joanjo

Bloc personal de Joanjo Ardanuy, amb quatre reflexions sobre diferents qüestions més o menys quotidianes i més o menys intranscendents.

Feb 132019
 

Malament rai quan ens comencem una partida sabent que l’hem de perdre. I malament rai quan assumim com a normals fets i situacions que no ho són de cap manera.

Ahir va començar un judici absurd, innecessari, evitable, i una de les primeres coses que s’hi van sentir és que tothom dona per segures unes condemnes que seran revocades per uns altres jutges, d’aquí a uns anys. Malament quan sortim a jugar amb la certesa de la derrota i rifant-ho tot a una segona volta.

Ahir intentava fer memòria, i em costa molt trobar precedents d’un govern destituït i jutjat sense que se li pugui atribuir el vessament d’una sola gota de sang, o sense que hagi disparat ni un sol tret. Davant d’aquesta evidència, algú pot dubtar que estem davant d’un judici absolutament polític que, pel que ahir ja es va apuntar, tindrà una sentència purament política?

Mentrestant, donem per normal un debat de pressuposts en què es parla de tribunals i no de diners, potser perquè tothom sap que no s’aprovaran. Donem per normal que una força d’ultradreta tingui la millor campanya electoral de la història sense haver de dedicar-hi ni un cèntim, perquè els jutges i els mitjans de comunicació els regalaran hores i més hores de protagonisme mediàtic. Donem per normal l’insult, la mentida i les acusacions gratuïtes per part d’aquells que aspiren a presidir un país, sense que ningú, des de la política, ni des dels tribunals, respongui com caldria. O donem per normal que alts directius bancaris, i antics alts càrrecs polítics, s’enriqueixin mentre engeguen a la ruïna l’entitat que dirigien, tal com confirma algú des de l’interior d’una toga molt, molt negra.

Tot això, i molt més, ens resulta normal, però no ho és. Això sí, la culpa de tot plegat, és d’uns llaços de color groc. Una altra anormalitat que assumim com a rutina. Malament.

Feb 122019
 

Segurament, avui, tocaria dedicar aquestes quatre ratlles a parlar del judici que començarà a Madrid i tot plegat. Seria, fins i tot, políticament correcte fer-ho. Però avui em ve més de gust tirar pel camí de la incorrecció política i comentar unes paraules mig ofegades per altres actualitats, del conseller Buch, en una recent visita al parc de bombers de Martorell.

Sense entrar en detalls, ni en les condicions lamentables en què sovint han de treballar aquests professionals (els bombers), es veu que fa uns dies no van correspondre a la salutació del conseller i li van negar la mà, cosa que va donar lloc a una resposta tan reveladora com antiga, en la línia d’exigir respecte cap a aquell que és qui els paga el sou.

Lamentablement, no és el conseller l’únic alt càrrec de l’Administració que oblida que no és ell qui paga, sinó que, igual com tots els treballadors públics, bombers inclosos, ell mateix cobra de tots els ciutadans, als quals es deu. Però, és clar, des dels altars del poder és fàcil creure’s l’amo i senyor de la institució i dels diners públics que gestiona. I és que encara n’hi ha molts que entenen l’exercici de la política, o de l’alta administració, com a exercici de poder, i la gestió dels recursos públics, com aquella almoina més o menys discrecional que es dona a aquells que s’acosten a demanar caritat o recompenses, que de tot n’hi ha, i a jurar fidelitat eterna. Qui conegui mínimament les nostres institucions per dins sabrà perfectament de què parlo i n’identificarà exemples claríssims, amb noms i cognoms.

En temps que es volen de canvi, de modernització i de transformació de la societat i del país, ja no hauria d’haver-hi lloc per a determinades mentalitats, i menys en càrrecs d’altíssima responsabilitat. Però es veu que la crosta antiga, rància, del règim del 78 (del 79 a Catalunya) encara és ben viva a dins de les nostres institucions públiques, per més sigles que canviïn i per més banderes que s’enlairin. Nosaltres paguem, nosaltres exigim, nosaltres decidim. Que no ho oblidi ningú, que les butaques del poder poden ser molt efímeres, i el futur molt dur.

Feb 112019
 

Aquesta setmana que ha quedat enrere, entre discursos pretesament democràtics, trencaments de negociacions i brams feixistes, també ens ha deixat alguna notícia que valdria la pena no passar per alt, abans que la desmemòria del temps li passi per sobre.

Entre aquestes notícies gairebé anònimes, vull destacar la de la defunció del dibuixant Enric Pon, als 85 anys d’edat. Pons va ser, durant molts anys, dibuixant de l’Editorial Bruguera, sota el pseudònim de Kheto Rigol. Aquest home va haver d’encarar, com tants d’altres, la darrera etapa de la seva vida en condicions miserables, amb una pensió de 600 euros, de la qual havia de descomptar el lloguer dels baixos on vivia, que era de 530. La seva supervivència, doncs, depenia de l’ajuda dels veïns i dels seus companys de l’antiga Casa de Cadis, avui una mena d’alberg improvisat, que acull persones sense sostre, o sense recursos per tirar endavant.

Però la notícia no és aquesta, sinó el fet que Enric Pons, fa uns pocs dies, va rebre una donació anònima de 10.000 euros, que li havien de facilitar una mica l’existència. Què va fer ell? Destinar-ne 5.000 a tapar forats, com dirien ens afeccionats a la loteria, i donar els altres 5.000 a la Casa de Cadis, perquè les 25 persones que actualment s’hi recullen puguin tenir una existència una mica més digna. Amor, amb amor es paga, diuen.

Això de la humanitat, la gratitud i el respecte van per dins, i només surten, discretament, en comptades ocasions, encara que sempre van fent la seva feina en silenci. Que descansi en pau l’Enric Pons, si més no tot el que no va poder els darrers anys de la seva vida, i que la seva definitiva vinyeta ens recordi que sempre hi ha molt més, i ben valuós, darrere de la bogeria quotidiana i d’una societat injusta i inhumana que no dona respir ni a la gent més gran i més indefensa, entre la indiferència, o la incapacitat, de qui té l’obligació de posar-hi remei.

Feb 102019
 

A poc a poc, torna el sol, fins i tot allà on el fred i la boira fa mesos que campen al seu gust, gairebé sense treva. Es comença a imposar, encara dubtós i insegur, aquell sol de febrer, que diuen els vells que emmascara com un calder.

L’hivern es bat en retirada, tot i que amb prou forces com per deixar un rastre de grips i refredats. Però és la primavera qui tímida s’insinua i s’anuncia, i qui ha d’arribar més d’hora que tard, perquè tot passa, fins i tot el fred i el gel, i tot torna, com la primavera i el bon temps.

Aprofitem, doncs, els primers raigs de sol, i tots els que han de venir, que la vida és cada moment i cal saber veure i valorar cada oportunitat que se’ns presenta, encara que només sigui sota la discreta aparença d’un primer i afectuós sol primerenc.

Feb 092019
 

El cert és que fa més aviat fàstic, constatar contínuament que la nostra classe política viu a salt de mata, a cop d’enquesta, en un dia a dia sense futur i sense projecte. Un bon exemple l’hem tingut aquesta darrera setmana.

Si començàvem amb allò de les taules de diàleg i la figura del relator / mediador / el que vulgueu (perquè no existirà), l’hem acabada amb un teòric trencament del diàleg, i amb una convocatòria de gran manifestació feixista a Madrid, sota un lema clàssic: “Una, grande y libre” i una adaptació d’un de més modern: “A por Sáncez, oe!”.  Entremig, la demostració que tot es pot modificar a conveniència, com aquells famosos principis de Groucho Marx. Pedro Sánchez va poder anar al temut Tribunal Europeu de Drets Humans, amb l’actiu d’haver acceptat taules de diàleg i la figura d’un relator, tot i que el posat democràtic i conciliador li va durar el mateix que el vol de tornada a Madrid. Així que va aterrar, va reprendre el discurs del “no a tot” (impagable la feina dels seus ministres fent declaracions) i es va tornar a atrinxerar amb l’extrema dreta contra Catalunya, encara que dubto que diumenge els seus amics Iceta i Borrell, sense anar més lluny, es manifestin a Madrid. O potser sí, qui ho sap.

És trist anar posant pegats constantment. De tota manera, més trist és haver de mantenir el poder, amb dents i ungles, i sense res més que l’ambició de no perdre’l. D’això, per aquí, en sabem força, a tots els nivells.

I mentre tot això passa, els presos segueixen a la presó, els exiliats a l’exili, i tots plegats en una mena d’absurditat que ofega, avorreix i decep fins a límits insospitables. Deu ser perquè no ens dediquem a la política, sinó que només la patim.

Feb 082019
 

On és la línia que separa l’argument, compartit o no, del despropòsit? On aquella que indica que la mentida ja no deixa espai a la realitat? Aquestes dues preguntes es podrien aplicar, ben bé, a qualsevol àmbit de la nostra existència, però ara mateix les plantejo en termes polítics.

Durant molts mesos hem vist com el bloc PP-Ciutadans-PSOE compartia pancartes, objectius i discursos, fent saltar pels aires allò de la dialèctica entre dreta i esquerra. Per als suposats socialistes, a Catalunya, era una manera de guanyar gruix contra els seus autèntics rivals, aquells que els han pres el poder a les institucions. I per tal de recuperar-lo, es veu que tot s’hi valia, inclús la mentida i l’insult més immisericordes.

Però tot canvia, en aquest món. I ara mateix són PP, Ciutadans i Vox els que s’han unit per fer fora el PSOE del govern. Dit sigui de passada, amb l’ajuda impagable de bon nombre de barons i vaques sagrades, que es veu que li han agafat el gustet a això d’insultar i mentir. I ara què? Compartiran, els socialistes, pancartes amb l’extrema dreta igual com van fa uns mesos, aquest diumenge? Em temo que no. Avui són l’objectiu, no la bala.

No sé on anirem a parar, en aquesta boja escalada de despropòsits, però no sóc optimista. De moment, veiem com aquells que fa poc mentien i ens atacaven sense cap raó, avui reben una bona dosi de la seva medicina, en forma d’acusacions (ja veurem si finalment judicials o no) de traïdors a la pàtria. Fins i tot individus tan indignes com el president Lamban, o Alfonso Guerra. Que els faci bon profit. I si no, que recordin que “tal faràs, tal trobaràs”.

Feb 072019
 

Un mal dia el té tothom. Cert, no seré jo qui ho negui, però tampoc negaré que posada aquesta expressió en boca de segons qui, només pot sonar a excusa de mal pagador. I si aquest “segons qui” és una autoritat eclesiàstica, la cosa adquireix unes dimensions que ens diuen que ja no és un mal dia, el que s’està volent justificar.

Ja fa temps que van aforant, a poc a poc, però cada cop amb més intensitat, casos de nens que al cap dels anys tenen el valor de fer públics els abusos sexuals que van patir de petits a mans de capellans, ja fos a l’escola, als esplais, a la catequesi o allà on coincidissin clergues i canalla. També van sortint, molt més a poc a poc, per raons òbvies, els casos de monges que han patit abusos sexuals, fins i tot continuats i habituals, per part de religiosos de tot nivell i condició. La resposta, fins ara, silenci i protecció vaticana.

Però quan la cosa es fa enorme, ja no hi ha on amagar-la i salta als mitjans, calen posicionaments públics. Aleshores, trobem des d’aquelles peticions de perdó i reconeixement de culpa que no resolen res, fins a les indecents justificacions, com les d’alguns bisbes aquests dies, dient que tothom pot tenir un mal moment i que l’abús de menors tampoc no és tan greu.

Només dues consideracions. Primera: es miri com es miri, la pederàstia és un delicte, i és davant de la justícia ordinària que cal respondre’n. Segona: segons la doctrina catòlica, el perdó exigeix propòsit d’esmena (més que dubtós en aquests casos, sobretot per la reincidència) i compliment de la penitència (cap, fins ara); per tant, ni cristianament, no hi ha perdó possible.

Quin serà el dia que la jerarquia catòlica entengui allò que “a Déu el que és de Déu i al Cèsar el que és del Cèsar”? Potser mai. I menys encara quan es tracta de protegir i justificar els seus delinqüents. I quin serà el dia que la justícia i la policia estiguin per la labor? Potser mai. Al cap i a la fi, prou que ho sabem, els delictes sexuals perpetrats per homes, sempre acaben trobant comprensió i consol entre les togues i les sotanes.

Feb 062019
 

Igual com en tantes altres coses de la vida, en això de prohibir, tot és començar. Al principi fa una certa por, o angúnia, fins i tot, però ho proves, veus que no passa res, i et vas animant fins que li acabes agafant el gust. A partir d’aquí, ja tot és imprevisible.

Això és el que ha passat amb el color groc, a casa nostra. Primer va ser la Junta Electoral la que va dictar que calia enretirar els símbols grocs de la via pública durant la campanya electoral, perquè els va considerar partidistes. Després van venir els controls d’accés a determinats estadis de futbol, fins que es va arribar al ridícul de prohibir l’accés d’elements en què aquest color era corporatiu d’algun equip foraster, davant l’estupefacció dels seguidors. Més endavant, alguns partits van polititzar la qüestió de manera definitiva i van posar en marxa escamots de neteja -important el nom- encarregats d’arrencar i eliminar llaços grocs dels carrers (un cop més, es comença prohibint, traient de la via pública, i s’acaba eliminant; gran lliçó del feixisme de tots els temps). I finalment arribem a la indecència absoluta de prohibir fins i tot les peces de roba i altres elements d’aquest color en el moment d’ingressar a alguna presó espanyola, sense que ningú faci res per impedir-ho. El pas següent, seguint l’evolució lògica que va de la prohibició a l’eliminació, serà fer desaparèixer el groc de tota paleta cromàtica (moda, disseny gràfic, art…), per si de cas.

Podem fer tanta broma com vulguem, i a fe de déu que ens sobren els motius, però assumir com a normal que el fanatisme polític arribi al punt de convertir en perillós o delictiu, temps al temps, un color, em recorda aquells temps en què calia eliminar rojos, per a major glòria del règim. Per cert, tant en un cas com en l’altre, s’han adonat que la bandera espanyola és meitat groga (encara que en vulguin dir “gualda” perquè no es noti tant)?

Feb 052019
 

Hi ha un vell acudit que explica que un home va a la consulta del metge i li relata tots els seus mals. En acabar, el metge se’l mira fixament, amb aquell posat seriós dels metges, i amb to convincent li diu: “jo de vostè, això, m’ho faria mirar”.

No sé per què m’ha vingut al cap aquest acudit tan intranscendent i tan antic. Bé, de fet, ha estat arran de veure com molts dels nostres responsables polítics (alts càrrecs inclosos) semblen instal·lats en l’exercici de fer un diagnòstic més o menys afinat i encertat de la realitat del país, àrea per àrea, però amb una manca preocupant de capacitat de resolució, que els fa acabar dient, amb la fina retòrica de política, “això ens ho hem de fer mirar”.

Si la feina del metge és retornar l’estat de salut a aquell que l’ha perdut, el del polític hauria de ser gestionar la realitat i adaptar-la tant com calgui per aconseguir una societat cada dia més digna i més sana. Ara mateix, però, em sembla que no acabem de sortir -i faig un exercici d’optimisme- de la fase de diagnòstic, si no és que encara ens trobem, en molts casos, en la simple descripció dels símptomes.

Algú va dir no fa gaire que ens havien destrossat el sistema sanitari. Si tornem a l’acudit del principi, potser el que ens han destrossat és la capacitat de saber sanar-nos, com a país i com a societat, mentre ens seguim mirant i ens dolem dels nostres mals, tornant un i mil cops al mateix metge.

Feb 042019
 

El curt febrer, si comença ventós, acaba pitjor, diu la dita (o alguna cosa semblant). En qualsevol cas, malament rai, perquè aquest curt febrer ha començat ventós, fred, nevat i fent parar boja la Candelera, que no ha sabut ben bé si riure, plorar, o girar-se d’esquenes, i que cadascú digui la seva.

Aquest febrer també ha començat amb unes declaracions de Gabriel Rufián, amb les quals ens adverteix contra l’enorme i mai vist desplegament mediàtic que es prepara, i que porta molt mesos prenent revolada, per portar la sentència dels presos polítics al seu costat. Agafem-nos bé, o posem-nos pedres a les butxaques, que la ventada serà terrible.

Però malgrat tot, aquí estem, encarant la segona setmana de febrer, desitjant que aquest sol que a poc a poc es va fent present, s’acabi imposant, de manera definitiva. Un altre febrer per recórrer. Potser a l’esprint, de tan curt com és, o potser a un ritme més parsimoniós, perquè després vindrà el març, l’abril… i el triomf definitiu de la primavera, de la vida, i ens han de trobar amb forces i ganes d’avançar.

Doncs això, abric cordat fins al coll, mans a les butxaques i endavant, que no hi ha ventada que ens pugui aturar, si conservem intactes la il·lusió i l’esperança en el futur.

css.php