Gen 212015
 

Ja fa dies, i amb el panorama electoral d’enguany encara més, que anem sentint parlar de polítiques noves, de la necessitat de canvis, de reformes, de regeneració i tot plegat.  Més enllà de les declaracions buides, però, hi ha un parell de personatges que posen rostre a aquestes propostes reformistes:  Pablo Iglesias i Pedro Sánchez.  El primer aspira a un canvi radical dels mapes parlamentaris i el segon a recuperar el protagonisme d’un PSOE en hores baixes.

Cares noves a la vista.  Sempre és d’agrair.  Però més enllà de les cares hi ha una qüestió que cal valorar:  el discurs.  I sobre això voldria fer una petita observació.

Pablo Iglesias fonamenta la seva línia argumental en la desqualificació del que anomena “casta”.  I és que qualsevol polític anterior a la formació que lidera és “casta”, llevat d’aquells que consideri dignes companys de viatge, malgrat tot.  Conclusió:  ell i els seus són la bona política;  la resta, “casta”, política corrupta i indigna.

Passem a Pedro Sánchez.  Si llegim les seves darreres declaracions, ell diu la veritat i tota la resta de formacions menteixen.  No s’ha estat de titllar de mentiders tant a Rajoy, com a Mas o a Junqueres.  Tots menteixen.

Que tenen en comú tots dos?  Al meu parer, presentar-se com a posseïdors de la veritat absoluta, basant-se en la desqualificació total, sistemàtica, i fins i tot personal, de tots els seus adversaris.  I jo em demano:  això és nou?  A mi em recorda molt, moltíssim, als grans moviments totalitaris del segle XX, tots ells segurs de tenir la veritat absoluta, i capaços de fer les majors atrocitats imaginables en el seu nom.

Francament, crec que bé podríem afegir aquest parell de “noves propostes” al ja clàssic argument del PP.  Aquell que diu que qualsevol política diferent a la seva suposa caos, misèria, aïllament internacional i la condemna a vagar eternament per l’espai exterior.

I aquestes són les idees que aspiren a ser protagonistes del nostre futur.  I parlo, perquè ningú no tingui dubtes, de casa nostra, a través de les seves respectives delegacions autonòmiques.

Gen 202015
 

Èxit incontestable d’espectadors de la projecció de “Ciutat morta”, un documental que ens mostra la cara oculta de la Barcelona (de la Catalunya?) de la segona part de la primera dècada del segle XXI.  Una nova demostració de com la constància i el treball d’investigació poden aportar molta llum sobre fets i moments especialment foscos.  No és el primer cas, ni serà l’últim.  Pensem només en l’accident del metro de València, sense anar més lluny.

Tota aquesta història, però, em planteja, i no només a mi, dubtes importants:

El primer, per què va passar?  Potser caldria fer memòria i anar a buscar la Barcelona i la Catalunya del moment.  Totes dues governades per les mateixes forces, amb unes majories més que importants, en un moment de bonança econòmica, de boom immobiliari, en què la Barcelona de disseny i la Catalunya integradora semblaven (o havien de semblar) autèntics oasis de civisme i exemples de bona governança moderna i progressista.  En aquest entorn idíl.lic, segons quines coses no podien passar.  Hi havia els mitjans, ara ho sabem, perquè no passessin, si més no a ulls de tothom.

El segon.  I els mitjans on eren?  Doncs majoritàriament, mirant cap a una altra banda i retent tribut als governs del moment, als quals anaven a parar la mà per rebre subvencions i facilitats de tota mena.  Per no parlar d’algun que altre hospital, per exemple, a qui ningú no va demanar gran cosa i que també tindria alguna que altra cosa que explicar.  Repassem la premsa d’aquells anys i veurem quin era el clima informatiu, i si fa no fa amb els mateixos noms que ara.

Ara surt el documental i les forces progressistes, algunes de les quals governaven aquells anys, per cert, clamen al cel, en un nou i fastigós exercici d’hipocresia intolerable.  Un més, de fet.

Passen els anys i avui tenim que l’escàndol són el frau fiscal i la corrupció institucional.  Correcte. Això ajuda a comprendre moltes coses.  Però molt més que els diners, em sembla escandalosa la mort, la tortura i l’abús impune de l’autoritat.  Si els anys en què van tenir lloc els fets que presenta “Ciutat morta” hagués hagut una pressió mediàtica similar a la que avui hi ha amb els casos de corrupció, segurament Patrícia Heras encara fora viva.  Però és clar, Patrícia no era de cap família ni de cap formació a la qual fos rendible atacar, des d’una ideologia o altra.  Era només la culpable fàcil i perfecta.

Mala barreja el poder absolut i el periodisme complaent.  Impunitat garantida.  Fem una mica de memòria, si us plau, si és que volem un futur diferent, que això també és memòria històrica.

Gen 192015
 

Miss Tanguita és un concurs de bellesa dedicat a nenes (penso que amb el propi nom de la cosa no cal explicar gaire més), que fa vint-i-cinc anys que se celebra a la localitat colombiana de Barbosa i que ara, finalment, sembla que ha estat posat en qüestió.

Recomano la lectura d’aquest article, que reflexiona sobre la hipersexualització de la nostra societat i el perill per a les nenes que comporta.  Només vull remarcar un fragment, perquè val la pena llegir-lo sencer:  “El mundo discute la apariencia física de la profesora, la científica, la candidata a presidenta, y los juicios sobre su belleza tienen, sin duda, un efecto en la manera en que la gente juzga su trabajo y en todos los ámbitos de su vida. /…/ Pero las niñas, niñas de seis a diez años, muy seguramente no tienen las herramientas para entender qué significa posar como un objeto sexualizado, ni las implicaciones que esto tiene para su proyecto de vida y su autoestima.”

Llegint tot plegat no he pogut evitar on ens porten molts programes televisius en què, aparentment, nens i nenes juguen a ser cantants, cuiners o el que sigui.  Val la pena que els nens facin de grans abans d’hora?  O potser el que es busca que facin no és exactament jugar?     D’exemples no ens en falten, i no sempre gaire edificants.

Avisats estem.

 

Gen 172015
 

Ja és tot un clàssic allò que en política es pot fer de tot menys el ridícul.  Però vet aquí que la realitat sempre acaba superant els millors guions de ficció imaginables.  Un bon exemple de líder polític que sembla condemnat a anar posant-se de peus a la galleda és, darrerament, Pedro Sánchez.  I és que a les seves declaracions per a determinats programes especialment frívols de televisió, o a ser capaç de penjar-se d’un molí aerogenerador d’una coneguda companyia elèctrica, no especialment apreciada pel comú dels mortals, ara cal afegir la seva capacitat per perdre’s en una gran ciutat.

Sánchez estava convidat a una conferència a la Universitat George Mason, de Washington, però vet aquí que es va confondre d’adreça, es va perdre i va fer una hora tard, amb la qual cosa es va suspendre la seva intervenció i va haver d’entomar els irònics comentaris del rector.  Tot un despropòsit digne de Paco Martínez Soria a “La ciudad no es para mi“.  Marca Espanya pura i dura, un cop més.

Això és el que hi ha, i amb aquests bous toca llaurar.  Francament, més m’estimo les picabaralles de pati d’escola d’aquí que la malaptesa i el ridícul internacional d’algú que aspira a governar allà.

Gen 162015
 

Ja és ben veritat que cadascú per allà on l’enfili.  Mentre nosaltres celebrem o lamentem (que de tot n’hi ha) la recuperació del clima d’entesa entre les principals formacions sobiranistes, a l’espera de més concrecions, alguns països del nostre voltant també tenen les seves propostes més o menys sensacionals, o sensacionalistes.

Aquests dies hem sabut que la ministra de Salut de Lituània, aprofitant el debat sobre l’eutanàsia, ha plantejat una solució a la pobresa:  aplicar l’eutanàsia als pobres.  Més concretament als que no tenen accés a l’assistència mèdica.  No està gens malament, com a mesura d’estalvi.  D’altra banda, i si trobem la proposta pròpia de latituds remotes, no són tan llunyanes les declaracions d’alguns representants del Partit Popular demanant-se si calia mantenir mantenir malalts crònics amb càrrec als pressupostos públics.  Si fa no fa…

I una més, encara:  les autoritats de la ciutat alemanya d’Schwerte proposen de fer servir un edifici que va allotjar les tropes de les SS destacades al camp de concentració de Buchenwald, com a alberg per a immigrants.  Tot un exemple de reciclatge d’edificis.  Això també és una bona mostra de desmemòria històrica.  I d’això també en sabem força.

Realment, la sensibilitat i el respecte a la dignitat humana són les que són, al nostre entorn més immediat.  Però això sí, el gran problema és si nosaltres votem o no.  Santa paciència…

 

Gen 152015
 

Ja és ben veritat que les coses depenen de qui les miri i de com les miri, fins i tot.  Si fa no res ens escandalitzàvem perquè un diari ultraortodox israelià hagués eliminat les dones de la foto de la capçalera de la gran manifestació de diumenge a París, en una clara expressió del seu posicionament respecte a allò de la igualtat de gènere, potser no estaria gens malament que encara ens escandalitzéssim més amb una altra foto, en aquest cas del satíric Waterford Whispers, que ha tingut la genial idea d’esborrar tots els homes d’una altra foto de la mateixa capçalera de manifestació.

A la vista dels resultats, no sé si em sembla més escandalosa l’acció del diari ultraortodox o la realitat política, en què les dones ocupen el digníssim lloc (i espai) que podem veure gràcies a la idea del Waterford Whispers.

Diuen que una imatge val més que mil paraules.  Recomano aquesta segona foto com a prova fefaent del lloc real de les dones a les més altes esferes polítiques d’aquest igualitari i gens discriminador món occidental.

Efectivament, vivim en una societat del tot igualitària, també en qüestions de gènere.

Gen 142015
 

Allò que si no vols caldo, dues tasses, és el que m’ha vingut al cap després de tenir notícia de les instruccions d’un imam contra els ninots de neu.  Segons ell, amb neu, no es podem fer més que representacions inanimades.  Els ninos no entrarien dins d’aquesta categoria.

Deixant a banda el que pugui dir la norma islàmica al respecte (i val a dir que dubto molt que en parli), ha estat difondre’s aquesta fàtua i va i neva a Aràbia Saudita.  Casualitat?  provocació divina?  Desaprovació tàcita?  No ho sé.  Ni falta que fa.  El que sí que faria falta, però, és començar a situar les coses al seu lloc.  Un ninot de neu és un divertiment, una religió és una cosa molt més seriosa, i barrejar-ho tot sempre acaba generant monstres.

No sé si la neu és benvinguda o no a l’Aràbia, però com a mínim, segur que trenca la rutina i propicia un nou divertiment.  I en aquesta vida, prou que val la pena divertir-se una mica, i més si és d’una manera tan innocent com jugant amb la neu.

Potser valdria la pena que aquells que dicten les normes, allà i aquí, pensessin un moment, abans de dictar-les, si realment serviran per fer-nos l’existència més agradable i la vida més feliç, al conjunt dels mortals que diuen servir.  Igual canviava alguna cosa.  O se n’estaven de segons quines ocurrències.

Gen 132015
 

Hi ha imatges que realment ofenen.  Una de les darreres, sense cap mena de dubte, és la de Mariano Rajoy, entre altres mandataris (teniu una bona relació en aquest editorial de Vilaweb), encapçalant la manifestació de París.  Una manifestació, val la pena recordar-ho, en favor de la llibertat d’expressió.

De tota manera, el que sí que potser reflecteix aquesta imatge és la distància, cada cop més gran, entre determinats dirigents i la població en general.  I és que si per a la immensa major part dels assistents, aquesta manifestació volia ser un crit en favor de la llibertat i de la tolerància, per a alguns, com ara Rajoy, era en pro d’un major control social, amb l’argument de la defensa de la seguretat.

I així estem.  Mentre molts anem enyorant, cada dia més, la llibertat que se’ns escapa entre els dits, uns altres, com els actuals governants d’Espanya, prou feina tenen a inventar mesures i normes que restringeixin més i més els nostres drets fonamentals com a ciutadans.

I si penseu que no tinc raó, proveu d’imaginar Rajoy demanant llibertat d’expressió.  Ell, justament ell, que nega el dret a votar, que té declarada la guerra a Internet, o que està preparant una llei que ha d’autoritzar tota mena d’invasions arbitràries de la nostra intimitat.  Una imatge esperpèntica.  Més encara que la que han publicat els mitjans, que déu n’hi do.

Però bé, la política mediocre i hipòcrita ja les té, aquestes coses.

Gen 122015
 

És habitual confondre l’eina amb el resultat.  Bé, de fet, és habitual en determinats àmbits, perquè un fuster, per exemple, mai no pensaria que una bona polidora serveix per tancar una casa.  Sap perfectament que per a això cal una porta.  L’eina serveix per fer la cosa, però no és la cosa.

Encara que soni absurda, aquesta és la impressió que fa dies que tinc sobre la nostra classe política.  La finalitat no són les llistes que es facin o no, ni tampoc, fins i tot, les eleccions.  Això només són instruments que han de permetre, en el seu cas, comptar-nos per bastir un parlament amb una majoria sobiranista prou àmplia (i no val allò de la majoria absoluta pelada i encara assolida amb pactes tan fràgils com interessats, que és el que ja tenim) que ens permeti anar més enllà, si en som prou els que ho volem.

Però és clar, seguim amb la polidora a les mans com a element que ens ha de permetre obrir i tancar casa nostra.  I així, els fets ho demostren (i més que ho demostraran, em temo), no anem enlloc.

Els polítics diran que és estratègia, respecte a la diversitat, voluntat de construir grans majories, o el que voldran.  Per a mi, l’espectacle penós de les darreres setmanes només té un nom:  vol gallinaci.  Poca alçada de mires, si voleu.  O encara més, farsa.  I la farsa sempre amaga l’engany.

 

Gen 112015
 

Fer una feina qualsevol mai no és fàcil, si el que es vol és fer-la bé.  Aquesta afirmació em sembla que és perfectament vàlida per a qualsevol professió i per a qualsevol activitat humana, de fet.  Per aquest motiu, m’ha cridat molt l’atenció aquest interessant article sobre com es pot convertir un problema en una solució, escrit per un professor.

He de dir que la feina de docent em sembla una de les més complicades que hi ha, perquè tots tenim experiència, tant pròpia com en el cas dels nostres, de tot el bé i de tot el mal que pot fer un determinat professor, segons la seva manera de comportar-se dins d’una aula.  Tot sovint, una actitud no prou professional o no prou humana, pot comportar greus conseqüències.  Per aquest motiu, segurament, em va cridar tant l’atenció aquest text que us proposo de llegir.

A tall de resum, i més enllà dels exemples concrets que proposa, la idea de fons és substituir el prou conegut “és que” per un infrautilitzat “podríem”, en el moment de començar algunes frases.  De fet, intentar posar la solució davant del problema, i no fer servir sempre les excuses per bandera.

Evidentment, aquesta reflexió em sembla utilíssima molt més enllà de l’àmbit escolar.  Us imagineu una societat en què les persones poguéssim oblidar per sempre l’expressió “és que”?  Ben segur que la vida seria infinitament més agradable i que tots en sortiríem guanyant.

css.php