gen. 312015
 

Aquesta setmana hem sabut que ha tancat portes el darrer laboratori capaç de revelar pel.lícules de cinema, a Catalunya.  Una víctima més de la tecnologia digital.  El cinema en 35 mm fa els seus darrers batecs, igual com ho van fer, a un altre nivell, en el seu moment, els 8 mm o el Super 8, autèntics pioners dels enregistraments domèstics.

Vivim en plena era digital, i negar l’evidència fóra una autèntica estupidesa.  El problema, però, és si en som conscients i, més encara, si estem preparats per sortir-nos, en aquest entorn nou i canviant.  I és que, tornant al cinema, als anys 30, quan el setè art va començar a mostrar tot el seu potencial, Catalunya comptava amb una trentena de laboratoris per donar resposta a la nova realitat del cel.luloide; tot un símptoma de bona adaptació a una nova realitat en expansió.  La meva pregunta és si ara mateix, Catalunya, està preparada per fer front a la digitalització del cinema, per exemple.

No respondré la pregunta que acabo de fer.  Cadascú que digui la seva i en tregui les conclusions que li semblin més adequades.

En qualsevol cas, és trist que s’acabi una part de la nostra història com a país, i més encara si pensem que encara hi ha molt patrimoni cinematogràfic pendent de processar que no podrà ser tractat a casa nostra.  Suposant que mai es vulgui recuperar.

Començo a tenir la sensació que a poc a poc, però de manera potser irreversible ens anem acostumant a perdre bous i esquelles, sense que en siguem prou conscients.  I no parlo només de cinema.  Es va acostant el moment de tancar portes definitivament?



gen. 302015
 

Ho admeto, m’ofenen i m’indignen les imatges de Jordi Pujol declarant en un judici.  I no pel tema de l’evasió fiscal, que també -tot i que amagar diners al fisc no és cap novetat-, sinó sobretot per dos motius:

El primer, perquè em costa admetre que es filtrin imatges com aquestes, que no són públiques.  Quina confiança podem tenir en un tribunal que és incapaç de garantir ni el més mínim respecte dels drets dels declarants?  Quina confiança, si la manca de control sobre les càmeres serveix per acarnissar-se sobre els imputats?  Cap.  Absolutament cap.  Justícia, en diuen.  I respecte a la llei.  Doncs anem bé.

El segon, perquè no puc acceptar que després de més de 35 anys d’estatut d’autonomia, un ciutadà, expresident de la Generalitat per a més dades, no ho pugui fer íntegrament en català, en una dependència judicial situada a Catalunya.  Serà que la jutgessa no coneix el nostre idioma?  Serà el fiscal?  Serà que algun dels presents ha demanat explícitament l’espanyol?  Serà que el declarant, amb l’educació com se li exigeix, s’adapta a la llengua del seu interlocutor? Serà que no es poden permetre un servei de traducció?  Serà cert allò que als tribunals en castellà, perquè si no el jutge ja et mira de mal ull?  Sigui com sigui, és una vergonya.

El món judicial, després de tres dècades i mitja d’oficialitat del català segueix gairebé tan impermeable a la nostra llengua com el primer dia.  És un cas perdut.  No cal matar-s’hi.  Fins que no tinguem un sistema judicial propi, en un estat propi, i amb una llengua pròpia, també, de l’administració de justícia, no hi haurà res a fer.  Tot esforç serà inútil, si tot el que podem esperar és que un expresident de la Generalitat hagi d’acabar no podent declarar íntegrament en català, a Catalunya.  Tot esforç serà -no ens enganyem- només malbaratar diners en un pou sense fons, i sense aigua.  I no ens en sobren.



gen. 292015
 

Em fa l’efecte que caldrà anar seguint el nou govern grec, perquè ens podria anar deixant alguna que altra lliçó important sobre maneres de fer, diguem-ne, poc convencionals.  De moment, el pacte rapidíssim amb una partit ideològicament situat a les seves antípodes, però amb qui comparteix un principi essencial:  el rebuig a les polítiques d’austeritat que han dut el país a la misèria.   Saben que només a partir d’una nova política econòmica pensada en favor de la societat en general i dels més febles en particular s’arribarà a una societat millor.  La resta, cataplasmes que només empitjoraran, a curt o mig termini, la situació.

Deia ma padrina que cal tenir amics fins i tot a l’infern.  I aquí tenim un bon exemple, si parlem de cel i infern (de dos extrems, de fet) de la política.  Un cop més, sembla que ma padrina tenia raó.

Ara, mirem d’aplicar el cas a Catalunya.  Quin és el punt imprescindible si volem una societat millor, més rica, més culta i que disposi dels recursos, de les infraestructures, de la capacitat de fer… que necessita?  Efectivament, ser independent.  O si voleu, no dependre, per a tots aspectes, i molts d’altres, de Madrid.

Si aquest és l’element fonamental, a sant de què entretenir-se amb matisos i detalls que mai no passaran de pegats més o menys útils, però pegats al capdavall, si no som amos del nostre destí?  Doncs així estem.  Perdent el temps i les il.lusions.  Discutint sobre arbres que ens amaguen el bosc, i amb vocació de llenyataires.  I d’això tenen el valor de dir-ne nova política o regeneració democràtica?  Quina barra.



gen. 282015
 

No han  calgut gaires hores perquè, un cop coneguts els resultats electorals grecs, apareguin dues veus destacades del PP a carregar contra el seu nou govern i, ja posats, a reclamar el pagament dels 26.000 milions d’euros que Espanya va aportar al rescat (deixem-ho així, perquè molt rescatats no se’ls veu) de l’economia grega.

No sé si Esperanza Aguirre i Luis de Guindos aplicarien les mateixes paraules i en el mateix to de cobrador del frac (deixem-ho així, per no utilitzar termes més contundents) per parlar dels diners del Fons de Liquiditat Autonòmica que ha rebut Catalunya.  En aquest cas, el préstec (deixem-ho així, encara que només sigui una petita part de retorn del que aquí es recapta) resulta que no és tal, tot i els interessos fins ara, amb els quals s’ha de retornar, sinó que és que Espanya paga allò que Catalunya no sap gestionar i malbarata.

Seguint la lògica del FLA, serien capaços de dir públicament que Espanya paga els deutes de Grècia?  Imagino que no.  I és que una cosa és la demagògia per a consum intern i una altra la usura.  Bé, de fet, potser són exactament el mateix, però segons on, s’han de dir les coses de manera diferent.  Aquí és solidaritat i allà deute.  Com es nota que aquesta gent del PP té estudis.

gen. 272015
 

Recordo que quan era petit i començava a aprendre a dividir, em feien fer la prova del nou, una senzilla operació per comprovar si la divisió estava ben feta o no.

Com que les paraules són sovint capricioses, m’ha vingut al cap aquest record en saber el resultat electoral de Grècia.  Nou (número) i nou (adjectiu) sonen igual, però volen dir coses ben diferents.  Grècia, ara mateix, es trobarà fent la seva particular prova del nou.  La prova del que és nou.  La prova de la nova política que Syritza, la força guanyadora, ha predicat des de fa temps.

Ara serà el moment de constatar que potser es poden fer les coses d’una manera diferent de la que dicta l’ortodòxia neoliberal.  Serà el moment de comprovar que la política, potser, es pot tornar una mica més humana, una mica més respectuosa amb la gent que viu i mor en un determinat país, i una mica menys esclava de la freda rigidesa de les xifres macroeconòmiques que només serveixen per satisfer els interessos de l’u per cent de la població.  Si la prova dóna bé, ja sabrem que es pot aplicar a una altra divisió, perquè funciona.  Avís a navegants en un any farcit de cites electorals.

Però, i si aquest experiment humanitzador no dóna?  (igual com de vegades no donava la prova del nou).  Doncs potser serà el moment de plantejar-nos si la perfecta democràcia és realment tant perfecta, si la Unió Europea és realment útil per garantir una vida millor a la gent, i si aquests governants que fins ara han fet i desfet a plaer són els que necessitem i ens convenen.

I és que tornant a quan era petit, el més habitual no era que fes malament la prova.  El que estava malament, i així m’ho demostrava aquella aspa estranya voltada de números, era l’operació principal.

gen. 262015
 

Ara que ens ofeguen fins a la sacietat amb això de les estructures d’estat, m’agradaria molt saber si la cultura també n’ha de ser una.  Parlo, evidentment de la cultura en majúscules, la que serveix per enriquir la societat, per fer la gent més culta, més crítica i més sàvia, no dels grans espectacles al servei de quatre privilegiats  que s’ho poden pagar o que (més freqüent i més escandalós) hi assisteixen de franc, per ser on són.

Un exemple de com funciona la cultura actual al país:  l’obra de teatre “Llibert”.  Dos premis Butaca, una crítica unànime sobre la seva gran qualitat i, sobretot, una posada en escena que capta l’espectador com només ho poden fer les millors obres.  Fins aquí, tot correcte i fantàstic.

Segona part:  una obra produïda per micromecenatge i que va veure com és d’impossible prorrogar la seva presència en cartell a Barcelona, capital d’un país que proclama la cultura com a tret identitari, si el que es vol és, senzillament, sobreviure.

Per si algú tenia dubtes, encara, aquesta és una gran mostra de com s’aposta, aquí i avui, per la qualitat.  Senzillament, amb una estructura cultural que ofega una producció modesta, però d’altíssim nivell, i que no té cap inconvenient a posar tants diners com calguin en grans muntatges més que rendibles (i si no ho són, els fan), per a gaudi d’uns pocs.  Igual, exactament igual, com en els anys daurats de la burgesia del país.

Aquesta és la realitat de la cultura a casa nostra.  I valgui el teatre com a exemple, però podríem parlar de música, de literatura, d’arts plàstiques, de dansa, de cinema… Quina serà la realitat cultural de l’estat?  Bé, suposant que hi hagi estat i que la nostra (remarco “nostra”) cultura no s’hagi tornant tan blava com per deixar anar l’últim alè.

Per cert, Gemma, Tàlets i Mürfila (i tots els que no es veuen, però que també hi són), gràcies per aquesta obra.

gen. 252015
 

Entre la pena de notícies que ens colpegen cada dia, de tant en tant, encara apareix alguna que ens reconcilia amb l’ésser humà en general.  La darrera que he trobat és la que parla de la Carme, la dona desnonada a qui el Rayo Vallecano va ajudar quan es va quedar al carrer.

En el seu moment, vam entendre que l’atenció del club amb una dona gran i indefensa era una mostra de solidaritat autèntica, no d’aquella amb què ens omplim la boca massa sovint.  Però ara és la Carme qui ens sorprèn, amb un exercici de generositat magnífic perquè dóna la meitat dels diners que el Rayo li va aconseguir, i que sense cap mena de dubtes li fan moltíssima falta, per portar de Nigèria els tres fills de Wilfred Agbonavbare, antic porter del club, que fa 10 anys que no els veu i que està hospitalitzat en fase terminal.

Aquest gest de la Carme ens hauria de fer pensar una mica abans de pronunciar segons quines paraules.  Al cap i a la fi, sempre s’ha dit, encara que sovint s’oblida, que la generositat és donar allò que et fa falta i no allò que et sobra.

gen. 242015
 

Allò de l’amic invisible, més que un recurs per fer regals de Nadal, o que la fantasia d’algun que altre nen protagonista de determinades pel.lícules va camí de ser una realitat molt més generalitzada del que mai hauríem imaginat.

Com no podia ser d’altra manera, ha aparegut, i amb prou d’èxit, una app que ens genera un amic invisible (i inexistent) a la mida dels nostres gustos, amb qui ens podem comunicar electrònicament.

Més enllà de les relacions virtuals de tota mena, o de la xerrameca constant a través de serveis de missatgeria instantània, ara també podrem tenir una parella inexistent.  I què voleu que us digui, em sembla una mica trist això d’haver-se de buscar un amic que només existeix en la nostra imaginació i a l’altra banda del teclat.  Tot i que ben mirat, no més trist que veure adults fets i drets dedicats en cos i ànima a mascotes virtuals de l’estil del vell Tamagotxi o del modern Pou, comprant seguidors de Twitter, o fent trampes al solitari.

A veure si espavilem una mica, que la riquesa de les relacions humanes de debò mai no l’hauria de poder substituir una màquina.  O potser sí, i només és qüestió de no massa temps?

gen. 232015
 

M’agradaria molt que determinats líders polítics definissin exactament alguna que altra paraula que fan servir com a bandera.  Concretament, i per posar només un exemple, m’agradaria molt que Pedro Sánchez, o qualsevol dels seus acòlits catalans, ja posats, em definís exactament que entenen ells per “federalisme”.  I m’agradaria molt saber-ho després de les seves darreres declaracions en què deixa clares algunes coses:

– No al dret a decidir.  Per allò de la solidaritat, diu.

– No al concert econòmic.  El cas basc és un tema històric, afirma.

– Competències blindades en cultura i llengua.  També caldria definir “blindatge”, ja posats.

– Cap problema perquè el català fos llengua vehicular de les institucions catalanes (no havíem quedat que la llengua estava blindada?).

M’ha arribat a l’ànima això de cap problema perquè el català sigui vehicular a les administracions i institucions catalanes.  De l’escola, res de concret, perquè a saber què considera immersió, ni dels mitjans de comunicació, ni del comerç, ni de res, de fet.

Si aquest és el seu concepte de blindatge (cap problema en àmbits institucionals i prou), imagino què entén per “federalisme”.  Si fa no fa, el mateix que per “estat de les autonomies” els seus amics/rivals, segons quan i segons on, del PP.

Gràcies, senyor Sánchez, però el seu federalisme i les seves amables concessions no m’interessen el més mínim.  Personalment, aspiro a alguna cosa més digna.  Què tal la independència, si així ho volem? Ah, no, calla, que d’això ja ha dit que ni parlar-ne.

gen. 222015
 

Igual com quan érem canalla, a l’escola, i algú ens feia alguna cosa que no ens agradava:  “a la senyo vas!”.  Versió política contemporània:  “al Constitucional vas!”.  Aquesta és la pràctica habitual del govern del PP respecte a qualsevol norma que aprovi el Parlament de Catalunya.  I és que sigui quina sigui la postura definitiva, ja s’ha aturat l’aplicació de la llei, que és del que es tractava, i ja s’han posat tots el pals a les rodes possibles, per evitar que avancem.

Ja fa dies que la cosa va així, i més que anirà els pròxims mesos.  Ara mateix, de fet, ja podem anar fent apostes sobre quant trigaran els populars a portar al Constitucional la tot just aprovada Llei del règim especial de l’Aran.  I és que dret a decidir, identitat nacional, llengua preferent, consulta referendatària… són conceptes que freguen la insurrecció contra l’ordre establert.  I això no es pot tolerar, de cap de les maneres.

Doncs això, que una llei nova, amb prou elements adequats a la realitat actual, que acabarà, en els seus aspectes diferencials més rellevants -no en tingueu cap dubte- als tribunals.  I és que només faltaria que Catalunya i el seu Parlament s’atorguessin el dret a decidir qui pot decidir sobre la seva pròpia realitat;  en aquest cas, l’Aran.

De moment, una bona notícia, la de l’aprovació de la llei.  Caldrà veure quant dura l’alegria.

css.php