Des 052015
 

No ho tinc del tot clar, però potser arribarà un dia en què la política i la gent siguin una mica més a prop.  De moment, la lògica  dels partits i les necessitats i esperances de la gent són dues realitats que conviuen en mons paral.lels, per més que els candidats de torn facin cap al mercat, de tant en tant, per demanar-nos el vot, o la perpetuació dels seus privilegis, que ve a ser el mateix.  I enguany hem tingut ocasió de constatar-ho abastament.

Que sembla excessiu el que dic?  Potser sí;  però, sense anar més lluny, les negociacions per formar govern a Catalunya en són un bon exemple.  A qui li està important, realment, el que els ciutadans necessitem?  A la vista dels fets, a ningú dels que s’asseuen a la mesa de negociacions.  El primer és la seva coherència interna (aquí no hi pintem res), després el nom del cap visible (aquí tampoc), tot seguit, unes quantes mesures que o bé arribaran tard, o bé patiran bloqueig legal o bé necessiten, directament, una capacitat normativa que no tenim (seguim al marge) i finalment, en el millor dels casos, la foto (de la qual també hi serem absents).  I per acabar-ho d’adobar, amb la santa barra de forçar la negociació enmig d’una campanya electoral on uns no hi participen i els altres dos competeixen.  Això sí que és facilitar les coses i anar per feina.

Francament, si amb aquest panorama algú es pensa que podem fer una república, per més que aquells que aspiren a manar s’hagin llegit El Secret i pensin que “fer com si…” és el primer pas per assolir alguna cosa, em sembla que va molt equivocat.  De moment, la política, també a casa nostra, no passa de ser una qüestió de gestos i de paraules boniques, ben allunyada de les necessitats reals (i aquí podem parlar des de la pobresa fins a la manca d’oportunitats, dels impagaments fins al dèficit en infraestructures, o de la cada cop pitjor educació i els morts per manca d’atenció).  Això sí, a fer campanya, a fer volar coloms i nosaltres a creure, a votar i a callar, fins que decideixin que els tornem a fer falta.

Potser sí que cal una autèntica regeneració.  Però no és només qüestió de noms o de populisme.  És alguna cosa molt més profunda i molt més senzilla:  aprendre a escoltar i a actuar en conseqüència.  I això no es pot fer a cop de declaracions als mitjans ni amb una allau de piulades.  Com diuen les padrines, de ruc i de senyor se n’ha de venir de mena.

css.php