des. 112012
 

La política, de vegades, fa una estranya, gairebé imperceptible olor, malgrat la seva immaterialitat.  D’un temps ençà, percebo una estranya sentor barreja de corrupció, impotència i esperança, a Catalunya, segons el dia, el moment fins i tot, o l’humor que tingui.  Pel que fa a Espanya, però, ja fa temps que només m’hi arriba una olor, cada cop més intensa:  l’olor de ranci.

Ahir, manifestacions en defensa de l’escola en català, un projecte consolidat al llarg de tres dècades d’alumnes i avalat per tota la comunitat educativa internacional i que ara, tot d’una, se’n pot anar en orris pels afanys involucionistes d’aquells que van votar en contra d’una constitució que ara santifiquen.

Veure la Norma, aquell personatge de la primera campanya de normalització lingüística de nou, però ara enfadada i amb un missatge a la defensiva em fa una engúnia terrible.  Potser algú, per la lògica de l’edat, pot pensar que cal revindicar alguna cosa que ja hem tingut durant molt de temps, però a mi no m’agrada gens haver de tornar a sortir al carrer a exigir el mateix que fa trenta anys, perquè jo no parlo d’oïdes (o de llegides) sinó que jo hi era quan s’avançava, lentament però amb fermesa, cap a una escola catalana i en català i no vull, per res, tornar-hi.

No ens deixem enrossegar per l’embriagador tuf d’allò que és tan ranci.  Ni un pas enrere en tot el que hem guanyat i, si aquest país de naftalina ens vol prendre allò que és ben nostre, obrim les portes i finestres de bat a bat i anem fent via, cap a fora, perquè el llibre de la història només es pot passar cap endavant.

css.php