juny 192018
 

El futur sempre il·lusiona més que el passat.  Mirar endavant vol dir projectes, canvis, novetats, millores.  Per contra, mirar al passat ens retorna la nostàlgia, allò que mai no tornarà, els records grats i també els dolorosos.  Vist així, té tot el sentit dir allò que “el passat, passat”, girar full i tirar endavant a tota màquina.  Però no ens enganyem, som el que som perquè tenim un passat, i intentar negar-lo és la millor manera de repetir errors i, en definitiva, de construir un futur en fals, sense garanties.

Ahir llegia que la presidenta andalusa, la socialista Susana Díaz, defensa una memòria històrica que no miri al passat sinó al futur.  Curiós.  “Memòria” és un substantiu que immediatament ens situa en el terreny dels records, d’allò que va passar;  “històrica”, per la seva banda, és un adjectiu que ens remet al passat, recent o antic, però sempre al passat.  Per tant, pretendre que una memòria històrica no miri enrere és absurd, per definició, i un engany argumental propi de qui té por de revisar la història per aprendre’n.  Gran idea, aquesta de la memòria històrica que no revisi res.  Absurda però útil a segons quins interessos.

Però ben mirat, aquest concepte que planteja Díaz de manera tan explícita és força general en tots els partits, amb uns aparells i unes maquinàries internes plenes de cadàvers polítics i d’actuacions poc -o gens- gratificants, que generalment és millor no remenar, si no ens volem trobar-se de cara amb el pitjor de cada formació i de cada subjecte.  Pensem una mica i identificarem, a tot arreu, multitud d’exemples de fugides endavant que deixen l’escena política, i la societat a la que suposadament tothom serveix, plagada de destrucció, d’interessos indignes, d’abusos de poder, o de delictes més o menys ben amagats.  Davant d’aquest panorama, potser sí que és l’hora de reinventar el concepte de memòria històrica i buidar-lo de contingut, no fos cas que molestéssim algú o que el tuf irrespirable de la indignitat aforés sense remei.  Quanta misèria intel·lectual, aquesta gent.  Allà i també aquí.

juny 182018
 

És difícil pair que es justifiqui la violència contra gent pacífica i indefensa, i justament això és el que ha estat fent, sobretot aquests darrers dies, la cap de l’oposició al Parlament, Inés Arrimadas, en relació a les agressions que han patit diferents persones que duien un llaç groc.  Evidentment, no ha pronunciat aquell ja tristament famós “a por ellos“;  imagino que a hores d’ara no quedaria bé, però ha fet servir el vell recurs retòric d’afirmar una cosa -en aquest cas la condemna a la violència- i posar-hi un “però” a continuació que, com bé sabem i ens va recordar el conegut Tyrion Lannister en un dels primers capítols de “Joc de Trons”, deixa sense efecte tot el que s’ha dit anteriorment.

Arrimadas condemna les agressions, sí, “però” hi veu responsabilitats en aquells que fan servir símbols excloents que no representen tothom.  Agressió justificada, doncs.  El més pervers, de tota manera, no és, fins i tot, ni exculpar el agressors, sinó la idea de fons que només es poden fer servir símbols en què tothom es vegi (o s’hagi de veure) identificat.   Si donem per bo aquest argument, ens trobarem davant d’una societat uniforme, sense cap mena de dissensió, de pensament únic.  I aquest tipus de societats només es donen sota règims autoritaris, purament feixistes.  I vet aquí el perill, i el que amaguen les seves paraules.

Que els llaços grocs no desperten l’adhesió de tothom és una evidència.  Exactament igual com no la desperten els emblemes de Ciutadans, ni els de cap altra formació política, ni cap bandera, ni cap himne, ni cap deu, fins i tot, però això no vol dir que sigui lícit ni justificable agredir aquells que els fan servir.  Pretendre que hi ha valors, referents o símbols vàlids per a tothom és apel·lar a la uniformitat feixista i dictatorial, a les veritats absolutes i a la negació mateixa del dret a pensar més enllà de la veritat oficial.  Això és realment el que ens està dient Arrimades, i tota la formació que representa, amb les seves declaracions.  No ens equivoquem.

juny 172018
 

Teixim complicitats.  No ens agrada estar sols.  No ens agrada sentir-nos sols, i per això anem creant una xarxa més tupida o menys de relacions personals que a poc a poc conformen allò que som realment:  nosaltres i les nostres circumstàncies, el nostre entorn, la nostra gent.

Cadascú és ben lliure de decidir com ha de ser aquesta mena d’embolcall que ens abraça i ens protegeix.  Triem quins volem que en siguin els nusos, ja sigui a la feina, amb les amistats, als espais socials, polítics o religiosos, a la família… i fem i desfem fragments, així que passa el temps i les nostres circumstàncies canvien, o així que ens adonem que cal reforçar per alguna banda, o deixar espais amplíssims per una altra.

I com sempre acostuma a passar, el temps acaba relligant amb solidesa allò que realment té valor, i acaba desant al racó de la memòria o de l’oblit, fins i tot, el que no cal.  Aleshores, tot va adquirint solidesa i tot va prenent sentit.  El que és important, el que és banal i el que és imprescindible, i sentim que la nostra individualitat és el producte d’un seguit de nexes d’unió volguts, i fets propis, al llarg dels any.  Aleshores, només aleshores, prenem consciència de tot el que podem arribar a fer i a donar, de totes les nostres capacitats i aptituds, multiplicades per mil gràcies a l’empara i el suport d’aquesta petita o gran xarxa que hem anat teixint.  Aleshores aprenem que no estem sols, i que no tindiria cap sentit estar-ne.

juny 162018
 

Està en hores baixes.  No hi ha dubte que Felip VI “el preparat”, Rei d’Espana, no està passant els seus millors moments pel que fa a popularitat.  I res no fa preveure millores, si més no a curt termini, tot i els esforços dels mitjans del règim per maquillar la realitat o, directament, per mentir, inventant imatges que res no hi tenen a veure.  Repassem breument:

  1.   Un cunyat a punt d’entrar a presó -se suposa-, encara que, si arriba el cas, ho faci en unes condicions que resultaran humiliants per a tota la població reclusa i faran saltar pels aires aquesta vella lletania que manté que la justícia és igual per a tothom.  Ah!, per cert, tot plegat per una sentència d’uns fets delictius impossibles sense el suport implícit o explícit de la Casa Reial i del seu titular anterior, no ho oblidem.  La inviolabilitat constitucional, però, tot ho dissimula.
  2.   Una solitud escandalosament definitòria durant la seva darrera visita a Iruñea per inaugurar el Congrés Internacional d’Arquitectura i Societat on, el bany de multituds de què parlava la premsa adepta era, en realitat, una cinquantena justa de persones.  L’ombra de la injustícia amb els xavals d’Altsasu és massa fosca i massa present.
  3.   No hi ha manera de trobar un espai digne a Girona o rodalies per lliurar els Premis Princesa de Girona.  Ara com ara, sembla que la cosa podria fer cap a Vilablareix, a un local propietat dels germans Roca.  L’endemà, l’Hotel Camiral, de Caldes de Malavella, podria acollir una trobada amb joves amb estudis superiors que busquen la seva primera oportunitat.  Val a dir que els alcaldes de Girona, Vilablareix i de Caldes s’han pronunciat públicament contra la presència del monarca a les respectives localitat.  A Caldes i a Girona, no ho oblidem, es va declarar Felip VI persona non grata.

De tot plegat, però, el que em resulta més remarcable és el cas català, on la Corona no troba cap espai públic que vulgui acollir un acte seu.  Haver de recórrer a espais privats ja és tota una evidència de les simpatia que desperta la seva presència a casa nostra.  Mentrestant, el president Torra segueix demanant-li disculpes pel seu ignominiós discurs de l’octubre passat.  Veu que clama en el desert -permeteu-me la referència bíblica-, la del president;  però en un desert no tan buit com les adhesions que concita sa majestat, ara mateix nu i sol, malgrat que la cort s’entesti a negar-ho, com en el conte d’Andersen.

 

juny 152018
 

Diu una dita ben sàbia que anar a la recerca del temps perdut és la millor manera de perdre el temps.  I és que el temps en què es mou la nostra existència, tant individual com col·lectiva, és lineal i no té retorn.  Les coses passen, queden enrere per sempre i cal anar inventant el present sobre l’experiència del passat, però a plena consciència que el passat és només això, passat.

Escoltar aquests dies determinats personatges quan diuen que el que cal ara per refer ponts entre Catalunya i Espanya (per cert, quin tip de la metàfora dels ponts, gairebé tant com d’aquella Ítaca que encara ens han d’explicar on para) és fer com si els darrers anys no hagués passat res i recuperar propostes antigues d’estatuts superats, ribotats, sentenciats i inutilitzats, em sona a la pitjor manera de perdre el temps i de desmuntar il·lusions i patiments que de cap manera es poden obviar amb tanta alegria, amb  tanta irresponsabilitat ni amb tanta crueldat.  Trieu.

Aquests darrers anys han passat massa coses com per fer veure que no ha passat res.  Tantes, que aquest procés cap a ves a saber on no té marxa enrere digna.  Ningú de nosaltres és avui qui era fa vuit o deu anys, ni ho tornarà a ser mai.  Cal dissenyar un futur possible i satisfactori i, a partir d’aquí, començar a construir sobre la runa -que n’hi ha molta, massa- d’un sistema que ha saltat definitivament pes aires.  Però, és clar, això requereix mentalitat nova i capacitat d’imaginar realitats noves, i difícilment es pot construir res de nou volent reciclar en arquitectes els antics dinamiters.  I en aquest punt estem, tant allà com aquí.

juny 142018
 

Doncs no, no era incitació a l’odi.  Una altra denúncia que cau perquè un tribunal sentencia que no tenia sentit.  Ara són els vuit mestres de La Seu d’Urgell, com abans han estat regidors, o professionals diversos, perquè durant mesos tothom ha estat en el punt de mira del que s’omplen la boca d’enfrontaments i divisions que ells mateixos provoquen, amb més encert o menys.

Cas tancat.  Es veu que comentar l’actualitat a l’aula no és delicte d’odi.  Caldria saber si generar tensions innecessàries amb acusacions falses i tendencioses sí que ho és.  Han estat mesos de debats i titulars de premsa parlant d’un delicte inexistent, d’unes responsabilitats que no són reals i provant de fer mal a uns professionals que miren de fer cada dia la seva feina de la millor manera que saben.  Han estat mesos d’odi desfermat per no res.  Ningú demanarà perdó.  Potser, de fet, no cal, perquè no hi ha perdó possible contra les ganes gratuïtes de fer mal i de crear terror en tots els àmbits de la nostra societat.  No hi ha perdó possible, ni dret a l’oblit.  Cal tenir memòria, molta memòria i no oblidar cap nom.

Aquest cas de La Seu no serà l’últim.  En vindran més i veurem com aquest suposat risc d’enfrontament social de resultat imprevisible que auguren els profetes de l’apocalipsi, ni ha existit mai, ni se n’han sortit, de crear-lo.  Vindran moltes més sentències absolutòries, molts més sobresseïments contra denúncies i acusacions sense cap fonament, però el mal -l’autèntic objectiu de tot plegat- ja estarà fet, perquè s’haurà escampat la llavor de la por a la persecució judicial o policial.  Per això convé no oblidar, ni perdonar.  Especialment a l’hora de decidir qui ha de dirigir el nostre país, les nostres ciutats, els nostres pobles i, sobretot, el nostre model de convivència.  Nosaltres, en el fons, podem acabar decidint si ens estimem més concòrdia o odi institucional.

juny 132018
 

Per massa previsible, ja cansa.  Ja cansa pensar, i comprovar, que qualsevol sentència relacionada amb la corrupció a Espanya va acompanyada inevitablement d’un nou escorcoll en una conselleria i en el centre de telecomunicacions, d’alguna que altra detenció sense sentit, i d’alguna que altra notícia més que, curiosament, sempre coincideix en el temps, creant el que ja és una cortina de fum informativa tan anunciada com inútil.  Anem-nos, però, acostumant, perquè es preveu tota una bateria de sentències que -suposo- deixaran distrets el PP i la Casa Reial.  Ahir, evidentment, no podia ser diferent:  sentència del cas Noos, escorcoll a Economia i, fins i tot, anunci del nou entrenador del Reial Madrid.

També cansa, i també per previsible, el tracte judicial que reben determinats personatges que entren i surten (si és que hi arriben a entrar) de les presons, sense gaires problemes, o que són ingressats ben a la vora de casa, no fos cas.  Tot plegat insultant, en comparació amb l’empresonament preventiu i sense sentència que pateixen els nostres polítics i líders cívics.  Per cert, que serà curiós veure si Urdangarin acaba a presó, cosa que dubto molt, i cas que així sigui, on i en quines condicions.  Segurament serà un nova lliçó d’allò que la justícia és igual per a tothom.

Cansa molt que qui s’omple la boca amb lliçons de justícia, de moral i de no sé quantes coses més no tingui cap pudor a negar auxili a refugiats a la deriva, perquè es veu que els quatre quartos que pot costar acollir-los són un preu que l’Estat no pot assumir.  Quantes vides de quants refugiats podríem assegurar amb el que es va malbaratar en el desplegament policial de l’octubre passat?

Cansa molt, aquest fals estat de dret.  Cansa molt aquesta democràcia de pa sucat amb oli que és Espanya.  Però encara cansa més el silenci còmplice, quan no practicament criminal, de la resta de socis europeus.  Justícia, diuen?  On?

juny 122018
 

Enguany se’ns està posant difícil, això de l’estiu.  El calendari avança, implacable, però la climatologia va a la seva.  D’acord que mai no plou a gust de tothom (aquests darrers mesos, literalment), però potser ja va havent prou d’aigua i aniria bé que el sol i la calor més propis del juny comencessin a deixar-se veure.

Esperar és complicat.  Anem tancant calendaris de vacances, reserves, il·lusions, amb ganes de trencar una mica amb tot i entrar en aquesta dinàmica estranya i breu de l’estiu, que sempre ens fa les pessigolles pròpies d’allò que es desitja encara que no acabi d’arribar.  Però no.  El temps no acompanya i sembla que vulgui jugar-nos una mala passada i privar-nos dels beneficis del sol.  O potser demà, o la setmana que ve, tot canviarà i aleshores renegarem d’una calda que ens deixarà sense ganes de res.  Qui ho sap.

Així és la vida.  Nosaltres ja podem anar fent plans, que qualsevol d’aquests elements que no podem controlar, com ara el temps, ho pot fer canviar tot, de cop.  O, amb una mica de sort, potser els astres es conjuren i, malgrat l’espera, ens reserven unes setmanes esplèndides que ens fan oblidar ben aviat aquesta mena d’impàs climàtic que patim.

Sigui com sigui, avui mateix el sol tornarà a sortir i es tornarà a posar, puntual.  Mirem d’ajustar les expectives a la realitat, com millor sapiguem o puguem, i gaudim de cada moment, tant si plou com si fa vent, o com si la calor ens fa suar la gota grossa.  Tot té el seu encant, i tot ens fa servei, si ho sabem aprofitar.

juny 112018
 

Fa anys que corre un anunci d’electrodomèstics que afirma que cada aparell duu una mica de la persona que  ha intervingut en la seva fabricació.  Com a missatge comercial és prou potent, perquè és capaç d’afegir una mica d’emotivitat a elements tan poc humans i sense cap mena de sentiments com poden ser un frigorífic o una rentadora.  D’altra banda, ben mirat, el que diu és ben cert, perquè una mica de nosaltres sí que queda en cada cosa que fem.

És un tòpic, a part d’una gran veritat, que els plats s’assemblen a les olles, i que els fills sempre tenen una retirada o altra als pares.  Una mica de nosaltres se’n va amb ells, prou que ho sabem.  Però també deixem la nostra marca personal en les persones que coneixem, en els nostres clients, en la gent que estimem, en el llibre que escribim, la cançó que composem, el quadre que pintem, els papers que segellem, les persones desconegudes que atenem, les receptes que fem, els cotxes que arreglem… i que cadascú miri què fa, segurament gairebé sense adonar-se, en el seu dia a dia, i trobarà que allà hi va una mica de la seva essència.

No se m’ha acudit millor manera de començar la setmana que posar sobre la taula aquesta idea:  una mica de nosaltres se’n va amb tot el que fem.  Aquesta és la nostra aportació a la vida, a la societat, al benestar dels que tenim a la vora, o dels que no coneixem ni coneixerem mai.  Sense saber-ho, sense ser-ne conscients, aquests petits bocinets de nosaltres donen una més  mica de valor i aporten calidesa humana, fins i tot a les coses més simples.  Què estem deixant en cadascun dels nostres actes?

juny 082018
 

Si és veritat que la pluja neteja, aquest país hauria d’estar, a hores d’ara, com una patena.  Però començo a pensar que tenia raó aquell que va dir que al meu país la pluja no sap ploure, i no sé jo si l’excés d’aigua que portem acumulat aquestes darreres setmanes ha dut la tan necessària netedat, o si ha contribuit a empastifar-ho tot una mica més.

En termes mediambientals, segur que els aiguats han fet més bé que mal, sobretot pel que fa a reserves hídriques, a neteja de la contaminació i a la humitat del subsòl.  Però si parlem en termes metafòrics -això que tant ens agrada- està molt per veure si acabarà fent net tot el que caldria;  i aquí és quan l’optimisme em cau per terra, de manera gairebé inevitable.

Vivim temps de canvis, temps de renovació.  Però com va dir algú, de vegades cal canviar-ho tot perquè res no canvïi, igual com, de vegades, massa pluja acaba embrutant més que netejant.  Però siguem optimistes, malgrat tot i, agafant-nos fort a una altra vella dita, no oblidem mai que canviar no fa polls, tot esperant que també conegui l’expressió tothom que decideis el canvis i s’animi una mica a passar l’escombara i la manguera per allà on calgui;  perquè la pluja, com va dir aquell vell sabi, M.Rajoy, avui sembla que ja jubilat, cau i ningú sap per què.

Permeteu-me una mica d’ironia per encarar amb humor un llarg cap de setmana, i fins dilluns.

css.php