oct. 042018
 

Malament rai quan fem barreges entre qüestions que, en principi, no haurien de tenir res a veure i que, vulguem o no, sempre acaben tenint resultats no gaire positius.  Un exemple clàssic és la perillosa combinació que s’ha fet al llarg de la història, i de la geografia, entre política i religió.  Bastaria recordar el concepte de guerra santa per entendre els seus perills i els seus efectes.

Però és evident que no aprenem i, de tant en tant, van sortint referències a aquesta idea.  Algunes són més o menys inofensives i tan naïfs, de fet, com aquell “Catalunya serà cristiana o no serà”, del bisbe Torras i Bages (qui sap, però, si en realitat no eren una profecia, les seves paraules, vista la situació) o el terrible lema que apareixia a les monedes franquistes;  allò del “caudillo de España por la gracia de Dios”.  Sí, efectivament, quina gracia… o quina gracieta.

I just quan pensem que al món occidental (Estats Units a banda) funcionava sense esperar interferències divines, apareixen personatges com l’arquebisbe de València i ens recorden que la unitat d’Espanya pertany “al orden moral que se asienta sobre la verdad” i que trencar aquesta unitat, consagrada per la Constitució, suposaria trencar l’ordre moral.  La parrafada de l’arquebisbe és de fa uns pocs mesos, però ben actual, per a molta gent.  Ara que es debat sobre si les restes del dictador han de sortir del seu mausoleu per anar a un altre, amb honors religiosos i militars, no està de més recordar aquelles declaracions per entendre on som, en realitat.

Que poc costa oblidar allò de donar a Déu el que és de Déu i al Cèsar el que és del Cèsar.  Es veu que segons a on, són més d'”a Dios rogando y con el mazo dando” literalment i jurídicament.

css.php