Ago 112014
 

Tradicionalment s’ha acceptat que la centralitat política es troba en aquelles formacions capaces d’arribar a enteses amb formacions de signe oposat, tant a la dreta com a l’esquerra.  Aquesta idea de centralitat s’ha venut sempre com el paradigma del bon govern i com la clau per a aconseguir pactes d’estabilitat i consens.

Ahir, diumenge, el PSC ens va descobrir allò que podríem entendre com a centralitat nacional.  I és que en un exercici magnífic d’alguna cosa entre la centralitat i el ridícul, Iceta declarava que el PSC no sancionarà (remarco el terme “sancionarà”) els seus militants que participin a la manifestació de l’11 de setembre, ni tampoc aquells que tirin cap a Tarragona, a la convocatòria unionista.

Imagino que, d’aquesta manera, Iceta redefineix la centralitat.  De passada, però, ens deixa una perla política:  la idea de no sancionar els militants (tan pocs tenen que els poden identificar un a un?) que participin en una convocatòria que no és la seva.  Gaire democràtic, això de no sancionar els afiliats per assistir a un determinat acte, no sembla, francament.  Igual com no sembla gaire coherent, a nivell ideològic, intentar situar-se a meitat de camí entre l’independentisme i l’espanyolisme ranci.

I és que molt em sembla que es parla massa de centralitat, de pluralitat i de moltes coses, però cada dia que passa em temo més que el gran problema dels partits actuals (i això sí que no és exclusiu del PSC) és l’excés d’atenció a lluites intestines de caràcter intern per ocupar una determinada parcel.la d’influència, que d’oferir una autèntica alternativa social.

Valgui aquest exemple per a un hipotètic futur govern de Catalunya presidit per ERC, al qual li caldran unes bones dosis d’apertura de mires, i d’aliats externs, per fer-se amb un espai sociopolític prou ampli, més enllà dels estrictes resultats electorals.

css.php