Abr 212016
 

El meu comentari d’ahir, en aquest mateix espai, parlava de la capacitat que tenim de jutjar de manera diferent actituds i errors si ens són propers o si els sentim llunyans, i comentava les catalanades que se li van escapar al president Puigdemont durant una entrevista en castellà.

I va ser també ahir, al vespre, que Josep Cuní, en el seu programa de televisió, es va acarnissar sense cap mirament, amb una preposició “de” que es va colar al lloc equivocat del text, en espanyol, que el president Puigdemont va lliurar al seu homòleg en funcions, Mariano Rajoy.  Efectivament, un error gramatical tan fàcil d’evitar com fàcil que es produeixi en textos revisats un i mil cops per persones diferents, com aquell.  Els que habitualment treballem amb redaccions d’aquesta mena, ho sabem prou bé.  En qualsevol cas, res a dir.  L’errada hi era i no hi havia de ser.

Dit això, el periodista Cuní, als pocs segons d’enllestir el seu monòleg en defensa de la correcció gramatical, va donar pas a un dels seus col·laboradors habituals que, sense miraments, li va etzibar, gairebé a tall de salutació, un clamorós  “tenim que”.  Cap comentari.  Cap observació.  Potser no calia dir res perquè aquest programa que comento compta amb una tropa de tertulians que, entre altres coses, es poden destacar pel pèssim català oral amb què ens ofenen a diari.

A la vista de la situació, a banda de canviar de canal, cosa que vaig fer sense pensar-m’ho gens ni mica, em vaig demanar si la reacció de Cuní va ser un simple acarnissament contra el president amb el pretext d’una errada gramatical, o l’expressió més inconscient, i per tant més genuïna, de respecte cap a una llengua en la qual no suporta incorreccions, l’espanyola, davant de la manca de consideració cap a una altra que es veu que ho entoma tot, la catalana.

Algun dia algú es plantejarà seriosament que tothom que apareix habitualment en televisió, o a la ràdio, està generant models de llengua que acaben quallant en els espectadors i en la manera com s’expressen?  Algun dia exigirem un ús tan polit de la nostra llengua com el que esperem de l’espanyola?  Segurament que no.  Segurament que això no passarà mai, perquè també en aquesta qüestió es fan servir habitualment diferents vares de mesurar, com ahir ens va fer evident, amb tanta claredat, Josep Cuní.  Tot el que en un cas és intransigència, tan legítima com vulgueu, en un altre és tolerància, tan il·legítima com calgui.

 Leave a Reply

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

css.php