Oct 312018
 

Llegia ahir que Irlanda, la catòlica Irlanda, ha aprovat en referèndum, aquest instrument diabòlic que només genera divisió, modificar la seva constitució per eliminar-hi l’article que prohibia la blasfèmia. I el més greu és que hi estaven a favor tots els grups polítics, grups socials de tota mena i les esglésies catòlica i protestant.  Amb tots aquests suports, com és d’imaginar, la cosa va tirar endavant, i a Irlanda ja no serà delicte la blasfèmia.

Evidentment, ha estat llegir aquesta notícia i pensar en l’actor Willy Toledo, perseguit i dut als tribunals pels ultraconservadors de l’Asociación Española de Abogados Cristianos, justament per un suposat delicte de blasfèmia, que no està recollit a una constitució que, en canvi, sí que parla d’un estat aconfessional.  Realment, la comparació és odiosa.

Un parell de consideracions al respecte.  La primera, la facilitat amb què es pot modificar un article de la constitució d’un determinat país i com d’intocable resulta en un altre, i amb un referèndum; és a dir, demanant el parer a la població i acatant la seva voluntat.  La segona, que siguin les màximes autoritats eclesiàstiques de les dues religions majoritàries les que també defensin la despenalització de la blasfèmia.  Tot un símptoma que, segons on, el respecte es guanya, però no s’imposa, i no calen grups de pressió ultra-religiosos per defensar cap idea, ni per fer la feina bruta.

Ha estat llegir la notícia i carregar-me de més arguments, si encara calia, per pensar que Espanya és un estat decadent, ancorat al passat i, el que és pitjor, sense cap intenció d’evolucionar cap a una societat més justa, més democràtica i més digna.  I només cal mirar al voltant per entendre aquesta dura realitat.

Oct 302018
 

Realment, vivim en un món absolutament hipòcrita, en el qual el supremacisme i el racisme cada dia es van fent més lloc a més països, on tant ens fa què els pugui passar a milions de refugiats abandonats enmig del mar o en autèntics camps d’extermini, on el negoci de la venda d’armes passa per davant de tot (el negoci és el negoci), però on ens exclamem per un personatge de dibuixos animats, sense anar més lluny.

Ja és vella la polèmica per alguns dels còmics de Tintin, titllats de racistes, en algun moment o altre, sense entendre que són el resultat d’un moment històric concret, amb tots els seus condicionants socials, mentals, ideològics…  Però la cosa va a més, i molt em temo que en nom de la correcció política, encara ens esperin grans i ben desagradables sorpreses.  Aquests dies hem sabut que l’Apu, un personatge indi d’Els Simpson desapareixerà de la sèrie perquè, segons alguns, encarna tots els estereotips de la comunitat índia, des d’un punt de vista despectiu.  Francament, si mirem Homer Simpson, no sé jo si la comunitat conservadora, blanca i nord-americana surt gaire més ben parada.

Deu ser que com més inhumana es torna una societat, menys capaç és d’entendre la ironia, la sàtira fins i tot, o l’humor.  L’Apu desapareixerà, però el supremacisme emergent i l’odi a la diferència o a la discrepància, seguiran creixent, als Estats Units i arreu.  Aquí també tenim grans exemples de com de malament paeixen alguns notables (intocables), l’humor i la ironia crítica.  A la nostra televisió en trobaríem grans exemples.  Tant de bo “Polònia”, sense anar més lluny, no acabi com Tintin en el seu moment, o com l’Apu, ara mateix.  O com alguns que altres titellaires, músics, humoristes, dibuixants…  d’infausta memòria.  Encara que, de fet, tot és possible, perquè la intolerància no sap d’identitats, ni de fronteres.

Oct 292018
 

Ja fa un any i un dia que vam endarrerir els rellotges per darrera vegada, i ja hi hem tornat a ser.  Torna el fred i a mitja tarda ja és fosc, un altre cop.  Se n’ha parlat molt de reforma horària i tot plegat, però el fet és que hi tornem a ser, i se’ns va posant cara de tardor massa avançada, o d’hivern prematur.  Ara ens parlen de l’any vinent, potser de la primavera, que ho podria canviar tot, per trencar aquesta dinàmica perversa d’anar avançant i tornant enrere, de tant en tant.

Avui se m’ha acudit que el canvi d’horari potser també és una curiosa metàfora del que vivim, aquests darrers temps.  Avancem, o ens ho sembla, però sempre acabem tornant enrere i, sumat i restat, no ens movem de lloc, tot i el trasbals de tants canvis.  Ara que que sembla que aquella tardor tan anunciada, en realitat, només ha estat girar les busques del rellotge enrere, un cop més, i encarar la foscor i el fred, com sempre,  a nosaltres també ens parlen de primavera i de no sé quantes coses.  Però el temps passa i s’ensuma l’hivern.  Més enllà de les paraules, la realitat.

Encara que la polèmica no ha fet més que començar, o que potser es taparà amb altres realitats més mediàtiques, tot plegat també és com el debat sobre les llengües a l’ensenyament de casa nostra, on ja se senten els darrers batecs d’una immersió que mai no ha estat plena, ni de bon tros, i que ara es vol que cedeixi el pas a un multilingüisme que, al capdavall, suposarà un altre retrocés del català, com sempre, per no molestar ningú amb les nostres “particularitats” i amb les nostres manies.  I no sóc jo qui ho diu, sinó el pare de la criatura immersiva.

Una hora enrere, de nou, i el fred a tocar.  I no ens demanarà si ens molesta o no.  Simplement arribarà i es farà amo i senyor de tot.

Oct 282018
 

Tant que ens agraden les certeses, i com ens anem acostumant -que no resignant- a conviure amb la incertesa, amb el neguit, amb l’engoixa, fins i tot.  I no ens agrada, però el cert és que no sempre, o gairebé mai, segons com, podem escollir.

I què podem fer enmig d’aquest petit, o gran, caos nostre de cada dia?  Segurament no massa cosa més enllà de buscar certeses, espais segurs, complicitats sinceres, que sempre hi són, encara que de vegades ens costi de veure-les.

Vivim temps convulsos, on la immediatesa posa en valor la realitat efímera, amb totes les seves inseguretats.  Són temps de canvis, de crisi, si voleu, on tot sembla que trontolli i que ja no ens quedi res on agafar-nos, on sentir-nos a recer de qualsevol mal.  Però per sort, si encara no hem perdut del tot la capacitat de mirar i de desxifrar el sentit de cada petit gest, encara sabrem veure que sempre hi ha algú ben a la vora que ens pot donar calma.

Heu pensat mai “m’acosto, em mires i somrius”? Si sabeu de què us parlo sabreu què són la certesa, la pau i la seguretat.  M’ acosto a tu i somrius. No em pot passar res.

Oct 272018
 

Dissabte, un altre cop, i anem enllestint una altra setmana.  Un dia en què, potser de manera inconscient fem un cop d’ull a aquests darrers dies, com si volguéssim fer un balanç ràpid per encarar els que vindran.  Cadascú en farà la seva lectura i dirà si han estat dies monòtons, dies intensos, dies de canvis, dies de ràbia o d’il·lusió… però sigui com sigui, sempre hi haurà un petit espai per repassar les notícies i tot allò que ha passat més enllà del nostre espai immediat i més íntim.

Si hagués de triar un fet, unes declaracions més ben dit, d’aquesta setmana que anem tancant, em quedaria amb les paraules del que fou ministre d’exteriors, García-Margallo, que deixaven clar que Espanya mai no es retiraria de manera pacífica de Catalunya.  Una claredat que sempre és d’agrair, i una veritat com un temple.  Bé, potser caldria, seguint el concepte de violència dels companys de Margallo, considerar que si les pressions d’algun tipus sobre l’Estat Espanyol fossin tan grans que fessin inviable qualsevol resistència, potser sí que acabarien fotent el camp.  Com que afirmen que hi pot haver violència sense armes ni agressions físiques…

En qualsevol cas, avís a navegants i a tots aquells que encara confien en la generositat del govern espanyol que sigui (aquí no hi ha diferències de color polític) per seure a dialogar democràticament i de manera civilitzada sobre un referèndum d’independència.  Margallo té raó (i el valor de dir-la sense embuts):  això no passarà, llevat que no els quedi cap altre remei.  Llevat que no es vegin derrotats.  És la lògica de la guerra, al capdavall.

Si tenim clar això, cal redefinir les estratègies, si és que volem arribar a algun lloc, evidentment.  Potser una majoria social amplíssima i incontestable?  Si mirem l’evolució dels darrers anys, no sembla cap utopia a mig termini.  Potser un enfrontament obert?  Si estem disposats a pagar amb víctimes, presos i exiliats, és una altra manera.  O potser el joc tradicional del sí però no gaire i acabar eternitzant una vergonyosa xarxa d’interessos particulars al servei dels quatre de sempre?  Fem apostes?

Oct 262018
 

Ja és ben veritat que de vegades el remei pot ser pitjor que la malaltia.  Molt em temo que l’anunciat trasllat de les restes de Franco, si realment es fa, farà honor a aquesta sentència tan antiga, perquè si fins ara El Valle era lloc de peregrinació de nostàlgics feixistes, ara ho serà l’Almudena, en ple centre de Madrid.  Pensem-hi bé:

El mausoleu de la dictadura ja només contindrà les restes del fundador de Falange, que mai no tindrà la tirada turística del dictador, i una enorme quantitat de restes humanes que a poc a poc aniran caient en l’oblit, si ningú no fa res per evitar-ho, i no sembla que hi hagi la menor intenció.

De retruc, l’Almudena, una catedral que sembla sortida d’un basar d’aquests que fa anys que sembla que surtin com bolets a la tardor, oferirà un accés més fàcil a tots els adoradors del cop d’estat, justament ara que els governs europeus sembla que es vulguin plantar contra l’apologia del feixisme, tan tolerades -quan no mantingudes- a la riba del Manzanares.  A més, la Plaça d’Orient, un espai tradicional de concentracions en suport del dictador, pot acabar sent punt de trobada obligada abans o després de la visita a la nova sepultura. Tot un èxit.

Francament, per a aquest viatge no calien alforges.  És el que té governar per impulsos, a cop d’enquesta o per pura demagògia.  De vegades la cosa surt bé, però de vegades surten nyaps, com em temo que passarà en aquesta ocasió.

Oct 252018
 

Si busquem a l’Enciclopèdia Catalana el significat de “cop d’estat”, trobem:  “presa del poder polític per un grup minoritari, generalment vinculat a un sector o a la totalitat de les forces armades, al marge de la vinculació a les masses.  Se sol produir en temps de crisi econòmica i d’indecisió i desorganització del règim polític anterior”.  Parlar, doncs, de cop d’estat per referir-se al procés català resulta inadequat, si no directament fals.  Només cal veure que ni va haver una presa del poder per part d’una minoria, ni cap vinculació amb les forces armades que facilités aquest assalt al poder.  De tota manera, potser sí que fora més adequat a aquesta definició el que van orquestrar i perpetrar PP, Ciutadans i PSOE amb l’article 155, on sí que un grup minoritari vinculat a un sector o a la totalitat de les forces armades va prendre el poder polític, en aquest cas de Catalunya, destituint un govern i un parlament constituïts democràticament.  De propina, allò de la “indecisió i desorganització del règim polític anterior” tampoc no hi resultaria del tot estrany.

És el que té frivolitzar amb les paraules, cosa que tant els agrada a aquests del 155.  Aquest mateix exercici de pulcritud lingüística el podríem fer amb termes com ara “nazisme” o “violència”.  Però, és clar, quan del que es tracta és d’inventar una realitat que no existeix, cal torturar les paraules fins que diguin allò que no han definit mai.  És el preu a pagar en els relats falsos, que necessiten ser construïts amb significats també falsos.  Tot plegat, una enorme mentida.  I què se’n pot esperar d’uns governants que basen la seva acció de govern en la mentida sistemàtica?

Oct 242018
 

Malament rai quan és l’odi allò que et mou a actuar.  I pitjor encara quan aquest odi és el resultat de la no resposta, amb més odi, per part d’aquell a qui va dirigida tanta ràbia.  L’odi com a argument i la ira com a praxi no són els millors companys de viatge, però potser són els únics quan allò que es pretén es generar una violència que no existeix però que legitimaria un discurs fals i una reacció contundent.

Aquest és l’escenari que des de fa mesos ens està presentant el nou triumvirat de l’extrema dreta espanyola:  PP, Ciutadans i VOX que, tot sigui dit, compten amb el silenci còmplice de PSC-PSOE i Comuns-Podemos.  Només cal repassar les hemeroteques per veure que ja fa temps que els tres primers es van rellevant en el lideratge d’iniciatives cada cop més agressives i provocadores, i en una allau de declaracions incendiàries.  Catalunya ha estat el seu camp de batalla preferit fins ara, però alguna cosa albiren a l’horitzó perquè darrerament ha hagut accions importants a Madrid (míting de Vistalegre) i aviat a Altsasu, suposadament en defensa de la Guàrdia Civil.  I en vindran més.

No cal repassar cadascuna d’aquestes iniciatives.  De fet, es defineixen soles només que fugim del fanatisme.  La propera, anunciada per al 4 de novembre, però, supera tots els límits de la decència ètica, moral i humana, perquè reflecteix una clara voluntat d’humiliar uns joves i les seves famílies, als quals una baralla de bar ha dut a la presó sota condemna de terrorisme.  Realment té alguna justificació anar a Altsasu a cridar segons què, si no és que allò que es busca és una resposta violenta que legitimi una sentència injusta i cruel i una repressió brutal?

Ja està aquí l’autèntic rostre del franquisme, pare del PP, disfressat a Ciutadans i recuperat a VOX.  No ens enganyem, són forces violentes que busquen la imposició dels seus principis i l’aixafament i humiliació de qui no pensa com ells.  I sembla que ningú sigui capaç de generar un relat polític alternatiu, des d’altres posicions ideològiques.  El feixisme torna amb el seu pitjor rostre enmig de la covardia, o de la complicitat, d’aquells que per història, si més no, li haurien de plantar cara.  Espanya tanca files al voltant de la seva pitjor essència.  I tothom calla.

Oct 232018
 

Algun dia s’estudiarà amb distància crítica això que ara coneixem com a “procés”, o se’n farà una pel·lícula (qui ho sap?), i aleshores entendrem molt del que ara estem vivint, o arribarem a la conclusió que tot plegat va ser una mena de despropòsit monumental.  Però mentre arriba aquest moment, i molt em temo que encara falta molt, anem fent, capítol a capítol, i ahir se’n va anunciar el següent, que començarà a veure la llum d’aquí a una setmana:  el consell de la república (de moment encara no goso posar-lo en majúscules).

Ben mirat, aquest organisme, aprofitant el talent polític que tenim a l’exili, hauria de poder servir per fer moltes que coses que ara ja sabem que no es poden fer aquí, ni que només sigui a nivell teòric.  Posem per cas, dissenyar totes les estructures (les de debò) que calen per construir un estat, teixir una xarxa consistent i real de relacions internacionals, o redactar una proposta de constitució, sense anar més lluny.  Si això arriba a ser així, la paradeta del nostre país començarà a tenir una rebotiga sòlida, que podrà treballar en llibertat i garantir la presència de gènere a l’aparador i als prestatges.

De tota manera, el context actual no convida precisament a l’optimisme.   I és que costa molt de creure que hi ha autèntiques rons d’estat rere els interessos particulars quan veiem el PdCat fent mans i mànigues per sobreviure enmig de turbulències internes més que destacables, o ERC fent bandera de la necessitat d’eixamplar la base, un concepte (i amb un suposat espai de creixement) que em recorda aquella pluja fina de fa uns anys i que va acabar en la tempesta col·lectiva del 155, o la CUP novament fora de joc, ja sigui per voluntat pròpia o per enèsim menyspreu del seus suposats companys de viatge.

Sigui com sigui, esperem una setmana a veure què ens han de dir.  Sense optimisme, però amb una discreta esperança, el darrer que ens queda per perdre.  Per si de cas, ho dic.

Oct 222018
 

Al pas que anem, caldrà inventar una nova figura de dirigent, en aquest país, la de president, vicepresident, o el que calgui, empresonat o exiliat.  I és que resulta, com a mínim, curiós, veure Pablo Iglesias, que no és al govern de Madrid, negociant els pressupostos de l’Estat, amb Junqueras o Puigdemont, que no els van permetre ser al govern de Catalunya, per obra del 155 i gràcia del jutge Llarena.  Curiosos interlocutors, si més no.  O tot plegat és una farsa que amaga no sé quina cosa, o el nivell d’esperpent de la política espanyola (i en bona part de la catalana), està superant tots els límits de la imaginació, per més desbocada que aquesta sigui.

En qualsevol cas, o hi ha un gir espectacular dels esdeveniments i del panorama actual que ho capgiri tot, i que es pugui pair -cosa cada dia més complicada, en matèria política-, o anem camí d’una bateria d’eleccions i de fracassos molt més que notòria.  Però no ens cal patir massa.  Avui és dilluns, aquest cap de setmana Messi es va lesionar i sembla que estarà unes quantes setmanes de baixa, partit contra el Madrid inclòs.  Ja tenim tema.  Ja tenim totes les portades i bona part dels espais informatius ocupats.  Això si que serà treure del primer pla la política;  i si no, al temps.  Ja es pot negociar d’amagatotis tot el que calgui, que bona part de la gent estarà massa ocupada per seguir què passa, pendent dels capricis d’una pilota i del colze d’aquest homenot contemporani.

Mentre la intel·ligència artificial avança i les màquines cada dia són mes i més capaces de fer gairebé qualsevol cosa, la intel·ligència humana va per uns altres camins, entre l’absurd irracional d’una política que cada dia té més de novel·la negra siciliana, i la passió, sempre excessiva, del futbol i els seus moderns herois eternament entronitzats.  I tots contents.  No sé si tips, però contents.

css.php