ag. 312014
 

Si hi ha algun sant, en aquesta mena de santoral laic que tots tenim una mica al cap, que destaqui pel nombre de cops que l’arribem a invocar al cap de l’any, aquest és, sense cap mena de dubte, Sant Tornem-hi.

I poca broma amb ell, perquè, tot i que no està clar, el dia per celebrar-lo (diguem-ho així) prou podria ser el 31 d’agost, la data que cada any ve a marcar la fi del període estival i el principi de la segona part de l’any, la que ens avocarà a la tardor i als freds de l’hivern, fent-nos oblidar la dolçor primaveral i el sempre breu estiu.

S’ha acabat l’estiu, per més que meteorològicament encara li quedi una certa vida.  Com en una mena d’automatisme social pervers, l’u de setembre torna la rutina, amb una barreja de mandra, esperança en nous projectes i alegria pel restabliment de l’ordre a les nostres vides, segons cadascu.  Tornem a funcionar al ritme normal que l’estiu i les vacances sempre alteren i que s’acaba de recuperar plenament amb la tornada a l’escola.

Quan tot això passa, fem la nostra particular advocació:  “Apa.  Sant Tornem-hi”.  Particularment, us he de confessar que cada any que passa arribo a aquest moment del calendari amb menys ganes de lliurar-me en mans del sant.  Potser em faig vell, però em cansa pensar que torna la rutina i que torna tot allò que havia pogut esquivar durant unes setmanes.  I és que, lamentablement, en aquesta societat que ens ha tocat en sort, tot sembla massa condemnat a la rutina, a la impossibilitat del canvi en l’ordre establert i en les maneres de fer.  I això, a la llarga, cansa.  Deu ser el meu cas.

Així doncs, potser ha arribat el moment d’encarar un setembre sense sants.  Potser ha arribat el moment de reprendre el nostre ritme laboral, els nostres horaris, amb una mirada una mica diferent.  Potser pensant que hem de ser nosaltres qui governem les nostres rutines i les nostres maneres de fer i no a l’inrevés.  Potser llavors, el devenir  quotidià de les nostres vides serà una mica menys gris i, fins i tot, arribarem a descobrir que hi ha dies en què el rellotge s’oblida una mica de nosaltres i podem fer petits estiu d’unes poques hores, amb el regust extraordinari de les vacances.

Em sembla que, definitivament, aquest any no li faré cap novena a aquest sant tan odiós.



ag. 302014
 

Començo a pensar que la demagògia, o el seu parent proper que seria allò de pujar al carro guanyador, s’està instal.lant d’una manera molt perillosa, a casa nostra, aquests darrers temps.

Si amb la confessió de Jordi Pujol del seu frau fiscal ja vam haver d’aguantar tota mena d’exclamacions i d’escenificacions properes a la desmesura, moltes de les quals venien de persones i formacions que més aviat haurien de pensar-s’ho molt abans de badar boca en aquest tema, ara ens trobem que diferents associacions de veïns que volen exercir d’acusació particular en aquest cas.

No dubto que tothom té dret a acudir a la justícia per reclamar allò que consideri oportú, però em sorprèn aquest moviment popular espontani en el cas de Pujol i la inacció més absoluta en multitud de casos de corrupció municipal, per exemple.  Curiós, si més no.

També em resulten sorprenents les darreres declaracions de Carod-Rovira fent-nos saber que coneixia el pagament de comissions il.legals a CiU.  Aquestes paraules em plantegen dues preguntes:  i què va fer ell al respecte en la seva etapa de govern?  La segona:  si tant del cert ho sabia, perquè no va traslladar el tema a la justícia en el seu moment?  I més: per què ho fa públic ara, sense anar més enllà d’unes declaracions a la premsa?

No sé.  No és que el frau fiscal de Jordi Pujol ni els possibles negocis de la seva família em despertin cap mena de simpatia, ans al contrari, ja que em resulta especialment greu i condemnable aquesta conducta en algú que va presidir el meu país durant tant de temps.  Però em sembla que algú (o molta gent) està aprofitant les circumstàncies per a fins que segurament no tenen res a veure ni amb l’exercici de la justícia ni amb la regeneració de la política, i que em plantejo si ens faran cap favor, al capdavall.

Potser és que no entenc res, que també podria ser.  Però no em negareu un cert tuf, en tot plegat.



ag. 292014
 

Amb el foc, no s’hi juga.  I amb armes de foc, encara menys.  Aquest principi tan elemental del sentit comú sembla que el van ignorar algunes persones, a l’estat d’Arizona, on va morir un instructor de tir mentre ensenyava a disparar a una nena de 9 anys.

La simple imatge d’una nena de 9 anys empunyant una arma de foc ja fa venir angúnia.  Pensem en les imatges de nens soldats que de tant en tant apareixen a les portades dels mitjans.  Però encara resulta més esgarrifós pensar que disparar una arma amb foc real pugui ser un entreteniment per a la canalla, en un país suposadament civilitzat.

No puc entendre com un instructor deixa una arma de poc pes i amb canó curt  (és a dir, a priori, amb important retrocés) en mans d’una nena tan petita, i molt menys encara en mode ràfega.  Però encara puc entendre menys com uns pares poden considerar la munició real i les armes automàtiques una joguina.

Alguna cosa falla.  I no són ni l’arma ni la nena.  Quin imaginari mental pot propiciar que uns pares deixin armes en mans de criatures?  Quina mena de primitivisme s’amaga rere la defensa de l’ús lliure d’armes de foc?  De debò que aquest és un model de seguretat personal a imitar?

En aquesta ocasió, el mort és l’instructor.  La nena es troba bé.  Caldria saber, però, si continuarà les seves pràctiques per aprendre a dominar les armes, o si l’incident ha servit per allunyar-la definitivament d’aquestes petites màquines de matar.  Pel que fa als pares, millor ni plantejar-los la pregunta, per si de cas.



ag. 282014
 

A poc a poc -lamentablement a poc a poc- la veritat, per més que es vulgui amagar, sempre acaba sortint, encara que es tracti de qüestions que afecten el complex laberint polític del Partit Popular.  I és que aquests darrers dies hem sabut un parell de coses prou interessants:

La primera, important perquè sempre s’ha acusat el Govern de la Generalitat de malbaratar els diners, és que la Generalitat Valenciana va dedicar un bon grapat de diners públics destinats, al rescat de les seves ruïnoses finances, a pagar entrades a partits de futbol i toros.  Tot un exemple de bon ús dels recursos de manera eficient i pròpia de temps de crisi.

La segona és un gran exemple de com es gestiona el patrimoni públic per facilitar guanys privats.  És el cas de la denúncia contra l’alcaldessa de Madrid per la venda d’habitatges de protecció oficial a fons voltor.  O el que és el mateix, com es fa fora gent que necessita habitatges protegits per deixar els edificis en mans de l’especulació privada.  A canvi de què?  Ella sabrà.

Per si encara calia, tenim un parell de magnífics exemples de com gestionen el recursos de tothom en benefici propi aquells que volen donar lliçons de moral.

I de propina, no estaria de més recordar la raó final de la negativa a la consulta, ara que tot són crides a la legalitat constitucional.  Aquesta raó ja ens la va donar fa un parell d’anys el ministre Ruiz Gallardón, en una conferència al Cercle d’Economia:  Espanya no és econòmicament viable sense Catalunya.

Així doncs, deixem-nos de paraules buides i de demagògia malintencionada, que la realitat i la veritat sempre acaben traient el nas.  Només cal tenir una mica de paciència i bona memòria.

 

ag. 272014
 

No sóc psicòleg, ni psiquiatre, ni res que s’hi assembli i, per tant, m’abstindré de fer servir cap paraula que tingui a veure amb diagnòstics propis d’aquestes disciplines, o altres de properes.  De tota manera, el que sí que vull afirmar amb tota rotunditat és que hi ha gent que està molt, però que molt, malalta d’antiindependentisme.

Ja ens hem acostumat a tot tipus de negacions i d’opinions no massa fonamentades per oposar-se a tot el que soni a nacionalista, independentista… però aquests dies la cosa està superant tots els límits del que raonablement es pot arribar a espera;  i és que a banda del tema dels trabucaires i el suposat afusellament d’un regidor del PP (difícil de creure, això d’afusellar amb un trabuc que, a més, sempre es dispara a l’aire, i més si el lloc no és el que es diu), ara arriben els seus amics dels mitjans amb més símptomes evidents de malaltia mental greu:  La Gaceta ja parla de McDonald’s com a independentista perquè ha fet un anunci en espanyol i un altre en català.  Quina fal·lera amb l’unionisme!

De tota manera, i ja posats a buscar malalties mentals, tampoc no estaria de més fer una petita repassada al PSC i la seva postura davant de la Diada i l’excursió (o no) a Tarragona, perquè sembla que s’hagin posat d’acord per deixar amb les vergonyes a l’aire Carme Chacón, tot fent-se enrere de les intencions inicials.   Per cert, l’exministra potser podrà aprofitar la seva visita Tarragonina per fer-se una foto amb els que segurament seran els seus companys de viatge.

Insisteixo:  estan malalts.  Molt malalts.  I algú els ho hauria de dir (i si pot ser, diagnosticar i tractar, per salut democràtica, sobretot).

 

ag. 262014
 

El proper 11 de setembre promet.  I cada dia que passa, més.  I no ja per la  convocatòria de la “V” de Barcelona, ni per la cita espanyolista a Tarragona, sinó per les noves propostes que van apareixent, i que segurament encara s’incrementaran els propers dies.  La darrera, la crida de Falange a manifestar-se davant la seu de Blanquerna, a Madrid, per la diada (serà per poca feina, o fora d’horari laboral?).

Francament, esperava una mica més de nivell si l’objectiu dels falangistes (perfectament legals, dit sigui de passada) és manifestar el seu rebuig a la demanda d’una consulta.  Crec francament (l’adverbi està usat i repetit a consciència) que restaran gruix a Tarragona, on podrien compartir files amb el PP, Ciutadans, Plataforma… o algun franctirador ideològic com Carme Chacón, per exemple.  Però no.  Vet aquí que Falange anirà sola, i jugarà en terra prou coneguda:  Alcalà, 44.

No sé si és que ja no queden autocars ni a Madrid, o si és que la mandra pot més que la ideologia, o si es tracta de no barrejar-se amb ningú;  però, si més no, la notícia d’aquesta convocatòria resulta curiosa.  Bé, francament (insisteixo) em desperta tanta curiositat com veure què hi farà la policia espanyola, si és que en pensa fer res, perquè dubto molt que aquesta concentració, ni que sigui de quatre gats, sigui pacífica.

Però bé, nosaltres a la nostra, que és la que importa.

ag. 252014
 

Qui encara dubti que el franquisme és encara ben viu, i ben tolerat pels poders públics, aquests dies pot consultar una de les més importants revistes del cor i visitar, entre la humiliació i la vergonya (sobretot de molts i molts gallecs que saben prou el pa que s’hi dóna), les dependències del Pazo de Meirás, lloc d’estiueig dels hereus del dictador Franco, en ben bona part sostingut, encara, amb recursos públics.

Si aquesta finca ja va ser indecent el regal al dictador, en el seu moment, encara em sembla més indecent que avui, encara, no només es mantingui en mans de la seva família, sinó que se’n faci una exhibició tan impúdica.

Però ja se sap:  a Espanya no va haver cap dictadura, el segle passat, només un període de govern militar posterior a la república i previ a la monarquia.    Tot un exercici de negacionisme tan sols comparable al d’aquells que s’entesten, encara, a no voler acceptar l’existència de camps d’extermini nazis.  Així també s’escriu la història, encara.

ag. 232014
 

La maquinària per a l’11 de setembre està que treu fum.  Bé, no em refereixo ni als actes institucionals ni a la gran manifestació de Barcelona, no.  El que treu fum, i cada dia que passa promet més, és la crida de Societat Civil Catalana a fer un acte unionista, a Tarragona, coincidint amb la celebració de la Diada.

Fins ara sabíem que comptàven amb el suport de Ciutadans, Partit Popular, Plataforma per Catalunya i Vox, però ara sabem que els han sortit nous socis.  Ni més ni menys que un bon grapat de socialistes, encapçalats per Carme Chacón, Felipe González i Josep Borrell, segons sembla.  Caldrà veure la nòmina de camarades socialistes -especialment catalans- que els seguiran, perquè cal no oblidar que Iceta va donar llibertat (remarco la paraula) als militants del PSC per anar allà on vulguin.  Deu ser per allò de les dues ànimes…

Sembla que quan del que es tracta és d’oposar-se a la legítima voluntat de la majoria de la ciutadania de Catalunya, quatre gats de diferent pelatge (o potser no tant diferent), no tenen cap mania per posar-se d’acord, tant si són xenòfobs, neofeixistes, aquells que tornen si tu no hi vas, o els apòstols de la modernitat.  Molt il.lustratiu.

Cada dia que passa tenim més clar qui és qui en aquest procés.  Ara, el que estaria bé és saber, d’un cop per tots, quants som a una banda i quants a l’altra, i deixar-nos estar de convocatòries de poca volada, com la de Tarragona, que algú s’entesta a posar al mateix nivell que la “V”, a la qual s’assembla tant com un ou a una castanya.  I l’única manera de saber-ho és comptant (a les urnes, evidentment).  O és que les matemàtiques (una ciència exacta, per cert) també els fan por?  Exacte.

ag. 222014
 

Que el sindicat Manos Limpias, amb el suport financer i ideològic d’algú que ells sabran qui és, ha esdevingut una màquina de presentar querelles contra tot allò que sembli català i proindependentista, és tota una evidència irrefutable.  Això sí, sempre per preservar l’ordre constitucional, l’ordre i la legalitat, no fos cas.

Les darreres notícies que tenim seves apunten al fet que estan preparant la denúncia contra Carme Forcadell per incitació a la sedició.  Val a dir que ells mateixos proclamen que “de manera pacífica” (tot un detall).  Ja és ben veritat que qui no té feina, el gat pentina.

Però ves per on, avui he pensat que potser val la pena aliar-se amb els oponents, perquè la meva àvia em deia que calia tenir amics fins i tot a l’infern.  Així és que fruit d’aquest record de la meva infantesa, li voldria proposar a Manos Limpias, una nova querella.  En aquest cas, per exaltació del feixisme, del nazisme i dels crims contra la humanitat.  En concret, es podrien querellar contra els Tercios de Aguilar i tot el que s’arribarà a dir durant l’acte d’homenatge a la Legió Còndor que estan preparant.

Caldrà veure si el respecte a la Constitució, a la llibertat, a la justícia i a no sé quantes coses més de les quals fa bandera aquesta gent de Manos Limpias (i els seus socis a l’ombra), també el saben aplicar en aquest cas.  De tota manera, no tinc cap dubte que no serà el cas, perquè, com podrien llençar pedres contra la pròpia teulada?

I, per cert, segur que la demanda no tirarà endavant.  Potser ni s’acabarà admetent, igual com totes les que ha anat interposant la delegada del govern espanyol, Llanos de Luna contra multitud d’ajuntaments (més de 25o, de les quals gairebé cap no ha servit més que per fer perdre temps i diners), però el mal ja estarà fet i la brutícia llençada.  Al capdavall, d’això es tracta.

ag. 212014
 

Ben mirat, gairebé tot a la vida només té un sentit:  endavant.  Si ens hi fixem, ens adonem que cada dia prenem una pila de decisions, algunes d’importants i altres d’intranscendents, que comporten conseqüències, amb les quals ens toca carregar en el futur.  Si l’encertem, la càrrega és un bonic record, agradable de dur, i si no, el sentiment d’haver fet allò que no tocava, o d’haver deixat de fer allò que sí.

D’aquí a uns dies tindrem una nova decisió a prendre:  la d’anar o no a la gran manifestació de Barcelona.  Crec que no m’equivoco si afirmo que els que hi vam ser a la via catalana o a la manifestació del 2012 en tenim un magnífic record.  I si sabeu d’algú que per mandra, per manca de disponibilitat, o per qualsevol motiu no hi va ser, demaneu-li i segur que us confessarà que li hauria agradat molt haver-hi estat.

Aquest 11 de setembre passarà el mateix.  Estem cridats a una empresa difícil, molt difícil, però que estic convençut que som capaços de culminar amb èxit:  fer una enorme V amb la senyera per reclamar el nostre dret a votar i a decidir el nostre futur.  Ara com ara, sembla que encara no hi ha un volum prou important d’inscripcions.  Cal inscriure-s’hi, perquè tot plegat surti com volem.  D’altra banda, potser és el moment que comencin a aparèixer personatges coneguts dient on seran, ja que el seu efecte crida és inqüestionable.  I no s’hi valen excuses de mal pagador com el d’una destacada representant d’un partit prou important que no fa gaire, a la ràdio, no s’estava d’admetre que encara no s’hi havia inscrit perquè ho havia de fer amb molta gent i no en tenia els DNI.  Mal argument.

Proposo, doncs, de començar a dir, també nosaltres, la gent anònima, que sí que hi serem i on. O ja no recordeu l’orgull amb què cantàvem el tram que ens pertocava l’any passat?  Doncs això.  Ja ho sabeu, no deixem passar aquesta ocasió de fer, de nou, història.  Jo la faré al tram 4, a la franja 7, perquè realment, ara és l’hora.

css.php