des. 312012
 

Avui tanquem un any més, amb l’esperança de començar-ne un de nou, però hi ha coses que mai no canvien, o que sempre tornen.  I és que aquest acabament d’any ens ha portat les paraules de Rodolfo Martín Villa, aquell curiós personatge capaç de ser governador civil franquista, ministre de la transició o president de corporacions com Endesa o Sogecable.  Un personatge de trista memòria que no hi ha manera de treure’ns de sobre.

I què ens ha volgut dir Martín Villa?  Doncs, ras i curt, que el gran problema d’Espanya és Catalunya  (ni crisi ni punyetes -bé, des de la seva perspectiva, quina crisi?) i que Rajoy pot tenir responsabilitats penals si es fa la consulta sobre el futur del nostre país.  Gran lliçó de democràcia per acabar l’any.  Però què se’n pot esperar d’un personatge tan camaleònic sorgit de les profunditats franquistes?  Bé, ja sabem què venen a dir, sempre, aquests dinosaures de la política quan fan declaracions.  Recordem les intervencions recents d’Alfonso Guerra o de Felipe González, per canviar de línia política, que no de pensament unitari sobre Espanya.

Però no tot és vell, ara que tanquem l’any.  El cava es veurà desplaçat en alguns canals de televisió per la cervesa com a beguda per fer el brindis de mitjanit.  Patrocini bestial i milionari d’alguna cervesera o, directament, boicot al cava televisat?  Si aquesta és la gran innovació de la proposta televisiva de cap d’any, efectivament, hi ha coses que mai no canvien i que sempre acaben retornant, d’una manera o altra, com l’home dels nassos.

Quin país…



des. 302012
 

Se’ns acaba l’any i sembla que sigui obligat fer balanç de què han estat aquests darrers dotze mesos.  Evidentment, no tinc cap intenció de fer cap llista de fets memorables que hem viscut, ni d’esdeveniments que han ocupat pàgines i més pàgines en els mitjans.  Ja hi ha qui ho farà, amb més o menys encert.

Però sí que  val la pena, ni que sigui per un moment, fer un cop d’ull enrere i valorar què hem viscut, més enllà de les retallades, de les pujades de preus, de la incertesa política, de la tristor social i d’aquest clima de pessimisme i de crisi que ja fa dies que ens acompanya, o de les pèrdues familiars i personals, que segurament també ens han acompanyat.

Mirem enrere, amb mirada innocent, sense prejudicis, i trobarem que aquests mesos han valgut la pena, malgrat tot.  Segur que hi trobarem una pel.lícula, un llibre, una cançó… que ens han emocionat.  O algun amic que ens ha sorprés gratament amb el seu afecte, o que hem retrobat al cap del temps.  O algun projecte que hem encetat o que hem pogut anar consolidant.  O algun lloc que hem visitat, finalment.  Segur que si mirem enrere per sobre de la grisor quotidiana trobarem moments que ens faran somriure, que ens agradaria repetir o que, simplement, ens han ajudat a tirar endavant i que ens recorden que viure val la pena.

Aquest és l’autèntic balanç del nostre any: el conjunt de persones, de llocs, d’experiències, que ens fan sentir vius i que ens conviden a pensar que, potser, l’any vinent serà millor.

Intentem, si més no aquest cop, fer balanç, i no passar comptes.



des. 292012
 

Quina mena de respecte institucional ens poden reclamar aquells que fan l’ús que fan de les insitucions públiques?  Com podeu imaginar, em refereixo als representants polítics del PP, un partit que ja fa dies que està donant mostres més que evidents del seu particular concepte de la responsabilitat política i institucional:

– La diputada Fabra i el seu ja famós “que se jodan“.

– L’opinió de De Cospedal respecte a la feina dels diputats.  Amb una estoneta, de franc, al dia, n’hi ha prou.

Els jugadors d’Apalabrados mentre voten la privatització sanitària de Madrid.

Aquest clar menyspreu a les institucions dels dignes successors de Zaplana i de la llarga llista de diputats populars valencias i balears imputats i condemnats (i si cal indultats) en diferents causes,  i el seu objectiu de forrar-se a través de la política té, al meu parer, dos efectes immediats:

El primer, la desconsideració i manca de respecte de la societat cap a l’activitat política en general, perquè generalitzar és fàcil i tristament inevitable.

El segon, derivat d’aquest descrèdit de la política, la consideració que les institucions són innecessàries i refugi de lladres, ineptes i ganduls, i així, com qui no vol la cosa, es deixa la porta oberta de bat a bat a qualsevol tipus de feixisme i de totalitarisme.

I és que cada cop tinc més dubtes sobre si bona part dels càrrecs electes del PP són una colla d’impresentables, o si tot plegat respon a una estratègia molt ben estudiada pels cervells d’un franquisme sociològic encara ben -massa- viu, com demostra aquesta innocent llufa d’ahir.

Sort que aquesta banda, de moment, són minoritaris a Catalunya, malgrat tot.



des. 282012
 

Avui recomano la lectura d’un petit text de Sylvain Timsit, de l’any 2002, en el qual presenta alguns mètodes de manipulació social.  Llegir-lo és descobrir que l’estratègia comunicativa de la classe política no afegeix gaires novetats al llarg del temps, i que tot en ella és vell i repetitiu.

També es pot llegir una traducció del mateix text al castellà, encara que, en aquest cas, se li atribueix erròniament l’autoria a Noam Chomsky.

En qualsevol cas, el text serveix per veure com s’ho fan per intentar-nos colar bou per bèstia grossa, sense cap tipus de vergonya.

Queda clar que la manipulació de la societat per part dels nostres responsables no té ideologia,  ni nacionalitat, ni color polític, oi?

I és que de vegades, determinats discursos polítics tenen regust d’innocentada, sobretot perquè es pensen que ens els empassarem com voldrien.

des. 272012
 

La nit de Nadal, a casa, vam tancar la tele així que es va anunciar el missatge del Rei d’Espanya.  La veritat és que m’importa ben poc què pugui dir aquest home, perquè dubto molt que cap de les seves paraules em pugui fer el més mínim servei.

Tampoc no he tingut cap curiositat per recuperar el seu missatge a Internet, perquè com que les imatges acostumen a dir molt més que les paraules, em quedo només amb tres elements visuals que, penso jo, transmeten el contingut autèntic d’allò que volia dir, molt més enllà dels mots que fes servir:

1.  El més significatiu:  el retrat de Felip V (el del 1714), a la seva esquena.

2.  A la seva esquerra, un neixement perfectament adaptat a les darreres opinions papals:  sense mula ni bou.

3.  A la seva dreta, les banderes d’Espanya i d’Europa, amb un plegament  que deixava molt més visible l’espanyola i el seu escut.

Cal dir res?  Jo crec que no:  la confiança en el poder històric de la força per mantenir la unitat de la pàtria, l’obediència absoluta als missatges vaticans i la idea d’Espanya per davant de la d’Europa.

N’hi hauria més coses a comentar, com ara la taula amb papers (estil taula de funcionari de tota la vida), els llibres amuntegats, o la postura del monarca, però francament, em fa mandra i ja hi haurà qui s’hi dediqui.

I és que sobren les paraules.  Un any més, se les hauria pogut estalviar.

des. 262012
 

Avui és un d’aquells dies en què ser català vol dir ser alguna cosa diferent, més realment nostra.  Avui fem festa, igual com ahir, Nadal.

Diu la tradició que per Sant Esteve no es treballava perquè era el dia en què la gent tornava a casa després de compartir el dinar de Nadal amb la resta de la família, a la casa pairal.  Era dur i difícil viatjar de nit, en un temps sense cotxes ni trens, i calia ajornar el viatge fins a l’endemà.

Diu la saviesa popular:  “Per Nadal, cada ovella al seu corral; per Sant Esteve, cada ovella a casa seva”.

I aquí hi som.  Retornant a la nostra realitat de cada dia, lentament, després del retrobament amb els nostres, amb aquella part dels nostres que tenim més lluny o que no veiem cada dia, i tant de bo ho puguem fer per molts anys, tot dedicant un petit record amb regust d’enyorança als que ja no tenim a taula.

Mantinguem les nostres tradicions, les nostres formes de viure, els nostres valors, perquè només així recordarem d’on venim, aprendrem d’aquells que ens han precedit i que ens han deixat un llegat impagable, sovint fet de petits objectes i detalls menuts que ens alimenten la memòria, i no perdrem mai de vista on anem, ni qui som.

 

des. 242012
 

Aquests dies nadalencs són propicis a recuperar algunes històries tan tradicionals com Els Pastorets, el Cant de la Sibil.la,  o la Cançó de Nadal (A Christmas Carol, de Dickens).

Avui em recrearé una mica en aquesta darrera història tradional, segurament impulsat pel clima de crisi que ens envolta, per tal de recordar els grans avars, rics i misserables de la nostra cultura.  Bé, banalitzant una mica el tema, proposo una triada formada pel senyor Burns d’Els Simpson, per Ebenezer Scrooge, de Díckens, i per la seva versió animal, Scrooge McDuck, l’Oncle Garrepa o Tío Gilito, de Disney.

Tant de bo, aquesta fos l’única triada que controlés l’economia mundial…  De tota manera, sempre podem fer memòria de personatges reals tan misseràbles i avars com aquests tres per comprovar, un cop més, que la realitat sempre supera la ficció.

A partir d’aquí, un bonic i entretingut tema de reflexió nadalenca pot ser  trobar quins són els autèntics Mr. Scrooge actuals, perquè ben segur que tots podríem fer-ne una llista més o menys llarga.  En qualsevol cas, i amb independència de les nostres eleccions, sempre ens queda el consol de confiar que, com en el conte de Dickens, el dolent acabi canviant i recuperi l’autèntic esperit del Nadal.

Una mica difícil, és cert, i més amb notícies com aquesta, però qui sap…

 

des. 232012
 

No sé si us sona una expressió que venia a ser alguna cosa així com “funcionar a mitja fase” i que volia representar la idea de fer les coses amb poc ànim.  A mi, personalment, sempre m’havia fet molta gràcia l’expressió, perquè em rememorava uns temps en què el subministrament elèctric a les cases no era tan estable com calia.  I millor no cridar al mal temps…

Doncs bé, amb afany de recuperador de maneres de dir, crec que és lícit afirmar que se’ns estan quedant els preparatius de Nadal a mitja fase.  Vull dir, que no llueixen tant com altres anys.  Proveu, a tall d’experiment, de fer l’exercici de mirar façanes amunt i veureu que no hi ha, ni de bon tros, els llums d’altres ocasions a finestres i balcons.

Cert que, en alguns casos, gairebé s’agraeix, però també cert que aquesta absència dibuixa un escenari de tristor gens recomanable.  I és que la crisi apreta, els sous no arriben, les pagues extra comencen a ser històries que recorden els vells, els impostos collen fins al límit i, el més greu, no s’hi veu sortida.  Davant d’aquest panorama, qui pot aportar una mica d’il.lusió a aquestes dates, tradicionalment consumistes -potser massa i tot- i ara mateix a mitja fase, o menys?

Fem Nadal, que ja és a tocar.  Amb més, amb menys, o amb res.  Però no permetem que la tristor i el desànim ens envaeixin, perquè encara ens tenim a nosaltres i als nostres, i perquè l’únic que no ens podem permetre el luxe de perdre és la il.lusió, l’esperança que les coses milloraran i que, potser per casualitat, d’alguna manera o altra, contra tot i contra qui calgui, ens en sortirem.  I potser aquest serà l’autèntic petit miracle d’aquest Nadal de baixa intensitat.

des. 222012
 

Si alguna cosa crec que es pot destacar d’aquesta setmana política que tanquem són els nervis:

– Nervis, sobretot, del PP, que ha de treure tota la seva artilleria en una exhibició impúdica de tics i maneres antidemocràtics, aquí i a Madrid.

– Nervis a CiU, perquè el posicionament sobiranista del president Mas incomoda determinats sectors de la coalició, que ja veure si sobreviu a aquesta legislatura.

– Nervis al PSC, o PSOE, o el que sigui, perquè entre els d’aquí i els d’allà no tenen ni idea de com posicionar-se en un escenari polític que els ha desubicat completament.

– Nervis d’Iniciativa, perquè per fer palesa la seva proposta de política econòmica, desdibuixa la qüestió nacional, i potser no del tot a contracor.

– Nervis de Ciutadans, que veuen com les seves tesis demagògiques i absolutistes són bandejades per gairebé tothom.

– Nervis, suposo, a les CUP, per la seva estrena parlamentària i per la responsabilitat històrica que comporta.

I és el que els nervis, en temps de canvi, són inevitables, i els temps que vivim auguren canvis molts profunds en la nostra política.  Només cal esperar que aquests nervis, si més no per als responsables de garantir la governabilitat del país, siguin l’element que aporti el punt de tensió necessària per tirar endavant amb responsabilitat i amb seguretat cap a un futur que s’endevina molt positiu.

css.php