Oct 292018
 

Ja fa un any i un dia que vam endarrerir els rellotges per darrera vegada, i ja hi hem tornat a ser.  Torna el fred i a mitja tarda ja és fosc, un altre cop.  Se n’ha parlat molt de reforma horària i tot plegat, però el fet és que hi tornem a ser, i se’ns va posant cara de tardor massa avançada, o d’hivern prematur.  Ara ens parlen de l’any vinent, potser de la primavera, que ho podria canviar tot, per trencar aquesta dinàmica perversa d’anar avançant i tornant enrere, de tant en tant.

Avui se m’ha acudit que el canvi d’horari potser també és una curiosa metàfora del que vivim, aquests darrers temps.  Avancem, o ens ho sembla, però sempre acabem tornant enrere i, sumat i restat, no ens movem de lloc, tot i el trasbals de tants canvis.  Ara que que sembla que aquella tardor tan anunciada, en realitat, només ha estat girar les busques del rellotge enrere, un cop més, i encarar la foscor i el fred, com sempre,  a nosaltres també ens parlen de primavera i de no sé quantes coses.  Però el temps passa i s’ensuma l’hivern.  Més enllà de les paraules, la realitat.

Encara que la polèmica no ha fet més que començar, o que potser es taparà amb altres realitats més mediàtiques, tot plegat també és com el debat sobre les llengües a l’ensenyament de casa nostra, on ja se senten els darrers batecs d’una immersió que mai no ha estat plena, ni de bon tros, i que ara es vol que cedeixi el pas a un multilingüisme que, al capdavall, suposarà un altre retrocés del català, com sempre, per no molestar ningú amb les nostres “particularitats” i amb les nostres manies.  I no sóc jo qui ho diu, sinó el pare de la criatura immersiva.

Una hora enrere, de nou, i el fred a tocar.  I no ens demanarà si ens molesta o no.  Simplement arribarà i es farà amo i senyor de tot.

css.php