des. 082012
 

Vivim en una societat egoista, on la irresponsabilitat de les accions, en pro de la competitivitat o de l’èxit de qualsevol tipus, va deixant víctimes a les voreres, un lloc imaginari on es troben els enganyats pels bancs, les persones desateses o les víctimes de la frivolitat, entre molts d’altres, en una mena d’estrany cementiri d’innocents cada cop més concorregut.

Només cal posar gairebé qualsevol ràdio, per exemple, per comprovar com és de fàcil fer un programa d’humor a partir de la burla o de l’engany.  Poc importen els sentiments de la persona enganyada ni les conseqüències de l’acció;  l’únic que compta és si pot servir per incrementar una mica l’audiència (és a dir, els beneficis) i, de passada, el prestigi professional dels seus responsables.

Reconec que mai no m’ha agradat la gent que juga amb les emocions i els sentiments aliens en benefici propi.  És més, entenc que una persona, un professional, només ho és, si assoleix aquesta condició d’una manera integral.  Igual com no admeto com a bon professor o bon metge aquell que em tracta malament, ni com a bon polític qui em menteix, tampoc no incloc en el grup de bones persones les que juguen amb els altres, ni en el de bons humoristes els que fan mal des de la trinxera d’una ràdio.

No sé si Jacintha Saldanha s’ha suïcidat o no, ni si això té a veure amb la broma radiofònica que va patir i, de fet, potser no ho sabrem mai, però que aquesta dramàtica notícia reobri el debat sobre els límits de determinats professionals, em sembla ja prou indicatiu.

Crec que va sent hora de jutjar i condemnar sense cap mena de pietat tots aquells que juguen amb la innocència, perquè poden matar. La innocència és un d’quells valors que cal preservar a qualsevol preu, davant d’aquests autèntics monstres que fan la seva carrera, la seva vida, trepitjant i humiliant qui sigui.

css.php