oct. 112018
 

Un estudi recent conclou que una gran part dels professors catalans tenen por a tractar temes d’actualitat a les aules.  No parlaré de percentatges, tot i que són altíssims, ni del nombre de pares que no volen que determinades qüestions es puguin comentar a escoles i instituts.  I no parlaré de percentatges, perquè més enllà de les dades, el que trobo terrible és que la por a parlar, a debatre, s’hagi instal·lat d’una manera clara i evident en l’activitat diària dels centres educatius, dels nens i joves, i de les famílies.

No sé si hi ha fractura, a la nostra societat.  No sé si n’hi ha més que fa un any, o deu, o vint, perquè cap societat mai no ha estat una bassa d’oli i els enfrontaments de tota mena són una constant històrica, igual que ho són els aldarulls al carrer per qualsevol motiu.  Qui no recorda el vandalisme durant la celebració d’alguns títols futbolístics, posem per cas?  Sigui com sigui, avui tot s’ha magnificat, i tot s’ha convertit en delicte  en objecte de denúncia i persecució.  I així es genera la por, la de les aules, la dels diputats, la dels treballadors públics, la dels cantants o la dels pallassos.  La por social.

El meu dubte és com n’hem de dir d’aquesta por?  Quina paraula, o quina expressió, pot definir el terror transversal en una societat que, des de totes les institucions de l’estat es vol una societat “de pau i ciència”, d’aquella pau i ciència franquista tan enyorada per alguns, pel que es veu.  Que cadascú hi posi la paraula que vulgui per definir la situació anímica i emocional de la nostra societat com a conjunt.  Jo tinc la meva idea particular, que deriva dels conceptes d’estat i de terror.  Que cadascú en digui la seva, però, sobretot, que els professors -i tota la resta- puguin fer la seva feina amb llibertat i sense por, perquè ens hi juguem el futur.  I ben segur que no volem que aquests temps que vivim deixin aquesta herència.  Bé, alguns segur que sí, per allò de la pau (vigilada) i la ciència (inculta) d’infausta memòria.

css.php