juny 302018
 

Se’ns acaba el juny, mes de canvis per excel·lència, amb permís del desembre.  El juny és la porta oficial d’entrada a l’estiu i també el punt final del curs acadèmic, amb una nit de Sant Joan, que fa de frontisa entre tot plegat i que sempre renova voluntats, desigs i propòsits.

Som a l’estiu i comença el temps de vacances, d’activitat a mig gas en molts àmbits, i a plena producció en alguns altres.  I és que allà on alguna cosa s’acaba, alguna altra comença;  prou que ho sabem.  I aquestes quatre ratlles que cada dia escric sense saber massa per què, però amb disciplina espartana, no s’escaparan a les setmanes de traspàs que tot just encetem amb aquest canvi de mes.  Elles també perdran la cadència monòtona de la quotidianitat i apareixeran o no es deixaran veure, segons el dia, fins que la rutina torni a imposar el seu ritme lent i pautat.

Rebem l’estiu tal com mereix.  És temps de collita i temps de repòs, alhora.  I encara que potser costi d’entendre, collita i repòs, de tant en tant, es donen la mà, en una complicitat sorprenent, però sempre positiva, gairebé balsàmica, fins i tot.  Aprofitem l’estiu, carreguem-nos d’energia renovada i deixem-nos dur per la llum i la claror dels dies llargs i les nits breus.

juny 292018
 

Fa mal.  Fa molt mal, encara i potser sempre, tornar a veure les imatges i tornar a sentir les paraules de persones injustament empresonades.  El reportatge que ahir va emetre TV3 sobre els fets dels 20 de setembre passat em va fer mal, i suposo que també a molta altre gent, que vam constatar, un cop més si encara calia, la indignitat d’un procés judicial que reté a la presó o a l’exili una colla d’homes i dones de pau.

Evidentment, el mal de la memòria és proporcional a la perversió de la realitat que estem patint.  Parlar de segons quines coses, amb la frivolitat com es fa, després de veure el documental d’ahir, és tot un atemptat a la qualitat democràtica.  Però ja ens n’anem acostumant.  És el que hi ha, de fet.  I si no que els ho demanin als que més estan patint aquest despropòsit.  Però també fa mal veure tota aquesta gent en acció, mirant de conduir, i aconseguint-ho, milers de voluntats per camins de pau.  Si mai tenim dubtes sobre què és capacitat de lideratge, les imatges d’ahir ho deixen ben clar.

Tot plegat fa mal, i molt més encara si ens parem a pensar on som ara i on són aquells líders que, de moment, no han tingut successors prou dignes.  És molt dur haver d’admetre que tot allò que va passar fa pocs mesos va ser en va.  Potser encara no cal llençar el barret al foc, i potser encara hi ha espai per a l’esperança.  Però passarà l’estiu, arribarà el setembre i arribarà l’octubre i les imatges, les veus, les sensacions i els records tornaran amb tota la seva força, i faran mal, si no és que aleshores tenim plena consciència que tot era necessari i que tot va servir per a alguna cosa.  De moment, la memòria fa massa mal.  Avui toca un pensament càlid i ple de gratitud per a totes aquelles persones que, amb plena consciència de què estaven arriscant, van optar per mirar de donar sortida a les aspiracions de milions de persones, de la millor manera que van saber, a risc de pagar el preu que encara estan pagant.  Impossible oblidar, impossible passar pàgina i impossible perdonar.  Que no ho entenen?

juny 282018
 

Que passem pàgina, diuen.  Que oblidem allò que va passar l’1 d’octubre, i que fem una mena de salt estrambòtic en el temps per tornar a escenaris de fa vuit o deu anys.  Ara de debò, algú pot imaginar, amb un mínim de rigor, que es poden oblidar aquests darrers anys i tot el que ha anat passant?  De debò que podem esborrar de la memòria la humiliació, la persecució i l’odi fet violència que hem patit?  Això és el màxim que es pot esperar d’un govern?  Això no és dur un lliri a la mà.  Això és plantar un jardí sencer.

Crec que tenim prou experència de desmemòria.  I si no la tenim nosaltres, la tenen aquells que van viure una terrible postguerra i l’oblit de tot plegat amb l’adveniment d’una suposada democràcia que va abandonar els cadàvers a les espones i la persecució dels criminals entre les pàgines d’una constitució que havia de dur qui sap què.  No oblidem.  L’oblit no ens dona pau ni calma, només atorga impunitat a aquells que tant el reclamen.  Ni oblidem ni perdonem.  Aprenem, en tot cas, a navegar, o a surar, fins i tot a la deriva si cal, sobre les restes d’un naufrag;  i així anem fent, perquè la nau original ja no hi és, ni tornarà a ser-hi mai.

Que passem pàgina, demanen.  Doncs no.  No podem passar pàgina.  L’únic que sí que podem fer, i que hem de fer amb contundència, és exigir a aquells que duen el timó malmés del país, un rumb possible, un nord que ens encoratgi a seguir endavant, sense cants de sirena que prometen paradisos però que ens duen contra les roques, ni somnis impossibles de qualsevol nit d’estiu.  Tenim memòria, i la sabem fer servir mirant allà o aquí.  I no, no perdonarem res ni ningú que en hagi dut fins on ara ens trobem.  És la nostra obligació amb els que ens venen al darrere, i amb nosaltres mateixos.  Per dignitat i per justícia, ni oblit ni perdó.

juny 272018
 

En el fons, era previsible.  Ja tenim una versió evolucionada de “la manada”, en aquesta ocasió a les Canàries, i sota el gens innocent nom de “nueva manada”.  És el que té convertir en notícia, o gairebé en personatges d’actualitat, una colla de delinqüents que es dediquen, per matar les hores i la innocència, a violar joves i a destrossar vides, com a forma de diversió.

“Nueva manada”, doncs.  La imitació funciona i sofistica les formes.  Ara ja es pot segrestar la víctima, traslladar-la en el maleter d’un cotxe i violar-la sense miraments.   Segurament es devia resistir ben poc, oi?  Potser, fins i tot, s’ho va passar bé, en el paper d’heroïna de pel·lícula de diumenge a la tarda.  Segur que algun jutge en farà aquesta lectura, o alguna de similar, dels fets.  No en tinc cap dubte.

Mediàticament, la cosa funciona.  Un nom ocurrent que maquilla els criminals, una colla de titulars i reportatges que banalitzen, quan no directament justifiquen, l’atac, i un nou model social a imitar per omplir les mai prou atractives nits de lleure i alcohol, entre homes joves que s’han de demostrar no sé ben bé què.  Qui més vindrà, ara?  “La manada reloaded“,  “la manda, l’origen”, “la manada, evolution” , “la manada, final fantasy“…?  Quan tot es banalitza, tot és possible.  Un model a seguir?  Una nova tendència?  Els mascles violadors com a influencers?  No descartem res, per si de cas

Quanta condescendència, en el fons, amb aquests criminals.  Quanta caspa i quanta supremacia masclista acumulades.  Quant afany de protagonisme mediàtic, i quina manca absoluta d’escrúpols.  Les manades aniran a més.  El model ha estat prou potent (militars i guàrdies civils inclosos) i prou impune, com perquè sigui reeixit.  Fa uns dies voltava per una capital de província espanyola -no en diré el nom perquè, de fet, podria ser qualsevol altra-, i em va sobtar l’abundància de grups de nois joves en busca de festa i diversió, ja des de primeres hores de la tarda.  A l’altra banda, grups de noies joves fent les seves colles particulars.  No ho vaig poder evitar;  hi vaig veure moltes manades a l’aguait, i vaig pensar que alguna cosa ens estem deixant en el llarg camí de l’evolució social.  Potser la més mínima consciència d’humanitat i de respecte, fins i tot.

juny 262018
 

Qui digui que hi ha rivals petits, no ha hagut de bregar tota una nit amb un enemic terrible:  un minúscul mosquit.  Això dels equilibris, o desequilibris, de forces amb resultats de vegades sorprenents és vell, molt vell.  David ja va vèncer Goliat, segons la Bíblia, de fet.  Però si fem el salt als temps moderns, només cal parlar amb qualsevol esportista perquè ens reconegui que sempre poden aparèixer resultats sorprenents, en qualsevol competició.  Sense anar més lluny, aquesta idea és gairebé un tòpic parlant de futbol, ara que tenim el mundial en marxa, o d’esports com els que es poden veure en els Jocs del Mediterrani que, encara que no ho sembli, també es disputen aquests dies.

Sigui com sigui, menystenir el rival sempre és un error estratègic important que, de vegades, ens pot dur al fracàs més estrepitós.  I és que massa sovint o bé ho fiem tot a les nostres forces, o bé no acabem de creure en tot el nostre potencial, i aleshores passa el que passa.  Però, de tant en tant, els resultats ens sorprenen i es trenca la regla bàsica que afirma que un partit de futbol és allò que juguen onze contra onze i que sempre guanya Alemanya, i els petits, de manera inesperada, vencen.

Ara que és temps de calor, recordem que no podem menystenir la força dels aparentment més febles.  Un minúscul mosquit ens pot fotre la nit enlaire, sense cap mirament, i sense que puguem fer practicament res per evitar-ho.  Important  lliçó de l’estiu, que no acabem d’aprendre mai, tot i que cada any torna.

juny 252018
 

L’espectacle ha començat.  Els membres de la manada a un pas d’esdevenir estrelles televisives, tant ells com els seus veïns, per obra i gràcia, diuen, de la llibertat d’informació.  Realment, és més fàcil pair i justificar una colla de violadors que determinades opinions polítiques.

No trigarem gaire a veure aquests individus voltant de tele en tele explicant la injustícia d’un sistema que els condemna (previ pas per caixa, evidentment), o convertits en protagonistes d’algun que altre programa de qualsevol cadena.  Ja se sap, això de l’atractiu mediàtic és com és i cal aprofitar el moment per guanyar una audiència cada cop més disputada.  Pel camí, però, anem deixant víctimes cada cop més víctimes -ja no només dels violadors-, i el mínim de dignitat professional que encara se suposa que queda al si de determinats mitjans.

Costa molt entendre i acceptar no només determinades sentències, sinó sobretot determinades actituds i determinades opinions.  D’aquí a pocs dies, Pamplona es tornarà a vestir de festa i noves manades tornaran a campar pels carrers i les places.  Hi haurà més violacions, a l’empara de la festa i de l’alcohol, i tot serà prou justificable, perquè ja se sap què passa en aquests casos.  Fins quan?  Potser pels segles dels segles.  Però no passa res, tot és ben normal i la joventut ja les té, aquestes coses.  Quin fàstic de país.

 

juny 242018
 

Una altra nit de Sant Joan que passa a les golfes de la memòria, farcida de novetats, de sorpreses i de bons desigs.  Encara se senten, lluny, les notes d’una festa que perdura, tot i que les primeres llums ja s’han posat per quedar-se, i que aquella calma dolça que precedeix el soroll de cada dia senyoreja mandrosa per cada racó.

Aquesta nit hem volgut conjurar-nos amb totes les tradicions possibles i amb tota mena de creences antigues per aconseguir que fortuna (aquella fortuna de sempre, no la que només sap de diners) ens sigui favorable, ara que l’estiu tot just comença, un any més;  ara que és temps de maduresa i de sega.  Hem baixat falles i voltat la casa per foragitar-ne qualsevol resta de mal esperit o de mal averany, hem encés la foguera de sempre, amb llenya nova i ens hem deixat seduir per la fascinació d’un foc antic, ben conegut, que tot ho crema i que tot ho purifica.  I des d’algun racó amagat del nostre interior, hem deixat volar, lleugers com el fum, somnis i projectes, amb l’esperança que un dia esdevinguin realitats.

Per nosaltres, que no quedi.  La nostra part ja l’hem feta, i a consciència.  Ara només cal que fortuna faci el seu curs i que sigui bona la dita que sosté que fortuna d’avui és orgull de demà.  De moment, ja tenim el goig d’haver compartit amb els de sempre una altra nit màgica i ben carregada de simbolismes, de sorpreses i també dels millors desigs fins al foc de l’any que ve.  L’orgull noble, legítim, i aquella íntima satisfacció de quan fortuna ens acompanya i ens somriu, ja vindrà.  En qualsevol cas, les rialles i la festa ja les posem nosaltres.

juny 232018
 

Fa una bona colla d’anys, quan vaig acabar la carrera, vam tenir el privilegi de rebre una darrera lliçó magistral a càrrec del periodista Ramon Barnils.  Com no podia ser d’una altra manera, Barnils ens va parlar de com escriure i, entre altres conceptes clau, es va referir al principi d’economia lingüística, que, ras i curt, ve a dir que si alguna cosa es pot expressar amb quatre paraules, millor que amb deu.  L’exemple que va posar per il·lustrar aquest principi va ser el de la designació del president:  “El president de la Generalitat de Catalunya, Molt Honorable Senyor Jordi Pujol i Soley”.  Barnils va agafar un guix (en aquells temps, les pissarres encara es guixaven), va començar a tatxar i només va deixar:  “el president Pujol”, una fòrmula, dit sigui de passada, que durant dècades s’ha mantingut per a la major part d’usos en tota mena de contextos.

Però es veu que els temps canvien, tot i que de vegades fa l’efecte que la intel·ligència no ho faci a la mateixa velocitat que la tecnologia, posem per cas.  Darrerament, des de l’aplicació del 155, sobretot, podem trobar en tota mena de contextos informals, fins i tot a Twitter, on l’economia del llenguatge ja no és ni una elecció, la ressurrecció zombi del tractament protocol·lari, per cert mal usat en la major part dels casos, perquè s’associa al càrrec i no a la persona, que és qui realment és honorable o no (cosa sabuda dels dels temps de la cavalleria).  Malbaratament de paraules a banda, l’ús del tractament protocol·lari pertot, en un intent va i desesperat d’expressar respecte cap a la persona en qüestió, em sembla un error gairebé pueril.  Com més vulguem lloar aquesta persona, més feblesa (tant nostra com de la persona) transmetrem.  Si parlant del president Torra tothom sap a qui ens referim i quin significat i valor té la seva figura, no cal res més.  Ans al contrari, perquè tot el que hi afegim només farà nosa.  Quins temps aquells, en què els bons periodistes donaven grans lliçons…  Què se n’ha fet de tant coneixement?

Potser valdria la pena aprofitar avui, nit de Sant Joan, nit del foc i nit de conjurar-nos contra els mals esperits, i fotre al foc, per sempre més, aquest sentiment d’inferioritat que expressem amb tant i tant tractament formal.  Recuperem l’essència de tot plegat i deixem-nos d’artificis.  Fem una foguera ben grossa amb tot el dolor, amb tota la pena i amb tota la ràbia acumulats, i demà mateix comencem a tornar a viure amb la senzillesa de saber qui som, què som i què volem, sense necessitat d’embolcalls inútils que només devaluen allò que volien embellir.  I no parlo només de noms, tractaments i càrrecs.  Fem net i cremem per sempre més tot allò que sobra.

juny 222018
 

Fa fàstic, fins i tot parlar-ne, però no me’n puc estar.  La manada campa lliure.  Una colla de violadors tornen al carrer, per obra i gràcia d’una resolució judicial.  Costa molt dir res que no s’hagi dit ja aquestes darreres hores.  És tan evident la tolerància amb segons quins delictes i amb segons quins perfils personals, i tan profud l’odi i l’acarnissamennt amb segons quins altres, que costa molt parlar (i més encara confiar o creure) de justícia o d’estat de dret.

Es fa difícil, per no dir directament impossible, acceptar que una colla de salvatges tornin a la seva vida habitual, pagant quatre quartos i es veu que sense provocar cap mena d’alarma social i sense cap risc de reiteració delictiva, mentre persones de bé, que no han fet altra cosa que cantar o exercir les seves obligacions com a electes són a la presó o han hagut de pagar fiances altíssimes quan han pogut sortir, ni que només sigui per quatre dies.

Massa casos alhora i massa desproporció.  Valtònic, Gurtel, Urdangarin, Castor, Altsasu, presos polítics…  Tot indica, si fem un parell de passes enrere i mirem amb perspectiva, que robar, violar i estafar són delictes menors, però cantar o opinar són poc menys que pecats capitals.  Això és l’Espanya del Segle XXI.  Això, i no cap altra cosa, per més que es vulgui dir.  Quin respecte ens pot merèixer, doncs?  Francament, ben poc, o no gens.  Mentrestant, les dones seguiran patint la humiliació de la por a sortir al carrer, perquè milers de manades, amb vestit i corbata, amb samarretes informals, amb toga, o amb uniforme, seguiran campant impunes cercant noves preses.  Això sí, en una societat justa i democràtica, no fos cas.  Silenci oficial, acatament de les decisions, o complicitat institucional (digueu-ne com vulgueu).  Vergonya.

juny 212018
 

Segurament, la pitjor de les opcions davant d’un problema, d’un imprevist, d’una dificultat, és la inacció, la incapacitat de reacció.  Aquesta vida, ben mirat, sempre acaba sent un seguit d’obstacles, petits o enormes, que anem superant amb més o menys elegància, però que van configurant el nostre present i dibuixant el nostre futur.  Prou podem planificar, organitzar i preveure un nombre tan gran com vulguem de variables, que sempre apareixerà allò que no esperàvem.  Aleshores és quan entra en acció la nostra capacitat d’adaptar-nos, de canviar de plans, de projecte i, al capdavall, de fer que qualsevol dificultat acabi sent una oportunitat que, com que haurem abandonat el nostre pla inicial, mai no sabrem si serà millor o pitjor del que havíem pensat en un primer moment.  En conseqüència, allò que decidirem serà la resposta òptima a qualsevol repte que se’ns plantegi.

Deia Forrest Gump que la vida és una capsa de bombons, i que mai no saps quin et tocarà.  Segurament és una visió extremadament optimista, perquè un bombó, sigui quin sigui, sempre és un bombó, amb el seu cacau, el seu sucre i la seva capacitat d’endolcir la realitat.  Potser la vida és més aviat un d’aquells jocs electrònics clàssics en què cal anar superant obstacles i, de tant en tant, aconseguint recompenses que ajuden a seguir endavant (segurament aquí sí que entrarien els bombons).  Cada obstacle superat ens acosta a una pantalla superada i ens prepara per a la següent.  Vet aquí la clau de l’èxit final.

Canviar molesta, fa por, fins i tot.  Però modificar allò que teníem previst no té per què ser negatiu, ans al contrari.  La nostra capacitat de preveure i d’imaginar és limitada, però els girs de guió que ens pot plantejar el destí són infinits.  Encarem-los, doncs, i aprenem que de vegades, com diu la dita, si Mahoma no va a la muntanya, la muntanya va a Mahoma, i deixem-nos guiar per la nostra capacitat d’adaptar-nos més que pel nostre talent per planificar.  Aleshores, obrim la capsa i prenem un nou bombó, sempre dolç i sempre agradable al gust.

 

css.php