des. 312015
 

Darrer dia de l’any i sembla obligat fer balanç, passar comptes d’aquests darrers dotze mesos, com si això servís per tancar portes definitivament i encarar el futur més immediat com si d’un full en blanc en tractés.  Doncs som-hi, que si ho fan les ràdios, les teles i la premsa, per què no ho hauria de fer jo?  Al cap i a la fi, no ens enganyem, qui més qui menys fa el seu balanç particular, aquests dies.

Així, en general, diria que aquest ha estat un any bastant penós, farcit d’imatges i realitats que innocentment pensàvem que havíem enterrat en el llibres d’història i que no hem passat d’amagar, un cop més, perquè ens molesta veure columnes de refugiats abandonats a la seva sort i morts a les platges.  Una mica de rebombori quan passa i prou.  Oblit immediat.  Hi podem sumar una nova pèrdua de llibertats en pro d’una falsa seguretat, una economia que només remunta per als quatre de sempre o el retorn del populisme més indecent que aprofita que no tenim memòria per fer-se gran, però que ja sabem on acaba portant cada cop que li hem donat ales, o que ha tocat poder.

I si em poso a mirar més de prop, un any que va començar amb eufòria de construcció nacional i que mes a mes ha anat baixant als inferns de la incapacitat política i de les il.lusions trencades.  I encara de més a prop, amics que se n’han anat, altres que han plegat i la incompetència que segueix campant al seu aire, només desafiada per alguna que altra mostra de com és de forta la vida i les ganes de tirar endavant malgrat totes les dificultats, o de construir un futur personal en temps difícils, amb la força imparable de la joventut.  Petits cants d’esperança que eviten que fotem el barret al foc.

Ho admeto, el balanç que puc fer no és de coloraines ni de focs artificials.  I menys en unes darreres setmanes on fins i tot la meteorologia ens ha volgut ajudar a veure-ho tot gris, melangiós i trist.  Potser que passem pàgina i anem preparant-nos per un bon comiat d’aquest any i que repetim el ritual dels bons propòsits per al que ha de venir, en companyia d’aquells que mai no ens fallen i que sempre tenim ben a la vora.  Al cap i a la fi, a les penes punyalades, i a les misèries, cava.



des. 302015
 

Diuen els estudiosos que hi ha tot una generació, la d’aquells que actualment tenen entre 35 i 45 anys, més o menys, que viuen atrapats en una mena de síndrome de Peter Pan permanent.  Això, sense cap mena de dubtes, ajudaria a explicar la presència constant d’elements, músiques, imatges, pel.lícules, dels anys vuitanta i noranta del segle passat i, en conseqüència, la poca capacitat de crear coses realment noves que patim des de fa anys.

Adolescents eterns amb dificultats per madurar i enfrontar-se al món real amb les seves normes, no amb els seus records.  Realment, un fenomen digne de tenir en compte per entendre moltes coses, tant a nivell social com també polític.  Potser la política actual viu a cavall entre aquests joves entrats en anys, amb totes les seves fantasies i amb uns peus que estranyament arriben a tocar a terra per més que diguin, i els venerables (o no) vells actius, sovint més segurs del valor de l’experiència que capaços d’entendre el món on, ho reconeguin o no, viuen.

El cert és que la situació és complexa, perquè allò de viure permanentment en temps passats, més senzills -ni que sigui per pura raó d’edat- i, per tant, de record feliç, pot dur-nos a dinàmiques socials carregades de nostàlgies i mites de fa dècades, però sense la capacitat d’adaptació i de creació que cal per garantir un futur millor.

No sé jo si és gaire bon negoci seguir confiant el nostre present i el que vindrà a herois del passat, per més atractiu que resulti seguir embadalits les peripècies de naus intergalàctiques , perquè potser el nostre proper retorn no serà al futur, sinó al passat més fosc, i no hi haurà força que ho eviti, perquè no podrem sortir volant per la finestra en busca d’aventures.



des. 292015
 

Una de les notícies que ha passat aquests dies mig despistada per aquests barris és la del sopar de Nadal que l’Ajuntament de Madrid, en col.laboració amb l’associació Mensajeros de la Paz va oferir a 200 sense sostre.  La polèmica, que aquí gairebé ni va arribar, va ser sobre si aquest tipus d’actuacions són pur rentat de consciència, o si serveixen d’alguna cosa.  De fet és la mateixa polèmica, si fa no fa, que sempre treu el nas a casa nostra quan hi ha algun dels grans recaptes d’aliments o que es fa La Marató.

Cert que hi ha arguments prou consistents tant en un sentit com en l’altre.  Però el que sovint no fem és demanar l’opinió als destinataris d’aquestes iniciatives, una pràctica que hauria de ser habitual i que ajudaria en gran manera a encertar a l’hora de fer segons què.  Qui sí que ho ha fet, pel que fa al sopar nadalenc és el periodista que ha escrit aquest article.

Estem tan acostumats a viure segurs de ser titulars de la veritat absoluta que tenim tendència a fer coses, algunes molt ben intencionades i tot, pensant que aquells per a qui les fem ja estaran d’acord.  De vegades és així, però de vegades no.  Deu ser la versió Segle XXI del despotisme il.lustrat, aquell de “tot per al poble però sense el poble”.  Nosaltres que en sabem, decidim què cal fer i què no, amb el nostre criteri superior.

El món de la solidaritat i de les ONG està ple d’exemples d’èxit i de fracàs, seguint aquesta manera d’actuar.  I el de la política també.  O potser tothom es demana què volem realment els ciutadans, més enllà d’uns resultats electorals?  Així és com igual que hi ha qui l’encerta, hi ha qui ensorra les nostres il.lusions, amb la convicció que ens està fent un enorme favor.  Què en sabem nosaltres, pobres innocents.



des. 282015
 

Exactament igual com és cert que democràcia (o el dret a decidir) no és votar cada quatre anys, tampoc ho és votar cada quatre dies.  Potser la gent de les CUP hauria d’anar revisant el seus manuals interns, perquè espectacles com el d’ahir (deixo a banda els darrers mesos) flac favor li fan al país.

Avui, dia dels innocents, i déu n’hi do la llufa que els van penjar abans d’hora als dirigents de la CUP.  Un empat matemàtic en la votació definitiva.  Un empat amb una probabilitat aritmètica ridícula que els va deixar una cara de ridícul més que notable.  Recomano veure les imatges de la compareixença davant dels mitjans a la fi de l’assemblea.  A banda de les lamentables expressions de gens dissimulada insatisfacció, el discurs va ser encara més lamentable.  Potser havia prou amb dir el resultat, anunciar el calendari a seguir a partir d’ara i convocar la premsa quan els vingui de gust, si volien.  Però no, a banda d’aquesta informació de manual van venir un seguit de comentaris sobre els punts forts del seu programa -no venien a to- i, fins i tot, una crida a Junts pel Sí a modificar la seva proposta.  Per a què?  Per tornar a sotmetre-la a votació?  Quan?  O potser l’acceptarien o rebutjarien sense assemblea?  Patètica demagògia gratuïta per a consum propi.

Ahir, la CUP es va penjar a ella mateixa una llufa extraordinària.  Avui la compartirem tots els catalans.  Per cert, que algú els expliqui una mica de gramàtica, a veure si entenen que el tractament de gènere en el discurs no és qüestió ideològica que cadascú fa i desfà al seu gust, sinó lingüística (imagineu la política lingüística del país a les seves mans?).

Flac favor a la política, a la democràcia i al país.  I ho dic des de la pena de qui creu que una esquerra real és imprescindible al Parlament, com bé van demostrar els seus tres diputats durant la legislatura passada, tot sovint exemplars en el seu rigor i sentit d’estat.

Passeu un bon dia dels innocents i mirem, tots plegats, de poder alçar mínimament el cap, si la vergonya aliena encara ens ho permet.

des. 272015
 

Doncs sí, tant em fa.  Tant em fa, perquè penso que ja hem fet tard, potser fins i tot, històricament tard.  I és que tant li fa què digui avui l’assemblea de les CUP.  Tant li fa si decideixen donar suport a la investidura de Mas com a president, com si no, com si surten amb una de les seves de suport crític, posem per cas.  Hem perdut dos mesos irrecuperables, tot just quan un parell de punts percentuals apartaven el resultat electoral del somiat cinquanta per cents de vots a partits declarats independentistes.

El resultat de les eleccions, davant del qual -no ho oblidem- les CUP van afirmar que amb les dades a la mà no es podia tirar endavant una DIU, exigien una unitat immediata al Parlament i al Govern dels grups independentistes, l’única resposta que hauria pogut ajudar a completar aquesta petita manca de vots.  Però no.  Portem dos mesos de retard, unes eleccions espanyoles, una ofensiva brutal contra tots els partits independentistes catalans i uns cants de sirena de referèndum impossible que arriben des de Madrid i des de Barcelona, molt em temo que tan impossibles d’aturar com letals per al procés.

Un cop més hem fet tard.  Francament no penso que ni jo ni ningú dels centenars de milers de persones que vam posar el nostre futur en mans de determinats partits mereixem aquest final a tants anys de suport incondicional.  No mereixem patir l’agonia d’un govern que en el seu moment es va dir “dels millors” i que presenta tantes vies d’aigua d’incapacitat o d’incompetència que el millor és que plegui tan aviat com pugui.  No mereixem que aquells que han fet bandera de la independència ara girin els ulls cap als vents de suposada esquerra -que ja sabem com acaben-, igual com van fer en el seu dia algunes altres forces, amb els tripartits, i prou coneixem amb quins resultats.

En resum:  que tant em fa que decideixin avui les CUP i si hi ha eleccions al març o si tenim president abans de Cap d’Any.  Tant en un cas com en l’altre, el procés cap a la independència és mort i l’alternativa és o un govern que naixerà coix, per no dir directament agònic, o unes noves eleccions on ni de lluny arribarem als resultats de les de setembre.

Moltes gràcies a tots plegats per la irresponsabilitat, i no compteu amb mi per tornar a participar en grans aventures que, sense cap pudor, desactiveu d’una manera tan irresponsable.  I ara, si podeu, aneu a fer la revolució amb els companys i companyes de la capital (la d’allà o la d’aquí, com vulgueu), que tindreu feina, mentre nosaltres seguirem patint governs mediocres que no ens mereixem.

des. 262015
 

Tradicionalment, el dia de Sant Esteve és el de la tornada a casa de tothom que s’havia desplaçat per Nadal, per compartir taula amb la família.  Això, evidentment, en un temps en que viatjar de nit era tota una aventura difícil i perillosa.  També és un dia per donar sortida (per reciclar, en terminologia moderna) les restes de l’àpat de Nadal que, ven trinxades i embolicades en forma de caneló, esdevenen un nou menú de festa.  Sigui com sigui, tot es va posant al dia, ara que viatjar, fins i tot de nit, no és cap problema i que les restes no sempre acaben sent útils.

Però Sant Esteve també és el dia que tradicionalment els més petits de casa pujaven a una cadira i recitaven un petit poema a canvi de quatre quartets de pares i padrins, que sempre venen bé.  Avui, els versos cotitzen a la baixa, al contrari que, per exemple, el futbol.  Així és que aquí, que som força imaginatius, hem adaptat la tradició en forma de partit de futbol d’una virtual selecció catalana que s’enfronta a qualsevol potència esportiva que pugui contractar o, en el seu defecte, a l’equip d’Euskadi, que sempre fa festa.  Al cap  i a la fi, aquesta selecció té tant de selecció com de rapsoda el nen de la cadira, i el resultat segueixen sent quatre xavos i la sensació que hem fet alguna cosa important, un cop a l’any, tant si és el 26 de desembre, com els innocents, o qualsevol altre dia dels voltants.

Que en sabem, de refer i adaptar coses.  Tot s’hi val per fugir una estona de la nostra autèntica condició i imaginar que som en el país dels nostre somnis, malgrat la patacada del retorn a la cruel realitat de demà mateix, ni que sigui diumenge, després del breu viatge de tornada a través de la fantasia de Sant Esteve.

des. 252015
 

I si ens conjurem entre tots i aconseguim que avui, sigui realment un dia de pau i d’amor?

Bon Nadal,

des. 242015
 

24 de desembre.  Tot a punt.  Després de setmanes  de preparatius, encarem el Nadal.  Algú dirà que tot és una gran mentida;  algú altre, que l’esperit nadalenc és un petit oasi de pau.  Fet o fet, tant li fa.  Nadal i Sant Esteve són un parell de dies singulars, diferents, especials.  Són dies d’excessos i de retrobaments, de bons desigs i de petons i abraçades que surten del calaix.  On és el problema?  Potser és que tot plegat és tan efímer com la musiqueta de les nadales o els llums de colors?  I què?  Ben mirat, gairebé tot el que ens envolta és igual d’efímer i no ens en fem problema.  O potser és més segura i permanent qualsevol promesa?  o qualsevol projecte que dibuixem al nostre cap?  o la vida mateixa?  I doncs?

No ens compliquem l’existència.  Almenys, avui no.  Deixem-nos endur per aquest esperit de pau i bona voluntat, de cartró pedra, si voleu, i ni que sigui per unes hores gaudim de la companyia, de l’esforç que cadascú i tots plegats fem per arribar fins aquí i tornem-nos una mica petits al voltant d’un tronc de nadal que cagarà torrons o no, però que ens retornarà a aquell univers de fantasia i d’il.lusions que tenim desat a les golfes del nostre dia a dia i dels anys que anem acumulant.

Avui, nit de Nadal, i enguany amb lluna plena per als que no tingueu boira.  Demà Nadal i després Sant Esteve.  Tant costa claudicar a la màgia d’uns dies especials?  Deixem-nos anar, no busquem tres peus al gat i gaudim de tot i de tothom.  Potser aleshores entendrem moltes més coses que no ens pensem, i el calendari, sempre tossut a recordar-nos que cada dia és diferent i pot ser especial -potser només cal pintar-lo d’un altre color- serà el nostre gran aliat perquè no oblidem res ni ningú realment important.

des. 232015
 

S’acosta el Nadal més trist per a la major part dels espanyols.  Espanya està fracturada.  Dretes i esquerres fan difícil de governar el país i, de propina, el fantasma de de la independència de la Catalunya de l’any passat (la d’ara mateix  ni se sap on passa) plana sobre les consciències de milions de persones.  El mal del nord-est peninsular s’escampa arreu.

Com s’asseuran a taula les famílies, d’aquí a quatre dies, quan el debat sobre qui ha de pactar amb qui, o qui s’ha d’abstenir quan toqui és una terrible amenaça a la pau nadalenca?  Això no hi ha Marcelo que ho arregli.  Espanya ha caigut sota el poder fosc de la fractura social i política.  Un drama.

Bé, o potser no tant.  Mira que si aquesta gent saben distingir què és prioritari i què pot esperar i posen la unitat de la pàtria per davant de tot…  Abans de carnaval, govern definitiu i tema resolt.  Ja és ben veritat que arriben temps de canvi i una nova manera de fer política:  “antes roja (ara blava, ni que rimi malament, que s’ha de notar que són moderns i renovadors) que rota“.   És el que hi ha, allà i aquí.  I nosaltres tocant el flabiol.

des. 222015
 

Ningú no en parla, i potser això és el que més em fa témer el pitjor.  Fa temps que el català va cedint el poc espai que té en favor de l’espanyol.  I no parlo de les imposicions legals a les escoles, per exemple, parlo, sense anar més lluny, dels partits independentistes que incorporen el castellà, fins i tot quan no cal, pensant que així arreplegaran quatre vots més (fals);  parlo de l’ús i abús de l’intraduïble, pel que sembla, “sí se puede“;  parlo d’algun ajuntament, com el de Lleida, que no modifica el seu reglament d’usos lingüístics -no li cal-, però que el va incomplint a base d’anar generalitzant el bilingüisme;  parlo de la poca, quan no nul.la presència de la nostra llengua en amplis sectors comercials i de serveis turístics (a banda dels ja clàssics sanitari, jurídic…);  parlo del pegat permanent que sembla que ja ens va bé, del cinema en català;  parlo, en definitiva, d’un retorn implacable a la situació de fa trenta anys, com a mínim.

L’autocomplaença acostuma a ser l’origen de tots els mals, i molt em temo que amb la llengua ens trobem a la porta del drama i no ho sabem ni volem veure.  No s’ha encetat encara el debat sobre la llengua en aquesta hipotètica república catalana, i potser és que no li convé a ningú en temps d’eleccions contínues.  Però la realitat és la que és i hem vist, fins i tot aplaudint, com sortia del calaix la Norma, aquella nina que ens parlava de llengua fa quaranta anys; hem vist com la bandera de la llengua segueix sent l’ortografia i la correcció, encara que anem perdent espais d’ús;  hem vist, en definitiva, com la política política i la realitat lingüístiques cada dia van tendint més cap a posicions de resistència o de pactisme inútil que no pas de progrés.  I ja ens va bé.

Cap debat.  Silenci.  Molt preocupant tot plegat.  Però és clar, si ni els partits, ni les forces socials més dinàmiques i progressistes, ni les administracions hi veuen cap problema, serà cosa meva, que tot m’ho miro pel costat més negatiu.

css.php