Gen 312015
 

Aquesta setmana hem sabut que ha tancat portes el darrer laboratori capaç de revelar pel.lícules de cinema, a Catalunya.  Una víctima més de la tecnologia digital.  El cinema en 35 mm fa els seus darrers batecs, igual com ho van fer, a un altre nivell, en el seu moment, els 8 mm o el Super 8, autèntics pioners dels enregistraments domèstics.

Vivim en plena era digital, i negar l’evidència fóra una autèntica estupidesa.  El problema, però, és si en som conscients i, més encara, si estem preparats per sortir-nos, en aquest entorn nou i canviant.  I és que, tornant al cinema, als anys 30, quan el setè art va començar a mostrar tot el seu potencial, Catalunya comptava amb una trentena de laboratoris per donar resposta a la nova realitat del cel.luloide; tot un símptoma de bona adaptació a una nova realitat en expansió.  La meva pregunta és si ara mateix, Catalunya, està preparada per fer front a la digitalització del cinema, per exemple.

No respondré la pregunta que acabo de fer.  Cadascú que digui la seva i en tregui les conclusions que li semblin més adequades.

En qualsevol cas, és trist que s’acabi una part de la nostra història com a país, i més encara si pensem que encara hi ha molt patrimoni cinematogràfic pendent de processar que no podrà ser tractat a casa nostra.  Suposant que mai es vulgui recuperar.

Començo a tenir la sensació que a poc a poc, però de manera potser irreversible ens anem acostumant a perdre bous i esquelles, sense que en siguem prou conscients.  I no parlo només de cinema.  Es va acostant el moment de tancar portes definitivament?

css.php