abr. 302016
 

Mig amagades rere les informacions que van apareixent a propòsit dels abusos en algunes escoles maristes, van sortint altres notícies sobre pràctiques que no per desconegudes, causen vergonya així que surten a la llum, relatives a més abusos a més centres educatius catòlics.  I quan es coneixen, acostumen a anar acompanyades d’escàndols per una raó o altra.  Un darrer exemple, el cas del professor de Múrcia que no farà cap a la presó malgrat haver reconegut violacions a nou menors.  Es veu que gràcies a les novetats del codi penal, la cosa pot quedar en una indemnització de 2.200 € per víctima i una inhabilitació temporal.  Una afició una mica cara, però poc més.

No sóc cap expert penalista, però que nou violacions de menors, fent ús de l’autoritat que confereix la condició de professor, es puguin resoldre amb una sanció econòmica que tampoc no és cap cosa de l’altre món, em sembla rebaixar, i molt, el delicte pel qual es condemna, i més si el comparem amb altres casos com l’empresonament de titellaires o la persecució i sanció de qui fa fotos al carrer de les actuacions policials.

Espanya és un país estrany.  I Catalunya déu n’hi do, també.  És com si la crosta de l’ensenyament catòlic encara fos impenetrable i com si allò que eren secrets a veus haguessin de dormir eternament en el llimb de la desmemòria.  Casos com els dels maristes o aquest de Múrcia haurien de servir per reconciliar-nos, o per fer justícia, amb un passat massa negre, però tot sembla indicar que només acabaran servint per demostrar que encara hi ha sectors inviolables, però que no són els dels més febles, els dels menors, precisament.  Mentrestant, fem veure que tot plegat ens importa i ens rentem la cara amb aigua bruta, tot exigint certificats de bona conducta sexual per treballar amb canalla.  Uns certificats, dit sigui de passada, que només es poden aconseguir en una dependència de tot Catalunya.  Una demostració més del respecte del Govern d’Espanya cap a tots nosaltres i cap a aquesta qüestió en particular.



abr. 292016
 

Així que es va atansant la data fatídica en què se signarà una nova convocatòria electoral a Espanya, polítics de tot pelatge i periodistes afins van llençant el concepte de “segona volta”, per referir-se a aquesta nova cita a les urnes, com si s’haguessin empassat sense pair-los bé, tot  de manuals de gestió, o d’autoajuda, i s’haguessin quedat amb la copla que tot contratemps és una oportunitat.

Doncs no.  Les eleccions del juny no seran cap segona volta.  Especialment perquè en una segona volta s’eliminen candidatures i s’agrupen vots, cosa que no passarà en aquest cas i, sobretot, seguint el fil argumental permanent de les principals formacions, perquè la Constitució no ho preveu, això de la segona volta.  No ens enganyem, les eleccions del juny no seran cap segona oportunitat, seran només una nova evidència del fracàs democràtic dels partits presents a les Corts Espanyoles.  I el que és pitjor, amb moltes possibilitats de repetir, si fa no fa, el mateix mapa parlamentari que ara s’ha demostrat inútil.

Ni oportunitat, ni autoajuda, ni res.  Simple incapacitat d’unes dinàmiques partidistes incapaces de sortir del confort de les majories absolutes, del poder absolut.  Això sí, per culpa dels ciutadans que voten;  que es veu que no saben ni votar.  Tot un insult a la llibertat individual i als mecanismes que haurien de facilitar l’autèntic exercici de la democràcia.  Però és clar, quan democràcia només vol dir anar a votar quan així s’ordena, per garantir majories absolutes, malament rai.  Els fets indiquen que a la política espanyola no hi ha res de més consistent.  I ja sabem que d’on no n’hi ha, no en raja.



abr. 282016
 

Molt s’ha escrit, i molta broma se n’ha fet, sobre l’afició de Rajoy al futbol.  Però la realitat, un cop més, supera la ficció o la capacitat de fer humor dels millors guionistes.  Espanya es veu a les portes d’unes noves eleccions generals i l’actual president en funcions no s’està d’admetre la gravetat del moment i de la situació.   Malgrat tot, però, i després d’una trobada amb el Rey, no s’està d’engegar a pastar els periodistes que esperaven les seves declaracions, perquè se li feia tard per veure un partit de futbol a la tele.

Així és l’actual cap del Govern i ja els està bé, imagino, als milions de persones que el voten.  El problema, més enllà de la irresponsabilitat del personatge, és la resignació amb què es viuen les seves ocurrències i les seves prioritats:  amb absoluta normalitat.  I jo em demano si algú capaç de deixar una crisi política de primera magnitud plantada perquè el primer és el futbol, què no farà amb temes menors com ara l’atur, els desnonaments, la precarietat, la pobresa… totes elles qüestions menors davant la transcendència de la semifinal d’una competició europea.

Eleccions a la vista i més que possible triomf, novament, del partit que encapçala Rajoy.  I més i més futbol a la vista.  Que en vagin prenen bona nota els periodistes, perquè els electors sembla que ja la tenen presa.  Tot és qüestió de prioritats i de saber valorar adequadament què és més important i què pot esperar.



abr. 272016
 

Quan una  veritat es vol sustentar en premises falses, sempre s’acaba arribant a una mentida.  I això és justament el que li està passant a la democràcia espanyola.  Repassem algunes de les grans afirmacions que hem anat sentit al llarg dels anys per intentar justificar una transició modèlica i una democràcia consolidada:

  • La bondat del Rei com a cap de l’Estat.  Mentida.  No cal recordar totes les lloances, molt sovint clarament exagerades que ha rebut la monarquia.  Ara sabem que les ombres personals i econòmiques planen amenaçadores sobre el rei de la transició i la seva família.  I cada dia que passa els dubtes són més i més raonables.
  • En absència de violència es pot parlar de tot.  Mentida.  En absència de violència no es pot ni aseure’s a parlar d’una hipotètica independència de Catalunya, per exemple.
  • Les autonomies tenen parlaments legislatius.  Mentida.  Llevat, això sí, que legislin exactament igual com ho fan les Corts, per no crear discriminacions entre ciutadans en funció del lloc on visquin.
  • La sobirania resideix en el poble.  Mentida.  Només resideix en el poble quan el poble es pronuncia com convé als interessos partidistes dels grups polítics.  En cas contrari, el poble s’ha de tornar a pronunciar, fins que l’encerti.
  • La democràcia es construeix amb diàleg i consens.  Mentida.  Ha quedat clar que la classe política espanyola només sap governar des de les majories absolutes, des de les posicions de poder total, i mai des de l’esforç per aconseguir acords amplis.

Econòmicament, Espanya està en crisi, per no dir en fallida, però políticament, la bancarota és absoluta.  I si no passa res, d’aquí a uns dies en tindrem una evidència més que hauria de fer pujar els colors, i plegar de l’activitat pública, a aquells que en són responsables.  Però això no passarà, perquè la democràcia espanyola no és ben bé, ni de lluny, allò que hauria de ser.

abr. 262016
 

No és el primer cop que comento aquest assumpte dels submarins que no suren, però és que el tema dóna de si molt més del que caldria.  Ara resulta que sí, que ja han aconseguit que els submarins que estava fabricant a Cartagena per a l’Armada Espanyola sí que floten.  Tot un detall.  Però com sempre acostuma a passar, amb un sobrecost important.  En aquesta ocasió, uns 130 milions de res, que pagarem entre tots.

Aquesta anècdota dels submarins, que no passaria d’anècdota si no fos perquè és una mena de constant en les inversions públiques a Espanya, que torna a posar sobre la taula diverses qüestions que couen, sobre l’ús dels recursos públics:  Estan prou justificades determinades despeses?  Hi ha realment capacitat per fabricar segons què?  Per què mai un pressupost amb destinació pública es correspon amb el cost final?  Preguntes que ens hem fet un cop i un altre, tot contemplant impotents com els nostres diners es llancen en exhibicions d’incompetència dels responsables o d’inutilitat dels productes finals.

Potser sí que l’Armada tindrà submarins nous, un dia o un altre.  Però a quin preu?  Al del ridícul previ.  I amb quin cost?  o més ben dit, amb quin sobrecost?  Espanya és així.  I de propina, preparem-nos si finalment torna a haver-hi eleccions.  Tota una novetat, això del sobrecost també aplicat a les campanyes electorals.  Perquè el preu de la incapacitat de parlar i de formar govern també el pagarem entre tots.  Al cap i a la fi, sembla que del que es tracti és que els diferents líders puguin seguir jugant a fer de mascles alfa de la política, tot esperant que una curiosa aparició de vots a les urnes els retorni una majoria que els permeti fer allò que vulguin, sense haver de parlar amb ningú.

Catalunya, amb tots els seus defectes (no pocs) i amb totes les seves mancances (no poques) encara pot donar lliçons de segons quines coses.  Us imagineu que haguéssim hagut de repetir eleccions?  Doncs això.

abr. 252016
 

Mig amagada entre especulacions sobre pactes impossibles, sobre governs en descomposició i, a casa nostra, rere piles de llibres i roses, la setmana passada vam saber que el Sindicat Unificat de Policia va presentar una querella, davant del Tribunal Suprem, contra l’actual ministre de l’Interior en funcions, Jorge Fernández Díaz, per suposada prevaricació en el nomenament del periodista Francisco Marhuenda com a comissari honorari de la Policia Nacional.  Un periodista, per cert, condemnat per intromissió en l’honor d’un comissari de debò.

Un mèrit més en la llarga llista de despropòsits d’aquest trist i patètic ministre, que passarà a la història tant per la poca talla democràtica de les lleis repressores que ha promogut, com per excentricitats de la talla de condecorar mares de déu.  Poc lloable, i poc digne d’un ministre d’un suposat govern democràtic, tot plegat.

De tota manera, cap sorpresa en aquesta nova demostració de companyonia i amiguisme.  És la manera de funcionar, de sempre, dels governs franquistes i post-franquistes, basada en els favors a amics i afins, a canvi, sempre, d’altres favors.  I la combinació un ministre de l’interior i un periodista, en una etapa en què les filtracions de tota mena a determinats mitjans i la publicació de notícies i informes més que dubtosos ha estat norma d’actuació, n’és un bon exemple.

Aquesta gent funciona així, i mai no canviarà, tant si estan en funcions com si no.  Manen.  I com que manen, fan el que volen, que per això tenen el poder.  Així ho han fet de sempre, i així ho fan encara.  I ho faran.  Només una pregunta:  algú pot imaginar què hauria pogut passar si un sindicat majoritari dels Mossos d’Esquadra s’hagués querellat contra el conseller d’Interior per prevaricació?  Aquí rau, també, una altra diferència entre ells i nosaltres.  No ho oblidem.

abr. 242016
 

Ahir vam tornar a viure la gran festa de la diada de Sant Jordi.  Una festa no festiva, calendari laboral en mà, però així i tot una jornada tan excepcional i tan singular que fins i tot en dissabte llueix com se n’espera.  Ahir vam passejar, vam comprar llibres, vam regalar roses i ens vam tornar a sentir part d’una història, d’una tradició que ens identifica i que ens fa singulars.  I tot això va ser possible, un cop més, perquè milers i milers de persones no van passejar i es van fer fortes a l’altra banda de les taules i dels mostradors que miràvem i remenàvem en busca d’aquella obra coneguda o d’aquella altra que ens cridés per sorpresa.

En el fons, sempre és així.  Hi ha qui treballa perquè altres puguin fer festa.  I així és com el món avança, com les identitats es fan grans i com jornades com la d’ahir són el que són, motiu d’admiració i d’enveja.  Mai, fet i fet, pot gaudir tothom de les mateixes coses al mateix temps.  La vida és com és, plena de llums i d’ombres.  Sempre hi ha qui riu quan algú altre plora i qui té motius de celebració quan el veí fa el dol.  I així anem endavant, fent festa sempre que podem, o contribuint a la dels altres, des de l’anonimat de l’altra banda d’un mirall que sovint no sabem veure.  Sant Jordi o drac, princesa o rosa.  Tots ho som en algun moment;  i ho hem de ser perquè la història no es perdi i la llegenda segueixi viva.

Avui, el meu reconeixement i la meva gratitud a tothom que ahir va fer possible una nova gran jornada festiva, al llarg de la qual vam gaudir d’aquella flor invisible i perfumada que és el resultat d’un treball ben fet, sovint també invisible.

abr. 232016
 

Avui, dia gran.  Sant Jordi.  Una festa que val la pena celebrar amb qui estimem i amb qui cap drac no espanta, ni fa retrocedir.  Avui, entre roses i llibres, farem festa junts, on sempre, com sempre, per sempre.

image001

abr. 222016
 

Ara que arriba Sant Jordi és bon moment per recuperar un dels gèneres literaris amb més recorregut al llarg de la història i que va sobreviure al llarg dels segles per transmissió oral fins que un bon dia va quedar fixat en la memòria escrita.  Em refereixo al conte.

Tots coneixem una bona colla de contes tradicionals, d’aquelles històries carregades de sàvies ensenyances que vam aprendre de petits.  Sabem que, mirats en detall, contenen molts elements violents, cruels fins i tot, que acostumen a passar desapercebuts, amagats enmig d’una narració que, tot sigui dit, ha anat evolucionant al llarg dels segles i perdent bona part de la seva càrrega més dura.  Així i tot, pensem només en els tres porquets i com acaben amb el llop, en les set cabretes, o en la bella dorment, per citar tres casos clàssics.  Segurament no són altra cosa que el reflex d’un món on l’amor, l’odi, la crueltat, la bondat i la violència conviuen sense cap problema.

Al llarg del temps s’han anat fent versions diferents d’aquestes històries.  Darrerament, de la mà del cinema, que els ha marcat amb l’estètica i la filosofia Disney.  Però també hi ha hagut altres adaptacions menys conegudes però prou interessants, com ara la versió políticament correcta que va sorgir als Estats Units, els anys noranta del segle passat, i que constitueixen un magnífic exemple d’on ens pot dur un excés en la correcció a qualsevol preu, o la més recent versió feta per l’Associació Nacional del Rifle, amb la intenció de mostrar les bondats de la possessió de les armes de foc.  Terrible.

Els contes, des de sempre, han tingut vocació educativa, però igual com passa amb qualsevol sistema o element educatiu, la temptació d’utilitzar-los amb finalitats no sempre prou lloables és massa gran.  Furgar en la ment dels més petits i sembrar-hi la llavor d’un determinat model de vida és massa atractiu com per deixar passar la possibilitat de fer-ho, ja sigui per  promoure una societat capitalista i profundament classista, o la tinença d’armes de foc.  I això sí que no és cap conte.

abr. 212016
 

El meu comentari d’ahir, en aquest mateix espai, parlava de la capacitat que tenim de jutjar de manera diferent actituds i errors si ens són propers o si els sentim llunyans, i comentava les catalanades que se li van escapar al president Puigdemont durant una entrevista en castellà.

I va ser també ahir, al vespre, que Josep Cuní, en el seu programa de televisió, es va acarnissar sense cap mirament, amb una preposició “de” que es va colar al lloc equivocat del text, en espanyol, que el president Puigdemont va lliurar al seu homòleg en funcions, Mariano Rajoy.  Efectivament, un error gramatical tan fàcil d’evitar com fàcil que es produeixi en textos revisats un i mil cops per persones diferents, com aquell.  Els que habitualment treballem amb redaccions d’aquesta mena, ho sabem prou bé.  En qualsevol cas, res a dir.  L’errada hi era i no hi havia de ser.

Dit això, el periodista Cuní, als pocs segons d’enllestir el seu monòleg en defensa de la correcció gramatical, va donar pas a un dels seus col·laboradors habituals que, sense miraments, li va etzibar, gairebé a tall de salutació, un clamorós  “tenim que”.  Cap comentari.  Cap observació.  Potser no calia dir res perquè aquest programa que comento compta amb una tropa de tertulians que, entre altres coses, es poden destacar pel pèssim català oral amb què ens ofenen a diari.

A la vista de la situació, a banda de canviar de canal, cosa que vaig fer sense pensar-m’ho gens ni mica, em vaig demanar si la reacció de Cuní va ser un simple acarnissament contra el president amb el pretext d’una errada gramatical, o l’expressió més inconscient, i per tant més genuïna, de respecte cap a una llengua en la qual no suporta incorreccions, l’espanyola, davant de la manca de consideració cap a una altra que es veu que ho entoma tot, la catalana.

Algun dia algú es plantejarà seriosament que tothom que apareix habitualment en televisió, o a la ràdio, està generant models de llengua que acaben quallant en els espectadors i en la manera com s’expressen?  Algun dia exigirem un ús tan polit de la nostra llengua com el que esperem de l’espanyola?  Segurament que no.  Segurament que això no passarà mai, perquè també en aquesta qüestió es fan servir habitualment diferents vares de mesurar, com ahir ens va fer evident, amb tanta claredat, Josep Cuní.  Tot el que en un cas és intransigència, tan legítima com vulgueu, en un altre és tolerància, tan il·legítima com calgui.

css.php