febr. 292016
 

Cada dia que passa vaig aprenent una mica més de memòria aquell manual, potser inexistent, que ens convida a no esperar res de ningú.  Serà que el temps va endurint alguna mena de crosta estranya contra els cants de sirena, les promeses i les paraules amables, però repassar la premsa cada dia que passa em fa pensar que en realitat estic llegint un relat de cavallers camí de les croades o d’éssers impossibles a la recerca de planetes inventats en naus que mai no existiran.

Així vaig mirant-me la política, sobretot (encara que no només).  Sense esperar-ne res, perquè començo a estar francament tip de tanta mediocritat i de tanta mentida convertida en dogma de fe.  Començo a estar francament tip de combregar cada dia amb rodes de molí, en pro de no sé jo quina mena estranya de convivència.  Començo a estar francament tip de calendaris, de terminis i d’ideals que la realitat s’ocupa de desmuntar en pocs segons, per obra i gràcia dels mateixos que els proclamen.

I com que vaig aprenent a no esperar res, confio cegament en aquells que no em prometen res, en aquells que em regalen companyia i afecte incondicionals, i a qui bonament intento correspondre com millor sé i puc.  D’ells no em cal esperar res, perquè sé que ho tinc tot.

I no em digueu pessimista, si us plau.  No esperar res és la millor manera que qualsevol cosa que arribi sigui una sorpresa;  una agradable sorpresa, fins i tot, i no una nova decepció embolicada per a regal en paper de diari, oficial o no.



febr. 282016
 

Diu una d’aquestes frases que corren per Internet que un dia tots morirem, però que la resta no.  I ja és ben bé això.  Tots els dies que no morim -la immensa major part de la nostra vida, de fet- són dies que podem aprofitar per viure.  Que hem de viure.  No necessàriament amb allò de viure cada instant com si fos l’últim, exsudant adrenalina per tots els porus de la nostra pell, sinó potser només sent conscients que som vius;  que no és poca cosa.

Som a punt de gaudir d’aquest dia de propina que la imperfecció del calendari ens regala cada quatre anys, i m’ha semblat un bon moment per imaginar que potser cada dia és aquest dia de més que ves tu a saber quina conjunció còsmica, quin atzar o quin déu totpoderós ens regala perquè en fem el que ens vingui de gust o el que bonament puguem.

Potser mai no som conscients de res fins que no ho perdem.  Una altra reflexió tan coneguda com certa.  I de vegades, fem tard.  Per això, ara que tindrem aquest dia de més, mirem d’aprofitar-lo, i d’aprofitar tots i cadascun dels dies que ens anem trobant al davant per gaudir-ne, per fer plans, per imaginar futurs perfectes, per descobrir coses, per estimar, o per il.lusionarnos amb tot i tothom.  Com que no tenim ni idea de quants més ens queden, prenem cada moment com la propina que la vida ens deixa perquè puguem fer una mica realitat els nostres somnis.



febr. 272016
 

Nova sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya contra el català.  Cap novetat fins aquí.  Ja sabem que la llengua (moltes gràcies gent de Ciutadans i els seus escolanets) fa anys que és una arma per crear tensió política i pretesament social.  Ara, l’alt tribunal ve a dir que no es pot ni recomanar l’ús preferent del català al si d’una administració.

A veure si ho entenc.  A Catalunya tenim tres llengües oficials:  el català, l’espanyol i l’occità (d’aquesta ningú, ni els jutges, mai no se’n recorden).  Imagino que deu haver algun tret evolutiu singular en l’aparell fonador dels catalans que, ves a saber per què, ens permet articular tres sons de manera simultània o, el que és el mateix, parlar tres llengües alhora.  Ah! que no?  que només podem emetre un so després d’un altre com la resta d’humans?  Doncs llavors, que m’expliquin ses senyories com ho fem, per no prioritzar l’ús de cap llengua.  A l’hora d’escriure passa si fa no fa el mateix, perquè tenim les mans que tenim i prou.

Tot plegat és absurd, per no dir pervers.  Tothom sap que a les administracions catalanes, i a qualsevol espai de relació social de Catalunya, ningú -remarco ningú- no té cap inconvenient per comunicar-se en espanyol, que d’això suposo -deixeu-me ser càndid- que deu anar la sentència.  Altra cosa és en català, perquè sí que hi ha funcionaris de determinades dependències que es veu que no l’entenen i no el deixen fer servir, com ara molts jutges, sense anar més lluny.  De l’occità, novament, ni parlar-ne.  Per tant, on és el problema que la Generalitat recomani l’ús preferent -que no exclusiu- del català en totes les situacions comunicatives?  Segurament al cap de determinades ments perverses, on només hi ha lloc per al supremacisme lingüístic.  I sovint per al que no és lingüístic.

Què canviarà la sentència?  A efectes pràctics, res.  Llevat d’allà on s’aprofita qualsevol pretext per imposar una llengua, en aquest cas l’espanyola, tant si cal com si no.  Com ara en algun que altre ajuntament suposadament progressista.

 



febr. 262016
 

Una de les pitjors coses que poden passar en una disputa dialèctica és que el nostre propi argument se’ns giri en contra.  Si això passa, quedem sense defensa i ens toca callar.  Bé, callar, o descontextualitzar la resposta, aïllar-la i carregar contra ella amb tota virulència.

Justament és això el que ha passat al parlament aragonès, a propòsit de les darreres morts per violència masclista.  Situem-nos.  Pel que he pogut llegir, el delegat del Govern d’Aragó, Gustavo Alcalde, referint-se a la darrera dona assassinada, va afirmar que el més lògic hauria estat que la víctima hagués avisat la policia que el seu agressor es podia traslladar des de Medina del Campo fins a Saragossa, lloc on es va produir el crim.  Ras i curt:  la víctima és culpable de no prendre prou mesures d’autoprotecció.

La resposta a aquest raonament va venir de la mà de la diputada de Podemos, Amparo Bella, que va replicar amb contundència:  permeti’m que sigui malvada i digui, pensant en el PP, que podríem haver fet el mateix comentari parlant del senyor Blanco;  potser podríem dir que hauria d’haver mirat enrere per veure si el volien de raptar.

Una resposta tan contundent com encertada per desmuntar l’argument de la criminalització de les víctimes, moneda d’ús corrent en els crims masclistes.  La contrarèplica a aquest breu debat? doncs aïllar les paraules de Bella, treure-les del context i usar-les com a apologia del terrorisme.  Poc han trigat els mitjans més reaccionaris i l’Associació de Víctimes del Terrorisme a prendre partit contra la diputada, tot demostrant, un cop més, que per a ells hi ha morts de primera (les dels seus) i de segona, justament les de les dones assassinades per les seves parelles.  Encara hi ha classes, i un polític és un polític, i una dona, només una dona, que alguna cosa haurà fet malament.

 

febr. 252016
 

Les coses no sempre són el que ens volen fer creure.  El MWC sembla el paradigma de la ciència ficció feta realitat, però ben bé tampoc no és això.  Cert que acull i presenta importants novetats tecnològiques que a poc a poc aniran formant part de la nostra quotidianitat, però també cert que el futur és sempre això, futur.

Ahir vaig ensopegar amb aquest bonic article, que ens relata alguns fets que demostren justament això, que el futur ja vindrà.  Que hi anem?  Segur que sí;  però ara mateix, en moltes qüestions, el més calent segueix a l’aigüera, o gairebé.  D’altra banda, també és reconfortant per als ciutadans que sovint patim un cert complexe d’inferioritat davant d’aquests genis de la tecnologia, veure que ells també fallen, exactament igual com ho fem nosaltres.  O que fins i tot poden arribar a fer el ridícul, com qualsevol fill de veïna.

I per tancar el MWC d’enguany, crec que val la pena recordar que, en el fons, no és més que una fira de mostres més.  Tan internacional, gran i luxosa com vulgueu, però una fira.  I la gent que hi va, en el fons, no és tan diferent de la que podem trobar a qualsevol fira de qualsevol ciutat o poble del país.  La prova?  Oferiu alguna cosa de franc i veureu com la distància entre el jubilat de tota la vida (i que em perdonin els jubilats, perquè l’últim que voldria és ofendre’ls) que acapara prospectes i caramels i el modern professional tecnològic no és tan gran.  Justament això és el que ha fet Avast per publicitar els seus sistemes de seguretat, tot demostrant que allò de “gratis” és el millor ariet per ensorrar qualsevol muralla.  Gran acció de màrqueting, sense cap mena de dubte.

El circ se’n va i ens deixa un somriure a la boca i la sensació que, si més no de moment, els humans som humans, i que la tecnologia encara té els seus límits.  Potser, fins i tot, més que no ens pensem (d’humans i de límits).

 

febr. 242016
 

Ja fa temps que el socialisme, a tota Europa, es va apagant com un foc cada cop més feble que ja només pot fer fum.  En el cas del socialisme espanyol i de la seva corretja de transmissió a Catalunya, la brasa es va apagant de manera accelerada, la qual cosa provoca un fum especialment dens.

Sentir Miquel Iceta mirant de justificar l’acord amb Ciutadans amb allò de votar la dreta menys dreta, quan la formació de Ribera neix de la xenofòbia contra la nostra llengua i no s’està de defensar els seus representants que festegen públicament amb el feixisme, no sona massa socialista. Més aviat em sembla que ens té per idiotes.  Però bé, no és cap novetat.  De ben segur que Iceta ha seguit els consells del seu president Àngel Ros, que ja està més rodat, en aquestes qüestions.

Per la seva banda, veure Pedro Sánchez intentant vendre el seu més que provable acord amb Ciutadans és veure’l vendre fum. Només fum.  És un acord que no serveix per res, perquè encara necessita desenes de vots per consumar una investidura, i perquè es fonamenta en impossibles, com aquesta nova estafa democràtica presentada com a reforma exprés de la Constitució que no es podrà fer sense la connivència del PP.  Que potser ja ho tenen parlat, també, i som a les portes de la gran coalició?  Ah!  I fantàstic el fum d’eliminar diputacions i crear consells provincials d’alcaldes.  Transvestisme institucional en grau superlatiu.

No sé com acabarà el sainet polític madrileny.  Ni em preocupa gaire, de fet, perquè, en qualsevol cas, no ens farà cap servei.  El que en el fons em sap greu és veure com una ideologia amb tanta història com el socialisme, en mans dels seus actuals defensors, esdevé només un zombi que encara no sap que és mort i enterrat i que l’únic que pot irradiar és el fum de la seva pròpia descomposició.  I d’això en diuen futur i regeneració.

febr. 232016
 

Atureu el món, que ha arribat el Mobile World Congress a Barcelona.  Totes les portades i pàgines i més pàgines d’informació dedicades a aquesta cita.  Potser massa?  Potser no?  Cadascú que en digui la seva.  I com cada any, les amenaces de vaga dels diferents mitjans de transport públics, capitanejades per la dels treballadors del metro.  Tres petites reflexions, al respecte:

  1.  Els treballadors de TMB tenen una ocasió magnífica de pressionar per millorar les seves condicions laborals i l’han fet servir amb habilitat els darrers anys.  Enguany, però, han arribat a la vaga.  També en trauran alguna cosa o hauran cremat el seu gran cartutx per a res?  Aviat ho sabrem.  Pocs col.lectius hi ha que tinguin una eina de pressió tan potent.  Potser els controladors aeris i poc més.  Altra cosa és saber-la utilitzar amb encert.
  2. L’alcaldessa de Barcelona s’ha posat al capdavant de les negociacions amb els treballadors en un gest molt arriscat si no se’n surt, cosa que de moment està passant.  D’una banda desautoritza la direcció de TMB prenent ella les regnes de la negociació i, d’una altra, aposta la seva figura a una sola mà que pot guanyar o perdre.  Veurem com acaba tot plegat.  Treure el Sant Cristo Gros abans d’hora sempre és una aposta arriscada.
  3. El conseller delegat de l’empresa que organitza el MWC s’emprenya amb això de la vaga i planta els actes oficials d’obertura, en un gest que diu ben poc en favor de la seva professionalitat.  Ell sap, com ningú, com va això de la negociació col.lectiva i, a hores d’ara, hauria de saber que les coses s’acaben resolent negociant, no blindant una ciutat sencera per evitar qualsevol mena de protesta, i molt menys exigint impossibles.  Segur que es voldrà endur el Mobile a un altre lloc?  Ja en parlarem.  Mentrestant, no oblidem que mister Marshall és només un personatge de ficció cinematogràfica.

En resum, uns dies moguts on les grans novetats tecnològiques -aquestes que mai gaudirà una bona part del país, perquè les infraestructures d’adsl, no ja de fibra òptica, són les que són i en molts casos no passen de patètiques-, han quedat relegades a segona terme pels conflictes laborals i per actuacions que, de moment, no serveixen per a res de positiu.

Enmig de tot, ciutadans que no tenen cap culpa i pateixen problemes de mobilitat que no mereixen, autoritats que no se n’acaben de sortir, i grans capitalistes que fan el que sempre han fet.  Anem tirant milles tecnològiques, però no acabem d’evolucionar com  caldria, en això de fer una societat millor, per més mòbil que sigui tot.

febr. 222016
 

Fa uns pocs dies va començar a córrer per Internet aquest article sobre la motivació en la funció pública.  Val a dir que el text en qüestió ha estat ben acollit per no pocs funcionaris que fa anys que es dediquen a aquest tema i al lloable intent de modernitzar la nostra administració.

He de dir que coincideixo amb molt del que hi diu Carles Ramió, una de les veus més autoritzades del país per parlar de la funció pública, però també vull deixar clar que el trobo incomplet en una petita però important qüestió, ja que el text distingeix dos grans blocs de treballadors públics:  el que acaben rendint-se a la rutina i a la manca de motivació (tot sovint donant peu a la imatge generalitzada del funcionari mandrós) i els que acaben sucumbint a la temptació de fer carrera política, atesa la poca -quan no nul.la- possibilitat de promoció administrativa.  Aquests dos blocs existeixen, però també hi ha un tercer grup de treballadors que són conscients de les limitacions d’un sistema profundament injust de promoció professional, i manipulat, quan no directament condemnat, des dels partits, i que, potser per això, potser per aquesta manca de respecte al seu treball, no es resignen a haver de tirar del carnet de torn per sortir de la rutina i assegurar-se un futur millor.

Aquest tercer grup és el de la gent que fa la feina.  La seva feina.  La que li deixen fer uns comandaments, sovint clarament adscrits a un dels dels grups que descriu Ramió i, per tant, profundament incompetents.  La motivació, en aquest tercer bloc de treballadors públics, és un patrimoni personal, una mena de compromís amb un mateix i amb la institució (no amb el partit de govern ni amb els seus titulars, necessàriament) que els fa accelerar quan les circumstàncies són mínimament favorables, i esperar que arribin temps millors, quan és impossible qualsevol proposta o qualsevol innovació.  La motivació, en aquests empleats públics, no depèn ni del sou, ni dels dies festius, ni de cap mena de reconeixement.

Vull reivindicar públicament aquest tercer grup, perquè sovint és d’on provenen les grans idees i les petites millores, sempre des de l’anonimat i des de les segones o terceres files pel que fa a visibilitatt.  Són aquells funcionaris que s’han de sentir allò de “no sembles funcionari” i que poden respondre amb orgull:  “doncs sí, jo sí que sóc funcionari”.  La resta, potser no passen de mediocres o d’aprofitats de la confiança i dels recursos de tothom.

Us convido a fer una mica de memòria i repassar les oficines, hospitals, escoles, monuments, museus… on heu estat i segur que sabreu trobar més d’un exemple d’aquests professionals.  D’aquests funcionaris “no funcionaris”, si voleu.  Francament, començo a estar cansat de la disjuntiva funcionari desmotivat / funcionari amb carnet (o entrecuix, tot i que Ramió no en parla).

febr. 212016
 

Començo a pensar que l’inventor de la muntanya russa era la persona que millor va saber entendre què és la vida.  I No em refereixo a allò de l’adrenalina, de les sensacions al límit ni a res de tot plegat, no;  em refereixo al fet que la vida és un seguit de moments dolços i de moments difícils, de pujades i de baixades que sovint amb prou feines ens deixen una mica d’espai per prendre alè i respirar.

Per sort, som capaços d’entomar qualsevol cosa, i els anys ens van donant la camaleònica capacitat d’adaptar-nos a tot els que ens va arribat, ja sigui de grat o per força.  Així, entre llums i tenebres anem fent i, amb una mica de sort, ens n’anem sortint prou bé.

Ahir festa, avui dol, demà tornarem a la rutina, demà passat qui ho sap…  I anar fent, amb la il.lusió de saber que encara tenim un avui per gaudir i la possibilitat de somiar amb un futur prou llarg i al capdavall venturós.  I només amb això ja en tenim prou, i ens sentim amb ànims per superar qualsevol present imperfecte.

I entre una cosa i una altra, anem passant, amb la certesa que el millor de tot plegat, malgrat els ensurts i el vertigen, és l’instant concret de vida que vivim, i que les pujades i baixades, o bé ja han quedat enrere, o bé encara han de venir.

Ningú va dir que viure fos fàcil ni plàcid.  Però val la pena.

febr. 202016
 

De vegades l’atzar presenta coincidències ben curioses:  ahir vam saber que l’Audiència Nacional no considera delicte la xiulada a l’himne d’Espanya, i avui ens llevem amb la notícia de la mort d’Umberto Eco.  Una de freda i una de calenta.

Això de la xiulada, en el fons, estava cantat.  Delicte expressar-se pacíficament?  Encara que tot és possible, en aquest país i amb aquests tribunals, imagino que la dificultat de condemnar desenes de milers de persones ha posat una mica de seny en tot aquest despropòsit, igual com l’acabarà posant en multitud de denúncies i recursos que han anat proliferant els darrers mesos i que no tenen altra finalitat -no ens enganyem- que enrarir l’ambient i generar odi i crispació.  Molt digne, molt resposable i molt democràtic tot plegat.

Pel que fa a Umberto Eco, la cosa és més greu perquè ens ha deixat un enorme escriptor, autor d’una de les obres més importants de les darreries del segle XX:  “El nom de la rosa”.  Justament, aquesta obra també parla de la censura, de l’integrisme mental i de la cultura i el saber com valors a preservar per damunt de tot;  fins i tot per damunt d’aquells que autoinvestits d’autoritat suprema i de raó absolut els volen reprimir a qualsevol preu.  Molt il.lustratiu en els temps que corren.

Que descansi en pau l’escriptor i que llegeixin una mica aquells que només saben entendre el món des de l’obscurantisme i les prohibicions.  I si no es veuen amb cor de llegir, sempre poden fer una tarda de cinema i veure la pel.lícula de la gran obra d’Eco, que ja fóra un primer pas.  A nosaltres, sempre ens quedarà el nom de la rosa.

 

css.php