maig 312017
 

Dels creadors d’allò que els toros són cultura, que el toro en qüestió no pateix quan se’l mata i que si no fos per la tauromàquia l’espècie s’extingiria, ara arriba que la caça i la pesca són cultura i que els caçadors i pescadors conserven la natura.  Genial!

La cinematografia del tardofranquisme va retratar amb un encert més que lloable com les jornades de caça eren el punt de trobada de tota mena d’interessos polítics i econòmics, i el mitjà per prosperar en una Espanya de postguerra.  Però els temps canvien -o això pensàvem- i els nous corrents socials, les noves maneres de pensar, més ecològiques sobretot, haurien de comportar canvis en les maneres de fer.  Però es veu que no, es veu que hi ha coses que no canvien i que, ves a saber per quines raons, encara preocupen molt els hereus d’aquella tradició franquista.

El cert és que és una mica agafar el rave per les fulles, això de trobar tot de beneficis econòmics, ecològics, mediambientals, socials i culturals a la pràctica massiva de la caça i la pesca.  I sobta l’afany i l’aferrissada defensa que en fan els populars.  Potser sí que això de matar, igual que passa amb els toros, forma part de la seva essència més profunda.

Sigui com sigui, no hi ha dubte, vistes les argumentacions que fan servir, que les caceres segueixen sent un important punt de trobada social, política i econòmica, on es dibuixen les línies mestres de ves a saber quantes coses, entre tret i tret, igual com es fa a la llotja del Bernabéu o, més darrerament, a les galeries de Soto del Real.  País!, que diria el gran Forges.



maig 302017
 

Ahir, Jordi Pàmias va rebre el Premi Jaume Fuster, que atorga l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.  Un nou guardó que s’afegeix a un més que envejable seguit de reconeixements d’aquest poeta de Guissona, encara massa desconegut.

Jordi Pàmias, fins que es va jubilar va ser professor d’institut.  Jo mateix, quan encara estudiàvem en castellà i amb prou feines vam poder gaudir, algun que altre curs, de l’assignatura de català, el vaig tenir de mestre.  Amb ell vaig descobrir un món de paraules, de construccions, de maneres diferents de dir les coses, a través d’imatges i comptant síl·labes i ordenant accents.  Amb ell vaig descobrir el plaer de la poesia i una manera sòbria, austera, íntima i digna de viure-la.

D’això fa molts anys i moltes coses s’han anat quedant pel camí, però no la capacitat de llegir i de saber destriar entre una obra rigorosa, pensada, universal encara que surti volgudament de la terra i del paisatge quotidià, com és la seva, i la de tants i tants autoproclamats poetes i que no passen de pedants egocèntrics, dels quals sempre he fugit com de la pitjor de les plagues.  I en tenim tants, i tan propers…

No sé si Pàmias acabarà ocupant un lloc en la història de la literatura catalana.  Potser no, perquè la força de la gravetat barcelonina acaba engolint i fent desaparèixer tot el que té al voltant.  Un altre lamentable exemple de poetes encara no prou valorats que pot acabar al costat de la memòria de Màrius Torres.  Però és el que té no ser al rovell de l’ou.  Però tant li fa, perquè més enllà dels reconeixements, hi ha l’obra i la manera d’entendre la vida, la literatura, la creació i la poesia, i en això sí que faríem molt bé d’aprendre una mica d’aquest poeta tan proper i tan poc conegut, malgrat tot;  segurament és el preu de no haver volgut ser el centre de cap mirada.  A canvi, mai li ha calgut aparentar allò que no és, ni per qualitat literària, ni per edat, i això el fa immens.  Que n’aprenguin alguns, si és que encara saben llegir.



maig 292017
 

Mala cosa quan una de les imatges més destacades del cap de setmana és la d’un bisbe sortint d’un ofici religiós protegit per la policia.  Parlo del bisbe de Solsona, a Tàrrega, quan un grup de manifestants el va increpar a la sortida de l’església on va celebrar una sèrie de confirmacions, per les seves paraules sobre la raó que causa l’homosexualitat.  La imatge és brutal, un bisbe entre policies entrant en un cotxe davant la cridòria d’un grup de persones.

De tota manera, hi ha un altre detall, que no em sembla menor i que també està documentat en imatges:  la d’un petit grup de fidels defensors del bisbe, abraçats, fent una pregària.  La meva pregunta és per què devien pregar.  Potser per la tolerància i el respecte a aquells que pensen diferent?  Per agrair que el bisbe se’n sortís?  Perquè un miracle reconduís el comportament sexual desviat dels manifestants?  Potser m’estimo més no saber-ho.  Sigui com sigui, la imatge de gent resant davant de l’exercici de la llibertat, en aquest cas d’expressió, em va evocar la de les pregàries, amb reclinatori i tot (avantatges de fer les coses ben preparades) davant dels cinemes on es van estrenar, en el seu moment, pel·lícules com Emmanuelle.  També aleshores semblava que la intervenció divina era necessària per reconduir una societat malalta.

Molt trist i molt retrògrad tot plegat.  Cada dia em costa més entendre el posicionament de determinats sectors de pensament, en aquest cas religiós, tan immobilistes i tan tancats de ment.  Tota una paradoxa davant la postura, sorprenent tot sovint, del Papa de Roma.  Però, és clar, ja se sap que al món hi ha de tot, i a tot arreu toca el que toca.  A fe de Déu que sí.



maig 282017
 

Si anem a buscar una de tantes definicions de la por, podem dir que és una emoció desagradable causada per la presència, real o no, d’un perill, que sovint prové d’un risc o d’una amenaça, ja siguin fonamentats o no.  Fet i fet, és una qüestió de percepció de la realitat que durant segles i més segles ha servit als animals, entre ells els humans, per sobreviure.

Segurament pel seu caràcter ancestral, ens hem acostumat a la por i l’hem convertit en un afer domèstic, gairebé.  Ens fa por el futur.  Patim per què passarà demà, o l’any vinent, si tindrem feina o no, per com els anirà als nostres fills, per si els nostres somnis seran una mica realitat.  Patim, al capdavall, rumiant si ens en sortirem tal com ens agradaria.  Però patim també pel que pot arribar a passar, i se’ns encenen totes les alarmes.

De tota manera, hi ha una por encara més intensa i més dolorosa:  la por que viu en el present, la por que ens adverteix d’amenaces immediates, tangibles.  Aleshores, el futur és l’únic refugi possible, i ens agafem a l’esperança que les coses milloraran, o a la religió, o a les fantasies, i això fa el dia a dia més suportable.

Present i futur.  Por i esperança.  Potser són dues cares de la mateixa cosa.  Potser són l’anvers i el revers de l’existència, a mig camí entre el que som i allò que voldríem.  Si hi ha harmonia entre totes dues, tot és prou senzill.  Si no, la por apareix, i amb ella l’angoixa.

maig 272017
 

Paraules, paraules, paraules.  Vivim voltats de paraules que diem o que escoltem i potser per aquesta normalitat no ens adonem de la importància de cada paraula que pronunciem, perquè un cop dita, ja no té retorn.  Hi ha paraules amables i dures, paraules d’honor i de vergonya, discretes, a mitja veu, pronunciades a cau d’orella o a crits, paraules benintencionades i paraules cruels, sinceres o enganyoses…

I per damunt de les paraules, gairebé com una veritat superior, els nostres actes, allò que fem públicament o en silenci, per amor o per odi, conscientment o sense adonar-nos.  hi ha actes de fe i actes de guerra, actes volguts o fets a contracor, però tots defineixen allò que som, més enllà de tot el que puguem arribar a dir o a pensar.

I encara més amunt, o a la base de tot plegat, allò que volem, que desitgem, que perseguim.  La nostra voluntat de fer o de ser, que guia i ordena actes i paraules amb encert o sense cap destresa.  Malgrat tot, malgrat els èxits i els errors, la voluntat és allò que ens mou, el valor de fons, encara que ja sabem que de bones intencions l’infern n’és ple.

Així anem fent, fins que de tant en tant ensopeguem amb un far, un llum potent que il·lumina la nostra travessia i ens marca la ruta per navegar enmig del blau intens d’aquest mar, de vegades tranquil i de vegades revoltat, que és el nostre dia a dia.  Paraules, fets, voluntat, i alguna mena de saviesa que ens pugui orientar i allunyar-nos de les roques on potser massa sovint anem a petar, per manca de perícia.

maig 262017
 

Això del procés cap a ves a saber on segueix deixant notícies, si més no, curioses.  El darrer capítol, de moment, el creuament de cartes entre els presidents català i espanyol.  Res de nou.  L’un proposa diàleg per a fer un referèndum i l’altre respon que la llei no ho permet.  Res que no sabéssim.  Assumpte tancat.

Sovint es parla d’aquesta qüestió, en sentit metafòric, com d’una partida de cartes, o d’escacs, per allò de no descobrir el joc, per fer servir l’estratègia i tot plegat.  Francament, a hores d’ara més em sembla una guerra de trinxeres que no pas cap altra cosa.  A una banda, la trinxera és la voluntat popular i, a l’altra, una determinada interpretació de la llei.  I així seguim mes rere mes, disparant quatre trets poc més que a l’aire, però sense avenços destacables.

El gran problema de les guerres de trinxeres és el desgast terrible que infringeixen a les tropes.  I aquest comença a ser un perill real, a aquesta banda del camp, sobretot.  Sense cap victòria, per petita que sigui, la posició contrària es va consolidant i enfortint.  Potser sí que val la pena pensar en allò de l’estratègia i el joc d’escacs, però, què voleu que us digui, ara com ara, no hi veig cap pla prou sòlid que pugui dur a anunciar escac i mat.  De moment, taules, i amb prou feines.  I així no anem enlloc.

maig 252017
 

Ja és ben veritat que la realitat sempre acaba superant les previsions.  Un bon exemple és l’Opportunity, un vehicle no tripulat que la NASA va enviar a Mart l’any 2014 i que segons els càlculs dels cervells de l’agència espacial, havia de romandre actiu uns tres mesos, o poc més.

No és el primer cas de ginys que es llencen fora de la terra amb missions concretes i que sorprenen tothom per la seva longevitat i, dit segui de passada, per tot el que acaben aportant a la comunitat científica.  I això està molt bé, tant des d’una perspectiva pràctica i de rendibilització dels diners invertits en cada projecte, com perquè són la prova fefaent que la realitat pot acabar contradient qualsevol càlcul.

Em sorprèn i em fa gràcia que les coses superin les previsions.  Acostumats com estem a l’obsolescència programada o previsible de tot plegat -aparells i no aparells- m’agrada molt constatar que hi ha coses que duren i duren més enllà del que cabia esperar.  Tota una lliçó d’esperança i de confiança, al capdavall.  I tot un gratificant exercici que convida a marcar sempre nous objectius, nous reptes, a partir de les noves oportunitats que es van presentant.

maig 242017
 

De què s’escriu quan no se sap de què escriure?   Com s’omple amb paraules el silenci quan ja no queden paraules?  Qui no ha sentit mai el vertigen de no saber què dir ni de què parlar, en un moment donat?

Quan tot sona vell i repetit i innecessari, potser el silenci és l’única alternativa.  Així és la vida, en el fons, una pila de paraules noves que es van succeint, més o menys ordenades, i que expliquen qui som i què fem.  Però quan les paraules deixen de fluir, arriba el silenci, la profunditat de tot allò que es diu sense dir res, o el descans etern.

Qui no ha sentit el buit perillós de no saber què dir davant d’alguna cosa?  Potser aleshores és el moment de recórrer al gest i al silenci, perquè ja no cal dir res més, perquè ja no es pot dir res més.

Avui no parlaré de res.  Avui només parlaré dels silencis necessaris, imprescindibles, que apareixen un cop cada tants i que donen sentit a tota una vida.  Avui, escriure és un exercici impossible, perquè la realitat supera tot relat.  I així és millor, sense paraules, sense soroll, sense res a llegir més enllà del pensament íntim i discret.  Avui imagino la vida i m’agrada prou.

maig 232017
 

De vegades penso que les paraules estan sobrevalorades.  Ahir mateix, sense anar més lluny, Puigdemont, Junqueras i Romeva (president, vicepresident i conseller, no ho oblidem) van anar a Madrid a mirar d’explicar, per enèsima vegada de què va això de voler fer un referèndum.  I per enèsim cop, el mateix, insults i desqualificacions oficials, més insults i amenaces de grups ultra, una sala plena, bàsicament, de persones afins i de premsa estrangera i poc més.  Tot tan previsible com inútil.

De què va servir tot plegat?  A tot estirar, d’altaveu internacional, si algú vol escoltar més enllà de les nostres fronteres.  A efectes pràctics, per trobar complicitats polítiques, per exemple, ho dubto molt.  I tot ben embolicat en la constatació que segons diuen, al Congrés dels Diputats sí que es veu que es pot parlar d’independència, però al Parlament resulta que és delicte.  Ironies de la política i de la justícia espanyola.  I que consti que en un acte de fe democràtic, encara les cito per separat.

Francament, penso que la triple conferència d’ahir no calia, perquè és inútil parlar a qui no vol escoltar.  Ja ho deixava prou clar el gran Jaume Sisa en una cançó de fa dotze anys, ara mateix, més actual que mai.  Per  cert, el disc que conté aquest tema duu per títol “El congrés dels solitaris”.  Casualitats de la vida, per a una cambra baixa que ahir es ve quedar sense poder-se acarnissar amb els tres conferenciants catalans.

YouTube Preview Image

maig 222017
 

Cara de tonto -permeteu-me el barbarisme, si us plau- és la que devia fer ahir tota la cúpula, gestora i baronia socialistes així que anaven sortint resultats de les seves primàries i s’anaven confirmant les seves pitjors previsions, si és que mai havien previst l’escenari que finalment es va produir.

Costaria molt trobar un altre cas de destitució del líder i de derrota a les urnes d’una candidatura tan oficialista, tant des de dins del partit com des dels mitjans de comunicació, que la de Susana Díaz.  La meva primera reflexió en veure com anava tot plegat va ser pensar que si els dirigents d’un partit han perdut d’aquesta manera la capacitat de copsar la voluntat dels propis militants, què en podem esperar si un dia governen? (per no parlar dels que ja ho fan, això de governar).  Que sàpiguen llegir els anhels de la societat?  Difícil de creure, francament.

Ja fa molts anys que el PSOE és una màquina de poder que només funciona per conservar-lo a qualsevol preu, i en tenim exemples destacats i patètics, del preu a pagar.  Val a dir que ja fa dies que la màquina no funciona gens bé i el resultat d’ahir és la prova més evident.  Caldrà esperar i veure què passa a partir d’ara, amb un recuperat líder que, a priori, i vista la seva etapa anterior com a secretari general, no inspira cap confiança, però que està obligat a introduir molts i molt canvis, si no vol ser el definitiu enterramorts del partit i de les seves mòmies.

En qualsevol cas, el fart de riure d’ahir no ens el treu ningú.  Ni la cara de tonto d’alguns insignes, tampoc.

css.php