nov. 302013
 

Un dels significats de la paraula “recapte”, i segurament el més desconegut i menys usat és:  “valor, importància, reputació, categoria social”, aplicat a les persones.

Ahir i avui, el Banc dels Aliments de Catalunya està duent a terme un nou recapte massiu d’aliments per atendre les necessitats més bàsiques de cada cop més persones, ni que només sigui un parell de mesos.  L’objectiu?  recollir 3.000 tones d’aliments en dos dies, amb la col.laboració de 20.000 voluntaris desplegats a 1.800 punts de recollida de 240 localitats catalanes i d’uns quants milions de ciutadans diposats a col.laborar.

Aquestes xifres, si no fos perquè són una resposta ciutadana a un drama terrible de molts dels nostres veïns, serien formidables.  I potser també ho són, malgrat tot, perquè demostren que tots nosaltres, individualment, ens sabem moure per ajudar a qui ho més ens necessita.

Tots plegats, cadascú en la justa mesura de les nostres possibilitats, tornarem a demostrar que, quan cal, hi som;  perquè realment som gent de recapte.  Perquè som un país de gran recapte.

 



nov. 292013
 

Això de la consulta sí que és un culebrot, i no els que fan a la tele…  Ahir, el portaveu parlamentari de CiU, Jordi Turull, va anunciar que el president anunciarà, en tres setmanes, la pregunta de la futura consulta sobre el nostre futur.

Bona notícia, en qualsevol cas.  De tota manera, una mica de silenci, tampoc no faria cap mal, si tot el que s’ha de dir és que abans de Nadal ens diran una d’important.

Si alguna cosa hem demostrat que tenim, els catalans, és paciència.  Per tant, no ve de tres setmanes.  El que sí que m’agradaria, si és que la cosa va realment de debò (i de moment, no tinc cap raó objectiva per dubtar-ho), és que l’anunci es faci amb la solemnitat i amb la contundència que cal, atesa la seva transcendència.  Potser, fins i tot, estaria bé que la cosa no quedés com un tràmit més o menys apanyadet al Parlament.

La ciutadania, aquells que ens expressem al carrer i no a les seus institucionals, fa molt de temps que valorem -fins i tot per damunt de les ideologies, si cal- els bons lideratges.  Potser l’anunci de data i pregunta per a una consulta que es presenta complicada (insisteixo, si realment va de debò), mereix una demostració de lideratge i d’inequívoca voluntat d’atendre la veu del poble.

Això sí que seria realment un anunci com cal, i no la trompeteria que anuncia l’arribada del senyor del castell.



nov. 282013
 

Definitivament, el PSC és història.  Història amb un trist final, potser caldria afegir.  I amb aquest trist final, també la sequera definitiva que segueix aquella “pluja fina” que proclamava Carod-Rovira no fa tants anys, que ens havia de dur a una Catalunya més lliure i socialment més justa.  Un cop més, l’evolució de les coses demostra que grans errors donen pas a grans fracassos.

Aquells que s’autoproclamen socialistes (si els pares del socialisme alcessin el cap…) no tenen cap pudor a compartir taula, mantell i objectius amb la dreta més recalcitrant, com ara la que s’aplega al voltant del Forum Europa, o com la que considera que encara cal defensar el discurs de 13 TV o Intereconomia;  això sí -suposo- en nom de l’ideari d’esquerres i del catalanisme.  Només faltaria.

Francament, no em voldria trobar en la pell d’aquells socialistes catalans autèntics que no es ressignen a abandonar una formació que van fer gran durant dècades i que ara se’ls escola entre els dits.  Qui els ha vist i qui els veu:  d’un tripartit d’esquerres a un front comú amb Ciutadans i PP en tot just una dècada.

Però ja s’ho faran.  Gran veritat és que cada terra fa sa guerra, i si els antics socialistes han perdut bous i esquelles, seran ells qui hauran d’esbrinar per què.  La resta de mortals, espcialment els que volem votar el nostre destí, ja sabem amb qui podem comptar i amb qui no cal perdre ni cinc minuts més intentant acords impossibles.

Descansi en pau el PSC.  Anem!



nov. 272013
 

De tant en tant aniria molt bé que la ciència ficció no fos ficció.  Ara mateix, per exemple, em semblaria fantàstic poder tenir alguna mena de màquina del temps que ens permetés saltar-nos un mes, posem per cas.

No, no.  No és que tingui cap mena d’odi nadalenc.  Res més lluny dels meus pensaments.  És pura mandra davant de la irresponsable exhibició de personalisme i d’inconsciència que ens estan mostrant i que em temo que ens tenen encara reservada bona part dels partits polítics, ara que toca fixar data i pregunta per a aquesta hipotètica consulta, i presentar la sol.licitud a Madrid perquè ens cedeixi la competència per organitzar un referèndum.

Si sempre he tingut dubtes sobre el nivell de la major part dels líders polítics actuals, ara aquests dubtes esdevenen una barreja de por i de desídia.  I és que costa molt no tancar la ràdio o la tele quan s’arrenca a parlar qualsevol d’aquests cagadubtes habituals.

Ara mateix, fer un salt i passar directament al gener, amb totes aquestes històries resoltes i enfilades seria un enorme descans.  Però ja que la ficció segueix sent ficció, només em queda fiar la nostra sort a un lideratge prou valent, capaç prescindir de qui és, ho vulguin dir o no, plenament prescindible per al nostre futur i de prioritzar el país al sobrevalorat consens.

La societat ha parlat.  Bé, de fet, fa temps que no calla.  Ara és l’hora de la grandesa o del cop de puny a sobre de la taula per acabar amb rutines absurdes.  I és que no tinc cap dubte que aquell que sàpigui estar a l’alçada dels temps que vivim l’encertarà, i molt.  I es veurà recompensat.

Esperem que el soroll i les estupideses que ens toca aguantar aquests dies siguin només conseqüència d’allò que quan el gat no hi és les rates ballen.   Per cert, a veure qui acabarà sent el gat.

nov. 262013
 

Ahir, 25 de novembre, va ser el dia internaci0nal contra la violència de gènere i, molt lluny de millorar, tot indica que la crisi també mata d’aquesta manera.

Baixen les denúncies per violència de gènere, però continuen les morts.  I la raó és que ni la dona pot fugir davant del seu maltractador, ni les administracions hi dediquen els diners que calen.  El resultat, més violència, més mort i, sobretot, major assimilació del fenomen, una perillossísima tendència que creix dia a dia, especialment entre els joves que, cada cop més, identifiquen amor amb control.

La crisi, la manca de recursos per ser independent i la desesperació maten, i també al si de les famílies.

Avui, potser el millor és fer silenci per totes aquestes dones assassinades i per totes les que pateixen, amb una perspectiva de violència contínua, o de mort, en una societat que vol presumir de justa, democràtica i civilitzada.  Un cop més, paraules buides.

 

nov. 252013
 

Potser pugui semblar contradictori, però enmig de l’enrenou mediàtic, social i polític d’aquests darrers mesos, a propòsit de la consulta, la pregunta i tot plegat, tinc la sensació que vivim un moment de calma tensa.  D’espera.

Si mirem una mica més enllà de totes les declaracions i proclames que anem sentit, potser veurem el silenci previ a l’inici de la música, o de la tempesta.  Tinc la sensació que som a les portes d’alguna cosa transcendental i irreversible.  El Govern té el compromís de fixar data i pregunta per a una hipotètica consulta i, l’Estat haurà de respondre a una petició legítima, legal i democràtica.  I tot el soroll actual no em sembla que sigui res més que una cortina de fum per amagar una important manca de respostes a tot plegat, una manera d’intentar fer veure que no passa res, quan el que hi ha és un autèntic compàs d’espera que ja s’acaba.

Vivim temps històricament irrepetibles i que no tenen marxa enrere.  Caldrà afinar bé, no perdre els nervis i començar a actuar quan realment calgui.  Ni abans, ni després.  Els assaigs es van acabant i arriba l’hora de la veritat.  En el termini d’un mes hauran passat moltes, moltíssimes coses, i cal mantenir el cap ben fred, tant nosaltres, els ciutadans, com aquells que han de dirigir el procés.

nov. 242013
 

Durant segles i segles, aquells que han ostentat el poder, sigui sota el règim que sigui,  per tal de mantenir la seva posició privilegiada, s’han entestat a intentar fer veure que el seu sistema i les seves pautes de conducta són les úniques possibles, la veritat absoluta.  Aquesta manera de fer ha estat compartida per l’esglèsia, la banca, les monarquies, els dictadors, els capitalistes, els revolucionaris…

Però malgrat tot, de tant en tant, algú s’encarrega de demosatrar-nos, postser en qüestions aparentment menors, que altres maneres de fer són possibles, i indiscutiblement molt millors.  Un parell d’exemples que conviden a l’optimisme o al somriure amable:

1.  La sala de TAC d’un hospital infantil de New York.

2.  Algunes tanques d’obres japoneses.

Si apliquéssim aquest principi d’intentar fer una mica més agradable i simpàtica la realitat a les religions, l’economia, la política, la banca, les relacions laborals, els governs, les administracions… el món, sense cap mena de dubte, seria molt millor.

De moment, però, als que vivim a ran de terra, ben a prop de la realitat, sempre ens quedarà el nostre entorn més immediat per deixar-hi entrar una mica de fantasia.  I és que aquell que és capaç de fer màgica la rutina és qui fa que el món sigui un lloc més agradable.  I qui té la sort de conviure-hi,  un privilegiat.

nov. 232013
 

El procés independentista està disparant els nervis d’aquells que han fet bandera de la seva oposició radical i de la defensa, amb ungles i dents, de la unitat d’Espanya, com s’ha encarregat de demostrar-nos el diputat de Ciutadans, Jorge Cañas, amb una vehement apologia del terrorisme.  Sí, sí, apologia del terrorisme, ras i curt.  Molt greu tractant-se d’un diputat electe per a un parlament democràtic (no d’un quintacolumnista desquiciat i fora d’època, ja sigui militar o civil, com fins ara).

Però es veu que la justícia, la fiscalia o qui correspongui és molt àgil quan es tracta de condemnar i perseguir, posem per cas, una foto del rei de cap per avall, però no té cap pressa quan es fan determinades proclames, sempre i quan les faci qui les fa, evidentment.

Per cert, el ministre de l’Interior, amb unes enigmàtiques paraules, sembla que estigui insinuant alguna mena d’intervenció subterrània en una de les estructures d’estat més sensibles (i de les poques que tenim): la nostra policia, els mossos d’esquadra.  Res de nou, però, o que no fos previsible.

Cada dia és més evident el pànic d’aquells que s’oposen al nostre camí.  Un pànic que tant s’expressa en forma de guerra bruta, la pròpia d’un estat que no vol deixar escapar cap parcel.la que considera seva, com de manera barroera i violenta, com alguns dels nostres diputats.  Això sí, sempre en nom de la llibertat, la democràcia i la justícia.  Només faltaria.

L’única sort de tot plegat és que, al nostre costat, la calma i les maneres de fer pacífiques i democràtiques segueixen sent la norma;  i, al capdavall, el que ens està carregant de raó (si calia) i ajudant a teixir complicitats arreu.

nov. 222013
 

Avui no es tracta de parlar de geografia, tot i que una mica sí, ni que sigui de manera indirecta, sinó de l’escenari polític d’un futur parlament d’una futura Catalunya independent.  I no crec que sigui fer massa ciència ficció, perquè tot el procés que estem vivint, a propòsit d’una hipotètica i desitjada consulta, ja està dibuixant, amb molta claredat, com serà la distribució de forces en aquest nou estat.

Una de les coses que s’estan veient és que hi ha tres forces parlamentaries que aposten per mantenir la integració a Espanya, una de centredreta, una altra d’esquerra (seguint allò que ells mateixos afirmen, tot i que sigui més que discutible) i una altra sense cap altre equipatge polític que el discurs antiindependentista.  PP, PSC-PSOE i Ciutadans, respectivament.  Per l’altra banda, també hi ha un centredreta, una esquerra (també seguint les pròpies definicions) i una esquerra més esquerrosa:  CiU, ERC i les CUP, respectivament, partidaris de la independència (o no massa refractaris, si més no).  I per acabar de tancar el cercle, una formació tan indefinida que, a hores d’ara, no sabem què vol, ni on es vol situar en un hipotètic estat català:  Iniciativa.

El que està clar, és que l’endemà de la independència, les tres primeres hauran de desaparèixer.  Perquè quin sentit té seguir defensant una integració a Espanya, quan ja sigui efectiva la separació?  El mateix es podria aplicar a iniciativa.  Així doncs, el nou mapa polític català estaria presidit per CiU (o el que en quedés), ERC (si la seva natural tendència autodestructiva no ho impedeix) i les CUP.  Bé, això a banda de noves forces que puguin sortit perquè, en algun lloc s’hauran de resituar molts noms insignes de la nòmina política actual que, ben segur, abraçaran la vera fe identitària quan vegin perillar llurs nòmines.

De moment, el mapa es va clarificant, cosa que sempre és d’agrair.  Ara com ara, ja sabem que per constituir un nou estat, només podem comptar amb CiU, ERC i les CUP, i si algú encara creu en miracles, amb Iniciativa.

Així doncs, millor no perdre ni un minut més intentant convèncer aquells que ja estan convençuts però en sentit contrari.  O algú encara pensa que la suposada ànima catalanista del PSC donarà mai senyals de vida?  Les formacions de servitud espanyola ja s’han manifestat amb una claredat meridiana.  Tota una pena, però una gran realitat.

nov. 212013
 

El president Mas va qualificar el llenguatge d’Aznar, a propòsit de recuperar una llei que permetria condemnes de 5 anys de presó per convocar un referèndum, d’antic, passat de moda i tronat.  Em sap greu, però aquest cop penso que el president s’equivoca, perquè tot el que destil.len les paraules de l’expresident és absolutament actual i ben vigent, a l’Espanya del PP.  Mirem, si no:

Estem patint una autèntica croada per reperar l’omnipresència de la bandera espanyola arreu; el sistema educatiu i la reforma que s’està a punt d’aprovar ens retorna a les aules franquistes;  l’església catòlica torna a la primera línia del discurs polític i qualifica d’immoral l’independentisme, mentre brama a favor de la unitat d’Espanya;  està en marxa una reforma del sistema judicial que dificultarà, i de quina manera, l’accès a la justícia a aquells que menys tenen;  l’aldaldesa de Madrid, entre altres, reclama una regulació del dret de vaga que, de fet, la faci totalment inútil;  el ministre de l’Interior ha presentat una proposta que reinstaura l’estat policial i que criminalitza qualsevol actuació pública de protesta;  la universitat, cada curs que passa, és més restrictiva per a aquells que tenen menys recursos (taxes, beques, Erasmus…);  els mitjans de comunicació afins al règim no s’estan de cridar, dia sí i dia també, a la intervenció de la nostra autonomia i, si cal, de la mà de l’exèrcit;  es fan oïdes sordes a les exigències de l’ONU de perseguir els criminals de la repressió franquista.  I podríem seguir, i molt.

No president, no, les paraules d’Aznar són autèntics símbols dels temps que vivim;  i el que és pitjor, estan quallant en la societat de manera ben profunda.  Només cal veure com els més joves recuperen, amb absoluta normalitat, comportament masclistes i violents tan propies d’altres èpoques.

Aquesta és l’Espanya actual, la que no ens vol deixar decidir i la que accepta, sense cap rubor i en tots els àmbits, la intolerància i la repressió per la força com a valors socials.

1463064_10202302779440837_1210265041_n

 

css.php