amb fiança i com la seva presidenta hi feia cap fins que en pugui fer efectiu el pagament.  En el fons, tots vam respirar en saber que la presó no era incondicional, com ja ens ha ensenyat que sap ordenar l’Audiència Nacional.  Però no ens enganyem, és una pèssima notícia.  La Mesa del Parlament, d’un parlament dissolt per un govern forà, en presó preventiva per haver permès un debat sobre la independència i la votació de resolucions merament declaratives i sense efectes jurídics.

Nous presos polítics.  Uns quants més en una macabra llista.  Diran que són delinqüents, només faltaria, però són persones empresonades per les seves idees.  La prova més evident són les pròpies paraules del Fiscal General de l’Estat afirmant que si declaren el seu acatament a la Constitució, tot podria ser molt diferent.  És a dir, si reneguen de les seves conviccions, de les seves idees -els fets sempre són fets i no tenen marxa enrere- tot canviarà.  Encara poden sostenir que no estant tancant una determinada ideologia?

Avui és un dia molt trist.  La primera autoritat del país exiliada, la segona i la tercera, a presó, les nostres institucions dissoltes o ocupades i una repressió brutal en marxa que no té límits i que va contra tothom:   policies, mestres, alcaldes, humoristes…  En aquest escenari, doncs, no podem donar per bo res que no sigui la llibertat de la nostra gent i dels nostres representants electes.  A la vista de tot plegat, tinguem molt clar que no he d’oblidar res ni cap nom.  Mai.  No oblidem ni perdonem.  Ens hi va massa en joc.



nov. 092017
 

Quan ja pensàvem que ho havíem vist tot, en qüestió política, ens arriba la notícia que el PSC incorporarà a les seves llistes per al 21 de desembre tot un seguit de cares conegudes, supervivents del naufragi polític d’Unió, encapçalades pel que va ser substitut de Duran Lleida al capdavant de la formació, Anton Espadaler.  Una nova evidència de la deriva “esquerrana” dels socialistes catalans, que ja en el seu moment van veure com algun dels seus notables, com ara Ferran Mascarell, se sentien més còmodes entre idees més moderades (per no dir dretanes) i que ara no tenen cap problema per incorporar el sector més conservador, a tots nivells, de l’antiga CiU.

Realment, no hi ha com el temps i els esdeveniments perquè les coses es vagi posant al seu lloc, més enllà de les bones paraules, perquè, al capdavall, i molt més en política, qui més qui menys mira pels interessos propis i per mantenir el confort d’una posició privilegiada.  Ben mirat, res que no puguem trobar en tants altres àmbits de la nostra societat on tot, per ridícul, absurd, covard o egoista que pugui semblar, pot tenir justificació si ens ho proposem i si ens hi posem o ens fem discretament al costat, esquivant responsabilitats o coherències.

Enmig d’aquest món més que dubtós, però, de tant en tant, encara trobem algun que altre exemple de coherència a tota prova.  Compartirem o no arguments i principis, però la coherència, com anem constatant cada dia, es un bé escàs i preuat.  Un bon exemple d’aquesta coherència personal el tenim, sense anar més lluny, en les paraules de Gabriela Serra, en aquesta entrevista, més que recomanable, en aquests temps que corren on parlem de realitats líquides (entre altres perles dialèctiques) per referir-nos a la incoherència i a la irresponsabilitat, per justificar allò que no té justificació, o per fer bo allò que no té perdó de Déu.

 



nov. 082017
 

Ja són aquí.  Si algú havia pensat que la usurpació del Govern per part de l’Estat era poca cosa o un simple detall anecdòtic, ja pot anar canviant de discurs.  Els homes de Madrid van desembarcant a la Generalitat i, com sempre han fet els conqueridors, ho fan portant la vera fe i els seus costums més identitaris.  Un detall gens menor:  el castellà fa fora el català per a determinats usos administratius interns.  Una anècdota?  Personalment, penso que no, però és el que tenen les conquestes, que també imposen la llengua.

No tinc ni idea de quant ha de durar aquesta ocupació, però em temo que molt més del que m’agradaria. A veure si ho entenen tota aquesta colla de polítics curts de mires i de gambals que no tenen cap pudor a admetre que fan el que volen, en funció dels seus interessos, al marge, fins i tot, del programa de govern o de la voluntat de la societat, i que encara tenen a santa barra de reivindicar-se com a solució miraculosa de tots els mals. A veure si ho entenen també la resta de polítics coherents, tant com aquells que avui són a presó o a l’exili per no trair els seus compromisos. I a veure si ho entenem tots nosaltres, cridats a votar d’aquí a unes quantes setmanes; perquè nosaltres, al capdavall, som els únics que podem atorgar o prendre el poder als representants que nosaltres, individualment i com a poble designem.

Passem dies tristos per a les nostres institucions i ara sabem que també per a la nostra llengua, ja apartada per pactes indignes a determinats espais i ara també al cor de la Generalitat, enmig d’un silenci clamorós o d’una complicitat indigna.  Tinguem memòria, si us plau.  No oblidem res, ni cap nom.  Ni oblit, ni perdó.

nov. 072017
 

Lentament, però de manera inexorable, tot va arribant.  Eleccions a la vista i ben aviat sabrem quines llistes, quines coalicions, s’hi presentaran.  Un cop més, la classe política haurà de resoldre el dilema de la lleialtat als principis ideològics i als interessos de partit (en la major part dels casos) enfront de les necessitats reals del país i de les demandes dels v0tats

Ja comencem a estar una mica tips d’eleccions qualificades d’històriques, tot i que en aquesta ocasió per les molt especials circumstàncies que hi concorren, amb les institucions usurpades, mig Govern a la presó i un altre mig a l’exili, potser sí que l’adjectiu els hi escau i que la necessitat més urgent és saber si aquest país vol, realment i majoritàriament, ser independent o no, i desmuntar de passada tota una pila de tòpics i arguments enganyosos, tot i que això només se sabrà amb candidatures fortes i clares, més enllà de les sigles, i amb resultats aritmèticament inqüestionables.  De tota manera, i pel poc que conec del funcionament intern de la major part de partits, em costa bastant ser optimista, perquè les quotes, els equilibris sectorials, territorials, socials i de gènere tot sovint pesem molt més que formar equips de govern sòlids i solvents.  I així ens va.

Aviat es resoldran alguns dubtes i sabrem si la política està de debò al servei dels ciutadans o si, un cop més som els ciutadans, amb els nostres actes, amb la nostra convicció, els que acabem aplanant el camí a les velles pràctiques i a les inconfessables ambicions.  Ni nosaltres ni aquells que estan tancats o exiliats mereixem la curtedat de mires tradicional.

 

 

nov. 062017
 

Ja fa dies que diferents persones parlen del que estem vivint, servint-se del mot “desastre”, en castellà.  La resposta, tot sovint, és que un desastre és una catàstrofe natural, però el que està passant és feixisme.  Anem a la paraula en qüestió.  Si mirem “desastre” al diccionari de la Real Academia de la Lengua Española, ens diu, resumint, que és una gran desgràcia, un esdeveniment lamentable;  o bé una cosa de poca qualitat; o bé una persona poc capaç que tot ho fa malament.  Vist així, el que estem vivint els darrers mesos, especialment les darreres setmanes, sí que és un desastre, des de totes les perspectives que apunta el diccionari.

Ara bé, aquest desastre només és l’efecte d’una causa que sovint ignorem.  Mirem els arbres i no sabem veure el bosc.  Aquest desastre és el fruit d’uns governs històricament acostumats a imposar-se per la força bruta (la de les armes o la de la calç), als que la idea de democràcia els va massa gran, perquè encara pensen amb mentalitat franquista, la seva i la dels seus pares, de fet, i que s’han demostrat absolutament incapaços de resoldre res per la via del diàleg i l’acord lleials.  Aquest és l’autèntic desastre, una mentalitat sense qualitat política, una gent gens capaç de res i, al capdavall, una realitat lamentable que no mereixem.  Sobre aquests pilars, què volem construir?  Què podem esperar?

Avui comencem una setmana que pinta carregada d’emocions i de novetats.  Esperem que no sigui un nou desastre.  Per cert, el mot que avui ens ocupa té origen occità.  Sí, sí, occità, la llengua d’aquests veïns que ocupen tota la planta de dalt i que es veu que també són uns sediciosos i tot un nou desastre en potència.  I també la nostra.

 

nov. 052017
 

Quan tot sembla, o és, incert, i quan cada dia ve carregat de sorpreses, d’ensurts i d’alguna que altra discreta oportunitat, l’únic que ens resta és aferrar-nos amb totes les nostres forces a allò que ens dona seguretat:  la família, els amics, les creences, les aficions… cadascú sap què pot omplir el seu espai íntim de calma, què li proporciona la sempre anhelada felicitat.

Vivim temps en què els grans objectius sembla que siguin la clau de tot.  Però són objectius inabastables per a nosaltres, com a subjectes individuals, no ho oblidem.  Cert que podem fer la nostra petita part de feina, però el que no podem fer és fiar la nostra serenitat a tasques titàniques i col·lectives.  En aquests moments, potser no és mala idea pensar què ens fa feliços, més enllà dels grans principis i de les veritats més absolutes, i centrar-nos en les petites coses que realment ens poden satisfer i, de retruc, donar-nos energia per seguir endavant amb tot allò que ens interessa, per complicat que sembli.

Si mirem bé, és molt possible que rere aquests fragments de felicitat individual que reivindico, sempre hi hagi alguna persona que ens estima o que estimem.  I també és ben possible que sigui en el terreny dels sentiments on trobem la serenitat necessària per sortir cada dia al carrer amb forces renovades i encarar el futur amb determinació.

Avui és diumenge, un bon dia per recuperar una cançó de 1959, de la qual se n’han fet diferents i ben conegudes versions, però que segueix seduint-nos amb la seva melodia i la seva lletra, a cavall entre una simplicitat gairebé naïf i la profunditat humana més absoluta.  Que avui sigui un diumenge especial i ben bonic.

YouTube Preview Image

nov. 042017
 

Ahir vam tornar a sortir als carrers i les places.  Detalls gens anecdòtics:  menys estelades i molts cartells exigint llibertat, la llibertat dels presos polítics.  I també, una multitud cridant davant d’una paret de pedra amb una porta de forja tancada, la paret i la porta de la Paeria de Lleida.  Pensem-hi un moment.

Som al segle XXI, a l’Europa culta i democràtica i patim una persecució judicial que deixa un rastre de presos polítics amb una praxi suposadament legalista que grinyola per tot arreu.  Ja no són prioritàries ni la república ni la independència;  ara, la prioritat és aconseguir que una desena d’homes i dones de bé tornin a casa seva, amb les seves famílies, i recuperin el lloc a la societat on els van situar els nostres vots;  que tornin a unes institucions brutalment intervingudes per la força.  Avui són una desena, però en seran més, perquè la violència boja dels que manen i la complicitat dels que haurien de fer oposició (i de la major part de la societat -aquesta sí, ben adoctrinada-) a Espanya així ho aplaudeix, amb odi i afany d’aniquilació, entre brams i burles.

I nosaltres seguirem sortint, a crits o en silenci, davant d’un mur i d’unes portes tancades que haurien de ser de tots i que avui van contra tots.  Nosaltres hem de ser les modernes trompetes que facin caure les muralles de la Jericó antiga.  No tenim cap altre remei, perquè ens hi va la vida, allò que ens ha de permetre ser feliços més enllà de la pura biologia que ens manté respirant i en moviment.

No podem cedir ni oblidar ni per un moment els absents.  Recordem-los sempre i en tot lloc on puguem fer-ho, en qualsevol esdeveniment públic, a totes hores.  I, de passada, comencem a plantejar-nos si hem de seguir anant allà on ens cridin aquells que els empresonen o que callen, amb una complicitat indigna, davant de tota mena d’abusos.  Fem, cadascun de nosaltres en la mesura de les nostres possibilitats, per petites que semblin, que el nostre país sigui tan impermeable com puguem a qui ens vol sotmetre.  Potser no tenim la seva força repressora, però tenim la raó i podem tenir la constància i la paciència que ens permetin recuperar la nostra gent, les nostres institucions i la nostra llibertat, si no defallim individualment i com a societat.  Tota la resta, pot esperar.  Qüestió de prioritats.

nov. 032017
 

Tristesa.  Aquesta és una de les paraules que més vaig sentir ahir entre la gentada que un cop més, i tants com calguin, vam tornar a sortir al carrer a exigir els nostres drets i les nostres llibertats.  Què trist, haver de tornar a reclamar llibertat per a aquells que pensen d’una determinada manera.

Ahir es va acabar, definitivament, la tan nostrada revolució dels somriures.  Ahir, l’Audiència Nacional, aquesta guillotina multiusos judicial al servei del poder, hereva dels tribunals franquistes, va empresonar sense judici, de manera preventiva i sense fiança mig govern democràtic.  L’altre mig és a l’exili fent sentir les nostres veus i els nostres anhels allà on nosaltres no podem arribar.   Només una excepció, aquell antic conseller que, segons sembla que va comentar el seu advocat, com que dimecres va ser festiu i ahir van saber tard l’import de la fiança, no havien pogut anar, encara, al banc.  Per cert, des de quan sabia l’advocat que es fixaria una fiança?  Des de dimarts?  Ahir, ni Polònia no va voler fer broma de l’actualitat.  És massa trista i massa dolorosa.

Que ningú torni a parlar d’estat de dret, ni de democràcia, ni de res que s’hi assembli, perquè serà mentida.  Aquest estat espanyol és capaç d’empresonar governs sencers, i ja amenacen de fer-ho tants cops com calgui.  Tenen el poder, el que els atorga la connivència dels tres principals partits:  PP, Ciutadans i PSOE, i la corona de propina.  No oblidem cap nom ni cap sigla.  Cap ni un.  Mai.

Ara ja només ens resta convertir la tristesa en ràbia, i la ràbia en energia per resistir, cadascun dins de les nostres possibilitats, dins del nostre àmbit, i no caure mai en la temptació de pensar que tenen la raó i que ja ens està bé el càstig, perquè anem provocant.  Ara només ens resta jugar-nos-ho tot el 21 de desembre i arrasar a les urnes el feixisme, perquè només amb uns resultats contundents, inqüestionables, farem sentir la nostra veu a tot arreu i tindrem una possibilitat de guanyar.  Ja no es tracta ni d’independència, es tracta de democràcia i de llibertat.  Esperem que totes les forces polítiques que encara creuen en aquests principis sàpiguen estar a l’alçada.  Nosaltres segur que sí, perquè ni perdonem ni oblidem.  Ni avui, ni mai.  Parlaven de fractura?  Ja la tenen.  Ni jo ni milers com jo no ens podrem sentir mai, absolutament mai, espanyols.  I ja poden cantar missa i bramar tant com vulguin.

 

nov. 022017
 

Potser us heu trobat algun cop llegint alguna informació periodística sobre algun esdeveniment que coneixeu de primera mà i us ha quedat una cara estranya en comprovar que allò que vau viure i allò que llegiu tenen ben poc, o gairebé res, a veure.  Aleshores, venen els dubtes sobre les fonts d’informació de determinats mitjans o sobre la seva capacitat professional, fins i tot.

Aquests dies llegeixo a diferents mitjans que la fiscalia ha elaborat un llarg document per portar davant dels tribunals el Govern i la Mesa del Parlament, entre altres coses, en base a la violència contra la policia el primer d’octubre.  Pel que he pogut llegir, un dels llocs on es veu que hi va haver violència contra la policia va ser l’Institut de la Caparrella, de Lleida.  Malament, vaig pensar en llegir aquesta informació.  O bé les fonts d’informació, imagino que policials, no són prou correctes, o bé ens trobem davant d’un cas d’interpretació esbiaixada de la realitat.  Sigui com sigui, el que tenim és un document de la fiscalia amb una informació que no s’ajusta a la realitat i que potser ningú no corregirà.

Jo hi vaig ser, a la Caparrella, el primer d’octubre, i vaig veure com arribava la policia,  com va entrar al recinte escolar saltant a tanca que l’envolta, com es va fer fora a cops de porra la gent que bloquejava la porta d’accés i com rodaven per terra ciutadans que es trobaven a dins del centre.  També vaig veure marxar la policia sense urnes ni res de semblant.  Tot això, per si mai algú ho vol constatar, es troba en un bon grapat d’enregistraments de vídeo que s’han reproduït abastament per les xarxes i les televisions de tot arreu.  El que no vaig veure, aquell dia, és que ningú fes caure a terra cap policia, ni que l’arrossegués cap a l’interior del centre, ni que el colpegés, tal com he pogut llegir que diu el document de la fiscalia.

Dol veure que allò que queda escrit i la realitat no sempre coincideixen.  I dol molt més encara quan qui escriu és una autoritat, ja sigui judicial, policial, política…  I dol perquè aleshores costa creure en la justícia, perquè veus que d’interpretacions errònies o distorsionades de la realitat n’hi ha a tot arreu, per la raó que sigui, i que aquest error (i la consegüent distorsió) té conseqüències que afecten molt greument la llibertat de les persones.  Els Jordis seguixen a presó, no ho oblidem.  Quants jordis ens queden que veure?  M’agradaria creure que cap més.

css.php