6è aniversari d’aquell inoblidable 1 d’octubre. Què hem après, durant aquests sis anys? El clima social, l’opinió de bona part de la població són prou clars, i dibuixen una creixent desafecció d’aquells que en el seu moment van liderar uns fets tan històrics com, em temo, poc útils. Però, insisteixo, què n’hem après?
La nul·la capacitat autocrítica de la nostra classe política ja és proverbial i s’acosta molt al zero més absolut. Potser, aquí trobaríem una de les causes principals de la manca de credibilitat dels lideratges actuals. I parlo de «lideratges» amb una condescendència potser excessiva, perquè poca capacitat de liderar res se’ls veu, més enllà d’una retòrica buida, i sense cap concreció, per a ús i gaudi de propis i palmers, que sempre donaran per bona qualsevol bajanada, en nom del partit, d’una suposada ideologia, o d’ambicions inconfessables.
I és que sí, no ens enganyem, els lideratges venen de la credibilitat de qui els exerceix, o de qui aspira a perpetuar-los. Perdre aquesta credibilitat perquè les mentides, o la incapacitat, són tan evidents (estructures d’estat, Europa ens mira i tot plegat) hauria de ser motiu més que suficient per abandonar l’escena política amb discreció i dignitat. Però no és el cas.
I ara què? On som? Doncs em fa l’efecte que no som enlloc i, sobretot, que no anem enlloc. Intentar mantenir un engany al llarg dels anys no és massa intel·ligent, com tampoc no ho és intentar fer passar bou per bèstia grossa, a base de xerrameca sense sentit. És imprescindible recuperar la credibilitat dels lideratges polítics, i si això passa per una substitució exhaustiva de persones, que així sigui. Perquè mentre això no passi, seguirem contents i enganyats, o bé fotrem el barret al foc, a l’espera de temps i noms millors.
