joanjo

Bloc personal de Joanjo Ardanuy, amb quatre reflexions sobre diferents qüestions més o menys quotidianes i més o menys intranscendents.

oct. 102018
 

Doncs no, ja no hi ha majoria independentista al Parlament.  Finalment, una barreja de tacticisme partidista, orgull i defensa  a ultrança de la dignitat institucional han palesat que la cambra dels nostres representants ja no pot ni reprovar el discurs del Rei d’Espanya d’ara fa poc més d’un any, ni proclamar solemnement que tenim dret a ser un estat independent.  Fins aquí hem arribat, i en aquest punt ens trobem.

El 155 ha deixat pas a un Parlament gens operatiu (cada dia em costa més pensar el sou que paguem als seus membres per la feina que fan) i a un Govern ben poc eficaç.  Si d’això es tractava, hem d’admetre la victòria contundent d’aquells que el van impulsar, defensar i aplicar, el 155.

Però a banda dels mals que ens venen de fora, tinc la sensació que la voladura controlada del procés va esclatant amb precisió.  Si mai heu vist l’esquema d’una voladura, hi ha un bon nombre de petites càrregues explosives, distribuïdes amb cura per tot l’espai a destruir, que van esclatant en una seqüència aparentment desordenada, però terriblement efectiva, que ho acaba fent saltar tot pels aires.  La paràlisi institucional, la manca de propostes, l’absència de lideratges, una regeneració que ni arriba ni s’albira, i els cants de sirena de les ampliacions de la base, a partir de ressuscitar antics tripartits, o nous pactes encara difícils d’imaginar però ben possibles, comencen a tenir l’aparença de les petites explosions d’una seqüència que potser ja no té aturador.

És dur admetre que vivim en un país amb un Parlament col·lapsat i amb un Govern que va tirant, amb prou feines, a salt de mata.  Però cal ser conscients d’on som, perquè negar l’evidència és la més inútil de les estratègies, i potser ja no cal.  Tuf d’eleccions, tot plegat.  I tuf de derrota.  Mentrestant, els presos a la presó i els exiliats a fora.

oct. 092018
 

Ja som dimarts, d’una setmana escapçada per una festa que no volem però que farem, i  presidida per la mandra de pensar que avui tornarà aquella sessió parlamentària que va quedar també escapçada per la manca d’acord entre els partits de govern.

De fet, fa setmanes, mesos, que fa mandra fins i tot engegar la televisió, la ràdio o llegir les notícies.  Vivim a dins d’un joc d’estratègia immens, on cada moviment és calculat i temut.  Vist com està el pati, no costa gens d’entendre que cap més dels nostres representants es vulgui arriscar a fer cap a la presó o a l’exili.  Això és del tot humà i ben comprensible.  I també ho és que hi hagi qui abans de fer un pas enrere en públic, vulgui arriscar tot el que calgui, sabent on pot acabar.  De fet, totes les posicions són legítimes i defensables.  El que costa més de pair, però, és la manca de claredat, l’insuportable antagonisme de les declaracions i els fets.  Paraules, moltes, però fets, ben pocs, dit sigui de passada.  Per això, avui que només és dimarts, la mandra em pot.  Tot és massa previsible, avui, demà i les setmanes que vindran, i res no duu enlloc.

Podem jugar a amagar pors, incerteses, incapacitats, o el que calgui, però aquest és un joc que no es pot mantenir gaire més temps.  En qualsevol cas, no fins d’aquí massa mesos, a l’espera d’unes sentències que no solucionaran res; ans al contrari.   Enmig d’aquest escenari, permeteu-me la desconfiança, inclús la mandra, mentre esperem, tant si ho volem acceptar com si no, un cap de setmana llarg que tampoc no resoldrà res, com no va resoldre res tot un estiu.

oct. 082018
 

Només era qüestió de temps.  Al final, tot té conseqüències, encara que vulguem negar el verí de la serp.   Hem viscut dècades de condescendència amb el símbols, gestos i proclames franquistes, als camps de futbol o al carrer;  hem volgut girar els ulls a quaranta anys de repressió i crims;  hem permès que els prohoms de la dictadura visquessin impunes i que es fessin amb el control de totes les estructures de l’estat;  no hem tingut cap problema a respectar els torturadors i la seva impunitat;  hem fet que el dictador segueixi sent una mena de personatge històric que només passava per allà;  hem donat ales, al cap i a la fi, des de partits suposadament centristes, socialistes renegats i dretans mal dissimulats a una extrema dreta, sempre latent, que reclama el seu lloc, amb un missatge clar i perillós.

Ara fa un any, el bloc del 155 passejava pels carrers de Barcelona mostrant l’orgull del seu ultranacionalisme espanyol sense complexos.  Fa uns dies, era la policia repressora, de la mà d’alguns partits, la que es mostrava amb impunitat pels carrers, mentre els hereus de Franco demanen honors militars, religiosos i d’estat al dictador si ha de ser traslladat de la seva sepultura actual.  Ahir, i no crec en coincidències, VOX omplia Vistalegre en un acte d’exaltació feixista, desgranant un ideari tan constitucionalista i pacífic que parla de deportacions massives, d’anul·lació de les lleis contra la violència de gènere o de memòria històrica, de supressió de les autonomies, d’il·legalització de partits independentistes, sense restriccions…

Finalment sabem què hi havia darrere del bloc del 155.  El retorn de l’extrema dreta.  Un retorn protegit amb cura pel PP, des de la seva fundació, que ha rebut aire nou quan ha fet falta, de la mà de Ciutadans, que ha tingut el suport gairebé incondicional del PSOE, que ha teixit una xarxa social inexistent però omnipresent als mitjans, com és Societat Civil Catalana i que, al capdavall, arriba al discurs de VOX.

Fa dies que ho diem i massa gent ens ha volgut negar la raó.  Això no va d’independència, només.  Va, sobretot, de democràcia.  L’autèntic objectiu del lamentable a por ellos (un crit que sona a lema electoral), que tanta gent va acollir amb entusiasme, som tots, els d’aquí i els d’allà.  Què més cal perquè s’entengui que finalment s’ha despertat la bèstia, que ja abandona la seva guarida per mostrar-se amb tota la seva ràbia, i que ara se sent forta i capaç de tot?

oct. 072018
 

Aquest cap de setmana és cap de setmana de castells, a Tarragona.  Avui, dia gran del concurs amb les primeres colles del país, les que fan les construccions més complexes, els castells més alts.  Ahir, competició entre la segona línia, per dir-ho així, de les colles d’arreu del país.  En qualsevol cas, exactament la mateixa il·lusió, el mateix compromís i les mateixes ganes de fer-ho bé i de millorar dia a dia.

La jornada d’ahir em va deixar dues imatges que val la pena retenir, per raons ben diferents.  La primera, és la del jurat del concurs, exclusivament conformat per homes, tot i que el nombre de dones de les colles cada dia és més evident que creix i que, de fet, segons em comenten els que en saben, part de l’èxit de les construccions més arriscades es deu a la presència creixent de dones, que ha contribuït a reduir el pes dels castells, sense perdre ni una mica, ans al contrari, de força, ni d’equilibri, ni de valor, ni de seny.  Bonica metàfora del que passa al país, un cop més.

La segona imatge que em va sobtar és la de totes les colles aplaudint la defensa duríssima que una d’elles va fer del seu castell,  i que finalment va aconseguir descarregar.  Reconèixer l’esforç i l’èxit aliens, fins i tot en una competició, és remarcable i encara sorprenent;  i que ho facin tots els rivals, és tot un exemple a imitar, també fora de l’espai dels concursos castellers.

Reflexió final:  més enllà de les primeres estrelles, de les grans colles, hi ha moltíssima gent que treballa i s’esforça cada dia per superar-se, tot i la certesa dels límits propis.  I és que potser el límit és la meta, la marca del triomf, i això sempre depèn de cada cas, de cadascú.  Tot és qüestió de saber valorar la feina aliena, en tot el que mereix, i aplaudir amb honestedat el seu esforç.  Els castellers ho saben fer.  És possible.

I com que una imatge, ni que sigui de poca qualitat, val més que mil paraules:

oct. 062018
 

Operació blanqueig en marxa.  A sant de què surt ara aquesta suposada trucada telefònica de Miquel Iceta a Soraya Sáenz de Santamaría, l’1 d’octubre de 2017 que es veu que hauria aturat la repressió policial i la seva brutalitat d’aquell dia?  És cert tot el que diuen les cròniques periodístiques al respecte?  De debò?

Francament, si en alguna cosa ens estan donant lliçons els estadistes de Madrid i els seus satèl·lits autonòmics és en com utilitzar la informació, la molta informació de què disposen, en com gestionar els temps i en com, al capdavall, aconseguir resultats sense que importi massa la manera.  Que cal pressionar els bancs amb seu a Catalunya perquè la traslladin a Madrid?  doncs es fa.  Que cal un consens majoritari per intervenir la Generalitat i derrocar un govern?  Doncs s’aconsegueix i es fa.  Què cal carregar-se la poca o molta credibilitat del sistema judicial espanyol per trinxar la direcció dels principals partits catalans?  Doncs endavant.  I així amb tot.

Ara que el PP ja és fora del govern espanyol, però, comença la campanya de blanqueig del PSC, a Catalunya, com a nou eix vertebrador, o suport necessari si més no, d’un futur govern de la Generalitat.  No serà fàcil fer neta la seva col·laboració amb el 155, però tampoc impossible.  A la banda, la gent de Podem i similars, esperant i escalfant, i de propina el neofederalisme d’una ERC que fa temps que somia ser la nova Convergència, el nou pal de paller de la política catalana de seny i ordre.  No ens enganyem, la notícia de la telefonada d’Iceta no és ni casual ni assumpte menor.  De moment, el Govern de la Generalitat diu que es mantindrà fins a la sentència dels judicis pendents.  Això és donar temps als moviments que ja han començat.  Avís a navegants:  nou tripartit a l’horitzó.  Això sí, amb permís de Ciutadans, un agent que cal no menystenir i a qui ja sabem que el PSC (poso Lleida com a exemple), s’hi pot abraçar sense miraments.  Mala peça al teler, en qualsevol cas.  Tan mala, o pitjor fins i tot, que l’actual.  I ja és dir.

oct. 052018
 

Una de les pitjors preguntes que es poden fer, i que darrerament es va sentint amb intensitat creixent, és per a què serveix un polític.  Ara que fa un any de massa coses, i a la vista de com va la guerra soterrada entre partits, que només deixa esperpents de barra de bar, amb banderes o sense, al Parlament, desconcert en el govern i paràlisi de les polítiques públiques, la cruel pregunta que flota a l’ambient és on som i de què ha servit tot el camí que hem fet fins ara.

És molt dur veure com les maquinàries imparables dels partits avancen sense rumb, només en una pugna per no perdre posicions en un suposat centrisme polític que en garanteixi la subsistència, mentre van quedant pel camí tantes il·lusions, tantes esperances i tants dels seus, fins i tot, mentre les segones, terceres o quartes files en van prenent el relleu, o es mantenen en llocs per als quals mai no han estat capacitades.

Aquest és el mapa, lamentablement, a un any d’aquell primer d’octubre.  Trist, molt trist.  Només un horitzó electoral, cada cop més evident, i no sé jo si no també el somni inconfessable d’una derrota que tregui pressió i responsabilitats a molts que, ara com ara, no sembla que sàpiguen on van i que fa temps que es veuen desbordats pels fets i per la societat.  En qualsevol cas, qui perdrà, com sempre, serem nosaltres i les nostres esperances, mai ells, ni els seus interessos.  Massa poble per a tan poca classe política?

oct. 042018
 

Malament rai quan fem barreges entre qüestions que, en principi, no haurien de tenir res a veure i que, vulguem o no, sempre acaben tenint resultats no gaire positius.  Un exemple clàssic és la perillosa combinació que s’ha fet al llarg de la història, i de la geografia, entre política i religió.  Bastaria recordar el concepte de guerra santa per entendre els seus perills i els seus efectes.

Però és evident que no aprenem i, de tant en tant, van sortint referències a aquesta idea.  Algunes són més o menys inofensives i tan naïfs, de fet, com aquell “Catalunya serà cristiana o no serà”, del bisbe Torras i Bages (qui sap, però, si en realitat no eren una profecia, les seves paraules, vista la situació) o el terrible lema que apareixia a les monedes franquistes;  allò del “caudillo de España por la gracia de Dios”.  Sí, efectivament, quina gracia… o quina gracieta.

I just quan pensem que al món occidental (Estats Units a banda) funcionava sense esperar interferències divines, apareixen personatges com l’arquebisbe de València i ens recorden que la unitat d’Espanya pertany “al orden moral que se asienta sobre la verdad” i que trencar aquesta unitat, consagrada per la Constitució, suposaria trencar l’ordre moral.  La parrafada de l’arquebisbe és de fa uns pocs mesos, però ben actual, per a molta gent.  Ara que es debat sobre si les restes del dictador han de sortir del seu mausoleu per anar a un altre, amb honors religiosos i militars, no està de més recordar aquelles declaracions per entendre on som, en realitat.

Que poc costa oblidar allò de donar a Déu el que és de Déu i al Cèsar el que és del Cèsar.  Es veu que segons a on, són més d'”a Dios rogando y con el mazo dando” literalment i jurídicament.

oct. 032018
 

Malament rai quan en qualsevol àmbit de la vida toca anar a remolc del que decideixin altres.  Malament rai quan toca jugar permanentment a la contra.  I molt em temo que en aquest punt ens trobem, si fem cas dels grans titulars que ens va deixar el discurs del president, ahir, al Parlament.

Primer titular:  el govern de Madrid té un parell de mesos, sent generosos, per acordar un referèndum o perdrà el suport parlamentari.  Resposta immediata a les xarxes (i no de Moncloa, precisament):  “i?”  La resposta oficial també va trigar poc a arribar:  de referèndum ni parlar-ne.

Segon titular:  si el judici polític que tenim pendent no acaba en res, haurem d’implementar la voluntat de l’1 d’octubre.  Home, si pensem que per a la sentència pot faltar, sense cap problema, un any, posem per cas, i que després vindran recursos i tot plegat, com a manera de guanyar temps, val, però com a avís a navegants, francament fluix.  La governança a Espanya passa per ells o pel PP.

És adir, que el futur del nostre Govern, i del país, passa pel que decideixin a Madrid, tant els màxims representants polítics, com les altes instàncies judicials.  Bonica manera de fer república i de proclamar la sobirania, aquesta.

Si us plau, algun dia diran que el que va passar fa un any va ser el fracàs d’un projecte i que la república, la de debò i no la de la boca petita, passa per una majoria social més gran que la que tenim i que irremeiablement representarà una majoria realment absoluta al Parlament?  Algú vol explicar que cal fer foc nou amb molts arguments d’avui, fer política per millorar la societat i demostrar que som capaços de governar-nos millor nosaltres sols, i dibuixar una nova ruta, més llarga, però més sòlida i irreversible?  Mentre això no passi, fum, fum i més fum.  I per cert, atenció amb el discurs de la violència, dels escamots i dels que l’emparen que s’està imposant, i de quina manera, que ja sabem on ha acabat allò de la sedició i dels actes tumultuosos.  No oblidem que d’il·legalitzar partits i tancar mitjans, Madrid en sap força (i d’aplicar el 155 no en parlem…).  Avís a navegants, que nosaltres anem xerrant, però ells van fent.

oct. 022018
 

Avui, sessió important al Parlament, després de mesos sense plens.  Si encara queda talent i responsabilitat, puc imaginar l’equip del president tornant a escriure alguns paràgrafs del seu discurs perquè soni convincent i creïble.  Molt s’haurà d’afanyar si vol convèncer molta de la gent que ahir era als carrers exigint respostes vàlides després d’un any de paciència i, per què no dir-ho, de frustració col·lectiva.

La sensació, ahir, era de cansament.  I és que la distància entre una classe política desorientada, potser espantada i tot, i sense un projecte clar, més enllà de no perdre bous i esquelles a les municipals, i un país que fa només uns mesos feia pinya per defensar la restitució de les institucions i els líders polítics, cada dia que passa es fa més i més gran.  No ens enganyem, no hi ha govern efectiu, sinó un govern d’anar fent, tant típic d’altres temps (memòria, si us plau), ni consell de la república, sinó un grup de persones, president inclòs (és evident que no ha tornat) que estan patint un exili que no mereixen, ni res de res del que havíem imaginat.  En aquest escenari, què cal esperar?

Caldrà escoltar bé què ha de dir el president, avui.  Les darreres 48 hores l’han posat en una situació difícil, i no pas per la feina previsible, barroera i demagògica de l’oposició, sinó perquè la paciència col·lectiva té un límit, i cada dia que passa és més a la vora, aquest límit.  Potser aniria sent hora d’admetre, públicament i amb veu clara, que res no serà com ens van dir que seria i plantejar una alternativa sòlida, viable i creïble, de llarg recorregut, si cal, però sense trampes ni enganys.  Si avui el president Torra no va per aquest camí, molt em temo que aquells que fins ara ha tingut al costat, amb una convicció digna d’estudi, se li giraran d’esquenes, i la mobilització permanent que demana el durà en processó a la seva fi política.  O potser, deixeu-me fer d’advocat del diable, aquest és el camí correcte per desmuntar una torre de somnis -o de vanitats- que s’ha fet massa grossa, i que cal, al preu que sigui, desmuntar sense que es noti gaire, per tornar a la placidesa de la caseta i l’hortet a aquella mena d’arcàdia o d’oasi que propugnava Macià i que van consolidar d’altres, però que ja només és un fragment antic d’història.  No sé cap a on tirarà el futur, però cap a aquí, segur que ja no.

oct. 012018
 

Sembla obligat, i segurament ho és, parlar avui del que vam viure fa un any.  Estic convençut que tots els que vam ser en algun dels col·legis electorals tenim la memòria plena d’imatges, de sons, de sensacions… que es confonen i se sobreposen les unes a les altres per dibuixar el record d’aquelles hores.  És la nostra història, la individual i la col·lectiva, la dels nostres i la de tants altres.

Avui em ve de gust, més que recordar els fets que ja coneixem i que hem vist mil vegades, recordar aquells que van fer possible aquella jornada, de manera anònima, valenta, a cada mesa, a cada col·legi, posant els seus recursos i les seves capacitats al servei de tothom, i superant la por amb una dignitat i un compromís més que envejables.  Ningú se’n recordarà dels noms ni de les cares de tota aquesta gent, i segurament així ha de ser, però la seva decisió i el seu compromís per salvar les urnes, els vots i, al capdavall, el nostre desig de llibertat, no poden caure a l’oblit.

Aquests mesos han anat sortint un seguit de cançons per recordar aquella jornada.  Una de les darreres és de Miquel Abras i ens explica una història d’amor enmig de la barbàrie.  Potser sí que aquell primer d’octubre de 2017, en el fons, va ser una gran història d’amor enmig de la barbàrie.  Quanta gent no es va sentir protegida i defensada per algun desconegut?  Quanta no va posar el seu cos per defensar qui tenia al costat, sense parar-se a pensar qui era?  O per defensar les urnes i la voluntat de tots, allà dipositada?  Quantes mans no es van allargar per ajudar a alçar-se a qui va rodar per terra?  Aquell dia, qui més qui menys, va vetllar pels seus.  I els seus vam ser tots. I així, perquè érem els més febles, vam poder ser tan forts.

Avui, dia de records i d’emocions.  Un dia més per no oblidar res i per no perdonar ningú dels que van promoure, exercir, animar, defensar o justificar la violència gratuïta i l’odi irracional contra una multitud innocent.  Hi ha coses que es poden superar, però no perdonar, perquè van ser ben conscients i ben rumiades.  Malgrat tot, un dia per tornar a creure i confiar en l’amor i en la seva força.

YouTube Preview Image

css.php