Ago 202014
 

El PP s’acostuma a vantar de tenir un bon nombre de dones, a les seves elits dirigents, com a prova del seu posicionament per la igualtat de gènere.  Però ves per on, se’ls veu el llautó cada cop que es mouen o que obren la boca.

Una bona mostra d’això que dic són els savis consells del Ministeri de l’Interior per evitar les violacions, entre els quals destaca un que, directament, diu que les dones, a casa seva, han d’estar-s’hi amb les finestres ben tancades.  Suposem que per evitar exhibicionismes impúdics que puguin incitar els baixos instints dels pobres mascles, oi ministre Fernández Díaz?  O, encara més, no posar el nom a la bústia, si la dona viu sola (sense baró).  Recomanacions ben dignes d’allò que les seves creences religioses i morals dicten, ministre.  No ho negaré.

Amb aquest pòsit intel.lectual, a qui li poden sorprendre postures com la de l’alcalde de Màlaga, que relativitza una violació múltiple?  De ben segur que la víctima no tenia per costum tancar les cortines, ni els llums, de casa seva, o exhibia impúdicament el seu nom de dona a la bústia.  N’estic convençut.

Aquesta és la falsa moral que fa fàstic.  I aquesta és la realitat de molts càrrecs electes el Partit Popular, que fan i desfan amb absoluta impunitat i sense que ningú els passi comptes, sota l’empara d’un partit de govern.  Marca España, un cop més.

Ago 192014
 

Ahir recordàvem la desaparició del poeta espanyol Federico García Lorca.  Més enllà de la seva obra -sobre la qual tothom pot tenir la seva opinió-, voldria remarcar que, en general, ahir es parlava de l’aniversari de la mort del poeta, de la immortalitat dels seus versos…

Sigui com sigui, vull destacar que Lorca no va morir.  El  van assassinar.  El van afusellar els feixistes responsables del cop d’estat comandat per Franco, a les poques setmanes de la insurrecció.  No està clar si el van assassinar per homosexual, o per disputes entre cacics i terratinents locals, o per republicà, o per una mica de tot.  Qui ho sap?  Ara mateix, ningú, del cert;  igual com a hores d’ara encara no s’ha pogut identificar la fosa comuna on va ser enterrat.  Un més de tants i tants enterraments anònims que constitueixen l’autèntic llegat franquista, si mai algú es decideix a fer justícia amb el morts i les seves famílies.

Així doncs -no ens equivoquem- ahir no recordàvem la mort d’un poeta, sinó l’assassinat d’una persona.  Una víctima més d’un franquisme encara impune i amagat sota una llosa de silenci.  Tan amagat com el lloc un descansen -o no- les restes del poeta afusellat.

Per cert, també va ser a mitjans d’agost que la Gestapo va detenir el president Companys.  Un altre que també va morir, oi?

Ago 182014
 

Hi ha gent (no goso dir-ne persones) que són dolentes, en el més pur sentit de la paraula.  Són gent a qui tant els fan els drames humans, les legítimes il.lusions o, en general, qualsevol cosa que contradigui les seves idees o els seus principis, generalment disfressades de veritats universals o de fonamentalisme religiós, per tal de revestir-se d’allò que en podem dir veritats absolutes.

Però el mal, la dolenteria en sentit estricte, sempre acaben manifestant-se, amb  tota la seva crueltat i sense el més mínim respecte per aquells que aquests individus consideren diferents.

Un bon exemple d’això és el que supura un acudit gràfic publicat recentment a uns dels mitjans escrits afins al règim.  I és que més enllà de la mala fe del dibuixant, hi ha la complicitat de la direcció del diari i, en darrer terme, la de tots aquells que li riuen les gràcies o que li dicten la línia editorial.

I crec que no cal dir res més, perquè el suposat acudit parla per ell mateix de què és l’autèntica misèria moral.  Però no cal patir que ni la fiscalia ni ningú no demanarà ni explicacions ni molt menys rectificacions.  Al cap i a la fi, es tracta d’humiliar un negre il.legal i l’anticonstitucionalisme català.  On és el problema?

Ago 152014
 

Fa uns dies vaig trobar aquesta curiosa notícia, que informa d’un estudi que posa en relació expectatives, recompenses i felicitat.  És a dir, que serem més feliços si les expectatives que tenim, en qualsevol àmbit de la nostra vida, es compleixen.

Dit així, sembla ben bé el descobriment de la sopa d’all.  De tota manera, permeteu-me dues reflexions:

La primera:  sempre està bé que allò que intuíem es confirme d’una manera seriosa.  Així eliminem expressions del tipus “em sembla que…” i altres que tenen més d’apreciació subjectiva que de rigor objectiu.

La segona, i per a mi la més important:  val la pena aprendre a fixar-nos objectius i a crear-nos expectatives que puguem assolir, encara que costin.  Si fem volar més coloms del compte, el risc de la frustració creix.

Ara ja sabem com podem ser una mica més feliços.  Només és qüestió de pensar-hi i de posar-s’hi.

Potser estaria bé que els nostres responsables polítics també llegissin aquest estudi, en el moment de definir les seves propostes i les seves estratègies.  Potser milloraria el respecte per la política.

Ago 142014
 

Entre les moltes possibilitats polítiques que es plantegen a Catalunya en el futur més immediat, hi ha una que cada cop va prenent més força, i és que ERC guanyi les properes eleccions, siguin quan siguin, i formi govern.  A priori, aquesta hauria de ser una possibilitat ben vista pel col.lectiu favorable a la independència.  Però jo em demano:  i si aquesta és, justament, l’estratègia del PP?  M’explico.

No és cap secret que CiU trontolla, tant per la solidesa (cada cop menor) de la coalició, com per l’afer Pujol (que no ha fet més que començar), com per un president, Artur Mas, que dubto que es veiés amb cor de liderar, suposat que els resultats electorals li ho permetessin, el procés més enllà de la convocatòria de la consulta.

I si CiU fa figa, el seu espai, ara mateix, només el pot ocupar ERC.  Segurament no en solitari, però sí com a primera força i, per tant, amb l’obligació de tirar endavant les seves propostes programàtiques dels darrers anys.

I què en deu pensar, el PP, de tot plegat?  Segurament es freguen les mans amb un president Mas i una CiU desgastats i amb la perspectiva d’un govern presidit per Junqueras que, segons ells, no tindria el poder d’aglutinar consensos que li atribueixen a CiU.  Per tant, el PP ja veu a l’horitzó la divisió de l’independentisme, justament, per un excés de poder dels independentistes.

Ja ho sé, que tot plegat és política ficció, però no crec que sigui del tot impossible, aquest escenari.  La clau de l’èxit de tot plegat, si finalment ERC es fa amb el govern?  Per a mi, aprendre del passat, saber triar adequadament els socis prescindint de fòbies personals, obrir-se més enllà de la cotilla estricta del partit i, sobretot, saber prioritzar en base a les demandes socials i a les necessitats del país, oblidant la demagògia de la dialèctica dreta-esquerra que, ara mateix, és tant antiga com inútil (i si no, que li demanin al PSC-PSOE, o als col.legues d’Iniciativa).

Ago 132014
 

S’acosta el 9 de novembre i, com calia esperar, tothom desferma tota la seva artilleria contra una consulta que ha d’obrir la porta a la independència de Catalunya.

I és que a banda del ja mític “llei i diàleg” de Rajoy (llei? la seva interpretació, evidentment.  I diàleg? per a la rendició incondicional), ara van apareixent els defensors de la tercera via que no vol Espanya, escampant dubtes sobre la legalitat o no de la consulta i sobre si es farà o no, tant des de fora com des del propi Govern.  Tot previsible.  Lamentablement previsible.  I agafem-nos, que venen mesos intensos.

Així doncs, a la vista d’aquest panorama, i de la que ens ve a sobre, proposo no fer ni cas a tantes declaracions i contradeclaracions que, desenganyem-nos, no són altra cosa que estratègia partidista.  Crec, de debò, que la nostra feina és aconseguir que l’11 de setembre torni a ser una data per a la història, amb una presència més massiva que la de l’any passat, a la “V” de Barcelona.  Perquè si hi som, si hi som en massa, quina força tindran els polítics per negar-nos una petició tan clarament expressada.  Negar el nostre dret a votar?  Desconvocar la consulta?  Si es volen girar la població en contra, sí, però si no…

No tingueu cap dubte que la resposta política a una manifestació massiva l’11 de setembre no pot ser, de cap manera, girar-nos la cara.  I si ho és, alguna formació, amb un mínim d’intel.ligència, entendrà que cal convocar, o forçar, unes autèntiques eleccions plebiscitàries perquè sigui el Parlament qui proclami la independència, en base a una demanda social majoritària, expressada al carrer i a les urnes.  I contra això no hi ha lleis internacionals que s’hi puguin argumentar, ni partits que puguin resistir una postura contrària, si no és des de la marginalitat.

En resum:  ni cas a tot el soroll mediàtic que ens ve a sobre i cap a Barcelona, per la diada.  La resta, vindrà sola.  Al cap i a la fi, aquesta és l’essència de la democràcia i de la sobirania del poble, no?

Ago 122014
 

Qui ha dit que Espanya no és líder mundial de res?  I tant que ho és.  Concretament, és el segon país del món amb més foses comunes per obrir i de morts i desapareguts per identificar, només superat per Cambodja.  Evidentment, són foses de la guerra que va començar amb el cop d’estat de Franco i de la repressió de la seva estada al poder.  Son el resultat d’aquell període històric que mai no va existir, tal com consagra el pacte de silenci de l’anomenada transició, i d’aquesta autèntica llei de punt final que va ser la Constitució de 1978.

Si mirem només a casa nostra, estem parlant d’unes 350 foses per obrir i d’uns 14.000 morts per identificar.  Són moltes, massa, persones desaparegudes i oficialment oblidades, per obra i gràcia d’uns governs autoqualificats de democràtics que han incomplert sistemàticament tota mena de mandats internacionals i que han aplicat un concepte tan singular com poc homologable internacionalment de justícia, que fa d’Espanya un dels pocs casos mundials on els crims d’una dictadura gaudixen de total impunitat i on els seus hereus encara es poden permetre el luxe de titllar de nazis aquells que no pensen com ells i fer apologia d’aquell règim de terror i repressió.

Estaria molt bé que, en algun moment, algun dels nostres governs (parlo de la Generalitat, perquè de l’Estat no se’n pot esperar res) facilitessin i impulsessin la recollida d’ADN de familiars de desapareguts, ni que només fos per respecte als milers de ciutadans condemnats a l’oblit perquè no n’hi ha prou amb projectes particulars, per més dignes i importants que siguin.  I sort en tenim, d’aquestes iniciatives, encara.

De moment, però, silenci institucional i poques (o cap) facilitats per anar omplint d’informació aquest banc de dades genètiques i per anar obrint foses.  A què tenim tanta por?

Ago 112014
 

Tradicionalment s’ha acceptat que la centralitat política es troba en aquelles formacions capaces d’arribar a enteses amb formacions de signe oposat, tant a la dreta com a l’esquerra.  Aquesta idea de centralitat s’ha venut sempre com el paradigma del bon govern i com la clau per a aconseguir pactes d’estabilitat i consens.

Ahir, diumenge, el PSC ens va descobrir allò que podríem entendre com a centralitat nacional.  I és que en un exercici magnífic d’alguna cosa entre la centralitat i el ridícul, Iceta declarava que el PSC no sancionarà (remarco el terme “sancionarà”) els seus militants que participin a la manifestació de l’11 de setembre, ni tampoc aquells que tirin cap a Tarragona, a la convocatòria unionista.

Imagino que, d’aquesta manera, Iceta redefineix la centralitat.  De passada, però, ens deixa una perla política:  la idea de no sancionar els militants (tan pocs tenen que els poden identificar un a un?) que participin en una convocatòria que no és la seva.  Gaire democràtic, això de no sancionar els afiliats per assistir a un determinat acte, no sembla, francament.  Igual com no sembla gaire coherent, a nivell ideològic, intentar situar-se a meitat de camí entre l’independentisme i l’espanyolisme ranci.

I és que molt em sembla que es parla massa de centralitat, de pluralitat i de moltes coses, però cada dia que passa em temo més que el gran problema dels partits actuals (i això sí que no és exclusiu del PSC) és l’excés d’atenció a lluites intestines de caràcter intern per ocupar una determinada parcel.la d’influència, que d’oferir una autèntica alternativa social.

Valgui aquest exemple per a un hipotètic futur govern de Catalunya presidit per ERC, al qual li caldran unes bones dosis d’apertura de mires, i d’aliats externs, per fer-se amb un espai sociopolític prou ampli, més enllà dels estrictes resultats electorals.

Ago 102014
 

L’any 1975, Jaume Sisa va publicar la seva emblemàtica cançó “Qualsevol nit pot sortir el sol”, tot un cant a la cordialitat i a l’esperança, en uns anys terribles, encara que volgudament oblidats per molta gent.

Avui, molts anys després, potser és un bon moment per recuperar una determinada manera d’entendre la realitat i d’adaptar-la a allò que volem i no al contrari.  Ara som en temps de vacances, un temps especial, diferent, en què els horaris, els costums i les rutines es relaxen, canvien i se’ns fan més amables.  Potser és el moment de descobrir que fer vacances és més un estat d’ànim que una situació laboral.  Potser és el moment de recuperar la fantasia i la il.lusió que ens han robat els anys de crisi i el pragmatisme econòmic.

Tinc la immensa sort de viure amb algú capaç de llevar-se de bon matí, d’anar a treballar, de fer tota la seva feina habitual i de pensar que, malgrat tot, fa vacances, perquè així ho vol, perquè així ho ha decidit i perquè li agrada gaudir de l’estiu, de la llum i del bon temps.

I si provem d’imitar aquesta actitud vital?  I si decidim que som de vacances, o que qualsevol nit pot sortir el sol?  M’hi apunto (o si més no, ho intento).

Ago 092014
 

Falta un mes i un parell de dies per a l’11 de setembre, i comencem a saber coses prou interessants, però molt òbvies:

En primer lloc, que Societat Civil Catalana, aquesta colla de quatre amics que aspira a esdevenir una mena d’ANC unionista i que no passa de club de fans de la rojigualda, no farà cap ofrena floral al monument de Rafael Casanova.  Quina novetat.  Com a alternativa, es proposa de fer una concentració al circ romà de Tarragona.  Molt propi.

En segon lloc, el Partit Popular es desmarca, un cop més, dels actes institucionals de la Diada i se suma a la proposta de Societat Civil Catalana i la seva concentració tarragonina.  Ja s’ho faran.

I com a guinda, el president del PSC, Àngel Ros, diu que participaran a la Via Catalana, però amb un discurs propi.  Ja m’explicarà com s’ho pensen fer, més enllà de quatre declaracions sense gaire sentit quan els posin un micro a prop.

Ara de debò.  Algú es pensava que SCC, PP i PSC participarien als actes de la Diada, amb l’esperit de la majoria?  Obviament, no.  I si algú encara dubtava, ja ens ho han deixat prou clar.

En fi, que d’aquí a un mes i poc sabrem si la Via Catalana és tan espectacular com es preveu i, de passada, caldrà reservar un espai als mitjans per parlar d’iniciatives tan peregrines com minoritàries, si no volem que ens titllin de sectaris i de censurar la diversitat.  Quin tip d’aquests que s’autoproclamen representants de la majoria silenciosa (tan silenciosa com inexistent).

css.php